Es pot identificar la propaganda específica, les petites mentides, però hi ha una propaganda “ambiental” que impregna totes les atmosferes on hi ha persones.

William Casey, el qui va ser cap de la CIA, va dir: “Sabrem que el nostre projecte de desinformació està complet quan tot el que el poble estatunidenc cregui sigui fals”. Potser es va penedir d’aquell insòlit lliscament cap a la veritat, segons va dir després. “Tothom sempre diu més del que hauria de dir”. Això va ser poc abans de la seva convenient mort, en vigílies del seu testimoni davant del Congrés sobre la seva participació en l’assumpte Iran Contra. Casey fa temps que se n’ha anat i s’ha oblidat en gran mesura, però les seves paraules no s’haurien d’oblidar. No eren simplement les opcions d’orientació d’un home, per molt elevades que fossin, eren una expressió de la política del Govern. No és un fenomen exclusiu dels Estats Units, sinó un fenomen emprat pels governs occidentals per mantenir el poder. La mentida és la moneda de la política.

El món occidental està en un declivi terminal, moralment, econòmicament i socialment. Es poden donar moltes raons, però és dubtós que la propaganda en sigui una. Occident ha viscut sota un flux tan incessant de mentides que ja no pot discernir la realitat de la ficció. El propòsit de la propaganda és convèncer que no és propaganda. La propaganda específica, les petites mentides, poden ser identificades, però hi ha una propaganda “ambiental” que impregna totes les atmosferes on hi ha gent, és insidiosa, menys òbvia i més perillosa. Perillosa perquè dirigeix ​​la gent cap a les petites mentides, per amagar les grans.

Els índexs d’aprovació dels líders occidentals estan en mínims històrics. Un sa i comprensible cinisme espera a qualsevol polític que obri la boca, però les grans mentides es consumeixen sense ser qüestionades. Als Estats Units, les opinions desfavorables sobre la Xina i els xinesos van passar del 17% abans de la crisi a gairebé el 80% ara. Tot i que els governs s’aferren a la credibilitat, la majoria prefereix la gran mentida que “tot és culpa de la Xina”. En un nivell subliminal això funciona perquè molts acceptarien que el Govern és dolent, però preferirien pensar que el d’un altre és pitjor. La tornada sobre “l’agressió de la Xina” “i hem de fer alguna cosa”, es pot escoltar de persones d’altra banda informades i amb facultats crítiques. Tot i que no hi ha fets que ho recolzin. La lletja veritat és que la propaganda funciona; si la mentida és prou gran i es reitera repetidament es filtra a la consciència pública.

La vergonya nacional britànica Boris Johnson és un mentider patològic en sèrie. Va ser acomiadat de dos prestigiosos llocs de periodista per ser-ho. Tot i que alguns dels seus enganys poden haver estat inofensius, el seu bel·licisme en relació amb Rússia ha posat de manifest la veritable naturalesa que s’amaga darrere de l’artificiosa bufoneria. Tanmateix, la majoria al Regne Unit prefereix creure la narrativa oficial, fins i tot quan és presentada per un mentider congènit. Johnson compta amb la complicitat de la British Broadcasting Corporation i de la resta dels mitjans de comunicació dominants. Fins i tot els qui pretenen oposar-s’hi. La BBC és un òrgan de l’Estat, tant com l’MI5. Ha estat impulsant despietadament la propaganda antirussa durant anys. La seva cobertura del conflicte actual ha estat una propaganda de guerra transparentment criminal. Cap esment al fet que Ucraïna no és en realitat una democràcia utòpica, ni cap esment a l’acord de Minsk. I, per descomptat, cap esment als batallons NAZI Azov o al seu assalt assassí durant 8 anys als ucraïnesos de parla russa. La veritat és que Rússia ha estat durant molt de temps al punt de mira dels Estats Units i l’OTAN, i per raons que tenen molt més a veure amb els interessos financers occidentals que amb qualsevol preocupació per Ucraïna. La gran veritat és que totes les guerres en què participa Occident tenen a veure inevitablement amb els interessos comercials dels rics i poderosos. És una trista acusació als mitjans de comunicació d’avui que són còmplices de crims contra la humanitat, de la Covid, de la propaganda de guerra, tenen les mans tacades de sang. Tanmateix, allò que es diu no importa, i allò que importa no es pot dir.

La mentida més gran de totes és la de “la nostra democràcia”. Que darrerament sembla estar sempre “amenaçada” segons els polítics estatunidencs. Si en realitat alguna vegada la vam tenir, fa temps que s’ha convertit en una cosa grotesca. La il·lusió que podem triar els nostres líders en lloc que els seleccionin per nosaltres apaivaga la plebs, alhora que serveix als interessos dels amos. La veritat és que és un sistema dissenyat per impedir que les forces que s’hi oposen tinguin veu. Als sistemes no els agraden els intrusos, ni res que desafiï els interessos arrelats. Així que es crea una mentida per explicar-ne una altra i les grans veritats romanen ocultes, els fets són amenaçadors per als qui governen mitjançant l’engany.

La gran mentida actual, a part d’Ucraïna, és el capitalisme Despert i el Nou Acord Verd. A tots se’ls exigeix ​​que creguin que els despietats i malmesos capitalistes que han saquejat el món durant segles han canviat. Ara, plens d’amor per la humanitat i preocupació pel medi ambient, ens portaran a un futur millor. I serà un món confús el que deixarem. La gran pregunta actual és “què és una dona?”, una pregunta que qualsevol nen de quatre anys podria respondre, però en aquesta època d’absurds cal donar una resposta “curosa” per no ofendre. Les guerres estrangeres es poden emprendre amb escassa indignació, però si es diu alguna cosa amb la que algú no hi està d’acord, sembla que, almenys l’esquerra, pateix un trauma. La gran mentida és la distracció, el sofisma i la desinformació contínua que impedeixen examinar les veritats reals. La veritat és que el seu vell model econòmic i de control ha fracassat, el Nou Acord Verd està dissenyat per assegurar que els mateixos Psicòpates que han dut el món a la seva lamentable condició actual continuïn governant sobre el proper model. El Gran Reinici és només el Gran Canvi d’Imatge

La gran veritat és que el món occidental ha estat dirigit per les pitjors formes de la humanitat durant massa temps. Han mantingut durant segles l’statu quo perpetuant la gran mentida. Les petites mentides solen ser descobertes tard o d’hora, però les grans mentides poques vegades ho fan. Les grans mentides no es discuteixen. A la televisió britànica es posa a la picota els polítics, fins i tot la reina i la família reial. Però mai s’esmenta la situació del Banc d’Anglaterra privat, ni la City independent de Londres. Per descomptat, qualsevol cobertura negativa dels Rothschild és tabú. De la mateixa manera, als Estats Units, els polítics són un tema de debat, però les crítiques a l’estatus de la Reserva Federal privada, o als Rockefellers, mai se senten. Si vols saber qui governa sobre tu, mira a qui no se’t permet criticar.

Amb el que s’acosta, per a molts, l’infern pot ser “una veritat descoberta massa tard”. Per als qui cerquen la veritat, aquesta, com diu l’expressió, “us farà lliures”, però abans us pertorbarà.

Font: Strategic Culture Foundation