Introducció

Durant gairebé 34 anys, trenta governant Rwanda, Paul Kagame ha estat culpable de nombrosos crims, principalment com a autor material.

Tot i que segueix gaudint d’impunitat per aquests crims, algunes veus s’atreveixen a denunciar-lo igualment, de vegades amb risc de les seves vides. Però, paradoxalment, els seus còmplices, que de vegades són els autors intel·lectuals, poques vegades són assenyalats, encara que siguin ben coneguts. Però pel bé de la història i de la memòria col·lectiva de la humanitat, aquests crims comesos per Kagame i sobretot pels seus còmplices, que són tan punibles com ell, han de ser identificats, tot i que actualment siguin ells els qui escriuen la història i imposen els seus dogmes com a “Veritat”.

Així, en el 30è aniversari de la sagnant conquesta de Rwanda, els mitjans de comunicació i els creadors d’opinió occidentals s’uniran al conqueridor Paul Kagame per celebrar amb alegria la victòria del 6 d’abril de 1994. Al mateix temps, els mateixos mitjans de comunicació i els cínics agents occidentals de la dictadura instaurada el 1994 aprofitaran l’ocasió per sotmetre encara més el poble hutu ruandès, que recordarà la “Nakba” a les mateixes dates, estigmatitzant-lo per deshumanitzar-lo per sempre. I això és més perillós per a ells, ja que el període d’abril a juliol de cada any, des del 1995, és per a ells un període d’anarquia absoluta. Poden ser assassinats, i els més afortunats, empresonats, amb l’única acusació de “no haver observat el dol pel genocidi dels tutsis”.

Ara que el 30è aniversari del genocidi contra els tutsis es commemorarà a partir del 7 d’abril, és fàcil comprendre el desconcert dels hutus, que ja no sabran a quin sant adreçar-se. Perquè aquests 30 anys corresponen també a la celebració de la conquesta armada del país per elements de l’exèrcit ugandès actualment al poder a Rwanda.

El dilema per als hutus és obvi: si comencen a commemorar com els seus conciutadans tutsis, seran acusats de negació de l’Holocaust perquè estan honrant la memòria del seu propi poble assassinat per l’FPR durant el mateix període, cosa que tenen estrictament prohibida. El resultat seria el mateix si defugissin les cerimònies organitzades durant aquest període. Com aconseguiran sobreviure aquests tres mesos de llàgrimes i, paradoxalment, crits d’alegria? Preguem per ells!

En aquest context, han començat a projectar-se en preestrenes pel·lícules de ficció presentades com a “documentals” que relaten la sagnant conquesta de Rwanda i que assoliran la seva apoteosi a mitjan abril del 2024.

Una d’aquestes pel·lícules-ficció s’ha projectat o es projectarà de la següent manera: a Llemotges (França) el 21 de març del 2024, a Reims (França) el 27 de març del 2024 i a la cadena pública France 3 durant tot el mes d’abril del 2024. Es tracta d’un documental de Patrick Séraudie, coescrit amb Isabelle Neuvialle, titulat “Rwanda 94, Année zéro”.

La famosa parella franco-ruandesa pro-FPR, Daphroza i Alain Gauthier, presenta la pel·lícula a cada projecció. La parella és físicament present i es desvelen les seves biografies, amb un èmfasi especial en el seu treball dins del CPCR (Collectif des Parties Civils pour le Rwanda), una poderosa maquinària política i judicial dissenyada i finançada per Paul Kagame per caçar i aixafar els opositors hutus al seu règim dictatorial que poguessin haver trobat asil a França.

Paul Kagame i els seus còmplices: els seus crims no prescriuen

En dret penal, el còmplice és castigat de la mateixa manera que l’autor. Això vol dir que quan Paul Kagame hagi de respondre pels seus crims, els seus còmplices incorreran en la mateixa pena que ell, l’autor.

Per això, després de més de tres dècades d’aquests crims, i l’any 2024, quan se celebra amb pompa i circumstància a Kigali i als països dels seus còmplices l’accés de Paul Kagame al tron de Rwanda després de la tragèdia humana que va provocar i va desencadenar el 6 d’abril del 1994, hem cregut oportú simplement enumerar aquests crims de Paul Kagame, situant-los en el temps i indicant les instàncies, persones físiques o jurídiques implicades.

Els crims innegablement documentats de Paul Kagame són els següents:

– Agressió contra països sobirans
– Crims de guerra i crims contra la humanitat
– Terrorisme: l’atemptat del 6 d’abril del 1994
– Genocidi a Rwanda i la RDC
– Neteja ètnica
– Tràfic d’éssers humans

Després d’anys d’incomprensió i d’interrogants sobre l’omertà imposada als crims que Paul Kagame ha comès i continua cometent, els darrers mesos l’opinió pública mundial comença per fi a comprendre, a la llum del que està passant al Pròxim Orient (Gaza) des de l’octubre del 2023.

Efectivament, en aquest darrer cas, el món s’ha adonat:

– Que ja ningú no pot donar lliçons de moral als altres.
– Que ningú s’atreveix a exigir el respecte del dret internacional.
– Que ningú no té legitimitat per exigir moderació i humanitat als altres.
– Que fins i tot el Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR) s’ha rendit i s’avergonyeix de continuar ensenyant els principis del Dret Internacional Humanitari (DIH) o les lleis de la guerra, de les quals se suposa que és garant mundial en cas de conflicte.
– Que ja ningú no pugui afirmar, amb convicció, que la política exterior dels països anomenats “democràtics” és menys cínica que la dels règims autocràtics.

Això és el que ha aprofitat i segueix aprofitant Paul Kagame a Rwanda des del 1990.

Un estudi profund i exhaustiu d’aquest tema, és a dir, dels crims de Paul Kagame i els seus còmplices, no només duraria molt de temps, sinó que ompliria obres enciclopèdiques. Però això arribarà en el moment oportú.

De moment, ens limitarem a enumerar aquests crims de Paul Kagame, situant-los en el temps (època), resumint els fets de cada crim i anomenant les instàncies corresponents a les persones físiques o jurídiques implicades.

Un quadre sinòptic pot facilitar la lectura i la comprensió dels fets.

Crim Època Fets País o personalitat implicats
 

Crims d’agressió

  

Octubre 1990 i novembre 1996 fins al 2024  i segueix

  

Paul  Paul Kagame, com a oficial de l’exèrcit regular ugandès, al capdavant d’un exèrcit de diversos milers de soldats ugandesos, va envair Rwanda, país membre de l’ONU i de l’OUA, els principis de la qual condemnen aquest tipus d’agressió. El 1996, aquesta vegada com a amo de Rwanda que acabava de conquerir, Paul Kagame va envair el Zaire amb el pretext d’anar-hi a caçar els hutus que havien fugit el 1994. Fins al 2024, ha seguit atacant el país, que es va convertir en la República Democràtica del Congo el 1997.

  

El 1990, l’autor va ser Museveni, i Kagame el seu còmplice. Tanzània sota Julius Nyerere i l’OUA sota Salim Ahmed Salim, també hi van estar implicats. El 1996, els Estats Units, la Gran Bretanya, la UE, l’ONU i les seves agències especialitzades van participar en l’agressió contra el Zaire, la futura RDC.[1]
 

Crims de guerra i contra la humanitat

  

1990–1994

  

Durant la seva guerra de conquesta, Paul Kagame va matar innocents a les prefectures frontereres amb Uganda perquè eren hutus, i en va desplaçar més d’un milió que van arribar a amuntegar-se a les portes de Kigali.

  

* Uganda, Tanzània, Burundi, EUA, Regne Unit, ONU, OUA.

 

* Museveni, Julius Nyerere, Hassan Mwinyi, Pierre Buyoya, Gen Salim Saleh, Ahmed Salim Salim.[2]

 
Terrorisme El 6 d’abril de 1994 Aquell dia, Paul Kagame va abatre amb míssils terra-aire de l’exèrcit ugandès l’avió Falcon 50 en què hi viatjaven els presidents de Rwanda i Burundi, Juvénal Habyarimana i Cyprien Ntaryamira, respectivament, i els seus seguicis. Tornaven d’una cimera de caps d’Estat de la regió celebrada a Dar es–Salam (Tanzània). * Museveni, Julius Nyerere, Uganda, Tanzania, l’ONU amb la seva MINUAR.

 

* Museveni, Ali Hassan Mwinyi, Pierre Buyoya,  gen. Roméo Dallaire.[3]

 
Genocidi Abril 1994– …2024 L’atemptat terrorista del 6 d’abril va ser un senyal de Paul Kagame per muntar un assalt final per conquerir el poder i el país militarment. Utilitzaria les matances interètniques que van seguir i que ell mateix va alimentar per justificar i legitimar la seva conquesta militar i el seu poder dictatorial sobre la Rwanda conquerida. 1.  Les instàncies que van permetre que es desencadenés el genocidi o que posteriorment el van utilitzar per garantir la impunitat de Paul Kagame protegint-lo de l’acció de la justícia. Estats Units, Gran Bretanya, Bèlgica, França, l’ONU a través del seu TPIR. També hi ha personalitats que han fet tot el possible no només per exculpar Kagame d’haver desencadenat el genocidi, sinó sobretot per invertir els papers acusant les víctimes de ser els seus propis botxins i fins i tot condemnant els supervivents per crims que no van cometre. Això es fa davant de tribunals internacionals (TPIR, el seu Mecanisme Residual) i nacionals (a Bèlgica i sobretot a França).

2. Personalitats: Madeleine Allbright, Bill i Hilary Clinton, Tony Blair, Linda Chalker, Koffi Annan, René Degni Segui, Hassan Boubakar Jallow, Louis Michel, Guy Verhoftadt, Damien Vandermeersch, Serge Braemerts, Bernard Kouchner, Nicolas Sarkozy, Emman Marc Trévidicet, Nathalie Poux, Alain i Daphroza Gauthier, Hélène Dumas, Vincent Duclert…[4]
Neteja ètnica Del 1990 fins ara. 1. Quan va envair Rwanda al capdavant dels soldats tutsis de l’exèrcit ugandès, Paul Kagame va matar o expulsar els habitants de les zones frontereres amb Uganda, habitades llavors principalment per hutus i twas. Després de la conquesta total de Rwanda el 1994, Paul Kagame va transformar aquestes zones en “Tutsilàndia”, on hi va assentar tots els tutsis arribats d’Uganda, Burundi, la RDC i Tanzània. Aquestes zones, que constituïen una gran part de la prefectura de Byumba, la totalitat de la prefectura de Kibungo i una subprefectura de Kigali, Bugesera, Kagame les va convertir en una única província oriental, la més extensa del país, que s’estenia des de l’extrem nord-est, a Kagitumba, a la frontera amb Uganda i Tanzània, fins al centre-sud, a la frontera d’Akanyaru, que separa Kigali de Gitarama. Després d’expulsar o matar els hutus que hi vivien per desposseir-los de les seves terres i assignar-les als nouvinguts tutsis, ha comès el delicte de neteja ètnica.

2. Des dels primers anys del seu regnat a Rwanda, Paul Kagame no ha deixat de fixar-se objectius encaminats a la neteja ètnica. Havia previst que, com a molt tard el 2015, ja no es parlaria més de les ètnies hutu i twa a Rwanda. Només es podria esmentar l’ètnia tutsi, però afegint que havia estat víctima d’un “genocidi”. I això és el que està passant ara. També s’ha fixat l’objectiu de repoblar Rwanda en menys de 20 anys amb poblacions diferents de les que sempre han viscut al país, fomentant l’arribada de nous habitants, encara que no siguin ruandesos, sempre que puguin ofegar els qui vivien a Rwanda abans del 1994 o els seus descendents. Finalment, va prometre que el 2050 Rwanda estaria habitada per una població irreconeixible pel seu origen, la seva història, la seva cultura i fins i tot el seu color de pell! Per això cerca afganesos, sirians, iraquians, uigurs… en fi, tots els pobles desemparats al seu país, perquè vinguin a poblar la seva Rwanda, que creu ampliable, perquè amb més de 12 milions ja en menys de 27.000 km2, és asfixiant. Però la seva obsessió per la neteja ètnica és més forta que qualsevol lògica demogràfica o sociològica.

 * Uganda, Canadà, ONU, UA.

 

* Yoweri Museveni, Linda Chalker, Koffi Annan, gen. Roméo Dallaire, gen. Guy Toussignant.[5]

 

 

 
Tràfic d’éssers humans 2020–2024 i segueix En la seva carrera per repoblar Rwanda amb una població que no té arrels històriques ni culturals particulars que reivindicar, ni de bon tros sentiment de ser ruandès, i amb l’objectiu de substituir i fer desaparèixer per sempre les comunitats o ètnies hutu i twa abans del 2050, Paul Kagame no dubta a cometre qualsevol delicte, fins i tot el de “tràfic d’éssers humans”. Per això, Paul Kagame proposa als països occidentals que volen rebutjar els immigrants que cerquen asil als seus països que se’ls venguin perquè ell els porti a repoblar (o més aviat satisfer) Rwanda per substituir els hutus i twas que ha jurat fer desaparèixer completament de Rwanda o ofegar els supervivents entre els no ruandesos i no africans d’origen que, segons les seves previsions, constituiran la majoria de la seva població el 2050.

Alguns països els polítics dels quals en el poder juguen la carta populista per guanyar vots dels xenòfobs i altres supremacistes de moda a Occident estan caient en braços de Kagame i acceptant vendre-li els seus sol·licitants d’asil rebutjats. La darrera tarifa en vigor és de més de 1,5 milions de dòlars per refugiat. Tot i això, només un d’aquests països occidentals, la Gran Bretanya, té la intenció de vendre-li més de 90.000 immigrants rebutjats. Un càlcul ràpid mostra que Paul Kagame guanyarà amb aquest tràfic, i per tant amb aquest crim, cent vegades més que el PIB de Rwanda![6]

 * Regne Unit, Níger (abans del 2023) , Malta, la ONU i el seu ACNUR, la UA.

 

* Boris Johnson, Rishi Sunak, Suella Braverman, Mohamed Bazoum, Mahamat Moussa Faki.

Finalment, cal assenyalar que si s’obrís un procés contra Paul Kagame, cadascuna de les personalitats implicades seria citada d’una manera o altra, i algunes podrien fins i tot ser acusades com a còmplices. Pel que fa a les persones jurídiques i físiques, no cal preocupar-se, ja que s’aplicarà el principi de “continuïtat de l’Estat”, i cada Estat acusat haurà de respondre dels seus actes en qualsevol moment, sense llacunes. Passarà el mateix amb les organitzacions que, encara que es dissolguin o es transformin, llegaran aquesta pesada herència als seus successors.

Un pensament especial per a les víctimes de Paul Kagame (ruandesos, burundesos i francesos) per a les quals celebrarà durant tres mesos la desaparició de fa 30 anys. Començant per les víctimes que van morir en el seu atemptat terrorista del 6 d’abril del 1994:

– Dos caps d’Estat en exercici, Juvénal Habyarimana de Rwanda i Cyprien Ntaryamira de Burundi.
– El general de Divisió Nsabimana Déogratias, cap d’Estat Major de les FAR.
– Coronel Sagatwa Elie, secretari privat del president Habyarimana
– Doctor Emmanuel Akingeneye, metge personal del president Habyarimana,
– Sr. Juvénal Renzaho, conseller presidencial,
– Major Bagaragaza Thaddée, oficial presidencial,
– Sr. Bernard Ciza, ministre de Planificació de Burundi,
– Cyriaque Simbizi, ministre de Comunicació de Burundi
– D. Jacky Héraud, pilot francès i capità del Falcon 50,
– Sr. Jean Pierre Minaberry, copilot francès
– Sr. Jean Marie Perrine, enginyer de vol francès.

Bill Clinton a Rwanda

No és sorprenent que fos l’expresident dels Estats Units Bill Clinton el qui presidís totes les cerimònies a Kigali.

És natural que 30 anys després Bill Clinton tornés per veure i celebrar l’èxit de l’experiment assajat al seu laboratori politicomilitar que va ser Rwanda entre el 1990 i el 1994. De fet, va ser l’administració estatunidenca la que va plantejar la qüestió als seus serveis especialitzats, donant-los una hipòtesi de treball i deixant-los la tasca de provar l’experiment en un laboratori. La pregunta era:

“En un país on hi conviuen dues comunitats, una amb una gran majoria i una altra amb una minoria molt petita, així com el principi democràtic d”un home, un vot’ significa que la minoria mai no pot arribar al poder, com pot aquesta minoria expulsar del poder la majoria i reduir la seva importància numèrica?”

Els tècnics van respondre que això era possible, però sota certes condicions, en particular sobrearmar militarment la minoria, cercar-li un país veí més poderós que el que conquerirà com a base de rereguarda, fer els ulls grossos davant els crims de guerra que cometi durant la seva conquesta, posar a la seva disposició tots els grans mitjans de comunicació per difondre la seva propaganda, dir-li que culpi cada vegada dels seus propis crims al seu enemic (acusació mirall) i, per últim, lligar els braços a l’esquena de la majoria declarant un embargament total d’armes contra ella durant l’assalt final per acabar amb ella i obligar tots els països del món a aplicar-lo mitjançant una resolució del Consell de Seguretat de l’ONU.

Per satisfer les condicions fixades pels tècnics de laboratori de la Casa Blanca, el Pentàgon i la CIA, es van donar tots els mitjans i autoritzacions per intentar aquest experiment en un petit país laboratori de la regió dels Grans Llacs d’Àfrica anomenat Rwanda. I el 1994, va funcionar! La minoria tutsi, armada des de la veïna Uganda, no només va aconseguir el poder polític a Kigali, sinó que va conquerir tot el país, expulsant la majoria hutu. I ara que aquesta situació es prolonga des de fa tres dècades i fins i tot sembla que s’està convertint en la norma a la regió, els iniciadors (Bill Clinton, els seus aliats i els seus investigadors polítics i estratègics) tenen tot el dret a celebrar aquest èxit!

És probable que la mateixa desgràcia caigui sobre els pobles d’alguns altres països de la regió que reuneixen les mateixes condicions de laboratori que Rwanda el 1990-1994, i els mateixos tècnics de laboratori estan mirant per provar l’exitós experiment del “Laboratori Rwanda”. Seguiu la meva mirada! Els dirigents actuals d’aquests pobles en perill haurien d’aprendre d’aquest experiment dut a terme al “Laboratori Rwanda” en lloc de fer un bon tiberi.

A totes aquestes víctimes de Paul Kagame del 6 d’abril de 1994, els rendim homenatge i els diem “RIP”. I a les vídues i orfes deixats per aquestes víctimes, “Ànims! I que rebin aquí la seguretat del nostre suport ferm, indestructuble i permanent.

De pas, diem “Vergonya li hauria de donar a França”, no a tot França, sinó a la França de Sarkozy i Macron, que va denegar la justícia als lleials servidors de la nació francesa caiguts en acte de servei a Rwanda el 6 d’abril de 1994. Aquesta França, per contra, ha continuat desviant la seva justícia perquè serveixi a interessos polítics, renunciant així a la seva independència en la matèria. Pitjor encara, en reduir aquest sistema de justícia, a la mateixa França, a una eina en mans del dictador Paul Kagame de Rwanda per perseguir i condemnar injustament els hutus innocents que se’n van escapar per trobar asil a França per l’únic “delicte” de continuar sent crítics amb el règim dictatorial de Paul Kagame.

Notes

[1] Bernard Lugan, Rwanda. Un génocide en question. Editions du Rocher. París 2014, 286 pàgines.

Charles Onana, Holocauste au Congo. L’omerta de la Communaute Internationale. Editions L’artilleur, París 2023, 504 pàgines.

[2] Judy Rever. Rwanda l’éloge du sang. París, Editions Milo, 2020, 480 pàgines.

[3] Robin Philpot, Ça ne s’est pas passé comme ça à Kigali. Editions Duboiris, París, 2004. 238 pàgines.

[4] Carta dels presos polítics ruandesos del TPIR detinguts al Senegal dirigida al president del Consell de Seguretat de l’ONU el 14 de febrer de 2024: enllaç Internet.

[5] Charles Onana. Holocauste au Congo, op cit.

[6] Articles a The Guardian per Michaela Wrong; opinió de la Comissió de Drets Humans de l’ONU, opinió de la Cambra dels Lords, articles sobre els darrers esdeveniments en aquest cas, Intercanvis entre la Cambra dels Lords i la Cambra dels Comuns.

Font: Echos d’Afrique

Foto: Bill Clinton arriba a Rwanda el 6 d’abril de 2024 per a la 30a commemoració del genocidi.

Un milió de morts: què s'amaga darrere del genocidi ruandès? Entrevista amb Charles Onana (Vincent Lapierre, 29.07.2021)
Es poden activar els subtítols automàtics en català