L’odiós llegat de Stepan Bandera impulsa la supressió dels qui s’atreveixen a desafiar la narrativa del conflicte russo-ucraïnès promulgada pel govern ucraïnès, els seus aliats occidentals i uns mitjans de comunicació dominants i obedients.

El maig del 1986 vaig rebre ordres d’assistir a un curs de conscienciació antiterrorista a l’Escola de Guerra Especial John F. Kennedy, a Fort Bragg, Carolina del Nord. Durant les dues setmanes següents vaig aprendre sobre les diverses amenaces terroristes a què s’enfrontava l’exèrcit dels Estats Units, i se’m van ensenyar diverses habilitats per superar-les, com ara la conducció evasiva a alta velocitat, la metodologia de contravigilància i les tècniques de tir reactiu.

A la meva tornada a Twenty-Nine Palms, on estava destinat com a oficial d’intel·ligència del Cos de Marines, se’m va encomanar la tasca de posar en pràctica les meves habilitats recents duent a terme un exercici antiterrorista a tota la base. Vaig agafar un equip d’exploradors i franctiradors del batalló d’infanteria de la base i els vaig instal·lar en un apartament fora de la base, on els vaig convertir en una cèl·lula terrorista encarregada de recopilar informació sobre els oficials superiors que vivien i treballaven a la base. L’única norma era que els terroristes no podien relacionar-se amb civils: cap família s’havia de veure afectada pel simulacre.

En el transcurs dels 30 dies següents, el meu equip terrorista va ser capaç d'”assassinar” tots els comandants de batalló, el comandant del regiment i el comandant de la base, utilitzant artefactes explosius improvisats i trets de franctiradors, i tenia les fotografies per demostrar-ho.

La conclusió d’aquest exercici va ser que si algú et volia mort, probablement moriries.

La vigilància era la teva única defensa real: estar alerta davant de qualsevol cosa sospitosa. En resum, viure una vida governada per la paranoia. A l’era del terrorisme, si sents que algú et vol fer mal, probablement sigui perquè algú te’n vol fer.

Utilitzar aquestes habilitats

Al llarg de la meva vida professional, he tingut ocasió d’utilitzar les habilitats que vaig aprendre a Fort Bragg diverses vegades: vaig ser objecte d’un intent d’assassinat mentre treballava com a inspector d’armes de l’ONU a l’Iraq i em van informar que era objecte d’un “cop” per part de la màfia russa pel meu paper en la desarticulació d’una xarxa de contraban de components de míssils.

Abans d’entrar al meu vehicle, feia una inspecció de 360 ​​graus a la recerca de signes de manipulació. I feia exercicis de contravigilància mentre conduïa, accelerant a intervals estranys per veure si algú seguia el ritme, o sortint ràpidament d’una autopista per veure si algú em seguia.

Avui sóc un escriptor de 61 anys que viu als suburbis d’Albany, Nova York. És un barri tranquil, on tothom es coneix. I, tanmateix, a causa de circumstàncies recents, em trobo de nou inspeccionant el meu vehicle abans d’entrar-hi, vigilant si passen vehicles estranys pel meu carrer i fent maniobres de contravigilància mentre condueixo.

A què es deu aquesta paranoia? Senzillament, el meu nom ha estat afegit a una “llista d’assassinats” ucraïnesa. Creu que estic exagerant? Pregunteu a la família de Daria Dúguina, la filla de 29 anys del filòsof rus Alexander Duguin. Tant ella com el seu pare eren a la mateixa llista. Tots dos van ser objecte d’un assassinat per part d’un assassí enviat pels serveis de seguretat ucraïnesos. Només un canvi de plans d’últim moment, que va posar Alexander Duguin al volant d’un altre cotxe, va evitar que morís a l’explosió que va acabar amb la vida de la seva filla.

Fa un temps que escric sobre el Centre Ucraïnès per Contrarestar la Desinformació i la seva publicació, a mitjans de juliol, d’una “llista negra” amb els noms de 72 intel·lectuals, periodistes, activistes i polítics de diversos països als quals el govern ucraïnès va qualificar de “propagandistes russos” per tenir l’audàcia de parlar de manera crítica, tot i que amb fets, sobre l’actual conflicte russo-ucraïnès.

Em va molestar aquesta llista per diverses raons, la primera i més important és que els salaris dels ucraïnesos que van compilar aquesta llista semblaven ser pagats pel contribuent estatunidenc amb fons assignats pel Congrés per a aquest mateix propòsit. La idea que el Congrés aprovi una llei que faculti el govern ucraïnès a fer alguna cosa –suprimir les garanties de la Primera Esmena sobre la llibertat d’expressió i la llibertat de premsa– que el Congrés té constitucionalment prohibit.

També em va irritar el fet que el Centre per Contrarestar la Desinformació anunciés l’existència d’aquesta “llista negra” en un acte organitzat per una ONG finançada pels Estats Units i al qual hi van assistir funcionaris del Departament d’Estat que van romandre muts mentre els seus col·legues ucraïnesos titllaven les persones d’aquesta llista de “terroristes de la informació” que mereixien ser detinguts i processats com a “criminals de guerra”.

En aquell moment vaig advertir que l’ús d’un llenguatge tan incendiari significava que la “llista negra” es podia convertir en una “llista d’assassinats” només que un fanàtic decidís prendre’s la justícia per la seva mà. Atès que el govern dels Estats Units va finançar la creació d’aquesta llista, va organitzar la reunió on es va presentar al món i va donar un segell implícit d’aprovació a la llista i a l’etiquetatge que l’acompanya mitjançant l’assistència de funcionaris del govern dels Estats Units, aquests fanàtics no tenen perquè ser d’origen estranger. Molta gent als Estats Units s’adhereix a la mateixa ideologia plena d’odi que avui existeix a Ucraïna i que ha donat origen a la “llista negra”.

Alguns són els meus veïns.

El juny vaig conduir fins a Bethel, Nova York (el lloc del festival de música original de Woodstock), per participar en una cursa d’obstacles Spartan. Per arribar-hi, vaig haver de passar per Ellenville, una petita i adormida ciutat que allotja un campament de l’Associació Juvenil Ucraïnesa Estatunidenca que, cada estiu, es coordina amb l’Organització per a la Defensa de les Quatre Llibertats d’Ucraïna per celebrar una “Festa dels Herois” en honor als veterans de l’Exèrcit Popular Ucraïnès i de l’Organització de Nacionalistes Ucraïnesos.

El campament compta amb un “Monument als Herois”, que consisteix en una estructura de 42 peus d’alçada amb un trident ucraïnès a la part superior flanquejat pels bustos de Yevhen Konovalets, Symon Petliura, Roman Shukhevych i Stepan Bandera, quatre figures destacades en la història del nacionalisme ucraïnès, tots implicats en els assassinats, en conjunt, de centenars de milers de jueus, polonesos i russos.

Bandera ha estat elevat a la categoria d’heroi nacional a Ucraïna, i el seu aniversari es considera una festa nacional.

Que un monument a homes responsables d’assassinats massius genocides i que, en el cas de dos (Shukhevych i Bandera) van col·laborar obertament amb l’Alemanya nazi, pugui ser erigit als Estats Units és preocupant.

El fet que cada any els seguidors ucraïnesos-estatunidencs de l’odiosa ideologia de Stepan Bandera es reuneixin per celebrar el seu llegat en un “campament per a nens” en què els joves es vesteixen amb uniformes marrons que els fan semblar el que, de fet, són: tropes d’assalt ideològiques per a una odiosa ideologia neonazi que promou la superioritat racial del poble ucraïnès, és una abominació nacional.

Des d’Ellenville fins a Bethel, vaig veure proves d’aquesta odiosa realitat en cada bandera ucraïnesa blava i groga que onejava al vent, i en cada bandera vermella i negra dels fanàtics neonazis ucraïnesos adoradors de Bandera que onejava amb elles.

El llegat de Stepan Bandera

El llegat de Stepan Bandera es troba al centre del que avui es considera nacionalisme ucraïnès. Domina l’arena política dins Ucraïna, on totes les ideologies i afiliacions polítiques competidores han estat prohibides pel president Volodímir Zelenski.

Es troba darrere de la supressió de totes les veus dissidents –estrangeres i nacionals– que s’atreveixen a desafiar la narrativa sobre el conflicte russo-ucraïnès que promulguen el govern ucraïnès, els seus aliats occidentals i els mitjans de comunicació dominants.

Després que Consortium News publiqués la meva carta a la delegació del Congrés de Nova York (els senadors Chuck Schumer i Kirsten Gillibrand i el representant Paul Tonko), en la qual els cridava l’atenció per haver votat a favor de la Llei Pública 117-128 que assignava 40.000 milions de dòlars dels diners dels contribuents estatunidencs per finançar el govern i l’exèrcit ucraïnesos, hi va haver una acció concertada per part d’altres afectats per la “llista negra” ucraïnesa, que la legislació havia finançat. Això va ser liderat per Diane Sare, la candidata del Partit LaRouche que desafia Schumer pel seu escó al Senat.

La difusió de la supressió de la llibertat d’expressió finançada pel Congrés va semblar massa per als qui són còmplices d’un atac frontal a la Constitució dels Estats Units. La “llista negra” del Centre per a Contrarestar la Desinformació va ser retirada d’Internet.

La victòria, tanmateix, va durar poc. Pocs dies després que es retirés la “llista negra” del Centre per a Contrarestar la Desinformació, una llista publicada pel Centre ucraïnès “Myrotvorets” (Pacificador) va incorporar noms que havien estat a la “llista negra” del Centre per a Contrarestar la Desinformació.

La llista Myrotvorets existeix des del 2014 i ha estat descrita com “efectivament una llista de la mort de polítics, periodistes, empresaris i altres figures públiques que han estat ‘autoritzades per ser eliminades'” pels creadors de la llista.

El nom de Daria Dúguina era en aquesta llista.

I ara també el meu, juntament amb altres occidentals, com la periodista canadenca Eva Bartlett i el músic de rock britànic Roger Waters.

El govern de Biden guarda silenci sobre aquesta abominació.

També ho fa el Congrés.

Segons l’article 6 de l’USCS § 101, el terme terrorisme es defineix com a:

“qualsevol activitat que impliqui un acte perillós per a la vida humana o potencialment destructiu d’infraestructures crítiques o recursos clau; i que constitueixi una violació de les lleis penals dels Estats Units o de qualsevol Estat o una altra subdivisió dels Estats Units; i que sembli tenir la intenció d’intimidar o coaccionar una població civil, d’influir en la política d’un govern mitjançant la intimidació o la coacció, o d’afectar la conducta d’un govern mitjançant la destrucció massiva, l’assassinat o el segrest”.

No hi ha dubte que l’assassinat de Daria Dúguina va ser un acte de terrorisme perpetrat en nom del govern ucraïnès (la seva foto a la llista té ara la paraula “liquidada” escrita en diagonal en vermell).

Tot i que els ucraïnesos neguen aquestes acusacions, les autoritats russes han muntat un cas fàctic convincent en sentit contrari.

L’existència de la “llista de la mort” de Myrotvorets és un instrument de terror i hauria de ser retirada davant de la insistència del Govern dels Estats Units.

El fet que el govern ucraïnès no tanqui el Centre Myrotvorets i condemni les seves activitats constituiria un suport material al terrorisme.

Els Estats Units també haurien de reconèixer com a entitats terroristes totes les organitzacions que abracen la ideologia de Stepan Bandera, incloses les responsables de criar una nova generació de neonazis de camisa marró al cor dels Estats Units.

El “Monument a l’Heroi” a Ellenville ha de ser tancat, i les estàtues de Bandera i dels altres tres nacionalistes ucraïnesos han de ser retirades de la vista del públic.

És una vergonya nacional que ciutadans estatunidencs siguin objecte d’amenaces de mort per part d’un antic aliat dels Estats Units pel simple fet d’exercir el dret constitucional a la llibertat d’expressió. Els seguidors de la ideologia de Stepan Bandera, a Ucraïna i als Estats Units, han de ser tractats com a terroristes, i perseguits amb el mateix nivell d’intensitat i propòsit que els seguidors d’Al-Qaida i Estat Islàmic.

Fins que això no es faci, no tindré més remei que prendre les precaucions adequades per assegurar-me que ni la meva família ni jo patim el destí de Daria Dúguina.

Scott Ritter és un antic oficial d’intel·ligència del Cos de Marines dels Estats Units que va servir a l’antiga Unió Soviètica aplicant tractats de control d’armes, al Golf Pèrsic durant l’Operació Tempesta del Desert i a l’Iraq supervisant el desarmament d’armes de destrucció massiva . El seu llibre més recent és “Desarmament a l’època de la Perestroika”, publicat per Clarity Press.

Font: Consortium News