L’absència de proves de que s’hagi fet mal fa que el cas contra Craig Murray sembli francament força abstracte. No és clar quin és el propòsit del cas, escriu Alexander Mercouris.

Malgrat la seva importància, per al futur d’Escòcia i del Regne Unit així com per a l’administració de justícia de les Illes Britàniques, el judici d’un exdiplomàtic britànic el 27 de gener ha atret sorprenentment poca atenció, a Gran Bretanya i a l’estranger.

Es tracta de qüestions fonamentals de drets humans relatives a la llibertat d’expressió, de publicació i del dret a un judici just.

En primer lloc, una declaració d’interès: l’acusat en el cas –Craig Murray– és algú a qui conec personalment i de qui en sóc amic.

No pretenc ser imparcial en aquest cas. Vull que el meu amic sigui absolt. Vull que quedi lliure perquè pugui romandre amb la família i continuar amb la seva important feina al seu blog.

Craig Murray

Abans de parlar del cas i del judici a què ha donat lloc, cal dir alguna cosa sobre l’acusat per aconseguir una comprensió adequada del cas.

Murray va ser anteriorment un dels principals diplomàtics britànics. Tanmateix, després que el govern britànic de Blair s’unís a la “guerra contra el terrorisme” dels Estats Units després de l’11-S, va esdevenir un denunciant (whistleblower).

Nomenat ambaixador de Gran Bretanya a l’Uzbekistan, va treure a la llum la cínica aliança del govern de Blair amb la brutal dictadura d’aquell país, informant sobre la connivència activa del govern britànic amb els mètodes violents d’aquella dictadura i amb les atroces violacions dels drets humans.

Murray també va exposar la profunda implicació del govern de Blair en els “lliuraments extraordinaris” (és a dir, els segrestos dirigits per l’Estat), les presons secretes i les “tècniques d’interrogatori millorades” (és a dir, la tortura).

Es va convertir en un crític mordaç de la “Guerra contra el Terror”, qüestionant tota la premissa que Occident estava sent amenaçat per una xarxa terrorista islamista secreta i sinistra d’abast mundial.

Com a resultat, Murray es va convertir en l’objectiu d’una campanya sostinguda d’abús i vilipendi, organitzada pel govern de Blair i alguns dels seus funcionaris, alguns dels quals Murray havia imaginat que eren els seus amics. Els mitjans de comunicació britànics, com bé recordo, s’hi van sumar activament.

El govern de Blair també va sotmetre Murray a un traumàtic procés disciplinari basat en acusacions infundades i òbviament inventades de conducta sexual inapropiada, de les que, tanmateix, va ser finalment absolt per complet.

Tot i el reconeixement oficial que els càrrecs presentats contra ell eren totalment falsos, i tot i el reconeixement públic general de la veritat i la importància de la informació que havia revelat, la carrera de Murray com a diplomàtic i funcionari públic va arribar al final. Fins al dia d’avui segueix sent una persona non grata als cercles governamentals i mediàtics britànics.

Des que va deixar el servei públic, Murray s’ha convertit en un eloqüent comentarista d’afers britànics i internacionals i en un activista dels drets humans. El seu blog és una de les webs de mitjans de comunicació alternatius més llegides a Gran Bretanya, i és una lectura essencial per a qualsevol persona interessada en els afers britànics. També és un reconegut historiador i escriptor.

Els lectors de Consortium News coneixeran Murray com a un defensor incondicional de Julian Assange, de qui n’és amic personal, la recent audiència d’extradició del qual a Londres ha cobert a fons.

Murray és també una figura activa en la política britànica, especialment com a partidari de la independència d’Escòcia, i és aquest tema el que està a l’arrel de la seva actual situació.

L’impuls d’Escòcia cap a la independència

Escòcia, un país amb un territori no gaire més petit que el d’Anglaterra, però amb només una desena part de la seva població, va ser durant la major part de la seva història un estat i una nació orgullosament independent, que va resistir amb èxit tots els intents d’Anglaterra, el seu veí molt més ric i poderós, per conquerir-la.

Tanmateix, les corones anglesa i escocesa es van unir el 1603, quan el rei Jaume VI d’Escòcia va pujar al tron d’Anglaterra després de la mort d’Isabel I. Anglaterra i Escòcia es van unir finalment en una sola entitat unida, el Regne Unit de Gran Bretanya, mitjançant les actes d’Unió aprovades pels parlaments anglès i escocès el 1708.

Encara que aquestes van crear el que teòricament era una única nació formada per dos regnes iguals, Anglaterra i Escòcia, a la pràctica Anglaterra sempre ha estat aclaparadorament dominant, dirigint tot el país des de la seva capital, Londres.

Aquesta situació, que ha persistit durant segles, ha començat a canviar els darrers anys.

El 1999, després d’un referèndum, el govern de Blair va acceptar la creació d’un Parlament escocès amb competències transferides a Edimburg, la capital històrica d’Escòcia. Aquest Parlament, però, només exerceix en l’actualitat poders limitats, concedits pel Parlament britànic a Londres, i exerceix aquests poders dins d’un marc legal creat per Londres.

A les eleccions parlamentàries escoceses del 2007, el Partit Nacional Escocès (SNP), que aposta per la plena independència d’Escòcia, sota el lideratge del seu carismàtic líder Alex Salmond, va obtenir el major nombre d’escons. Això va convertir Salmond en el primer ministre d’Escòcia. També va posar fi al llarg domini del Partit Laborista britànic en la política escocesa.

A les següents eleccions parlamentàries escoceses del 2011, l’SNP, encara sota el lideratge de Salmond, va consolidar la seva posició, guanyant les eleccions per golejada. Des de llavors ha mantingut el poder de forma contínua a Escòcia.

El 2014 es va celebrar un referèndum d’independència. Es va perdre per un marge del 55% de suport a la continuïtat de la unió amb Anglaterra enfront del 45% de suport a la independència. No obstant, va representar un fort gir a favor de la independència per part de la població escocesa.

A les posteriors eleccions generals britàniques del 2015, l’SNP, encara liderat per Salmond, va obtenir una victòria aclaparadora a Escòcia, guanyant la gran majoria dels escons escocesos, i establint-se de fet com a representant d’Escòcia a Westminster.

Des del referèndum del 2014, el suport a la independència a Escòcia no ha deixat de créixer, tot i els inevitables i estranys canvis cap amunt i cap avall a les enquestes d’opinió.

Els darrers mesos s’ha aconseguit finalment el punt en què els sondejos d’opinió han començat a mostrar un avantatge constant i estable a Escòcia a favor de la independència. Molts britànics creuen ara que la independència d’Escòcia és gairebé inevitable.

Aquest gir a favor de la independència en les enquestes d’opinió ha portat inevitablement a renovar les demandes a Escòcia per a un altre referèndum d’independència, demandes a les quals el govern conservador de Boris Johnson a Londres s’hi resisteix.

Escòcia, els conservadors, el Partit Laborista i el Brexit

Encara que seria un error subestimar la profunditat històrica del sentiment independentista a Escòcia, no hi ha dubte que un dels principals impulsors ha estat el constant gir a la dreta de la política a Londres des de la victòria electoral de Margaret Thatcher el 1979.

A mesura que els governs britànics –tant conservadors com laboristes– han treballat constantment des del 1979 per a desmantellar l’acord socialdemòcrata d’Attlee-Bevan de la postguerra, les actituds polítiques a Londres i a Anglaterra, en general, han divergit constantment de les d’Escòcia, on el sentiment polític segueix fermament ancorat a l’esquerra.

L’anterior força del Partit Laborista, tant a Anglaterra com a Escòcia, va aconseguir durant un temps tapar les esquerdes. Tanmateix, el llarg predomini centrista de Blair al Partit Laborista va resultar fatal per a les perspectives del partit a Escòcia. A partir de les eleccions parlamentàries escoceses del 2003, la posició electoral anteriorment dominant dels laboristes a Escòcia va començar a erosionar-se. A les eleccions generals britàniques del 2015, es va ensorrar finalment i totalment, i els laboristes van perdre tots els seus escons a Escòcia, excepte un.

El sentiment proindependentista a Escòcia també ha rebut des del 2015 un important impuls addicional com a resultat de la llarga guerra del Brexit a Gran Bretanya.

Mentre que al referèndum del Brexit del 2016 Anglaterra, fora de Londres, va votar fortament a favor del Brexit, Escòcia va votar aclaparadorament en contra. Tanmateix, el pes electoral molt més gran d’Anglaterra dins del Regne Unit va fer que fos la insistència anglesa en el Brexit i no l’oposició d’Escòcia la que finalment s’imposés.

Això va tornar a deixar clara la posició subalterna d’Escòcia pel que fa a Anglaterra dins el Regne Unit, reforçant el sentiment independentista a Escòcia. Només cal dir que el Partit Conservador pro-Brexit, tot i que va obtenir una àmplia victòria a les eleccions generals del desembre del 2019 a Anglaterra, va perdre terreny davant l’SNP en aquelles eleccions a Escòcia. És a partir d’aquelles eleccions, i des que finalment es va produir el Brexit, que les enquestes d’opinió han començat a mostrar un canvi decisiu i estable a favor de la independència d’Escòcia.

Londres continua oposant-s’hi

Igual que seria un greu error subestimar la profunditat del sentiment independentista d’Escòcia, també seria un greu error subestimar la força de l’oposició a la independència d’Escòcia per part de l’establishment britànic a Londres.

En un determinat nivell, aquesta oposició és sentimental i personal. Molts membres de l’elit britànica, inclosa la pròpia Reina, posseeixen grans finques a Escòcia, on gaudeixen de les àmplies oportunitats que el sorprenent paisatge escocès els ofereix per a la caça i altres formes d’esbarjo.

No és del tot exagerat dir que per a alguns membres de l’elit britànica, i en concret per als més arrelats a l’establishment britànic, el temps tendeix a passar-se entre les cases i clubs de Londres, les cases de camp angleses i les finques escoceses, mostrant poc interès per la resta del país i la seva gent.

Per a aquest tipus de membres de l’elit britànica, la idea que Escòcia pugui separar-se aviat, de manera que les seves preuades propietats escoceses puguin caure algun dia sota el control d’un govern escocès independent, sobre el qual no hi tinguin cap influència, és una perspectiva profundament inquietant.

No obstant, aquests sentiments passen a un segon pla davant els temors per la gran disminució del poder i el prestigi de Londres que suposaria la pèrdua d’Escòcia.

Escòcia representa aproximadament un terç de la riquesa britànica, així com tota la seva riquesa petroliera. Moltes bases militars britàniques importants, incloses les bases en què s’assenta gran part de la dissuasió nuclear de Gran Bretanya, es troben allà. Escòcia és un important camp de reclutament tradicional per a l’exèrcit britànic. També és la seu d’algunes de les universitats més prestigioses de la Gran Bretanya.

Va ser la unió amb Escòcia el que va convertir Anglaterra i Gran Bretanya primer en una gran potència europea i després, al llarg de segle XVIII, en una potència mundial.

La pèrdua d’Escòcia no només revertiria això. Significaria que, per primera vegada des que el rei Jaume VI d’Escòcia va pujar al tron anglès el 1603, el govern de Londres hauria de compartir el control de l’illa de Gran Bretanya amb un govern totalment independent a Edimburg.

El cop psicològic per a l’elit londinenca si això passés seria immens. Fins i tot se suscita la preocupació que l’Anglaterra que quedés dempeus deixés de tenir el pes geopolític necessari per mantenir el lloc permanent de la Gran Bretanya al Consell de Seguretat de l’ONU.

Per a una elit britànica, encara acostumada a considerar-se líder, si no d’una Gran Potència, almenys d’una important a nivell internacional, aquest gir dels esdeveniments seria traumàtic.

Encara que l’opció d’utilitzar la força per a retenir Escòcia ja no és possible, es pot comptar amb que Londres farà tot el possible per evitar que es produeixi la independència escocesa.

Crisi dins de l’SNP: el cas d’Alex Salmond

Mentrestant, l’SNP, malgrat el seu èxit electoral, ha tingut els seus propis problemes.

El 2014, poc després del referèndum d’independència escocès, Alex Salmond, el carismàtic líder de l’SNP, que havia dut l’SNP al seu progrés electoral, i que havia estat primer ministre d’Escòcia, va dimitir, cedint el lideratge de l’SNP a la seva protegida, Nicola Sturgeon.

Salmond va seguir sent durant un temps una figura important en la política escocesa, i segueix sent el polític més carismàtic d’Escòcia. El 2015 va ser elegit diputat escocès al Parlament britànic en les eleccions generals que es van celebrar aquell any. Tanmateix, va perdre el seu escó davant d’un aspirant conservador en les següents eleccions generals del 2017. En aquell moment, la seva carrera política semblava que s’havia acabat, i en el seu lloc semblava seguir la carrera de periodista.

Tanmateix, l’agost del 2018 Escòcia es va veure sacsejada per la notícia que Salmond havia dimitit de l’SNP després de les acusacions de conducta sexual inadequada, que suposadament havien tingut lloc el 2013, quan era primer ministre d’Escòcia. En una declaració pública, Salmond va negar les acusacions i va dir que es reincorporaria a l’SNP una vegada que hagués demostrat la falsedat de les acusacions i hagués netejat el seu nom.

Poc després, Salmond va sol·licitar a l’Alt Tribunal una revisió judicial de la investigació del govern escocès sobre les acusacions de mala conducta sexual que s’havien fet contra ell. El 8 de gener del 2019, el Tribunal Superior va determinar que la investigació havia estat, en efecte, greument defectuosa, ja que estava plena de conflictes d’interessos, desviacions del procés degut i altres greus defectes de procediment.

Tot i la decisió de l’Alt Tribunal, que podria haver advocat per la cautela abans de prendre qualsevol altra mesura, el 24 de gener del 2019 –només dues setmanes després de la decisió de l’Alt Tribunal– la policia escocesa va detenir Salmond, i poc després va ser acusat de 14 delictes, entre ells dos d’intent de violació, nou d’agressió sexual, dos d’atemptat al pudor i un d’alteració de l’ordre públic.

Salmond va declarar la seva innocència i va negar tots els càrrecs.

El judici de Salmond va començar el 9 de març del 2020. Un dels càrrecs va ser retirat per la fiscalia. El 23 de març, el jurat va absoldre Salmond de 12 dels 13 càrrecs restants. En el cas d’un dels càrrecs, el jurat va emetre un veredicte de “no provat”, una conclusió única al sistema jurídic escocès, que no resta importància al fracàs del cas contra ell.

Tots coincideixen que el desenvolupament del judici va ser just. Pel que fa a la llei, Salmond ha estat absolt de tots els càrrecs i és un home innocent.

Un complot contra Salmond?

Els mitjans de comunicació escocesos, en la seva majoria fortament unionistes, van cobrir el cas de Salmond d’una manera que va ser i segueix sent fortament hostil a ell. Els mitjans socials a Escòcia són una altra cosa.

Des del moment de la revisió judicial van començar a circular rumors que Salmond havia estat víctima d’un complot, i que les acusacions de mala conducta sexual que s’havien fet contra ell havien estat fabricades per destruir-lo. Suposadament, el complot era obra d’un grup de conspiradors propers a la direcció de l’SNP i lleials a Nicola Sturgeon, la successora de Salmond com a primer ministre i líder de l’SNP. Al principi no se sabia si la pròpia Sturgeon estava implicada en el complot.

Murray és escocès, resident a Edimburg i membre de l’SNP. És un obert partidari de la independència d’Escòcia i ha criticat l’enfocament més moderat adoptat per Sturgeon per aconseguir la independència.

Segons el relat de Murray –que ningú ha desmentit i que és indubtablement cert–, Salmond es va posar en contacte amb ell i, en el transcurs d’una llarga conversa, va semblar confirmar els rumors del complot i en va donar detalls. A més, va començar a semblar que la pròpia Sturgeon hi podria haver estat involucrada.

Salmond havia liderat l’SNP entre el 1990 i el 2000, però després va dimitir, per tornar a presentar-se com a líder de l’SNP el 2004, quan va tornar a ser-ho després d’obtenir el 75% dels vots. Tot i que Salmond va renunciar al lideratge el 2014, Sturgeon estava suposadament preocupada que fes un intent de tornar a ser líder de l’SNP per tercera vegada.

Preocupada per la possibilitat de no poder mantenir el lideratge de l’SNP si el més carismàtic Salmond la desafiava, Sturgeon i els seus aliats, segons Murray, van ordir suposadament un complot per a desacreditar-lo i destruir-lo inventant falses acusacions de mala conducta sexual contra ell.

La pròpia Sturgeon nega l’existència d’aquest complot i el seu suposat paper en ell.

El relat de Murray sobre la seva reunió amb Salmond i sobre el suposat complot, i sobre com es va orquestrar, es recull en la seva declaració jurada, que va presentar al Tribunal en el seu judici, i que pot trobar-se aquí.

Com a membre de l’SNP, com a ferm partidari de la independència d’Escòcia  i com antic denunciant, no és d’estranyar que Murray se sentís profundament sorprès i alarmat per la informació que Salmond li havia proporcionat. Això sembla haver-lo decidit a fer una cobertura exhaustiva del judici de Salmond.

Murray informa sobre el judici de Salmond

Els lectors habituals de Consortium News estaran familiaritzats amb els detallats informes de Murray sobre la recent audiència d’extradició de Julian Assange. El vívid detall d’aquests informes, que donen vida a l’audiència, ha estat extraordinàriament impressionant. Els reportatges de Murray sobre el judici de Salmond van ser de la mateixa qualitat.

Són aquests reportatges els que han donat lloc a la causa contra Murray, que va ser jutjat pel Tribunal Superior d’Edimburg el 27 de gener.

Murray és acusat de desacatament al tribunal

El cas contra Murray es basa en la Llei de Desacatament al Tribunal de 1981, una legislació britànica que s’aplica als procediments judicials tant a Anglaterra com a Escòcia. Aquesta llei, entre altres coses, regula la forma d’informar sobre els judicis.

És important dir que històricament, igual que l’antic principi sub judice del dret anglosaxó, al qual la Llei ha substituït, l’objectiu principal de disposicions com les de la Llei era protegir el dret de l’acusat a un judici just garantint la integritat del procés judicial durant el judici.

Garantir la integritat del procés judicial requereix el respecte de les ordres judicials, incloses les ordres de protecció dels testimonis, així com el respecte degut al mateix tribunal, inclòs el jutge que presideix el judici, i als membres del jurat.

Poc abans del judici de Salmond a què havia d’assistir, el personal de seguretat del Tribunal va informar Murray que ja no se li permetia assistir-hi perquè hi havia una ordre de que podia incórrer en desacatament.

Al cap de poc, però una mica després que el judici s’hagués acabat amb l’absolució de Salmond, Murray va ser acusat formalment de desacatament al tribunal, i va ser jutjat el 27 de gener al Tribunal Superior d’Edimburg.

El cas contra Murray consta de tres parts.

En primer lloc, se l’acusa d’escriure informes que podrien haver influït en el desenvolupament del judici.

En segon lloc, se l’acusa d’haver facilitat informació relativa a un membre del jurat que va ser retirat del mateix durant el judici.

En tercer lloc, i potser el més greu, se l’acusa de publicar informació sobre els testimonis que van declarar contra Salmond, cosa que podria permetre la seva identificació, incomplint una ordre judicial que diu que no s’ha de revelar la identitat d’aquests testimonis.

Murray nega tots els càrrecs.

El cas de la fiscalia: no s’al·lega cap dany real

La fiscalia no sembla argumentar que el que Murray va escriure sobre el judici de Salmond influís de fet en el seu curs o canviés el seu resultat. Tampoc, fins on jo sé, la fiscalia ha aportat cap prova que el que Murray va escriure sobre el cas de Salmond hagi donat lloc, de fet, a que alguna persona concreta identifiqués algun dels testimonis que van prestar declaració durant el judici de Salmond .

En concret, el judici de Murray es va celebrar sense que la fiscalia cridés cap testimoni, de manera que el Tribunal Superior no va escoltar cap testimoni que afirmés haver esbrinat la identitat dels testimonis del cas Salmond a partir de la lectura del que Murray havia escrit sobre ells.

L’acusació no necessita aportar proves al Tribunal que el judici es va veure de fet influït per les coses que va escriure Murray o que els testimonis van ser identificats com a resultat del que va escriure. Com va dir correctament el jutge que va presidir tant el cas de Murray com el de Salmond, la prova és objectiva.

Tanmateix, l’absència de proves que s’hagi produït algun dany, ja sigui perquè s’hagi influït en el judici o perquè s’hagi identificat els testimonis, fa que el cas contra Murray, almenys al meu entendre, sembli francament força abstracte. En absència de qualsevol prova de dany, no és obvi per a mi quin és el propòsit de presentar aquest cas.

L’estrany assumpte del factor temps

També hi ha l’estrany assumpte dels temps.

Les autoritats escoceses van escriure a Murray advertint-li que la seva informació sobre el cas de Salmond podria constituir un desacatament al tribunal i demanant-li que deixés de fer-ho. Murray va pensar el contrari i, a falta d’una ordre judicial que l’obligués a deixar-ho de fer, va seguir informant sobre el que li semblava un cas molt important.

Les autoritats escoceses no van prendre cap altra mesura fins que el judici de Salmond va estar a punt d’acabar.

En concret, no van sol·licitar a un jutge una ordre perquè Murray deixés d’informar. No li van dir a Murray que si continuava amb els seus reportatges sol·licitarien aquesta ordre. Quan el judici era a punt d’acabar, finalment ho van sol·licitar a un jutge i no l’hi van dir a Murray. Tampoc van convidar Murray a fer les seves pròpies declaracions al jutge dient per què creia que els seus reportatges no constituïen un desacatament al tribunal i que se li havia de permetre continuar.

Esperant que el judici estigués gairebé acabat abans de sol·licitar-ho al jutge, la fiscalia es va assegurar que qualsevol dany que pogués causar el reportatge de Murray ja estigués fet.

Endarrerint la sol·licitud al jutge fins gairebé el final del judici, la fiscalia, suposant que s’hagi comès un desacatament, ha empitjorat molt la situació de Murray.

Murray ha deixat clar que hauria obeït una ordre judicial per deixar d’informar si se n’hi hagués fet una. De fet, sempre ha mostrat respecte pel Tribunal. Si s’hagués sol·licitat una ordre en el moment oportú, i si aquesta ordre s’hagués concedit, Murray l’hauria complert i hauria deixat d’informar, en aquest cas és difícil veure com se’l pot processar ara.

Al judici de Murray no vaig escoltar cap explicació clara per part de la fiscalia sobre aquest retard. Personalment, trobo aquest retard molt estrany. Em va semblar que el jutge també estava desconcertat per això. Certament, no crec que la fiscalia hagi de retardar l’adopció de mesures quan fent-ho pot provocar que algú que actua de bona fe cometi un delicte involuntari. Gairebé es podria pensar que la fiscalia ho va fer deliberadament, retardant-ho fins al darrer moment perquè Murray pogués cometre un desacatament al tribunal que justifiqués el seu processament.

Per descomptat, hi pot haver qualsevol altra raó per al retard. Potser la fiscalia es va retardar en prendre mesures perquè no creia que s’estigués produint cap dany. Com he assenyalat, no hi ha proves que s’hagi produït cap dany. Si és així, em pregunto què va ser el que la va fer canviar d’opinió.

O potser, com va semblar insinuar l’advocat de Murray en la seva opinió, la sol·licitud al jutge quan finalment es va fer, i el posterior processament de Murray, no són més que reaccions petulants al fet que el processament de Salmond estava sortint malament.

Sigui quina sigui la raó m’interessaria saber-ho.

Identificació dels testimonis a partir dels informes d’altres

Si l’estrany moment fa que es plantegin preguntes, també ho fa el fet que aparentment hi ha un gran nombre de proves que suggereixen que altres periodistes van publicar informació abans i durant el judici sobre els testimonis que era molt més probable que portés a revelar les seves identitats que qualsevol cosa que publiqués Murray.

Murray ha proporcionat detalls dels seus minuciosos esforços per assegurar-se que el que va escriure no conduiria a la identificació dels testimonis. Per què, sent així, i no sent aparentment discutit (i si Murray va proporcionar menys informació sobre els testimonis que altres periodistes) se’l persegueix a ell i no a altres?

Opinió personal sobre els informes de Murray

He llegit tots els reportatges de Craig Murray durant el judici de Salmond, inclosos els articles satírics que l’acusació ha convertit en un problema. Mai se’m va acudir, quan ho vaig fer, que infringissin la llei.

Si serveix d’alguna cosa, jo personalment no hauria estat capaç d’identificar els testimonis a partir de la informació que apareixia als reportatges. No hauria sabut, basant-me en la informació dels informes, com fer una recerca a Internet que m’hagués proporcionat les identitats dels testimonis.

Els informes eren clarament molt favorables a Salmond. D’altra banda, eren molt respectuosos amb el jutge, i no vaig veure res en ells que em fes pensar en llegir-los que Salmond no estava rebent un tracte just.

Els informes, en la mesura que simpatitzaven amb Salmond, em va semblar que feien els mateixos comentaris que la defensa havia fet al jurat durant el judici. Per tant, no veig com podria dir-se que han influït en el jurat més del que ho va fer la pròpia defensa. En qualsevol cas, l’acusació no sembla discutir el resultat del judici, cosa que sembla convertir tota aquesta qüestió de la influència en quelcom acadèmic.

Òbviament, aquestes van ser les meves pròpies impressions dels informes de Murray. D’altres, que potser coneguin millor que jo els fets subjacents del cas Salmond, en podrien haver tret més profit que jo. Tanmateix, aquest no sembla ser el cas de la fiscalia.

Com ja s’ha dit, l’acusació no ha aportat proves que s’hagi produït cap dany real, i no hi ha proves que jo conegui que algú que llegís els informes utilitzés la informació continguda en ells per identificar els testimonis.

Qüestions de drets humans

Serà el Tribunal qui decideixi quina opinió li mereixen els informes i si hi va haver o no desacatament al tribunal. La meva impressió va ser que el judici de Murray es va dur a terme de manera molt justa. La jutge que va presidir el judici va interrogar l’acusació amb deteniment sobre els seus arguments i mai em va donar la impressió que es limités a acceptar qualsevol argument de l’acusació. També em va semblar que escoltava atentament els arguments de l’advocat de Murray.

Si el tribunal falla en contra de Murray, això pot tenir conseqüències molt greus a llarg termini.

Murray, en la seva defensa, ha assenyalat molt correctament que té dret a la llibertat d’expressió, que inclou el dret a difondre informació (vegeu l’article 10 del Conveni Europeu de Drets Humans).

No obstant, també és cert que les persones que estan sent jutjades per una acusació penal tenen dret a que el seu cas es desenvolupi en públic. L’apartat 1 de l’article 6 del Conveni Europeu de Drets Humans ho diu clarament:

“Tota persona té dret a ser escoltada públicament i amb les degudes garanties, dins d’un termini raonable, per un tribunal independent i imparcial, establert per la llei, tant per a la determinació dels seus drets i obligacions de caràcter civil com sobre el fonament de tota acusació en matèria penal formulada contra ella. La sentència es pronunciarà públicament…”

Les recents revelacions d’abusos sistemàtics en els procediments del Tribunal de Vigilància d’Intel·ligència Estrangera dels Estats Units, que porta a terme els seus procediments en secret, posen de manifest els perills per als acusats si els procediments es duen a terme a porta tancada. Per les mateixes raons, hi ha hagut nombroses i justificades preocupacions sobre les restriccions a l’accés públic imposades durant la recent audiència del cas d’extradició presentat pels Estats Units contra Julian Assange.

No es pot celebrar una “audiència pública” si no es permet informar com ho fa Murray. L’article 6(1) sí que preveu situacions en què es pot restringir la informació:

“… la premsa i el públic podran ser exclosos de la totalitat o part del judici en interès de la moral, l’ordre públic o la seguretat nacional en una societat democràtica, quan els interessos dels menors o la protecció de la vida privada de les parts així ho exigeixin, o en la mesura estrictament necessària segons el parer del tribunal en circumstàncies especials en què la publicitat pogués perjudicar els interessos de la justícia.”

Tanmateix, és obvi que es tracta d’una excepció.

No obstant, algunes de les afirmacions fetes per la fiscalia en el cas de Murray eren tan àmplies que, com va assenyalar l’advocat de Murray, si s’apliquessin rigorosament, farien gairebé impossible una informació adequada dels judicis.

Això seria una evolució calamitosa i fonamentalment contrària al propòsit original de disposicions com el sub judice i el desacatament.

Com he assenyalat, el seu propòsit original era protegir la integritat dels processos judicials per a garantir el dret de l’acusat a un judici just. No s’haurien d’interpretar de forma tan àmplia i restrictiva com per fer el contrari, abolint el dret a un judici públic, que en efecte significa un judici just. Només cal pensar en el que podria haver succeït en el recent cas d’extradició de Julian Assange si s’hagués dut a terme totalment en secret.

En el seu judici, Murray va plantejar en efecte aquest mateix punt, quan a través del seu advocat i en les seves proves escrites va deixar clar el seu compromís amb la justícia oberta. Òbviament, això no suposa una llicència per incomplir les normes o ignorar les ordres judicials. No obstant, Murray no ha fet res de semblant.

Hi va haver un complot contra Salmond?

Més enllà dels greus problemes de drets humans que es deriven del cas, cal preguntar-se si, atès que no hi ha proves que s’hagi produït cap dany real pel que va fer Murray, tot el temps i l’energia que es dediquen a perseguir-lo són temps i energia ben empleats.

Em sembla que un millor ús de tot aquest temps i energia podria haver estat, en l’interès públic, dur a terme una investigació adequada i independent per esbrinar si les acusacions molt greus d’un complot contra Salmond són certes.

No tinc informació directa sobre el suposat complot. No conec cap de les persones que suposadament hi han participat. Observo que tots ells neguen enèrgicament que hi hagi hagut un complot i insisteixen que no han fet res dolent. No sé si hi va haver un complot o no.

Tanmateix, ara hi ha un conjunt substancial del que semblen ser proves creïbles que semblen corroborar almenys algunes de les afirmacions de Salmond. Això ha dut el Parlament escocès a crear un comitè per analitzar-les.

També és un fet que el Tribunal en la Revisió Judicial va criticar la conducta del govern escocès en la seva investigació de Salmond d’una manera que podria apuntar a la parcialitat en la conducció de la investigació. Per descomptat, un jurat també ha absolt Salmond de totes les acusacions de conducta sexual inapropiada que s’han fet contra ell, i que ell va dir a Murray que eren inventades.

Ara també hi ha un conjunt de proves que apunten que Salmond és l’objectiu d’una investigació policial veritablement massiva, que involucra centenars d’agents i un compromís massiu de recursos policials, tot i que les proves en contra semblen ser poc sòlides.

També hi ha l’estranya decisió de processar Salmond només dues setmanes després que el tribunal que segueix la Revisió judicial hagi criticat la investigació del govern escocès sobre ell.

Finalment, però no menys important, hi ha la decisió de processar Murray per la seva informació sobre el cas de Salmond, una decisió que, com espero haver deixat clar, personalment trobo estranya a molts nivells, i també inquietant.

Tot això, en conjunt, planteja moltes preguntes i em sembla que demana a crits una investigació adequada i independent duta a terme per un equip d’investigadors professionals i no, com és el cas actualment, per un grup de polítics reunits en una comissió parlamentària escocesa.

Si les acusacions del complot són falses, llavors aquesta investigació és encara més necessària per netejar els noms d’aquells que han estat acusats injustament d’estar involucrats en el complot.

Tanmateix, en lloc que es dugui a terme aquesta investigació, hi ha un processament contra Murray, tot i que no s’ha presentat cap prova que les seves accions hagin fet mal a ningú.

Em sembla que algú no està entenent bé les seves prioritats.

Molt en joc

El que, per descomptat, afegeix una dimensió particular a aquest cas és la crisi general que s’està gestant al Regne Unit a mesura que Escòcia s’acosta a la independència.

El govern britànic a Londres, implacablement oposat a la independència d’Escòcia, no desitja que l’SNP estigui sota cap líder en el poder a Edimburg. No obstant, si es veiessin obligats a triar entre els líders de l’SNP, sens dubte preferirien tractar amb l’afable i conciliadora Sturgeon en lloc del carismàtic i mordaç Salmond.

No he vist cap prova de la implicació de Londres en aquests esdeveniments, encara que és important recordar que tant Salmond com Murray són persones no grates a Londres, i a les autoritats d’allà no els desagradaria que un d’ells, o tots dos, acabessin per desentendre-se’n. No obstant, independentment del paper real de Londres, no hi ha dubte que les autoritats britàniques estan observant de prop els esdeveniments a Escòcia.

D’una cosa no hi ha dubte. La manera com es desenvolupi el conflicte entre Sturgeon i Salmond tindrà un impacte decisiu en el futur d’Escòcia i del Regne Unit.

Si Sturgeon guanya, hi ha la possibilitat real, a jutjar per les seves accions passades, que Londres pugui mantenir cert grau de control sobre Escòcia. Si Salmond i els seus partidaris guanyen, la perspectiva d’una independència total en el menor temps possible és molt més probable.

Per la seva banda, Murray, sense proposar-s’ho, s’ha involucrat en aquest conflicte d’una manera que pot tenir importants implicacions, no només per a ell, sinó per als drets dels acusats, i per a la llibertat d’informació i d’expressió, en el futur.

El que hi ha en joc no podria ser més gran.

Alexander Mercouris és analista jurídic, comentarista polític i editor de The Duran.

Font: Consortium News

Ambassador of Controversy (09.05.2019)