Sempre que veig imatges de goig desfermat celebrant el final d’una guerra, per exemple, no puc evitar pensar en els milers o milions de víctimes i en els seus familiars. El mateix em passa en viure els aplaudiments als sanitaris de les vuit del cap vespre o en sentir les sirenes i la música estrident dels cotxes policials que es sumen a les mostres de solidaritat. I és que, potser, la humanitat necessita protegir-se mentalment de la mort i del dolor. La vida continua. I així ha de ser, sense voler dir que ens oblidem dels qui ens han deixat.

No obstant, el que retrec a aquest virus fatal, per molt que no tengui ni cor ni ànima, és la seva extrema crueltat. Entenc que s’acarnissi amb els més vells o amb els més dèbils (que ja patien patologies cròniques, diuen). Supòs que aquesta és la funció que li ha encarregat la natura al virus: executar la selecció natural darwiniana per la qual només sobreviuen els més forts. Però, matar d’aquesta manera tan despietada? Obligant-los a morir en la soledat d’una unitat de cures intensives sense la presència de cap ésser estimat que els estrenyi la ma. I tanta sort de l’empatia que estan demostrant els professionals de la sanitat que acompanyen els malalts en el seu patiment.

I això no és tot! El que no li puc perdonar a aquest monstre invisible és la utilització dels infants per transmetre la malaltia, tal com si fossin mines humanes, emboscades per propagar malaltia i mort. Amb la seva innocència, l’abraçada del nin als padrins podria resultar fatal. Haureu de perdonar el meu egoisme, però aquesta és la part més dura del confinament per a la població de més risc: els padrins. Avesats a compartir tantes hores de la vida amb aquestes criatures entranyables, celebrant les seves primeres passes o les primeres paraules, patint per una pujada sobtada de febre, fent un alè d’alleujament en aconseguir que s’adormin i celebrant joiosos el seu despertar… Testimonis del seu aprenentatge diari i retornats a la infantesa pel seu desig infinit de jugar, ara, els padrins, ens hem de conformar amb les fotografies, els vídeos i les videoconferències que, possiblement, evitaran que caiguem en l’oblit, confiant que un dia tornarem a gaudir dels seus crits eixordadors, dels bots damunt el sofà, de la tirania dels dibuixos animats i del menjar escampat per terra. Què pagaríem ara per gaudir d’aquests danys col·laterals!

Amb tantes hores de confinament, mentre revivim fotografies, ens és inevitable pensar com serà el seu món en un futur quan nosaltres ja no hi serem. Seguirà havent especuladors carronyaires que aprofitin els moments de desgràcia de la humanitat per enriquir-se? Encara existiran polítics sense escrúpols que desfermaran la por per propagar la seva ideologia autoritària? S’hauran convertit tots en soldats disciplinats i submisos, com voldrien els estufats uniformats condecorats, o enlloc de soldats hi haurà mestres i sanitaris, UCIs en lloc de tancs, hospitals enlloc d’avions de guerra, teatres enlloc de destructors?

Diuen que el món després del coronavirus serà diferent de l’actual: amb quin sentit? Ningú no ho sap. D’una banda, hem vist aflorar el millor de la humanitat: amor, solidaritat, entrega, lluita, amistat… Però també, els padrins, hi veim guaitar un altre virus encara més perillós, més cruel, que ja l’havíem conegut en la nostra joventut: el feixisme. El veureu renéixer en forma de masclisme, de racisme, d’anticatalanisme, de xenofòbia, de corrupció… Però, segur que els nostres nets també el sabran derrotar.