La profecia de Marshall McLuhan que “el successor de la política serà la propaganda” s’ha complert. La propaganda pura i dura és ara la norma a les democràcies occidentals, especialment als Estats Units i la Gran Bretanya.

En qüestions de guerra i pau, l’engany ministerial es presenta com a notícia. Es censuren els fets incòmodes, s’alimenten els dimonis. El model és la propaganda corporativa, la moneda de l’època. El 1964, McLuhan va pronunciar la famosa frase: “El mitjà és el missatge”. Ara, la mentida és el missatge.

Però això és nou? Fa més d’un segle que Edward Bernays, el pare de l’spin, va inventar les “relacions públiques” com a tapadora de la propaganda de guerra. El que és nou és la virtual eliminació de la dissidència als principals mitjans de comunicació.

El gran editor David Bowman, autor de The Captive Press, ho va anomenar “una defenestració de tots els qui es neguen a seguir una línia i empassar-se el que és desagradable, i són valents”. Es referia als periodistes independents i als alertadors, els honestos inconformistes als qui les empreses de comunicació donaven espai, sovint amb orgull. Aquest espai ha estat suprimit.

La histèria bèl·lica que s’ha desfermat com un sisme submarí les darreres setmanes i mesos n’és l’exemple més cridaner. Coneguda pel seu argot, “shaping the narrative”, gran part, si no la majoria, és pura propaganda.

Els russos venen. Rússia és pitjor que dolenta. Putin és malvat, “un nazi com Hitler”, va salivar el diputat laborista Chris Bryant. Ucraïna està a punt de ser envaïda per Rússia: aquesta nit, aquesta setmana, la propera. Les fonts inclouen un expropagandista de la CIA que ara parla per al Departament d’Estat dels Estats Units i no ofereix cap prova de les seves afirmacions sobre les accions russes perquè “vé del Govern dels Estats Units”.

La regla de l’absència de proves també s’aplica a Londres. La ministra d’Afers Estrangers britànica, Liz Truss, que va gastar 500.000 lliures de diners públics en un avió privat per advertir el govern de Canberra que tant Rússia com la Xina estaven a punt d’atacar, no va oferir cap prova. Les autoritats dels antípodes van assentir; la “narrativa” és indiscutible allà. Una rara excepció, l’exprimer ministre Paul Keating, va qualificar de “demencial” el bel·licisme de Truss.

Truss ha confós alegrement els països del Bàltic i del Mar Negre. A Moscou, va dir al ministre d’Afers Estrangers rus que la Gran Bretanya no acceptaria mai la sobirania russa sobre Rostov i Voronezh, fins que se li va assenyalar que aquests llocs no formaven part d’Ucraïna, sinó de Rússia. Llegiu la premsa russa sobre la bufonada d’aquesta pretendent al 10 de Downing Street i estremiu-vos.

Tota aquesta farsa, protagonitzada recentment per Boris Johnson a Moscou interpretant una versió bufonesca del seu heroi, Churchill, podria divertir-nos com a sàtira si no fos pel seu abús deliberat dels fets i la comprensió històrica, i el perill real de guerra.

Vladimir Putin es va referir al “genocidi” a la regió oriental del Donbass, a Ucraïna. Després del cop d’Estat a Ucraïna el 2014 –orquestrat per la “persona de contacte” de Barack Obama a Kíev, Victòria Nuland– el règim colpista, infestat de neonazis, va llançar una campanya de terror contra el Donbass de parla russa, que representa un terç de la població d’Ucraïna.

Supervisades pel director de la CIA, John Brennan, a Kíev, les “unitats especials de seguretat” van coordinar els salvatges atacs contra la població del Donbass, que s’oposava al cop. Els vídeos i els informes de testimonis presencials mostren brètols feixistes amb autobús cremant la seu del sindicat a la ciutat d’Odessa, matant 41 persones atrapades al seu interior. La policia se’n va mantenir al marge. Obama va felicitar el règim colpista “degudament elegit” per la seva “notable moderació”.

Als mitjans de comunicació estatunidencs es va treure importància a l’atrocitat d’Odessa, qualificant-la de “tèrbola” i de “tragèdia” en què “nacionalistes” (neonazis) van atacar “separatistes” (persones que recollien signatures per a un referèndum sobre una Ucraïna federal). El Wall Street Journal de Rupert Murdoch va condemnar les víctimes: “Un incendi mortal a Ucraïna probablement provocat pels rebels, segons el govern”.

El professor Stephen Cohen, aclamat com la principal autoritat dels Estats Units en qüestions de Rússia, va escriure: “La crema fins a la mort de russos ètnics i altres persones a Odessa va despertar els records dels esquadrons d’extermini nazis a Ucraïna durant la segona guerra mundial [avui dia, els assalts tipus tempesta contra homosexuals, jueus, ancians d’ètnia russa i altres ciutadans ‘impurs’ són generalitzats a tota la Ucraïna governada per Kíev, juntament amb les marxes amb torxes que recorden a les que van acabar per enardir Alemanya a finals dels anys 20 i 30…].

La policia i les autoritats legals oficials no fan pràcticament res per impedir aquests actes neofeixistes ni per perseguir-los. Per contra, Kíev els ha fomentat oficialment rehabilitant sistemàticament i fins i tot commemorant els col·laboradors ucraïnesos amb els pogroms d’extermini nazis alemanys, canviant el nom dels carrers en honor seu, construint monuments en honor seu, reescrivint la història per glorificar-los, etc.”

Avui dia, poques vegades s’esmenta la Ucraïna neonazi. Que els britànics estan entrenant la Guàrdia Nacional ucraïnesa, que inclou neonazis, no és notícia (vegeu l’informe desclassificat de Matt Kennard a Consortium News el 15 de febrer). El retorn del feixisme violent i avalat a l’Europa del segle XXI, per citar Harold Pinter, “no ha passat mai… ni tan sols mentre passava”.

El 16 de desembre, les Nacions Unides van presentar una resolució que demanava “combatre la glorificació del nazisme, el neonazisme i altres pràctiques que contribueixen a alimentar les formes contemporànies de racisme”. Els únics països que van votar en contra van ser els Estats Units i Ucraïna.

Gairebé tots els russos saben que va ser a través de les planes de la “zona fronterera” d’Ucraïna que les divisions de Hitler van escombrar des de l’oest el 1941, reforçades pels partidaris i col·laboradors nazis d’Ucraïna. El resultat va ser més de 20 milions de morts russos.

Deixant de banda les maniobres i el cinisme de la geopolítica, siguin quins siguin els actors, aquesta memòria històrica és el motor de les propostes de seguretat de Rússia, que cerquen el respecte i l’autoprotecció, i que es van publicar a Moscou la setmana que l’ONU va votar 130-2 a favor de la il·legalització del nazisme. Són:

– L’OTAN es compromet a no desplegar míssils a les nacions frontereres amb Rússia (ja estan en marxa des d’Eslovènia fins a Romania, i seguirà Polònia).
– L’OTAN aturarà els exercicis militars i navals a les nacions i mars fronterers amb Rússia.
– Ucraïna no esdevindrà membre de l’OTAN.
– Occident i Rússia signaran un pacte de seguretat vinculant entre Orient i Occident.
– Cal restablir el tractat històric entre els Estats Units i Rússia sobre les armes nuclears d’abast intermedi (els Estats Units el van abandonar el 2019).

Tot plegat constitueix un ampli projecte de pla de pau per a tota l’Europa de postguerra i hauria de ser acollit amb satisfacció a Occident. Però, qui entén la seva importància a la Gran Bretanya? El que se’ls diu és que Putin és un pària i una amenaça per a la cristiandat.

Els ucraïnesos de parla russa, sotmesos a un bloqueig econòmic per part de Kíev durant set anys, estan lluitant per la supervivència. L’exèrcit “en massa” del qual poques vegades en sentim parlar són les tretze brigades de l’exèrcit ucraïnès que assetgen el Donbass: es calcula que són 150.000 soldats. Si ataquen, la provocació a Rússia significarà gairebé amb seguretat la guerra.

El 2015, amb la mediació d’alemanys i francesos, els presidents de Rússia, Ucraïna, Alemanya i França es van reunir a Minsk i van signar un acord de pau provisional. Ucraïna va acceptar oferir autonomia al Donbass, ara les repúbliques autoproclamades de Donetsk i Luhansk.

L’acord de Minsk mai ha tingut una oportunitat. A la Gran Bretanya, la postura, amplificada per Boris Johnson, és que Ucraïna està sent “dirigida” pels líders mundials. Per la seva banda, la Gran Bretanya està armant Ucraïna i entrenant el seu exèrcit.

Des de la primera Guerra Freda, l’OTAN ha marxat de fet fins a la frontera més sensible de Rússia, havent demostrat la seva sagnant agressió a Iugoslàvia, l’Afganistan, l’Iraq i Líbia, i incomplint les solemnes promeses de retirar-se. Havent arrossegat els “aliats” europeus a guerres estatunidenques que no els concerneixen, el que no es diu és que la mateixa OTAN és la veritable amenaça per a la seguretat europea.

A la Gran Bretanya, la xenofòbia de l’Estat i dels mitjans de comunicació es dispara amb el sol esment de “Rússia”. Observeu l’hostilitat visceral amb què la BBC informa sobre Rússia. Per què? És perquè la restauració de la mitologia imperial exigeix, sobretot, un enemic permanent? Certament, ens mereixem alguna cosa millor.

Font: John Pilger

Putin signa el document on reconeix la independència de les repúbliques de Donetsk i Luhansk (21.02.2022)