Aquestes setmanes s’ha celebrat el campionat d’Europa de futbol. Segons els pocs partits que he pogut veure i les cròniques periodístiques, pareix que s’ha imposat el joc mediocre, sense brillantor ni imaginació. A més a més, les primeres jornades del campionat foren notícia pels enfrontaments brutals entre diferents aficions, especialment la russa i l’anglesa. Per desgràcia, la violència al futbol no és cap novetat, tan dins el terreny de joc com a fora. Segurament, és l’esport on més es tolera i, fins i tot, es premia el joc brut i l’engany. No importa el resultat, el que importa és guanyar, encara que sigui en el darrer minut i d’un penal inexistent. Aquesta és una frase feta que il·lustra on s’ha arribat en aquest esport, vulnerant totes les regles de fair play que inspiren l’esperit olímpic. Enganyar l’àrbitre no sols no està repudiat, sinó que es concep com una mostra d’astúcia del jugador: simular un penal inexistent, retorçar-se de dolor tirat pel terra fingint una lesió, provocar l’adversari… són pràctiques habituals, retransmeses a càmera lenta per les televisions, les quals no provoquen cap rebuig en els espectadors, al contrari, benvinguda sia la injusta pena màxima o el gol en fora de joc si serveix per derrotar l’adversari. Un gol fet il·legalment amb la ma, és titllat de la mano de Dios si serveix per guanyar un campionat del món.

I el problema és que aquest esperit antiesportiu es transmet als infants. La majoria d’entrenadors ja intenten inculcar l’esportivitat en els infants, però topen amb la realitat de molts de pares que criden i que inciten els seus fills a guanyar el partit a qualsevol preu. Una falta o una desconsideració amb l’adversari pot rebre el premi del progenitor que alaba aquestes accions punibles, mentre que l’infant rep el menyspreu del pare si es mostra tou en la disputa de la pilota o respectuós amb l’adversari.

I, si això passa al futbol, per què no ha de passar en la política. Si un s’identifica amb els colors d’un partit polític, especialment de la dreta, no importa com juga, el que importa és que guanyi. Pot ser això expliqui els resultats electorals favorables al Partit Popular, malgrat les dotzenes de cassos de corrupció que el sacsegen amb centenars de càrrecs imputats i empresonats. Els és indiferent si el seu partit s’ha dopat i ha pogut fer unes campanyes electorals caríssimes gràcies a les comissions que ha rebut. És igual si es descobreix una trama del partit per blanquejar diners. No passa res si ministres, consellers autonòmics, batles, regidors i dirigents del partit estan a la presó o encausats per actes delictius. Molt bé si un ministre de l’Interior conspira i utilitza la fiscalia i la policia per difamar adversaris polítics, amb la complicitat de mitjans de comunicació afins… Si la causa és justa, no importen els mitjans emprats. El que importa és guanyar, mantenir-se en el poder, massacrar l’adversari.

Amb aquesta concepció del joc, mal nomenat democràtic, no és estrany que dimitir sigui considerat una feblesa, exigible només als adversaris, els quals no tenen dret a tenir el poder, que és patrimoni de la dreta. D’aquesta manera, els votants de la dreta actuen més com a forofos o hooligans extremistes que com a demòcrates que exerceixen un dret democràtic. Tot val per obtenir la victòria. Així és la política, així com el futbol. No importa si els teus juguen malament o brut o si fan embulls, si al final guanyen el partit. Hem guanyat i, sobretot, els altres han perdut. Això és l’únic que importa.