La malaltissa determinació de Paul Kagame d’eliminar políticament, si no físicament, l’opositora i heroïna de la democràcia Victoire Ingabire l’ha portat a brandar l’«Aldea Potemkin»[1] com la seva «regis ultima ratio»[2] per acabar amb ella.

Victoire Ingabire és una política ruandesa i expresidenta de les Forces Democràtiques Unides (FDU-Inkingi), partit de l’oposició a l’FPR, al poder a Rwanda des del 1994. Actualment és presidenta i fundadora del partit DALFA-Umurinzi, que encara no ha estat admès a Rwanda.

Victoire Ingabire està privada de llibertat de moviment des del 2018, després de passar vuit anys a la presó i en aïllament total des del 2010. Tot això per l’únic delicte d’haver tornat al seu país natal des d’Holanda, on vivia amb la seva família i treballava abans del 1994 , per servir el seu país participant en el procés polític que esperava que fos democràtic.

Actualment, tot indica que l’opositora Victoire Ingabire, fins i tot privada de llibertat, provoca suors freds entre els cacics del règim de l’FPR i fins i tot treu el son al mateix dictador Paul Kagame.

En aquest sentit, encara tenim al cap la campanya contra Victoire Ingabire llançada fa uns mesos pel mateix dictador Paul Kagame que, en els seus discursos públics, amenaça de matar aquesta valenta política que s’atreveix a dir-li que el país podria governar-se de manera diferent a com ho fa el seu FPR. Una opinió universalment acceptada i que, per tant, mai podria considerar-se un delicte castigat amb la pena de mort a cap altre lloc del món, excepte a la Rwanda de Paul Kagame i el seu partit-Estat FPR.

Per retransmetre les amenaces del seu cap, els mitjans de propaganda de l’FPR rivalitzen gelosament per amenaçar, difamar i desacreditar la Sra. Victoire Ingabire.

El més virulent i gelós és el diari de l’FPR Igihe. El 21 de novembre del 2024, sota la ploma d’un tal Kayonga J., va publicar un pamflet incendiari contra Victoire Ingabire, clarament dirigit a l’opinió estrangera, especialment occidental.

El pamflet es presenta sota un títol pretensiós però sense sentit, com demostrarem breument. Es titula: «El progrés de Rwanda relega a la insignificància figures com Ingabire».

Argumentació de l’FPR al diari Igihe

L’argumentació desenvolupada en aquest pamflet propagandístic contra Victoire Ingabire és feble, tendenciosa, enganyosa, menyspreadora, insultant, etc. En resum, és constitutiva de delictes i crims punibles per la llei i imputables a la seva autora i als seus patrocinadors al nivell més alt.

Vegem-ho.

Aquest pamflet reflecteix una manca de comprensió i fins i tot una ignorància total dels principis democràtics i de la diversitat d’idees al govern d’un país. Diu així: «…Les potències occidentals utilitzen una estratègia ben perfeccionada per desestabilitzar els països del Sud Global: identificar una figura controvertida, amplificar la seva veu a l’escena internacional i utilitzar-la com a palanca per pressionar els governs legítims».

Així, per a Paul Kagame i el seu partit-Estat FPR, qualsevol ruandès que s’atreveixi a criticar i oposar-se a la seva dictadura o a les seves violacions dels drets humans, i la veu del qual sigui escoltada per ONG o organismes internacionals, és automàticament acusat de ser un enemic al servei de les potències occidentals que cerquen desestabilitzar el seu règim, i per tant ha de ser tractat com a tal. Inclou en aquesta categoria, pel seu nom, Paul Rusesabagina i Victoire Ingabire.

Aquest pamflet també brinda al règim de l’FPR de Paul Kagame l’oportunitat de reutilitzar la seva arma preferida de propaganda, que ha demostrat ser tan eficaç des de la seva guerra de conquesta el 1990-1994, la imposició de la seva dictadura al poble ruandès des del 1994 fins a l’actualitat, i la desestabilització i el saqueig de les riqueses dels països veïns.

Aquesta arma no és res més que una «acusació mirall»[3].

En efecte, afirma: «Els intents occidentals d’utilitzar individus com Victoire Ingabire per desestabilitzar Rwanda i pressionar el seu govern estan condemnats al fracàs».

Així, doncs, l’FPR de Paul Kagame juga a l’autovictimització i destaca en la inversió de papers. En aquest cas, acusa Paul Rusesabagina i Victoire Ingabire d’estar guiats per les potències occidentals per desestabilitzar Rwanda, quan tothom sap que és el mateix Paul Kagame l’agent de l’imperialisme occidental, no només a Rwanda, sinó també a la regió dels Grans Llacs i, cada cop més, a l’Àfrica. Creu que tothom ha oblidat o ignora que un tal Paul Kagame va ser creat del no-res per aquestes potències occidentals, en particular els anglosaxons, per convertir-lo en allò que és avui.

En efecte, fins i tot un pagès analfabet de Rwanda o Uganda sap que aquestes potències van identificar un oficial de l’exèrcit ugandès, s’hi van acostar i li van assegurar el seu suport. Després el van posar al capdavant de la força expedicionària que havia d’envair Rwanda, el van equipar militarment i el van defensar diplomàticament durant una guerra de conquesta de 4 anys, i finalment el van col·locar al tron ​​d’un país que amb prou feines coneixia i sobre el que ha regnat durant 30 anys, sempre amb la benedicció d’aquestes potències.

I ara té el desvergonyiment de capgirar la truita presentant Victoire Ingabire i Paul Rusesabagina com a criatures i agents d’Occident, i no a ell!

Ús de l’acusació mirall sí, però exageració no!

En essència, el pamflet de l’FPR a Igihe pretén posar sobre la taula un argument contundent contra Victoire Ingabire. Presenta un miratge econòmic com a contrapès a la democràcia i l’obertura política. Diu: «El progrés de Rwanda relega a la insignificància figures com Ingabire» i afegeix: «Sota el govern de l’FPR Inkotanyi, Rwanda ha experimentat una notable transformació en gairebé tots els sectors».

Aquest suposat progrés, però, és l’expressió d’un balanç esbiaixat i cínic propi d’un règim d’apartheid. De fet, els indicadors macroeconòmics o els índexs socials que exhibeix el règim de l’FPR només fan referència a una minoria ínfima de la població, a penes menys del 10% de la població en un país de gairebé 13 milions d’habitants.

El pamflet de l’FPR informa que l’esperança de vida a Rwanda ha augmentat de 45 a 67 anys durant els 30 anys de regnat. Però no esmenta que a les zones rurals més del 50% dels nadons moren abans dels 5 anys, a causa de la desnutrició, la manca d’atenció sanitària, la manca d’infraestructures mèdiques, etc.

De la mateixa manera, el balanç cínic de l’FPR a Igihe fa referència a una taxa d’escolarització del 87%. Però no especifica si aquesta escolarització es limita als fills de la camarilla governant o si és una xacra per als fills dels ciutadans corrents. A les zones rurals dels afores de Kigali, un mestre de primària ha d’atendre cada dia laborable 90 nens al matí i 90 més a la tarda. Com a resultat, el 47% dels nens ruandesos acaben l’escola primària sense saber llegir ni escriure!

L’FPR s’hauria d’avergonyir de parlar del sistema educatiu de Rwanda, sobretot tenint en compte que l’apartheid, instaurat el 1994 i que consagra la desigualtat al sistema educatiu, es va veure agreujat per la decisió política de Paul Kagame de declarar «analfabets» un gran nombre d’intel·lectuals ruandesos en prohibir la llengua francesa a Rwanda, malgrat que tots es van formar en aquesta llengua.

El mateix pamflet afirma que el PIB de Rwanda sota l’FPR ha augmentat un 9,7%! Però això no significa res per al ciutadà mitjà quan, en algunes regions, ha de caminar 30 km per anar a buscar una galleda d’aigua, mentre que el 1994 eren menys de 500 m. Això és tan cert com ho demostra aquesta imatge de Kigali Today del 19 de novembre de 2024.

Altres imatges similars també són eloqüents d’aquest esbombat progrés. Progrés en l’engany!

El mateix cínic balanç de l’FPR a Igihe afirma que la renda per càpita és de 909,9 dòlars! Això no significa res per a un ciutadà corrent, ni tan sols de classe mitjana, quan un professor universitari guanya només 100 dòlars al mes i lluita per pagar l’escolarització dels seus fills, etc.

El pamflet fa servir i abusa d’estadístiques que sabem falsificades per donar al país una imatge de nació que progressa. Increïble però cert!

I com a apoteosi, el pamflet de l’FPR branda la capital Kigali, una «Aldea Potemkin» com a prova de l’èxit del seu règim i, per tant, argument contra Victoire Ingabire.

Kigali és una ciutat concebuda únicament per ser mostrada als estrangers, però vedada a la majoria dels ruandesos. De fet, en virtut de la norma “no s’admeten gossos ni pobres”, més del 90% dels ruandesos tenen automàticament prohibida l’entrada a Kigali per ser pobres. I fins i tot per expulsar un ruandès que és ric, tot el que ha de fer l’FPR és fer-lo més pobre. Hi ha molts casos així.

El pamflet també presenta com a «model» la diplomàcia agressiva i depredadora que es practica a la regió. Afirma que: «…el seu model de desenvolupament ha esdevingut font d’inspiració per a molts països de la regió».

Inconsciència o megalomania? Com qualificar un règim dictatorial que, des del 1996, duu a terme una guerra de conquesta i depredació en un país veí, desestabilitza el seu altre veí ordint cops d’Estat i, quan són frustrats, acull els seus autors al seu país i els rearma perquè tornin a atacar aquest veí? Un règim que compra terres en països menys poblats per instal·lar-hi bases militars, contravenint les lleis d’aquests països; un país que ven els seus soldats com a mercenaris per reprimir els opositors locals o per servir de gossos guardians de les multinacionals que exploten l’Àfrica? I aquest règim s’atreveix a afirmar que és un «model per a la regió i l’Àfrica»?

Són els congolesos dels dos Congos, els burundesos, els moçambiquesos… els qui ho apreciaran!

Finalment, el pamflet acaba amb una conclusió ximple però preocupant, venint com ve d’un mitjà de propaganda de l’FPR. Aquesta conclusió és preocupant perquè procedeix d’una dictadura implacable i sanguinària com la de Paul Kagame, que des de fa tres dècades regna sobre un país i un poble conquistats militarment des d’Uganda. Diu: «Els intents occidentals d’utilitzar individus com Victoire Ingabire per desestabilitzar Rwanda i pressionar el seu govern estan condemnats al fracàs».

Però com diu la saviesa popular: «La llum sempre venç la foscor» (Nta joro ridacya), sobretot per a un poble que ha tingut la sort de donar a llum personatges com Victoire Ingabire Umuhoza i Paul Rusesabagina, els actuals malsons del règim de l’FPR de Paul Kagame. Aquestes figures són eternes: tant si en mates una avui com si en mates una altra demà, centenars de Victoire Ingabires i Paul Rusesabagines naixeran el mateix dia.

Notes

[1] «Gravat sobre un cànon de Lluís XIV, “l’últim argument dels reis”. Aquesta expressió significa que, quan s’han esgotat tots els mitjans pacífics i diplomàtics i no queda cap solució raonable, es pot resignar a utilitzar la força per imposar els seus punts de vista» (Viquipèdia).

[2] L’expressió «Aldea Potemkin» es remunta al príncep Grigory Aleksandrovich Potemkin, un ministre rus que, per dissimular la pobresa dels pobles durant la visita de l’emperadriu Caterina II la Gran a Crimea el 1787, suposadament va fer construir pobles sencers amb façanes de cartró pedra (https://www.rencontres-arles.com).

[3] L’acusació és una tècnica utilitzada sovint en el context de la incitació al discurs de l’odi, en la qual hom atribueix falsament els seus propis motius i/o intencions als seus oponents (Viquipèdia).

Font: Echos d’Afrique

Les 5 prioritats de Victoire Ingabire per una Rwanda democràtica i inclusiva (Africa Flashes, 23.11.2024)