Victoria Nuland va idear el “canvi de règim” d’Ucraïna a principis de 2014 sense sospesar el probable caos i les conseqüències, va escriure Robert Parry el 13 de juliol de 2015.

A mesura que l’exèrcit ucraïnès s’enfronta a les milícies d’ultradreta i neonazis a l’oest i la violència contra els russos ètnics continua a l’est, l’evident bogeria de la política de l’administració d’Obama a Ucraïna ha sortit a la llum fins i tot per molts que van intentar ignorar els fets, o el que es podria anomenar “el caos que va causar Victoria Nuland”.

La subsecretària d’Estat per a Afers Europeus “Toria” Nuland va ser el “cervell” darrere del “canvi de règim” del 22 de febrer de 2014 a Ucraïna, tramant el derrocament del govern democràticament elegit del president Víktor Ianukóvitx mentre convencia els sempre crèduls mitjans de comunicació estatunidencs que el cop no era realment un cop sinó una victòria de la “democràcia”.

Per vendre aquest darrer “canvi de règim” impulsat pels neoconservadors al poble estatunidenc, va caldre maquillar sistemàticament la lletjor dels colpistes, en particular el paper clau dels neonazis i altres ultranacionalistes del Sektor de Dreta. Perquè la campanya de propaganda organitzada pels Estats Units funcionés, els colpistes havien de portar barrets blancs, no camises marrons.

Així que, durant gairebé un any i mig, els principals mitjans de comunicació occidentals, especialment The New York Times i The Washington Post, van recargolar els seus informes amb tota mena de contorsions per evitar dir als seus lectors que el nou règim de Kíev estava impregnat de combatents neonazis i ultranacionalistes ucraïnesos que volien una Ucraïna de sang pura, sense russos ètnics, i que depenien d’ells.

Qualsevol esment d’aquesta realitat sòrdida es considerava “propaganda russa” i qualsevol que digués aquesta veritat incòmoda era un “titella de Moscou”. No va ser fins al 7 de juliol que el Times va admetre la importància dels neonazis i altres ultranacionalistes a la guerra contra els rebels ètnics russos a l’est. El Times també va informar que a les forces d’extrema dreta s’hi havien unit militants islàmics. Alguns d’aquests gihadistes han estat anomenats “germans” de l’hiperbrutal Estat Islàmic.

Tot i que el Times va intentar fer veure aquesta notable aliança militar de milícies neonazis i gihadistes islàmics com una cosa positiva, la realitat va haver de ser xocant per als lectors que s’havien empassat la propaganda occidental sobre les nobles forces “pro-democràcia” que resisteixen la malvada “agressió russa”.

Potser el Times va sentir que no podia continuar ocultant la veritat preocupant d’Ucraïna. Durant setmanes, les milícies del Sektor de Dreta i el batalló neonazi Azov van estar advertint al govern civil de Kíev que podrien girar-se contra ell i crear un nou ordre més al seu gust.

Enfrontaments a l’oest

Després, dissabte, van esclatar violents enfrontaments a la ciutat ucraïnesa occidental de Mukachevo, suposadament pel control de les rutes de contraban de cigarrets. Els paramilitars del Sektor de Dreta van ruixar els agents de policia amb bales d’una metralladora de cinturó, i la policia recolzada per les tropes del govern ucraïnès va tornar el foc. Es van registrar diversos morts i múltiples ferits.

Les tensions es van intensificar dilluns, quan el president Petrò Poroixenko va ordenar a les forces de seguretat nacional que desarmessin les “cèl·lules armades” dels moviments polítics. Mentrestant, el Sektor de Dreta va enviar reforços a la zona, mentre altres milicians convergien a la capital de Kíev.

Tot i que el president Poroixenko i el líder del Sektor de Dreta, Dmitry Yarosh, poden aconseguir frenar aquest darrer esclat de les hostilitats, és possible que només estiguin posposant el que és inevitable: un conflicte entre les autoritats de Kíev, recolzades pels Estats Units, i els neonazis i altres combatents de dretes que van encapçalar el cop d’Estat de l’any passat i han estat a primera línia dels combats contra els rebels d’ètnia russa a l’est.

Els ultradretans ucraïnesos senten que han portat la càrrega més pesada de la guerra contra els russos ètnics i estan ressentits amb els polítics que viuen en la relativa seguretat i comoditat de Kíev. El març, Poroixenko també va acomiadar l’oligarca fatxenda Igor Kolomoisky com a governador de la província sud-oriental de Dnipropetrovsk Oblast. Kolomoisky havia estat el principal benefactor de les milícies del Sektor de Dreta.

Així que, com s’ha fet evident a tot Europa i fins i tot a Washington, la crisi ucraïnesa s’està descontrolant, fent que la narrativa preferida del Departament d’Estat sobre el conflicte que tot és culpa del president rus Vladimir Putin sigui cada cop més difícil de vendre.

És difícil comprendre com se suposa que Ucraïna en sortirà del que sembla una espiral de mort, una possible guerra a dos fronts, a l’est i a l’oest, juntament amb una economia que s’enfonsa. La Unió Europea, que s’enfronta a les crisis pressupostàries de Grècia i altres membres de la UE, té pocs diners o paciència per a Ucraïna, els seus neonazis i el seu caos sociopolític.

Els neoconservadors estatunidencs de The Washington Post i d’altres mitjans segueixen despotricant sobre la necessitat que l’administració Obama destini més milers de milions de dòlars a la Ucraïna posterior al cop perquè “comparteix els nostres valors”. Però aquest argument també s’està esfondrant a mesura que els estatunidencs veuen el cor d’un nacionalisme racista bategant dins del nou ordre d’Ucraïna.

Un altre “canvi de règim” neocon

Gran part del que ha passat, per descomptat, era predictible i de fet es va predir, però la neoconservadora Nuland no va poder resistir la temptació de fer un “canvi de règim” que pogués anomenar seu.

El seu marit (i arxineocon) Robert Kagan havia cofundat el Projecte per al Nou Segle Americà el 1998 al voltant d’una demanda de “canvi de règim” a l’Iraq, un projecte que es va dur a terme el 2003 amb la invasió del president George W. Bush.

Igual que amb Nuland a Ucraïna, Kagan i els seus companys neoconservadors van pensar que podrien dissenyar una invasió fàcil de l’Iraq, derrocar Saddam Hussein i instal·lar algun manaire a l’Iraq, Ahmed Chalabi seria “el tipus”. Però no van tenir en compte les dures realitats de l’Iraq, com les fissures entre sunnites i xiïtes, exposades per la invasió i l’ocupació liderades pels Estats Units.

A Ucraïna, Nuland i els seus amics neoconservadors i liberal-intervencionistes van veure l’oportunitat de ficar el dit a l’ull a Putin encoratjant protestes violentes per derrocar el president Ianukóvitx, amic de Rússia, i posar en marxa un nou règim hostil a Moscou.

Carl Gershman, el president neoconservador de la Fundació Nacional per a la Democràcia, finançada pels contribuents estatunidencs, va explicar el pla en un article d’opinió del Post el 26 de setembre de 2013. Gershman va qualificar Ucraïna com “el premi més gran” i un important pas intermedi per derrocar Putin, que “pot trobar-se a l’extrem perdedor no només a l’exterior proper sinó dins de la pròpia Rússia”.

Per part seva, Nuland va repartir galetes als manifestants anti-Yanukóvitx a la plaça Maidan, va recordar als empresaris ucraïnesos que els Estats Units havien invertit 5.000 milions de dòlars en les seves “aspiracions europees”, va declarar “que es foti la Unió Europea” pel seu enfocament menys agressiu, i va discutir amb l’ambaixador estatunidenc Geoffrey Pyatt quins haurien de ser els nous líders d’Ucraïna. “Yats és el tipus”, va dir, referint-se a Arseniy Yatsenyuk.

Nuland va veure la seva gran oportunitat el 20 de febrer del 2014, quan un misteriós franctirador que aparentment disparava des d’un edifici controlat pel Sektor de Dreta va matar a trets policies i manifestants, agreujant la crisi. El 21 de febrer, en un intent desesperat per evitar més violència, Ianukóvitx va acceptar un pla garantit per Europa en què acceptava una reducció de poders i convocava eleccions anticipades per poder ser destituït.

Però això no va ser suficient per a les forces anti-Yanukóvitx, que liderades pel Sektor de Dreta i les milícies neonazis van prendre els edificis del govern el 22 de febrer, obligant Ianukóvitx i molts dels seus funcionaris a fugir per salvar les seves vides. Amb fanfarrons armats patrullant els passadissos del poder, el camí final cap al “canvi de règim” estava clar.

En lloc d’intentar salvar l’acord del 21 de febrer, Nuland i els dirigents europeus van organitzar un procediment inconstitucional per desposseir Ianukóvitx de la presidència i van declarar el nou règim “legítim”. L’home de Nuland, Yatsenyuk, es va convertir en primer ministre.

Mentre Nuland i els seus sequaços neoconservadors ho celebraven, el seu “canvi de règim” va provocar una reacció òbvia de Putin, que va reconèixer l’amenaça estratègica que aquest nou règim hostil suposava per a la històrica base naval russa de Sebastopol a Crimea. El 23 de febrer, va començar a prendre mesures per protegir aquests interessos russos.

Odi ètnic

El que el cop també va fer va ser revifar antagonismes llargament reprimits entre els ucraïnesos ètnics de l’oest, inclosos els elements que havien donat suport a la invasió d’Adolf Hitler a la Unió Soviètica durant la Segona Guerra Mundial, i els russos ètnics del sud i l’est que temien els sentiments antirussos que emanaven de Kíev.

Primer, a Crimea i després a l’anomenada regió de Donbass, aquests russos ètnics, que havien estat la base política de Ianukóvitx, es van resistir al que consideraven el derrocament il·legítim del seu president elegit. Les dues zones van celebrar referèndums en què es demanava la separació d’Ucraïna, una mesura que Rússia va acceptar a Crimea però a la qual es va resistir al Donbass.

Tanmateix, quan el règim de Kíev va anunciar una “operació antiterrorista” contra el Donbass i va enviar-hi milícies neonazis i altres extremistes perquè fossin la punta de llança, Moscou va començar a ajudar discretament els rebels ètnics russos assetjats, una mesura que Nuland, la administració Obama i els principals mitjans de comunicació van qualificar d'”agressió russa”.

Enmig de la histèria occidental pels suposats “designis imperials” de Rússia i la conscienciosa demonització de Putin, el president Barack Obama va autoritzar essencialment una nova Guerra Freda contra Rússia, reflectida ara en una nova planificació estratègica dels Estats Units que podria costar als contribuents estatunidencs bilions de dòlars i arriscar-se a una possible confrontació nuclear.

Tanmateix, malgrat els costos i perills extraordinaris, Nuland no va apreciar les realitats pràctiques sobre el terreny, igual que van fer el seu marit i altres neoconservadors a l’Iraq. Tot i que Nuland va aconseguir instal·lar el seu candidat elegit a dit, Yatsenyuk, i aquest va supervisar un pla econòmic “neoliberal” exigit pels Estats Units que retallava les pensions, les ajudes a la calefacció i altres programes socials, el caos que el seu “canvi de règim” va desfermar va transformar Ucraïna en un forat negre financer.

Amb poques perspectives d’una victòria clara sobre la resistència ètnica russa a l’est i amb les milícies neonazis/islamistes cada cop més inquietes per l’estancament, les possibilitats de restaurar qualsevol sentit significatiu de l’ordre al país semblen remotes. La desocupació es dispara i el govern està pràcticament en fallida.

L’última esperança per aconseguir certa estabilitat podria haver estat l’acord Minsk-2 de febrer de 2015, en què es demanava un sistema federalitzat per donar més autonomia al Donbass, però el primer ministre de Nuland, Iatsenyuk, va sabotejar l’acord el març en inserir una píndola verinosa que essencialment exigia que els rebels d’ètnia russa es rendissin primer.

Ara, el caos ucraïnès amenaça de descontrolar-se encara més amb els neonazis i altres milícies de dretes a les quals se’ls ha subministrat una gran quantitat d’armes per matar els russos ètnics a l’est, girant-se contra els dirigents polítics de Kíev.

En altres paraules, els neoconservadors han tornat a donar un cop, somiant amb un esquema de “canvi de règim” que ignorava les realitats pràctiques, com les fissures ètniques i religioses. Després, a mesura que la sang corria i el patiment empitjorava, els neoconservadors es van limitar a cercar algú a qui culpar.

Així, sembla poc probable que Nuland, considerada per alguns a Washington com la nova “estrella” de la política exterior estatunidenca, sigui acomiadada per la seva perillosa incompetència, igual que la majoria dels neoconservadors autors del desastre de l’Iraq segueixen sent “respectats” experts emprats pels principals think tanks, als quals se’ls dóna un preuat espai a les pàgines d’opinió i que són consultats als nivells més alts del govern estatunidenc.

[Per a més informació sobre aquests temes, vegeu “La veritable feblesa de la política exterior d’Obama” i “Un negoci familiar de guerra perpètua” de Consortium News].

El difunt reporter de recerca Robert Parry va revelar moltes de les històries de l’Iran-Contra per a The Associated Press i Newsweek la dècada de 1980. Va fundar Consortium News el 1995.

Font: Consortium News

VÍDEO: LA GUERRA A UCRAÏNA (Watchdog Media, abril 2019, subtítols en castellà)