Recorden la pertorbadora escena de la pel·lícula Gandhi de sir Richard Attenborough (premiada amb vuit Oscars, incloent els de millor pel·lícula, millor director i millor actor) en la qual el jove advocat Mohandas Gandhi rep una bona bastonada mentre una i altra vegada aixeca el seu braç tossudament per cremar les targetes de registre que eren obligatòries per als indis? Era la llei. L’estava infringint, per molt no violenta que fos la seva actitud. Els seus repetits empresonaments eren plenament legals. Tanmateix, no recordo que Gandhi demanés perdó per violar la llei. Durant set anys milers d’indis van ser empresonats i assotats per aquestes protestes. Alguns fins i tot van morir.

Amb la nostra perspectiva d’avui diríem que els qui haurien d’haver demanat perdó eren més aviat les autoritàries i violentes persones del govern del Transvaal sud-africà de 1906. El progrés de la humanitat es pot mesurar per certes fites. Aquests fites són precisament els canvis de les lleis injustes. El llistat seria interminable: esclavatge, vot femení, obligatorietat del servei militar… El crim de tots aquests casos: intentar forçar amb accions pacífiques el canvi d’una legalitat injusta i aclaparadora. Hi ha gent que sembla que tenen un seriós problema de pur llenguatge o pura comprensió: no arriben a entendre que una cosa és legalitat i una altra legitimitat. Senyors… que són paraules diferents, encara que s’assemblin!

No fa gaire, hem vist el papa Francesc demanar perdó a Paul Kagame per l’odi de certs religiosos hutus. Va demanar perdó a aquell que és l’odi personificat, que el proclama públicament i que va desencadenar amb els seus atroços crims l’odi dels hutus extremistes. I fa només unes setmanes Oriol Junqueras demanant generosament perdó al 20% de catalans (que no tenen en compte el 80% que volen un referèndum) per no haver-los tingut en compte. Si he de ser sincer, jo no acabo d’entendre aquesta mena de pacifisme. Tot i que això no vol dir gran cosa, ja que sempre m’he considerat tan sols un aprenent de la no violència. Tanmateix, no recordo que mahatma Gandhi fes mai una cosa semblant. Ni tampoc Jesús de Natzaret, que tant el va inspirar. I que es va encarar amb aquell que l’havia colpejat: “Si he parlat malament, mostra’m en què; però si he parlat com cal, per què em pegues?” (Evangeli de Joan 18, 23).

Però donem ara un salt d’unes quantes dècades. Anem al Congrés dels Diputats a Madrid, el 23 de febrer de 1981. “Se sienten, coño!”, va cridar el coronel Tejero aquell dia. Històrica exclamació, reveladora del tarannà autoritari en què massa milions d’espanyols han crescut i han estat modelats. Aquesta històrica frase aquests dies en té una altra d’equivalent, igualment penosa, referida als indultats: “Se arrepientan, coño!”. I això ho diuen els qui acceptarien l’indult amb aquesta condició de petició de perdó i propòsit d’esmena. Dels qui voldrien que aquests presos es podrissin a la presó ja no val la pena ni de parlar-ne. Paradoxa pura: l’agredit ha de demanar perdó.

Per això, de les moltes valuoses frases pronunciades aquests dies d’indults, avui em quedo amb la de Josep Rull: són ells els qui han de demanar perdó. Demanar perdó per haver estat apallissats, com ho van ser Gandhi i els seus, o per les bàrbares condemnes rebudes, com acaba de denunciar el Consell d’Europa? Que la Constitució no és una llei qualsevol, sinó el fonament de totes elles i per tant no pot ser violada? Doncs n’hi va haver prou amb una simple carta al president Zapatero d’un simple lacai d'”aquells que compten” (paraules d’Aznar), perquè en menys de tres setmanes es modifiqués la sacrosanta Constitució.

José Luis Rodríguez Zapatero va tancar la seva segona legislatura cedint a les coaccions dels grans poders financers: precipitadament, i quan ja estava a punt de dissoldre el Parlament, va modificar la “intocable” Constitució divuit dies després de rebre l’agost del 2011 una carta “estrictament confidencial” en què el president del Banc Central Europeu, Jean-Claude Trichet, l’instava enèrgicament “a prendre amb rapidesa i decisió les mesures necessàries […] per garantir el sanejament de les finances públiques”. Signava també aquesta carta l’exgovernador del Banc d’Espanya, Miguel Fernández Ordóñez. Calia garantir abans que res els interessos d’aquestes elits… amb l’excusa d’un col·lapse sistèmic.

Que no es pot permetre que els independentistes trenquin Espanya? Això és el que solen dir els maltractadors a les seves parelles quan aquestes ja no poden més i tan sols pretenen alliberar-se del seu maltractador. Segons ells, el que aquestes volen és trencar la família. Diuen que les estimen. Però la primera prova que s’estima algú és el respecte. Els qui no respecten la voluntat del poble de Catalunya, que no parlin mai d’unitat pàtria. Però per a frases bones, la de Pere Sampol, amb la qual vull acabar aquest “ofensiu” article: Espanya no té remei. És tan precisa que amb ella va donar títol a un dels seus magnífics llibres.

Joan Carrero va ser el tercer objector de consciència de l’Estat espanyol, llevat dels Testimonis de Jehova. Es va haver d’exiliar a l’Argentina on va treballar durant tres anys amb comunitats quítxues dels Andes argentins, col·laborant amb Adolfo Pérez Esquivel, premi Nobel de la Pau 1980. El mateix Pérez Esquivel va presentar la candidatura de Joan Carrero al Nobel de la Pau l’any 2000 pel seu treball a favor de la Veritat a l’África dels Grans LLacs.

Presideix la Fundació s’Olivar d’Estellencs, a la Serra de Tramuntana de Mallorca, des de la qual ha encapçalat iniciatives com la presentació d’una querella contra el govern de Paul Kagame de Rwanda per genocidi i crims contra la humanitat que va dur a l’Auto de processament de 40 militars ruandesos emès pel jutge Fernando Andreu de l’Audiencia Nacional española, o la creació d’una taula de diàleg entre les diferents parts del conflicte de Rwanda. És autor de 4 llibres: África, la madre ultrajada (2010), La hora de los grandes “filántropos” (2012), Los cinco principios superiores (2015) i El “Shalom” del resucitado (2018).