Situació del problema i constatació

Des de fa uns quants anys, l’exèrcit ruandès de Paul Kagame està desplegat per tota l’Àfrica. En alguns països, Kagame envia el seu exèrcit a l’empara de les Nacions Unides com a cascos blaus. En altres, els envia en virtut d’acords bilaterals amb aquests països. Finalment, en alguns altres, Paul Kagame desplega les seves tropes sota la cobertura de tots dos aspectes: les forces de manteniment de la pau de l’ONU i, al mateix temps, altres tropes de Kagame s’hi despleguen seguint l’acord bilateral amb el país en qüestió. Això és confús.

El mapa que mostra els països on Kagame desplega les tropes en virtut d’acords bilaterals mostra l’abast d’aquest intervencionisme, però també ofereix algunes pistes sobre els motius pels quals els països en són l’objectiu.

Per exemple, a l’Àfrica Central i Occidental, Paul Kagame desplega el seu exèrcit en antigues colònies franceses que tenien i encara tenen, en alguns casos, bases de l’exèrcit francès als seus territoris. Com a conseqüència d’aquesta situació històrica amb França, aquests països solen estar infraarmats perquè havien confiat la seva defensa a França. Per això, són objectius preferits de Paul Kagame, que pretén substituir França en la defensa de les antigues colònies.

A l’Àfrica Central ja tenim la República Centreafricana, on fins i tot l’escorta del president està composta per soldats de Paul Kagame. En aquesta regió, els països que estan al punt de mira de Kagame i on ja hi ha establert les bases són el Congo-Brazzaville i el Gabon.

A l’Àfrica Occidental Francesa (encara), AOF, i al Sahel, Kagame no té més remei que desplegar el seu exèrcit en aquests països per substituir França, que tanca les bases militars que daten de la independència i a les quals aquests països havien confiat la seva seguretat i defensa. Benín està de festa perquè Kagame acaba de decidir desplegar-hi els seus soldats. Altres se’n moren de ganes i estan impacients per estar sota l’escut dels soldats de Kagame. És el cas del Togo, Guinea Conakry i Níger.

A l’Àfrica Oriental, a part d’Uganda, que és la seva veritable pàtria, i Somàlia, els habitants de la qual considera “tutsis” com ell, Kagame està ben establert amb el seu exèrcit al Sudan del Sud.

Finalment, a l’Àfrica Austral, als països de la SADC, Paul Kagame ja s’ha fet amb l’ocupació militar d’alguns països, quedant els altres al punt de mira per ser ocupats quan arribi el moment. És el cas de Moçambic, ja a la butxaca, les illes Comores, Zàmbia i Malawi, els seus propers objectius.

Per als qui es pregunten per l’omnipresència de Kagame en l’escena militar africana, la seva propaganda ha desenvolupat una resposta automàtica que els seus ingenus seguidors, caps d’Estat ja sotmesos a ell, han de repetir i que ell mateix respon invariablement. Aquesta resposta es pot resumir de la manera següent: “Paul Kagame és un panafricanista que no dubta a anar a ajudar els africans en dificultats en lloc d’esperar el suport militar d’Europa o els Estats Units”.

Res més lluny de la realitat, com demostrarem en les línies que segueixen.

Les veritables raons

  1. Paul Kagame és un agent de l’imperialisme occidental en general i anglosaxó en particular

Ha quedat clar que Paul Kagame és un agent de les potències imperialistes, especialment de les anglosaxones, que n’han fet un “noi dels encàrrecs” per ajudar els seus interessos a l’Àfrica. Aquestes potències no han d’insistir gaire. En tenen prou de recordar-li que van ser elles les que, des del maquis d’Uganda, el van col·locar al tron de Rwanda i l’han mantingut contra vent i marea durant tres dècades. El seu intervencionisme militar a tot arreu, fins i tot on no se l’esperava, s’explica per això.

Per exemple, va desplegar els seus soldats a Moçambic no per solidaritat amb el poble moçambiquès ni per idealisme panafricà, sinó per actuar com a vigilant del vast projecte de gas a la costa de Moçambic, pertanyent al gegant Total Energy. De la mateixa manera, va ser enviat a la República Centreafricana, on es va infiltrar al llit del president del país, no per amor, sinó per vigilar el grup rus “Wagner” en l’explotació de les pedres precioses del país i informar-ne als seus amos occidentals .

Un senyal que no enganya: quan a Paul Kagame se li fa alguna esgarrinxada i alguns països o individus qualificats de “temeraris” denuncien tímidament els seus crims o les seves amenaces a la pau de la regió, els lobbies dels seus amos posen fil a l’agulla per brandar el “genocidi dels tutsis”, com si volguessin dir que el peó és intocable i, per tant, ha de gaudir d’impunitat.

Ho veiem ara després de la seva enèsima invasió de la República Democràtica del Congo a l’empara de l’M23. La diplomàcia de la RDC denuncia, als fòrums internacionals i a totes les cancelleries, aquesta invasió bàrbara i assassina de l’exèrcit de Kagame al territori d’un país sobirà, la RDC. La seva veu comença a sentir-se de manera que fins i tot les potències patrocinadores de Kagame se n’avergonyeixen i suggereixen que podrien deixar marxar el seu nen mimat, ja que les seves ficades de pota s’estan tornant monumentals i inconcebibles.

I ara hi ha un enrenou en els seus grups de pressió a Europa, especialment a França. Aquests lobbies, que actuen a través d’organitzacions que defensen la causa de l’FPR a França, es dirigeixen al Parlament Europeu reunit a Estrasburg perquè temen que alguns eurodiputats puguin convèncer la majoria dels seus membres perquè el Parlament convoqui la Comissió Europea per imposar sancions contra Kagame i els seus cercles pròxims. Si aquesta resolució fos aprovada, fins i tot amb el suport del clan Michel que controla el Consell d’Europa, del govern belga, del grup liberal al Parlament… Paul Kagame no podria escapar-se de les sancions. Per això, aquests lobbies anuncien un col·loqui sobre Rwanda que se celebrarà al mateix Parlament Europeu, a Estrasburg, el 30 de maig del 2023.

Com diu la invitació, el tema del col·loqui serà:

“Una mirada retrospectiva al paper de França i de la comunitat internacional durant el genocidi dels tutsis a Rwanda el 1994”.
Sota l’alt patrocini de Raphaël GLUCKSMANN,
Dimarts 30 de maig del 2023 de 14h a 18h
Lloc: Parlament Europeu
Sala: PHS7C050 Rue de Trèves

Quan s’observa la llista d’oradors i es repassen els seus perfils, queda clar que és una operació mediàtica d’intimidació. Organitzacions com la CPCR, SURVIE, Ibuka-France… estan acostumades a aquesta mena d’operacions. Els seus objectius actuals són els eurodiputats.

Ponents (per ordre):

*Déogratias MAZINA: membre d’Ibuka; es presenta com a “supervivent del genocidi tutsi”, quan el 1994 es trobava a vuit mil quilòmetres de Rwanda.

*Raphaël GLUCKSMANN: eurodiputat francès, que es presenta com a “especialista en genocidis”. Candidat del partit ecologista les darreres eleccions presidencials. Testimoni de fons en diversos judicis contra els hutus a França.

*Vincent DUCLERT: historiador; va presidir la Comissió nomenada per Emmanuel Macron i encarregada d’aplanar el camí cap a les bones relacions entre França i el règim de Kagame, aportant justificacions per acceptar compromisos del poder de Macron amb la dictadura de Paul Kagame.

*Vincent DEPAIGNE: advocat francès que va treballar al Diàleg entre Religions per a la Comissió Europea. Va escriure sobre la conclusió de l’informe Duclert: “A Rwanda, França és responsable però no culpable!”

*Dafroza i Alain GAUTHIER: aquesta parella s’ha fet rica i famosa des que els tribunals de primera instància francesos només jutgen els hutus ruandesos exiliats a França.

*Guillaume ANCEL, un oficial de logística de la Força Aèria francesa que, des de la seva jubilació, s’ha convertit en fiscal per acusar els seus companys d’armes de l’Operació Turquesa d’haver estat còmplices del genocidi que ell va cobrir des de Kisangani i Goma, el lloc més proper a Rwanda que va trepitjar el 1994. Un logista que es va quedar enrere i que hauria vist coses a primera línia que els oficials operatius del front no van veure!

*Maria MALAGARDIS: periodista franco-grega; en realitat més militant de l’FPR que periodista de Libération, un treball de tapadora.

*Eric David: belga, professor emèrit de dret internacional a la ULB de Brussel·les.

*Jean MUKIMBIRI: membre de “Ibuka”. Afirma ser un “supervivent del genocidi” tot i que es trobava a vuit mil quilòmetres de Rwanda el 1994.

*Philippe LARDINOIS: advocat del Col·legi de Brussel·les.

*Michel MAHMOURIAN: advocat belga-armeni; advocat de “Ibuka Bèlgica”.

  1. Paul Kagame és un criminal corrupte que compra la seva impunitat

Paul Kagame ha de silenciar els qui el denuncien i, si cal, mitjançant la corrupció, perquè els innombrables crims que ha comès són coneguts i estan ben documentats. Algunes ONG de drets humans tenen de vegades la temptació de denunciar-los públicament i, sobretot, d’exigir que rendeixi comptes. Encara que els seus crits siguin sistemàticament sufocats, Paul Kagame i els seus grups de pressió saben que la més mínima negligència o desatenció pot fer que els qui exigeixen justícia siguin escoltats, cosa que seria catastròfica. Per això, Paul Kagame ha de comprar constantment aliats i suports en instàncies internacionals que el defensin arribat el moment (davant del Consell de Seguretat de l’ONU, la Comissió de Drets Humans de Ginebra, a la Unió Europea…). Alguns Estats africans o parlamentaris occidentals estan sent festejats per Kagame amb milions de dòlars o euros per a aquest fi.

  1. Paul Kagame és un depredador i un corrupte a costa de la població conquerida i sotmesa

Segurament la seva infància miserable a Uganda el va formar per convertir-se en un depredador amb un gust desmesurat pels diners una vegada al tron del país conquerit. Kagame es troba actualment entre les deu persones més riques de l’Àfrica. És fins i tot més ric que la Rwanda que governa. La seva obstinació per guanyar sempre més diners l’empeny a vendre elements del seu exèrcit com a mercenaris, sobretot perquè no ha de retre comptes de les seves decisions a cap autoritat estatal.

  1. Paul Kagame ha de desestabilitzar alguns dels seus veïns pels seus interessos i els de la seva camarilla, però sovint per encàrrec

No hi ha dubte que Paul Kagame segueix sent el desestabilitzador més perillós dels països dels Grans Llacs. Tot i això, cal fer una petita distinció en els seus actes de desestabilització. Alguns vénen dictats per la seva addicció al robatori, el saqueig i la depredació, que l’empenyen a anar a saquejar els països veïns; però altres estan especialment ordenats pels poders que el van crear i li van donar Rwanda com a regal de naixement.

Però en alguns casos, totes dues motivacions poden coexistir. Així passa quan Kagame va a la República Democràtica del Congo, que ha estat el seu trampolí des del 1996. Certament, hi va per saquejar els recursos minerals, però també per defensar o assegurar els interessos de les potències a les que serveix.

D’altra banda, opera a Burundi sempre per posar en pràctica els plans i les decisions d’aquestes potències en termes de geopolítica que cal aplicar a la regió. En aquest context cal entendre l’intent de cop d’Estat del maig del 2015 que, tot i fracassar, els seus patrocinadors (les potències imperialistes) i els seus executors (Kagame i els seus col·legues tutsis de Burundi) segueixen fent pagar al règim legítim, amb sancions il·legals i injustes, el preu d’haver resistit.

  1. Paul Kagame és un dictador corrupte més preocupat per la seva supervivència (física i/o política) i la de la seva camarilla que pel poble conquerit

Quan un règim es dota d’un exèrcit sobredimensionat i inflat, es veu sotmès a dos imperatius vitals.

– En primer lloc, gestionar un exèrcit sobredimensionat en el dia a dia.

Es calcula que l’exèrcit ruandès de Paul Kagame compta amb uns 120.000 homes. Basant-se en les declaracions del règim de Paul Kagame, es calcula que el nombre de Divisions, Brigades autònomes, Unitats de Suport Administratiu i Logístic, Unitats de Suport al Foc (Artilleria de Campanya, Artilleria Antiaèria), Unitats de Suport a les Obres (Enginyers de Combat, Enginyers de Construcció), Unitats de Forces Especials, etc., ronda els 120.000 homes. Fins i tot aplicant criteris minimalistes, es pot assolir la xifra de gairebé 120.000.

Per entendre el dilema a què es va enfrontar Paul Kagame en aixecar un exèrcit sobredimensionat, cal subratllar el fet que amb una força d’uns 120.000 homes, l’exèrcit de Paul Kagame a Rwanda té la mateixa força que tot l’exèrcit de França: 120.000 homes. Paul Kagame, doncs, ha de mantenir un exèrcit com el de França, potència nuclear i 25 vegades més gran que Rwanda, sense comptar el seu vast imperi d’ultramar (Carib, Guaiana, Oceà Índic, Polinèsia, etc.) on també hi ha de desplegar soldats per defensar els seus interessos.

Esquemàticament, és com si tot l’exèrcit francès estigués desplegat únicament a la regió de Bretanya, que, amb uns 27.000 km2, és lleugerament més gran que Rwanda amb els seus 26.338 km2. I aquest aspecte, a primera vista inofensiu (mantenir els soldats ocupats dia a dia), es converteix en un maldecap.

En efecte, encara que s’elaborin rigorosos programes d’instrucció diària i períodes d’entrenament, és pràcticament impossible sotmetre’ls i fer-los complir en un exèrcit de 120.000 homes agrupats al mocador de butxaca que és Rwanda. Fins i tot els camps d’entrenament, i per especialitats, se solaparien i es trepitjarien els uns als altres. Les conseqüències de la dificultat de Paul Kagame per mantenir ocupat diàriament el seu exèrcit de 120.000 homes cada vegada són més evidents, malgrat la censura d’aquest tipus d’informació. Així, fins i tot la premsa del règim informa de casos de generals que comanden Divisions i que arenguen la població civil amenaçant-la que aquells d’entre ells que no paguessin a temps les seves cotitzacions a la Mutualitat se les haurien de veure amb ell. O un coronel especialista en blindatge pot anar a un institut d’ensenyament secundari a espantar els alumnes acusats de “posseir la ideologia del genocidi”. En resum, mancant ocupacions, el centenar de generals de l’exèrcit de Kagame es veuen reduïts a substituir les autoritats polítiques i administratives arreu del país.

Si els casos denunciats només es refereixen als oficials superiors, hom es pot fer una idea del que és per als esglaons inferiors (oficials subalterns, suboficials, tropa) que, per mantenir-se ocupats, s’arroguen prerrogatives alienes a la funció militar. Es dediquen als negocis i els més mandrosos es dediquen a extorsionar la població.

És comprensible aleshores que si Paul Kagame pot enviar, per un temps, alguns milers dels seus soldats fora del mocador de butxaca que és Rwanda i en la que s’empenyen els uns als altres, tindria algun respir.

– Pagar, vestir i alimentar un exèrcit sobredimensionat.

L’altra raó, i no la menor, que empeny Kagame a enviar els elements del seu exèrcit a diversos teatres d’operacions és assegurar-se que cadascun d’aquests soldats rep la seva paga mensual de manera regular. Fins i tot amb el saqueig a la RDC i la contribució al pressupost de funcionament del país de més del 60% per part de les potències que el van instal·lar al poder, Paul Kagame no sempre pot mantenir i pagar ell sol un exèrcit de 120.000 homes, una cosa que ni tan sols països amb més recursos i més desenvolupats poden proporcionar-li.

En obligar l’ONU a pagar els seus soldats en les missions anomenades de “manteniment de la pau”, de les quals reté més de dos terços de la paga de cada soldat, el dictador Paul Kagame, aconsellat pels lobbies que el van crear i governen Rwanda a través d’ell, mata dos ocells d’un tret. Doncs aquests lobbies li han fet comprendre que si els seus soldats deixessin de percebre regularment la seva paga, es produirien motins, saquejos… que podrien acabar per destruir el seu règim.

  1. El mite de la invencibilitat de l’exèrcit de Kagame

Al contracte de venda o lloguer dels seus soldats, ja sigui a l’ONU o als Estats individuals, Paul Kagame insisteix en una clàusula que l’altra part ha d’acceptar incondicionalment. Exigeix que, sota cap circumstància, s’informi de les baixes del seu contingent a la premsa o a les tropes veïnes o a les que operen al mateix teatre d’operacions. S’ha d’informar a ell i només a ell. Als que s’estranyen que les famílies dels soldats morts o ferits en combat no hagin de ser informades, els tranquil·litza dient-los que, a la seva Rwanda, cap pare d’un soldat ha de conèixer la sort del seu fill enviat a una operació. I si té la sort de ser informat, haurà de jurar que no dirà mai que el seu fill va morir en combat. Inventarà una història per explicar la seva mort: un accident de trànsit, la mossegada d’una serp verinosa, ofegament… Tot això perquè el món ha de cantar per tot arreu: “que un soldat tutsi de l’exèrcit de Kagame no mor mai en combat per les bales enemigues, perquè els INKOTANYI han de ser invencibles i invulnerables”.

Així és com Kagame pot desplegar més de cinc mil soldats durant dos anys a Moçambic, foragitar els rebels “islamistes” i conquerir la província de Cabo Delgado, i tot això sense cap mort ni ferit a les seves files!

De la mateixa manera, a la República Centreafricana, les forces governamentals que lluiten amb ells poden patir baixes, però mai l’exèrcit de Kagame. També a la República Centreafricana, les forces de pau de l’ONU del Marroc, Senegal, Egipte o Bangla Desh… poden patir de tant en tant baixes entre elles, que el cap de la MINUSCA, el ruandès Valentine Rugwabiza, denunciarà i lamentarà. Però al contingent ruandès de més de 2000 homes de la mateixa MINUSCA, sempre és “cap mort, cap ferit”, i això des de fa més de cinc anys!

Responsabilitats

Davant d’aquest panorama, alguns es poden preguntar legítimament si el criminal Paul Kagame serà considerat l’únic responsable d’aquests crims.

Nosaltres diríem que, com en el cas de qualsevol criminal empedreït, Paul Kagame té còmplices que algun dia també hauran de retre comptes. Entre els còmplices de Kagame esmentaríem:

Les potències anglosaxones i els francesos de la Macronie que se’ls han unit

Aquestes potències, des del 1990, el van portar d’Uganda per deixar-li matar i massacrar el pacífic poble ruandès fins que va prendre el poder el juliol del 1994. Després el van empènyer i acompanyar per desestabilitzar i cometre crims que es poden qualificar de “genocidi” als països veïns, especialment a la RDC. Avui, les mateixes potències garanteixen la seva impunitat i l’utilitzen per defensar els seus interessos, fins i tot cometent crims nous.

La decadent França, que està perdent el seu àmbit africà llegat per la Françafrique, s’ha girat, des del 2016, cap a Kagame i està disposada a transigir per guanyar-se el seu favor. París està tancant els expedients penals en els que Kagame està implicat per l’assassinat, en un atemptat terrorista, de ciutadans francesos en missió de servei el 6 d’abril de 1994. França ofereix a Kagame, que és francòfob i ha prohibit el francès al sistema educatiu de Rwanda, la direcció de l’Organització Internacional de la Francofonia, la seu de la qual és a París, etc.

La Macronie (en referència al jove president Emmanuel Macron al capdavant de França des del 2016), és ara còmplice del criminal Paul Kagame

Alguns caps d’Estat africans són massa ingenus

Alguns caps d’Estat africans creuen ingènuament que poden gaudir de la mateixa impunitat que Kagame perseguint els seus opositors i sobretot retocant les seves lleis fonamentals per mantenir-se al poder de per vida com ha fet Kagame i sobretot deixant que l’exèrcit suposadament “invencible” de Kagame ocupi els seus països. Que sàpiguen que són còmplices del major criminal de tots els temps i que en respondran, sinó davant la Justícia, segur que sí davant de la Història.

Els rangs de l’exèrcit tutsi monoètnic de Kagame

Finalment, els rangs més alts de l’exèrcit monoètnic tutsi de Kagame (un centenar de generals en actiu, mig miler de coronels…) que Paul Kagame ven com a mercaderies comunes el preu de les quals ha d’inflar els comptes bancaris de Paul Kagame i la seva família oberts en paradisos fiscals (Panamà, Singapur, Hong Kong, Estats Units, Suïssa, Emirats Àrabs…), haurien de saber que el dictador i depredador no només els utilitza per enriquir-se encara més cometent crims, sinó que els converteix en els seus còmplices mentre que no els defensarà quan arribi el moment de respondre per aquests crims dels que han estat còmplices creient servir el país.

En conclusió

Paul Kagame no és un panafricanista, sinó un criminal enterramorts de l’Àfrica i un agent de l’imperialisme.

El seu exèrcit, al que envia com a mercenaris, no és invencible sinó carn de canó per als interessos de Kagame i de les forces fosques que asseguren la seva impunitat.

Els còmplices del criminal Paul Kagame, especialment els de l’Àfrica Occidental Francesa (encara) que lluiten per caure als braços de Kagame abans que l’exèrcit francès abandoni el seu país, han de saber que segons el principi “el còmplice és castigat com l’autor principal”, seran considerats responsables dels crims comesos per Paul Kagame en el seu expansionisme militar al continent negre.

“A bon entenedor, Salut”!

Font: Echos d’Afrique

Rwanda-Guinea: Paul Kagame en visita a Conakry (TV5 Monde, 19.04.2023)

Benín: Rwanda promet suport militar davant dels gihadistes (africanews, 16.04.2023)

Rwanda i Moçambic reforcen la cooperació en seguretat (RwandaTV, 10.01.2022)