La reputació de la justícia britànica descansa ara sobre les espatlles de l’Alt Tribunal en el cas de vida o mort de Julian Assange

Dimecres em vaig asseure al Tribunal 4 dels Reials Tribunals de Justícia de Londres amb Stella Moris, la parella de Julian Assange. Conec Stella des que conec Julian. Ella també és una veu de la llibertat, que prové d’una família que va lluitar contra el feixisme de l’apartheid. Avui, el seu nom ha estat pronunciat al tribunal per un advocat i un jutge, persones oblidables si no fos pel poder dels seus privilegis.

L’advocada, Clair Dobbin, està a sou del règim de Washington, primer de Trump i després de Biden. És la sicària dels Estats Units, o “seda”, com ella prefereix. El seu objectiu és Julian Assange, que no ha comès cap delicte i ha realitzat un servei públic històric en exposar les accions criminals i els secrets en els quals els governs, especialment els que diuen ser democràcies, basen la seva autoritat.

Per a aquells que ho hagin oblidat, WikiLeaks, del qual Assange n’és fundador i editor, va exposar els secrets i mentides que van portar a la invasió de l’Iraq, Síria i el Iemen, el paper assassí del Pentàgon en dotzenes de països, el projecte de la catàstrofe de 20 anys a l’Afganistan, els intents de Washington de derrocar governs elegits, com el de Veneçuela, la connivència entre opositors polítics nominals (Bush i Obama) per sufocar una investigació sobre tortures, i la campanya Vault 7 de la CIA que va convertir el teu telèfon mòbil, fins i tot el teu televisor, en un espia en el teu entorn.

WikiLeaks va publicar gairebé un milió de documents de Rússia que van permetre als ciutadans russos defensar els seus drets. Va revelar que el govern australià s’havia confabulat amb els Estats Units contra el seu propi ciutadà, Assange. Va posar nom als polítics australians que han “informat” per als Estats Units. Va fer la connexió entre la Fundació Clinton i l’augment del gihadisme en els estats armats pels Estats Units al Golf.

Sobre els qui ens porten a la guerra

N’hi ha més: WikiLeaks va revelar la campanya dels Estats Units per rebaixar els salaris en països on s’explota als treballadors, com Haití, la campanya de tortura de l’Índia al Caixmir, l’acord secret del govern britànic per protegir els “interessos dels Estats Units” en la seva investigació oficial sobre l’Iraq i el pla del Ministeri d’Afers Estrangers britànic per crear una falsa “zona de protecció marina” a l’oceà Índic per enganyar els illencs de Chagos i llevar-los el seu dret a tornar.

En altres paraules, WikiLeaks ens ha donat notícies reals sobre els qui ens governen i ens porten a la guerra, no el gir preestablert i repetitiu que omple els diaris i les pantalles de televisió. Això és periodisme real; i pel delicte de periodisme real, Assange ha passat la major part de l’última dècada en una o altra forma d’empresonament, incloent la presó de Belmarsh, un lloc horrible.

Diagnosticat amb la síndrome d’Asperger, és un gentil i intel·lectual visionari impulsat per la seva creença que una democràcia no és una democràcia a menys que sigui transparent i que rendeixi comptes.

El dimecres, els Estats Units van sol·licitar l’aprovació del Tribunal Superior de Justícia de Gran Bretanya per ampliar els termes de la seva apel·lació contra la decisió d’una jutgessa de districte, Vanessa Baraitser, el gener, de prohibir l’extradició d’Assange. Baraitser va acceptar la prova profundament inquietant de diversos experts que Assange correria un gran risc si fos empresonat en l’infame sistema penitenciari dels Estats Units.

El professor Michael Kopelman, una autoritat mundial en neuropsiquiatria, havia dit que Assange trobaria la manera de suïcidar-se, resultat directe del que el professor Nils Melzer, relator de les Nacions Unides sobre la tortura, va descriure com el “mobbing” covard contra Assange per part dels governs i els seus ecos mediàtics.

Els qui vam estar a Old Bailey el passat mes de setembre per escoltar les declaracions de Kopelman vam romandre sorpresos i commoguts. Em vaig asseure amb el pare de Julian, John Shipton, que tenia les mans al cap. També es va informar al tribunal de la descoberta d’una fulla d’afaitar a la cel·la de Belmarsh de Julian i que aquest havia fet trucades desesperades als Serveis Socials i havia escrit notes i moltes altres coses que ens van omplir d’alguna cosa més que tristesa.

En veure l’advocat principal que actuava en nom de Washington, James Lewis –un home d’origen militar que fa servir una fórmula teatral i punyent amb els testimonis de la defensa–, reduir aquests fets a la “falsedat” i el desprestigi dels testimonis, especialment de Kopelman, ens va animar la resposta reveladora de Kopelman que el maltractament de Lewis era “una mica estrany”, ja que el mateix Lewis havia intentat contractar l’experiència de Kopelman en un altre cas.

Cap contradicció

La companya de Lewis és Clair Dobbin, i dimecres va ser el seu dia. Completar el desprestigi del professor Kopelman li corresponia a ella. Un estatunidenc amb certa autoritat es va asseure darrere d’ella al tribunal.

Dobbin va dir que Kopelman havia “enganyat” la jutgessa Baraister el setembre perquè no havia revelat que Julian Assange i Stella Moris eren parella, i que els seus dos fills petits, Gabriel i Max, van ser concebuts durant el període en què Assange es va refugiar a la ambaixada de l’Equador a Londres.

La implicació era que això atenuava d’alguna manera el diagnòstic mèdic de Kopelman: que Julian, tancat en solitari a la presó de Belmarsh i enfrontat a l’extradició als Estats Units per falsos càrrecs d'”espionatge”, havia patit una severa depressió psicòtica i havia planejat, si no ho havia intentat ja, suïcidar-se.

Per la seva banda, la jutgessa Baraitser no hi va veure cap contradicció. La naturalesa completa de la relació entre Stella i Julian li havia estat explicada el març del 2020, i el professor Kopelman hi havia fet plena referència en el seu informe de l’agost del 2020. Així que la jutgessa i el tribunal ho sabien tot abans de l’audiència principal d’extradició del setembre passat. En la seva sentència del gener, Baraitser va dir el següent:

“[El professor Kopelman] va avaluar el Sr. Assange durant el període de maig a desembre de 2019 i era el més indicat per a considerar de primera mà els seus símptomes. Ha tingut molta cura de proporcionar una relació informada dels antecedents i la història psiquiàtrica del Sr. Assange. Ha prestat molta atenció a les notes mèdiques de la presó i ha proporcionat un resum detallat annex al seu informe de desembre. És un metge experimentat i era molt conscient de la possibilitat d’exageració i mala interpretació. No vaig tenir cap raó per dubtar de la seva opinió clínica”.

Va afegir que “no s’havia deixat enganyar” per l’exclusió en el primer informe de Kopelman de la relació Stella-Julian i que entenia que Kopelman protegia la intimitat de Stella i dels seus dos fills petits.

De fet, com bé sé, la seguretat de la família va estar sota constant amenaça fins al punt que un guàrdia de seguretat de l’ambaixada va confessar que li havien dit que robés un dels bolquers del nadó perquè una empresa contractada per la CIA pogués analitzar el seu ADN. Hi va haver una sèrie d’amenaces no publicades contra Stella i els seus fills.

Basat en un frau

Per als Estats Units i els seus assessors legals a Londres, fer mal a la credibilitat d’un expert de renom suggerint que va amagar aquesta informació era una manera, sens dubte, de rescatar el seu cas en ruïnes contra Assange. El juny, el diari islandès Stundin va informar que un testimoni clau de l’acusació contra Assange havia admès haver fabricat les seves proves. L’únic càrrec de “pirateria” que els estatunidencs esperaven presentar contra Assange si aconseguien posar-li les mans a sobre depenia d’aquesta font i testimoni, Sigurdur Thordarson, un informant de l’FBI.

Thordarson havia treballat com a voluntari per a WikiLeaks a Islàndia entre el 2010 i el 2011. El 2011, quan es van presentar diversos càrrecs penals contra ell, es va posar en contacte amb l’FBI i es va oferir a convertir-se en informant a canvi de la immunitat de tot processament. Va sortir a la llum que era un estafador convicte que va malversar 55.000 dòlars de WikiLeaks, i va complir dos anys de presó. El 2015, va ser condemnat a tres anys per delictes sexuals contra adolescents. El Washington Post va descriure la credibilitat de Thordarson com el “nucli” del cas contra Assange.

Dimecres, el president del Tribunal Superior de Justícia, Holroyde, no va esmentar aquest testimoni. La seva preocupació era que era “discutible” que la jutgessa Baraitser hagués donat tant pes a les proves del professor Kopelman, un home venerat al seu camp. Va dir que era “molt inusual” que un tribunal d’apel·lació hagués de reconsiderar la prova d’un expert acceptada per un tribunal inferior, però va estar d’acord amb la Sra. Dobbin en que era “enganyosa”, tot i que va acceptar la “comprensible resposta humana” de Kopelman per protegir la intimitat de Stella i els nens.

Si vostè pot desentranyar la lògica arcana d’això, té una millor comprensió que jo, que he assistit a aquest cas des del principi. Està clar que Kopelman no va enganyar ningú. La jutgessa Baraitser –la hostilitat personal de la qual envers Assange era una evidència en el seu tribunal– va dir que no va ser enganyada, no era un problema, no importava. Llavors, per què el president del Tribunal Superior de Justícia, Holroyde, ha fet girar el llenguatge amb la seva argúcia legal i ha enviat Julian de tornada a la seva cel·la i als seus malsons? Allà, ara espera la decisió final de l’Alt Tribunal l’octubre –per a Julian Assange, una decisió de vida o mort.

Al país de la Carta Magna

I per què Holroyde va fer que Stella sortís del tribunal tremolant d’angoixa? Per què aquest cas és “inusual”? Per què va llançar a la colla de fiscals del Departament de Justícia de Washington –que va tenir la seva gran oportunitat sota Trump, després d’haver estat rebutjada per Obama– un bot salvavides mentre el seu podrit i corrupte cas contra un periodista de principis s’enfonsava tan segurament com el Titanic?

Això no vol dir necessàriament que l’octubre el ple de l’Alt Tribunal ordeni l’extradició de Julian. Al cim de la maçoneria que és el poder judicial britànic encara hi ha, segons tinc entès, els qui creuen en el dret real i en la justícia real de la qual el terme “justícia britànica” pren la seva reputació santificada a la terra de la Carta Magna. Ara reposa sobre les seves espatlles el que aquesta història segueixi viva o mori.

Em vaig asseure amb Stella a la columnata del tribunal mentre preparava les paraules que diria a la multitud de mitjans de comunicació i simpatitzants que es trobaven fora, sota el sol. Va arribar Clair Dobbin, arreglada, amb la cua de cavall balancejant, portant la seva carpeta de documents: una figura segura, la que va dir que Julian Assange “no estava tan malalt” com per a considerar el suïcidi. Com ho sap?

¿S’ha obert camí la Sra. Dobbin a través del laberint medieval de Belmarsh per seure amb Julian a la seva franja groga, com han fet els professors Kopelman i Melzer, i Stella, i jo? Tant se val. Els estatunidencs ara han “promès” no ficar-lo en un infern, igual que “van prometre” no torturar Chelsea Manning, igual que van prometre…

¿I ha llegit la filtració de WikiLeaks d’un document del Pentàgon del 15 de març de 2009? Aquest document va predir l’actual guerra contra el periodisme. La intel·ligència estatunidenca, deia, pretenia destruir el “centre de gravetat” de WikiLeaks i de Julian Assange amb amenaces i “persecució penal”. Llegeixin les 32 pàgines i no els quedarà cap dubte que silenciar i criminalitzar el periodisme independent era l’objectiu, el desprestigi el mètode.

Vaig intentar captar la mirada de la Sra. Dobbin, però seguia el seu camí: treball fet.

A fora, Stella lluitava per contenir la seva emoció. Aquesta és una dona valenta, com el seu home és un exemple de coratge. “Del que no s’ha parlat avui”, va dir Stella, “és de per què he temut per la meva seguretat i la dels nostres fills i per la vida de Julian. Les constants amenaces i intimidacions que hem suportat durant anys, que ens han aterrit i han aterrit Julian durant 10 anys. Tenim dret a viure, tenim dret a existir i tenim dret que aquest malson s’acabi d’una vegada”.

@johnpilger

John Pilger és un periodista i cineasta australià-britànic establert a Londres. El lloc web de Pilger és: www.johnpilger.com. El 2017, la Biblioteca Britànica va anunciar un Arxiu John Pilger amb tota la seva obra escrita i filmada. El British Film Institute inclou la seva pel·lícula de 1979, “Year Zero: the Silent Death of Cambodia”, entre els 10 documentals més importants del segle XX. Algunes de les seves anteriors contribucions a Consortium News es poden trobar aquí.

Font: Consortium News