Són temps difícils per als qui creuen fermament en la creació d’un món basat en la pau. Cada dia sembla que el món deriva més i més cap als conflictes i fins i tot cap a l’amenaça de la tercera guerra mundial. En aquests temps difícils és una font de força i suport si recordem aquells que han fet la contribució més important a nivell mundial a la pau amb justícia.
Una d’aquestes grans persones la contribució de les quals al camí de la pau i la resistència pacífica i no violenta a la injustícia mai serà oblidada és Khan Abdul Ghaffar Khan, més popularment conegut pels seus seguidors com Badshah Khan. Badshah significa rei, però aquest gran home no va governar per la força, va governar amb amor sobre els cors dels seus innombrables admiradors.
Va néixer a les comunitats de paixtus de les zones del Pakistan properes a la frontera amb l’Afganistan. La major part de la seva obra va transcórrer entre aquestes comunitats, considerades molt violentes i venjatives. Tot i això, va ser en aquestes comunitats on va difondre constantment i amb èxit el missatge d’amor i pau, creant voluntaris de resistència pacífica que van participar en nombroses lluites contra el domini colonial britànic. Eren coneguts per morir en la lluita, però no aixecaven la mà en senyal de contraviolència. La força moral que van crear va ser tan forta que els soldats es van negar a disparar contra aquests valerosos però totalment desarmats lluitadors per la llibertat. Els soldats estaven disposats a anar a la presó durant llargs anys, però no podien disparar contra aquests lluitadors per la llibertat totalment pacífics degut a la força moral i ètica del moviment que aquests lluitadors per la llibertat havien creat.
Mahatma Gandhi estava tan profundament inspirat per aquesta fase del moviment per la llibertat que deia que venir aquí era com un pelegrinatge per a ell. Tot i que Badshah Khan considerava Mahatma Gandhi com el seu mentor, Gandhi alhora el considerava com algú que l’inspirava molt.
Un llegat del moviment per la llibertat de l’Índia que continua sent extremadament important no només per a l’Índia, sinó per a tota l’Àsia Meridional, fa referència a la gran importància duradora de l’harmonia interconfessional, que és molt important per a la pau, l’estabilitat i la prosperitat d’aquesta regió.
Un èxit molt important del moviment per la llibertat va ser que alguns dels líders més grans, cadascun amb milions de seguidors, van ser capaços de crear un consens sobre algunes qüestions bàsiques d’importància duradora. Una era l’harmonia interreligiosa. Dins del principal moviment liderat pel Congrés, Mahatma Gandhi, Badshah Khan (Khan Abdul Ghaffar Khan), Jawaharlal Nehru i Maulana Azad van ser els pilars més importants de l’harmonia interconfessional, encara que molts altres líders de gran talla també hi van contribuir molt. Subhash Chandra Bose va ser un altre gran pilar de l’harmonia interconfessional, tan visible a l’Azad Hind Fauj que va mobilitzar. Fora del moviment principal del Congrés, Bhagat Singh i els seus col·legues eren coneguts pel seu ferm compromís amb l’harmonia interconfessional i la forta oposició a les tendències comunals i sectàries. Aquest consens de grans líders amb milions de seguidors es basava en les fermes conviccions sobre aquesta qüestió i també en la comprensió que els conflictes interconfessionals poden causar una enorme angoixa i destrucció.
Alguns líders dels moviments per la llibertat que preferien un paper laic per a l’Estat no es van involucrar gaire activament amb la religió. Tanmateix, Mahatma Gandhi, si bé acceptava el paper laic de l’Estat, es va dedicar amb regularitat a reconèixer el paper positiu de la religió entre les masses i a utilitzar l’espiritualitat associada a diverses religions per preparar una base més sòlida per a alguns objectius socioeconòmics molt desitjables. En el context local va fer més èmfasi en la unitat hindú-musulmana com a base del progrés nacional, i Badshah Khan va ser el líder que més se li va acostar en aquest enfocament.
Aquest ferm compromís de Gandhi va contribuir a l’aparició del principal partit polític –el Congrés– com a representant de totes les comunitats religioses. Els líders musulmans més destacats que van sorgir van ser Badshah Khan (també anomenat Gandhi de la Frontera) i Maulana Azad. El primer, en particular, era molt amic de Gandhi; tots dos deien que s’inspiraven mútuament. Badshah Khan va formar una organització, composta en gran part per paixtus, anomenada Khudai Khidmatgars (Servents de Déu).
Tot i que els paixtus eren coneguts en aquella època com a gent molt propensa a la violència, milers de Khudai Khidmatgars de Peshawar i els seus voltants, durant la dècada de 1930, van presentar un dels exemples més nobles de resistència no violenta al domini colonial i les seves atrocitats, fins al punt que Gandhi considerava les seves visites allà com a pelegrinatges. Si alguna minoria, com els hindús o els sikhs, es veia amenaçada, els Khudai Khidmatgars estaven disposats a córrer grans riscos per protegir-la. Quan els governants colonials van demanar als soldats hindús dirigits per Chandra Singh Garhwali que obrissin foc contra els Khudai Khidmatgars, aquests es van negar a fer-ho i van acceptar ser empresonats durant diversos anys per aquesta negativa.
Aquests exemples inspiradors d’harmonia interconfessional es van veure repetidament en diverses fases del moviment per la llibertat liderat per Mahatma Gandhi. Líders com Maulana Azad, proper a ell, van presentar interpretacions de l’Islam i de l’Alcorà molt d’acord amb aquest esperit d’harmonia i pau.
Malauradament, les potències colonials van veure en aquesta unitat creixent una amenaça per al seu domini i es van esforçar per promoure líders del bàndol oposat que tenien una agenda sectària i divisòria. Per això durant una fase crítica d’unes quantes dècades, inclosos els anys de la Segona Guerra Mundial, el suport més poderós de les autoritats governamentals va ser per a aquells líders i forces que volien crear divisions i conflictes entre les diverses comunitats religioses de l’Índia. Això els va enfortir per promoure la seva agenda divisòria, aplanant el camí per a la tràgica partició del país, amb milions de morts i desarrelats.
Gandhi estava desconsolat, però fins al final va continuar esforçant-se per reduir els conflictes i restablir la pau, viatjant a zones de conflicte amb gran risc i dejunant durant llargs períodes per fer una crida a la pau. Sovint aquests esforços van tenir un èxit sorprenent en portar la pau a zones de grans conflictes. Va continuar amb aquests esforços fins que, finalment, ell mateix va caure abatut per les bales d’un fanàtic el 1948.
Així doncs, el gran projecte gandhià d’harmonia interconfessional es va veure greument pertorbat per factors aliens a la seva voluntat, però això no ha de portar a subestimar o devaluar els esforços que va fer durant tota la seva vida per minimitzar els conflictes interconfessionals i promoure l’harmonia. Per reduir els malentesos, va fer una crida a les persones de diferents religions perquè fessin realitat la veritable espiritualitat basada en la pau i l’harmonia. Va animar els qui presentaven tals interpretacions dels textos religiosos, contribuint ell mateix també a aquesta tasca. Va instar la gent a no deixar-se distreure per les referències ocasionals a la violència en els textos religiosos, afirmant que s’han de veure en un context específic i no com una orientació general.
També va instar la gent a comprendre altres religions des de la perspectiva dels seus devots, a tenir una actitud comprensiva i una ment oberta. Alhora, va dir, no s’ha de permetre que interpretacions estretes obstrueixin el progrés, l’harmonia i la justícia en els temps actuals. Per això va ser un devot religiós que desitjava viure en harmonia i entesa amb persones de totes les religions i confessions, així com amb ateus, sota un govern laic. Aquesta visió d’una persona amb inclinacions religioses pot ser molt útil fins i tot avui dia.
Badshah Khan va continuar sent una encarnació viva d’aquest pensament de Gandhi durant molt de temps després que el Mahatma ens deixés. Fins i tot en condicions molt adverses imposades per les autoritats pakistaneses, entre el seu estimat poble paixtu va continuar atraient milions de seguidors amb el seu missatge de pau, justícia i harmonia. Tot això ho va combinar amb una preocupació constant i creixent per la justícia social i econòmica.
Això va quedar palès quan la primera ministra índia Indira Gandhi es va desviure per convidar-lo a venir a l’Índia els seus darrers anys, per dirigir-se al Parlament indi i acceptar el respecte i l’honor d’una nació agraïda que havia trobat a faltar la seva benèvola presència durant uns quants anys. Va parlar amb passió de l’harmonia interconfessional, així com de la justícia social i econòmica. Va ser un gran aprenentatge veure que, malgrat els diversos anys passats a les presons pakistaneses (precedits pels empresonaments del règim colonial), evitava l’amargor i parlava amb gran amabilitat. La seva senzillesa estava fins i tot un pas per davant de la de Mahatma Gandhi.
La generació actual deu al llegat d’aquests grans líders esforçar-se sense parar per crear una Àsia Meridional basada en la seva gran visió de l’harmonia interconfessional i la justícia socioeconòmica.
Bharat Dogra és Coordinador Honorari de la Campanya per Salvar la Terra Ara. Entre els seus llibres més recents figuren “Planeta en perill”, “Protegir la Terra per als nens”, “Quan els dos corrents es van trobar” (moviment per la llibertat) i “L’home per damunt de la màquina” (Idees de Gandhi per al nostre temps). Col·labora habitualment amb Global Research.
Font: Asia-Pacific Research
Foto: Badshah Khan i Mahatma Gandhi
Khan Abdul Ghaffar Khan 'Badshah Khan' - The Frontier Gandhi (Films Division, 2008)