Aquesta setmana hem sabut que el nostre deute sobirà supera ja el nostre Producte Interior Brut. Anava a escriure “el deute sobirà espanyol”, però es tracta en realitat d’un deute que pagarem cadascú de nosaltres. Ens toca a gairebé 24.000 euros per cap. Sense parlar dels interessos, que el 2015 van pujar a gairebé 36.000 milions d’euros (gairebé 3.000 milions mensuals i gairebé 100 milions diaris). Ni les despeses de personal ni la partida per a tots els ministeris junts igualen aquesta xifra, que ve a ser gairebé un 10% dels pressupostos generals de l’Estat. I diuen que el dèficit no evoluciona bé: es va tancar el 2015 amb més del 5%. A causa de tota aquesta situació econòmica, de la qual nosaltres no som en absolut responsables, uns senyors que nosaltres no hem votat decidiran de quants milers de milions d’euros seran els ajustos que caldrà anar fent els propers anys, sigui quin sigui el pròxim govern sortit del 26J. Sí, uns senyors que ningú ha elegit. Qui són?, d’on han sortit?, per a qui treballen aquests tecnòcrates, freds com màquines, que cobren uns exorbitants salaris?…

Com hem pogut arribar fins aquí? És una pregunta inquietant. Però n’hi ha una altra que encara m’inquieta més: com podem conviure mes rere mes amb semblant espoli amb una “santa resignació” que de santa no en té res? I pitjor encara és la que segueix: com pot ser que un enorme sector del nostre electorat no només convisqui dia a dia amb una amarga realitat que el supera totalment sinó que ni tan sols es pregunti per què està succeint tot això? Que ni tan sols es pregunti: què està passant?, per què nosaltres i els nostres descendents haurem de pagar aquest gran deute públic per càpita, deute que en realitat nosaltres no hem contret?, a qui aniran els nostres diners?…

Sí, no ens representen. És una fal·làcia dir que els responsables de la Comissió Europea o de l’Eurogrup, institucions presidides respectivament per autèntics delinqüents al servei del gran capital, Jean-Claude Juncker i Jeroen Dijsselbloem, són els nostres representants. Ja vaig dedicar íntegrament un extens article a aquests dos ocellots que han facilitat enormes evasions fiscals a les grans multinacionals mentre escanyen les societats dels països europeus més vulnerables amb les seves receptes de més austeritat i més retallades. I si d’aquestes dues institucions és impossible afirmar que siguin de naturalesa democràtica, molt menys de les altres dues que decideixen amb elles totes aquestes mesures econòmiques: el Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu.

Pel que fa al primer cal dir que no només no ens representa sinó que, com han denunciat alguns des de dins mateix del Sistema del qual forma part el Fons Monetari Internacional, es tracta d’un poderós instrument al servei del gran capital. John Perkins, un agent privat que treballava per a la CIA i la NSA, ha explicat amb tot luxe de detalls en els seus dos llibres i en un gran nombre d’entrevistes i articles que es tracta d’un instrument utilitzat fins i tot per executar planificats cops de mercat, autèntics cops d’estat mitjançant operacions financeres. El currículum i la figura de la seva actual directora gerent, Christine Lagarde, són tan summament alliçonadors que els tractaré a la segona part d’aquest article.

I del nostre inefable Banc Central Europeu… què en podem dir? La seva estranya naturalesa híbrida (un banc suposadament públic però en realitat controlat per les grans famílies financeres i al servei d’elles) recorda massa la naturalesa de la Reserva Federal. La seva manera de funcionar ha estat decisiva per a la creació en pocs anys del nostre exorbitant deute sobirà. Per entendre com hem arribat a aquest, és inevitable per tant fer-se també diverses preguntes sobre el BCE i sobre els personatges que l’han dirigit. Però si tants milions de votants (que poden decantar el nostre futur cap a la continuïtat de semblant lladronici mentre estan entretinguts en debats tan “importants” com el de les estelades als camps de futbol) ni tan sols es fan les preguntes tan elementals que acabo de fer anteriorment, com seran capaços d’aprofundir en un encadenament de preguntes cada vegada més precises?