Des que, ara fa mig segle exactament (impactat per la terrible realitat de les guerres i del patiment dels països més empobrits en un món amb una exorbitant despesa militarista), vaig començar a quedar fascinat per la doctrina i el moviment de la No-violència, sempre m’ha cridat l’atenció un fenomen molt propi del nostre Occident secularitzat.
D’una banda, molts d’aquells que se senten atrets per l’espiritualitat no solen donar-se a l’acció política. No perquè es tracti d’una vocació a la qual no se senten cridats. Cosa absolutament respectable. Sinó perquè, massa sovint, la consideren un activisme de naturalesa inferior, un activisme massa mundà. Això delata, des del meu punt de vista, que la seva espiritualitat és més aviat un espiritualisme desencarnat en què no ha estat integrada una dimensió, la política, que ens configura com a éssers socials que som. Un espiritualisme en què el patiment dels més oprimits i més desemparats no és prou central per portar-nos al descobriment que a la política s’hi juga la consecució o no d’un món més just i en pau.
D’altra banda, però, en el món de l’acció política es considera massa sovint que les “creences” i sobretot les experiències que podríem anomenar místiques, han de romandre en l’àmbit privat. Fins al punt que no és ben vist ni es considera gaire realista referir-s’hi públicament i barrejar-les amb les pures i dures realitats sociopolítiques. Tot i que el més desconcertant de tot és que molts dels qui pensen així saben que els mestres de la No-violència van ser autèntics místics i que van fer públiques les seves més íntimes experiències espirituals, però que alhora la seva lluita política va ser modèlica i els seus resultats mereixen gran respecte.
El problema ve quan es tracta d’acceptar que aquests mestres no ho haguessin estat mai sense la força interior que brollava, com un torrent, d’aquestes experiències. I, sobretot, el problema ve quan es tracta d’accepar l’essencialitat d’aquesta dimensió mística no en personalitats tan reconegudes universalment, ja allunyades en el temps i fins i tot idealitzades, sinó en l’avui i l’aquí de les nostres pròpies lluites per la justícia i la pau. M’he trobat sovint amb el fet que les mateixes persones que respecten Martin Luther King, o Pere Casaldàliga i Ramon Llull en el nostre àmbit més local, reaccionen amb incomoditat quan s’afirma que ells són incomprensibles sense les seves experiències místiques cristianes. O quan, enmig de les nostres pròpies lluites, es recorre a aquella mateixa dimensió espiritual que era la que sostenia aquells gegants.
No és casual que el nostre íntim amic i mestre en la pràctica de la No-violència, premi Nobel de la Pau el 1980, Adolfo Pérez Esquivel, escollís per a la seva biografia el títol d’El Cristo del poncho. Adolfo pot ser considerat un somiador a l’estil de mahatma Gandhi i de Martin Luther King (“He tingut un somni…”). Un somiador profundament realista. Com també ho van ser ells. Per més que, com que són uns visionaris i éssers humans excepcionals, la seva vida i el seu missatge siguin desconcertants per als qui es mouen en un realisme massa pla. El seu somni del Crist del ponxo va ser una anticipació del futur, un somni premonitori que ens mostra que la realitat és un continuum espaciotemporal, com ho va formular Albert Einstein. El fet que aquest “somni” hagi donat títol al seu llibre biogràfic és un indicador de la centralitat que va tenir per a Adolfo aquesta visió. Ho explica ell mateix en un lloc destacat d’aquesta obra:
“En un dels meus primers viatges a l’Equador, em va passar que vaig tenir un somni: jo veia un Crist crucificat revestit d’un ponxo. Més tard, en una de les fraternitats de Charles de Foucauld, en entrar a la capella, descobreixo sobre la paret el Crist del ponxo que jo havia vist al somni. Des de llavors aquesta imatge m’ha acompanyat sempre. Després de la sortida de la presó de La Plata, em vaig posar a pintar el Crist del ponxo. És el Crist dels pobres, el Crist sense rostre, sense mans i sense peus. Però la cara, les mans i els peus, són els dels indis i els camperols de l’Amèrica Llatina.”
La referència pública a realitats espirituals enmig del fragor de la lluita política, recórrer a coses com el judici de Déu o la seva intervenció en la Història a favor de la justícia i derrocant els poderosos (evangeli de Lluc 1, 56), gairebé sempre provoquen reticències, o fins i tot un clar rebuig. Fins i tot entre cristians practicants, que al llarg de l’any litúrgic escolten textos profètics o del Nou Testament, que tenen molt a veure amb tot això. “Ara deixem l’Evangeli i passem a la realitat”, deia un sacerdot amic per ironitzar sobre la gran incoherència evangèlica dels cristians. O com, molt més seriosament, afirmen massa teòlegs, “Un cop creat el món, amb les seves pròpies lleis i dinàmiques evolutives, Déu ja no intervé directament ni a l’Univers ni a la Història”. Llàstima, ells s’ho perden. El pitjor és que confonen i escandalitzen els anavim, els “petits” i indefensos. Perquè Déu realment escolta les nostres pregàries i intervé en les nostres vides. El cas concret de Martin Luther King ho pot exemplificar perfectament.
La pregària continua sent practicada també avui per multitud de persones en el nostre món racionalista i positivista, de ciència i tecnologia, en què hi ha tant menyspreu envers la religió i fins i tot envers l’espiritualitat. Moltes d’aquestes persones, per cert, han estat i són uns realistes, desinteressats i lluitadors tenaços per un món més just. Com Martin Luther King, que al capítol desè de la seva autobiografia, a la qual va titular La força d’estimar, va relatar com, en el moment culminant de la seva vida, va pregar al Senyor des d’allò més profund i Ell ho va canviar radicalment tot, beneint per sempre la seva missió de lluitar per la justícia i la veritat:
“Després d’un dia particularment fatigant, me’n vaig anar a dormir molt tard. La meva dona ja s’havia adormit i jo començava a fer-ho quan va sonar el telèfon. Una veu irritada va dir: ‘Escolta, negre, hem pres mesures contra tu. Abans de la setmana que ve maleiràs el dia que vas arribar a Montgomery’. Vaig penjar, però ja no vaig poder dormir. Semblava com si de cop tots els temors m’haguessin caigut al damunt. Havia arribat al punt de saturació.
Vaig saltar del llit i vaig començar a anar i venir per l’habitació. Finalment vaig entrar a la cuina per escalfar una mica de cafè. Ja estava disposat a abandonar-ho tot. Vaig intentar pensar en la manera d’esfumar-me de tot aquell enrenou sense semblar un covard. En aquest estat d’abatiment, quan el meu valor ja gairebé s’havia mort, vaig determinar presentar el meu problema a Déu. Amb el cap entre les mans, em vaig inclinar sobre la taula de la cuina resant en veu alta. Les paraules que vaig dir a Déu aquella nit encara són vives en la meva memòria: ‘Soc aquí prenent partit pel que crec que és de justícia. Però ara tinc por. La gent em tria perquè els guiï, i si em presento davant seu mancat de força i valor, també ells s’enfonsaran. Estic al límit de les meves forces. No em queda res. He arribat a un punt en què ja m’és totalment impossible enfrontar-me jo sol a tot’.
En aquell instant vaig experimentar la presència de la Divinitat com mai no l’havia experimentada fins aleshores. Semblava com si pogués sentir la seguretat tranquil·litzadora d’una veu interior que deia: ‘Pren partit a favor de la justícia, pronuncia’t per la veritat. Déu estarà sempre al teu costat’. Gairebé al moment vaig sentir que els meus temors desapareixien. Va desaparèixer la meva incertesa. La situació continuava sent la mateixa, però Déu m’havia donat la tranquil·litat interior.
Tres nits més tard van posar una bomba a casa meva. Per estrany que sembli, vaig rebre amb tranquil·litat l’avís de bomba. La meva experiència amb Déu m’havia donat nou vigor i nova empenta. Ara sabia que Déu ens pot donar els recursos interiors necessaris per enfrontar-nos a les tempestes i els problemes de la vida.
[…] Quan els núvols baixos enfosqueixin els nostres dies i les nits es facin més fosques que mil mitjanits, recordem que existeix a l’univers un Poder gran i bondadós, el nom del qual és Déu, que pot trobar un camí on no n’hi ha i transformar els ahirs llòbrecs en matins esplendorosos. Ell és la nostra esperança per convertir-nos en homes millors. Aquest és el nostre mandat per intentar fer un món millor.”
Sense deixar encara el cas particular de Martin Luther King anem arribant així a la qüestió central d’aquest article: Com podem deixar de pensar que allò que ell va pretendre només ha quedat finalment en pura utopia? És cert que amb el seu sacrifici es va aconseguir el dret al vot per als negres. Però, mitjançant altres mecanismes més complexos i subtils, se segueix aconseguint el sotmetiment dels negres, la seva exclusió social, la seva massificació a les presons, etc. I probablement per a Martin Luther King encara pitjor que això seria el fet de la traïció de molts dels seus: Condoleezza Rice, Barack Obama… Traïció en allò que ell considerava encara més greu que la manca de drets civils: les guerres d’agressió dels Estats Units i el seu armamentisme descontrolat: “Una nació que gasta més diners en armament militar que en programes socials s’acosta a la mort espiritual”.
Però no: malgrat tot, el seu somni no va romandre només en una utopia irrealitzada. Els temps de Déu són els evolutius, no pas els personals. Mahatma Gandhi ho sabia bé: “Hem de fer allò que ens correspon i deixar en mans de Déu la resta. La pregària ha salvat la meva vida”. Aquesta va ser l’única resposta que vaig ser capaç de donar a Victoire Ingabire Umuhoza quan em va fer la confidència que estava torbada pel temor que, en entrar a Rwanda, altra vegada es desencadenessin matances massives en el cas que fos assassinada. I tot i que que aquest article estigui centrat en ella, ja que la conec bé i ja que ara torna a estar en perill, a la meva ment i cor hi ha també en aquest moment molts altres ruandesos. Especialment alguns a qui he tingut l’honor de conèixer, creients convençuts i que actualment pateixen presó. Com Deo Mushayidi o Paul Rusesabagina.
Tot i que tot això té una dimensió de sacrifici personal que és inassumible per a gairebé qualsevol ésser humà. Sense la gràcia divina, aquest suposat triomf de la justícia en un utòpic Món Nou futur és, si en realitat algun dia arriba, quelcom massa eteri en un temps massa dilatat per fonamentar-hi el lliurament absolut de la nostra pròpia vida. I encara menys la nostra felicitat. Tanmateix, això tampoc no és una cosa certa i, molt menys, una cosa cristiana. Per provar-ho, acabo ja amb les darreres paraules públiques de Martin Luther King, pronunciades la mateixa nit del seu assassinat. Paraules que evidencien que aquest sacrifici personal és més aviat una plenitud personal plena fins i tot d’un consol incomprensible, inimaginable per als qui no estan disposats a fer un pas així. Un consol que, parlant de realisme, és per cert molt més real que la gairebé totalitat de les coses que solem considerar reals. Aquelles paraules i la filmació d’aquella escena són una joia, un veritable patrimoni espiritual de la humanitat:
“S’acosten dies difícils. Però ara no m’importa, perquè he estat al cim de la muntanya. No m’importa. Com qualsevol persona m’agradaria viure una llarga vida. Però això ara no em preocupa. Només vull fer la voluntat de Déu. I Ell m’ha permès pujar a la muntanya. I he mirat i he vist la Terra Promesa. Potser no hi arribi amb vosaltres. Però vull que sapigueu aquesta nit que nosaltres, com a poble, arribarem a la Terra Promesa. Així que aquesta nit soc feliç, no em preocupa res. No tinc por de cap home! Els meus ulls han vist la glòria de la vinguda del Senyor!”
Només cal veure el rostre de Martin Luther King o el de Victoire Ingabire Umuhoza, alliberada per fi del seu empresonament de vuit anys en una cel·la petita i fosca i encara en situació d’extrem perill per a la seva vida; només cal veure la serenitat, força i dignitat que tots dos irradien, disposats al sacrifici de la seva vida; només cal escoltar com tots dos es refereixen a les seves profundes conviccions espirituals (amb total llibertat davant dels convencionalismes políticament correctes de les nostres societats i les arrogants xerrameques dels nostres racionals intel·lectuals)… per comprovar que ells, en les seves difícils situacions personals, estan molt més bé interiorment que “els grans” de la realpolitik o que tots aquells que dipositen en aquests “grans” una autoritat que en realitat no tenen; per comprovar que ells, els “somiadors”, són els veritables realistes; per comprovar que la seva “ineficaç” fidelitat al que mahatma Gandhi anomenava la suau veu interior és la que al final canvia el curs de la història per a benefici de tothom, inclosos els prudents i assenyats que no van ser capaços de captar la grandesa de les seves estranyes, conflictives , utòpiques i místiques vides.