Massa companys sobiranistes ni tan sols coneixen l’existència de Black Rock o Vanguard, els autèntics i únics “ens” sobirans a Europa
Fa anys vaig viure certs esdeveniments, com les enormes manifestacions a Catalunya contra la invasió de l’Iraq, amb la il·lusió que Catalunya s’alliberés un dia de tant tancament de l’hispanisme més retrògrad i pogués formar part de la Unió Europea com un estat progressista, digne i veritablement independent. Independent no només de l’autoritarisme espanyolista sinó molt més encara de l’atlantisme (OTANisme) imperialista i criminal. Difícil repte: ser sobirà en una UE que ja aleshores poca sobirania tenia! Ara, però, les coses han arribat a tal extrem que parlar d’una Catalunya independent al si de la Unió Europea em sembla un pur oxímoron.
El sobiranisme a l’interior de l’actual UE ja és una pretensió impossible. Les dues darreres dècades les coses han canviat massa. I per malament. Així com abans, al Vietnam, l’Imperi va aprendre les lliçons (mai imatges de nens sota el napalm, etc.), les va aprendre també després, després de l’Iraq. Líbia o Síria ja van ser una altra cosa. No hi va haver cap manifestació. Aquestes dues darreres dècades, les elits “filantròpiques” anglo-occidentals sobre les quals ja vaig escriure llargament fa més d’una dècada, han dut a terme una gradual i callada infiltració i apropiació de TOT a Occident. Incloses les institucions polítiques.
Estava a punt d’escriure “han dut a terme una conquesta gradual i callada de tots els grans mitjans d’informació i comunicació, cosa que inclou les xarxes socials, etc.” Però és molt més. Gràcies a la increïble prerrogativa de ser els amos de la Fed o del Banc Central Europeu i d’imprimir aquests papers que no valen res però que ho compren tot, els amos dels descomunals fons d’inversió de les elits financeres “filantròpiques”, Black Rock i Vanguard sobretot, s’han fet propietàries de TOT a Occident.
Però el més sorprenent és que molts companys sobiranistes no tenen ni idea de l’existència de Black Rock o Vanguard. Continuen entossudits a voler fer petites reformes locals sense tenir en compte que són els amos d’aquests grans fons d’inversió els qui decideixen tot allò que realment condiciona decisivament la nostra realitat local quotidiana. Són els qui decideixen que Borrell sigui la cara (desagradable) de les seves polítiques atlantistes de dominació i de crims contra la pau. Durant dècades, els companys sobiranistes han estat capaços de carregar contra personatges com Borrell, sempre que es tractés d’alliberar-se del “jou opressor espanyolista” (el mateix jou dels seus antecessors, els del jou i les fletxes).
Però, sorprenentment, no aconsegueixo veure cap diferència entre les anàlisis i les polítiques dels estats vassalls (com Espanya) i els de la majoria dels companys sobiranistes referents a les grans qüestions que han determinat i determinen cada vegada més tot el que és nacional i tot el que és local: la pandèmia i la vaccinació massiva, el boicot al gasoducte Nord Stream 2, el sistema per establir els preus de l’energia, el suïcida assetjament OTANista a Rússia, les sancions bumerang contra ella… Llevat d’excepcions honroses, la visió sobre totes aquestes qüestions dels polítics sobiranistes no sembla diferenciar-se en gairebé res de la dels polítics dels governs europeus. Uns polítics que, jutjant-los benèvolament, no crec que estiguin a l’alçada del transcendental moment històric que viu la humanitat.
Els polítics sobiranistes catalans no em semblen uns lacais. Com sí que m’ho semblen els líders del G-7, que aquests dies hem vist reunits a Baviera, amb actituds molt “alegres”, fins i tot festives, mentre debaten com acabar amb Rússia. Estan acompanyats per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, néta d’un nazi de la Wehrmacht que va dirigir una unitat anomenada “antipartisana” al front oriental soviètic a la caça de grups de la resistència, va participar en la presa de la capital d’Ucraïna, Kíev, i a la bàrbara massacre de Babi Yar del setembre del 1941, en què van ser afusellats a sang freda més de 33.000 habitants jueus de Kíev.
Han estat reunits al castell d’Elmau. Un castell que va ser refugi de nazis. Un castell modelat pel filòsof i teòleg nazi Johannes Müller, que considerava Hitler com “un líder enviat per Déu”. Un castell molt proper al Niu de l’Àliga del pervers i delirant Adolf Hitler que un dia va decidir acabar amb Rússia. Segurament l’arrogància d’aquests líders del G-7, la seva desconnexió amb la realitat i el fet d’estar segurs d’haver idiotitzat les societats occidentals no els permet ni tan sols guardar almenys les formes. Ni permet que ni per un instant passi per les seves ments fredes i calculadores la possibilitat que sigui de nou Rússia la que arrasi amb les seves sagnants fantasies de dominació mundial.
Els polítics sobiranistes catalans no em semblen uns lacais, encara que em recorden cada vegada més les ONGs de cooperació i humanitàries que es passen la vida corrent per pal·liar en una petita mesura les enormes destrosses econòmiques i militars ocasionades per les elits atlantistes. Però allò que en l’àmbit de la cooperació o en l’humanitari està bé (“El qui salva una vida salva el món”), en l’àmbit polític (sobretot a nivell de governs estatals) no només em resulta impossible d’entendre sinó que ho considero pur col·laboracionisme, tan greu com el del govern de Vichy. En responsables polítics, tanta ignorància és, com a mínim, una ignorància culpable.
Aquest col·laboracionisme és més descarat i greu encara als mitjans de comunicació catalans que als estatals. És increïble el canvi de 180 graus que s’hi ha produït des que cap al 1997 van fer un seguiment exhaustiu de les nostres accions internacionals a favor de les víctimes ruandeses del neocolonialisme genocida anglo-occidental. Diuen que han estat infiltrats i controlats per gent de Soros i/o pels més recalcitrants i partidistes membres d’Esquerra. Tot i que és sorprenent com, ja sigui a TV3 o a Catalunya Ràdio, s’entrevista amb el desvergonyiment més gran, per exemple sobre la guerra d’Ucraïna, a responsables de l’Open Society Foundation (una de la desena d’ONGs de Soros, que presumeix públicament d’haver derrocat l’anterior govern ucraïnès pro rus), encara no he tingut temps d’investigar a fons aquesta infiltració. Però, vist el que s’ha vist, aquesta seria l’explicació més plausible del que està succeint en aquests mitjans.
I si els nostres sobiranistes, suposadament progressistes i ecologistes, no són capaços de reconèixer la realitat ben visible dels fons d’inversió, com ara Black Rock i Vanguard, que estan comprant qualsevol cosa amb valor estratègic a Occident, molt menys seran capaços de reconèixer la gran massa submergida i invisible de l’enorme iceberg que és l’Occident real. És a dir, no crec que valgui la pena referir-me a tot allò que encara es troba a més profunditat que els bancs centrals: el Banc de Pagaments Internacionals, la Comissió Trilateral o el fet que –com ja he repetit sovint, inútilment potser– els qui ara promouen el Gran Reinici no són altres que els descendents dels qui van finançar el nazisme i el van fer possible. Un Gran Reinici inevitable abans del col·lapse del sistema-dòlar, que probablement es produirà en els propers cinc anys. Un dòlar que ha estat imprès massivament aquests darrers anys. Només en un any s’ha imprès el 20% dels dòlars que circulen des de fa 200 anys.
És sorprenent el fet que per a molts (especialment per a molts intel·lectuals, tan intel·ligents però que, pel que sembla, no saben què són “l’olfacte”, la intuïció o la saviesa) tot això segueixi sent conspiracionisme. Se sol dir que els pessimistes-realistes no són altra cosa que optimistes ben informats. De manera semblant diria que els qui sabem que les conspiracions existeixen, no som altra cosa que gent de mirada neta, gens paranoica i fins i tot una mica ingènua, que hem topat de morros contra la realitat. Hi ha una diferència fonamental entre els qui estan còmodament instal·lats en allò políticament correcte i els qui hem viscut en carn pròpia les conspiracions.
M’he hagut de contenir moltes vegades, massa ja, davant intel·lectuals ignorants que recorrien amb tota lleugeresa a aquesta categoria del conspiracionisme. M’he hagut de contenir per no preguntar-los com valorarien ells el fet que els seus noms apareguessin un matí a la primera pàgina de grans diaris, com El País o Público, com els principals finançadors, segons l’ONU, dels grups terroristes-genocides que fan necessària al Congo la missió més gran de l’ONU de la història.
Aquesta acusació va ser llavors “la realitat” mediàtica. Pel que sembla, l’única realitat. Això nostre, per contra, és conspiracionisme. I quan dic “això nostre” m’estic referint als promotors de la querella a l’Audiència Nacional que va portar que el jutge Fernando Andreu Merelles emetés quaranta ordres d’arrest contra grans criminals ruandesos, espoliadors per a Occident dels immensos i estratègics recursos naturals del Congo. Querella que calia aturar urgentment, segons les instruccions que rebia del Departament d’Estat l’ambaixador dels Estats Units a Madrid en cinc cables publicats per WikiLeaks. Així que quan tracto de grans criminals els Clinton, no sóc un radical i conspiranòic, sinó un realista ben informat.
Els ignorants desinformats són els qui no van reaccionar quan es va intentar convertir el gran criminal Paul Kagame junt amb José Luís Rodriguez Zapatero en copresidents dels nobles Objectius del Mil·lenni. O ara, quan els grans criminals Macron i Johnson han elevat el monstre Kagame al cim del món. No és de radicals sinó d’éssers humans veritablement informats qualificar aquests nefastos personatges de grans assassins. És el que són en realitat.