Per què el president Paul Kagame s’imposa dia a dia com l’amo de la regió dels Grans Llacs?
A finals de gener de 2025, l’exèrcit ruandès va prendre la ciutat de Goma, completant així la seva conquesta de la província del Kivu Nord a la República Democrática del Congo (RDC). Immediatament després, es va celebrar a Dar es Salaam (Tanzània) una cimera conjunta dels caps d’Estat de les organitzacions regionals de la Comunitat de l’Àfrica Oriental (CAO) i la Comunitat pel Desenvolupament de l’Àfrica del Sud (SADC), en què es va recomanar als bel·ligerants un alto el foc immediat i incondicional.
Però tot just 15 dies després, les tropes de Paul Kagame han pres la ciutat de Bukavu, capital de la província del Kivu Sud, el 15 de febrer de 2025. I com per casualitat o per burlar-se d’aquestes organitzacions regionals i de la Unió Africana (UA), l’assalt de Paul Kagame a Bukavu es va llançar al mateix temps que se celebrava la cimera anual de la UA a la seva seu d’Addis Abeba. Vegem com i per què va passar això.
Evolució sobre el terreny des de la cimera conjunta CAO-SADC
Durant la primera quinzena de febrer del 2025, molts esperaven veure esdeveniments d’acord amb les resolucions i decisions de la cimera conjunta de caps d’Estat de la CAO i la SADC celebrada a Dar es Salaam el cap de setmana del 8 i 9 de febrer de 2025.
Aquesta cimera, que es va celebrar just després de la presa de la ciutat de Goma, capital del Kivu Nord, per les tropes de les forces especials (unitats dels comandos estacionats als campaments de Bigogwe i Mudende) vingudes directament de Rwanda per donar suport a l’M23/FDR, va exigir en les seves resolucions, però sense limitacions, als dos bel·ligerants un alto el foc immediat i incondicional, i que les instàncies autoritzades (caps d’Estat Major dels exèrcits d’aquests països, ministres d’Afers Estrangers) elaboressin i presentessin en un termini de 30 dies un full de ruta per restablir la pau i la integritat territorial de la RDC, juntament amb les mesures d’acompanyament.
L’alto el foc immediat no es va respectar mai; al contrari, van continuar els combats entre l’exèrcit de Kagame i el seu M23 en el seu intent de conquerir el Kivu Sud. L’avenç de l’M23/FDR al Kivu Sud va ser meteòric, amb ciutats i pobles caient un darrere l’altre fins a la presa de Bukavu el 16 de febrer de 2025. De la reunió dels caps de l’EM, que s’havia de celebrar el dijous 13.02.2025, encara no n’havia sortit res.
Mentrestant, els dies 15 i 16 de febrer del 2025 se celebrava la cimera ordinària de caps d’Estat de la UA. Casualment, aquesta va ser l’oportunitat perquè Paul Kagame i el seu M23 prenguessin Bukavu, després de la presa de l’aeroport de Kavumu el divendres 14.02.2025.
També hi va haver una estranya iniciativa dels líders religiosos catòlics i protestants que van anar a reunir-se amb el president Kagame a Kigali.
Amb la conquesta de Kivu Nord i Kivu Sud, Paul Kagame envia un missatge contundent a l’Àfrica i a la resta del món: la «República del Kivu» pot, per tant, ser declarada en qualsevol moment mentre es completen els tràmits jurídics i diplomàtics perquè aquesta «república» quedi unida a Rwanda.
Senyals d’acceptació dels fets consumats
Per arribar a aquest punt, hi va haver senyals d’advertiment que la balcanització de la RDC i l’annexió de la seva part oriental a la Rwanda de Paul Kagame havien de ser i serien acceptades com un «fet consumat».
Entre elles, la cobertura mediàtica de la presa de possessió de les autoritats administratives del Kivu Nord nomenades per l’M23/FDR; la cobertura mediàtica de Corneille Nangaa i, per tant, de la seva AFC/M23 als mitjans de comunicació occidentals, com la seva entrevista al diari belga Le Soir; i la lleialtat dels líders religiosos catòlics i protestants a Corneille Nangaa, que els va concedir una audiència a Goma.
A aquests signes inequívocs cal afegir-hi la demonització de Sud-àfrica i Burundi. Paradoxalment, aquests dos únics Estats que han comprès el perill que representa l’obsessió expansionista i hegemònica de Paul Kagame, i que desitgen la pau a la regió, són sistemàticament demonitzats pels mitjans de comunicació i certs organismes que promouen el conqueridor Paul Kagame.
Aquests dos països donen suport a la RDC en la seva resistència contra l’invasor sota mandats diferents. Sud-àfrica desplega les seves tropes a la RDC com a forces de pau de l’ONU a la MONUSCO, però també com a part de la força enviada per la SADC.
Pel que fa a Burundi, veí de la RDC, ha signat un acord bilateral de defensa amb aquest país, que s’està aplicant perquè la RDC necessita defensar-se.
Però ara Paul Kagame inclou en les seves condicions per a un alto el foc, fins i tot humanitari, l’exigència que Sud-àfrica retiri les seves tropes de la RDC perquè aquest país seria un bel·ligerant quan es limita a complir la missió assignada per la SADC a la RDC (SAMIDRC).
El mateix agressor Kagame acusa i amenaça obertament Burundi de ser el seu proper objectiu per haver enviat tropes per recolzar les Forces Armades de la RDC (FARDC). I quan el president de Burundi declara que el seu país es defensarà en cas d’invasió de l’exèrcit de Paul Kagame, aquest l’acusa de tots els mals i exigeix sancions a les institucions internacionals. Les institucions de Bretton Wood (FMI, Banc Mundial) ja han posat fil a l’agulla, imposant mesures tan fosques com assassines, com a ajustaments estructurals, una devaluació permanent de la moneda nacional, que ja està a 1 dòlar per prop de 3.000 Bufr, la negativa a concedir préstecs, l’exigència que els prèstecs anteriors es paguin abans del seu venciment etc. Tots aquests són signes de fet consumat.
A aquesta llista de signes de fets consumats s’hi afegeix el fet que la desinformació i el cinisme de Paul Kagame són àmpliament difosos per certs mitjans de comunicació internacionals. Per exemple, al setmanari Jeune Afrique, Paul Kagame respon a les preguntes amb arrogància i amenaces, i passa la pilota a Kinshasa i Bujumbura quan se li pregunta per què desestabilitza els seus veïns i, per tant, a tota la regió. Declara:
«El que hem sentit dels presidents de Burundi i la RDC són amenaces constants contra Rwanda […]. Són ells els que han creat aquesta situació cercant la confrontació, incitant l’acció i parlant de derrocar el govern ruandès. Són ells, els dirigents burundesos i congolesos […], els que pretenen fomentar un conflicte regional més ampli basat en tribus, ètnies i tota mena de factors que formen part d’una concepció primitiva de la política.»
I, tanmateix, és el mateix que fa servir l’etnicisme i el tribalisme des del 1990 per conquerir i aconseguir el poder en determinats països, annexionar-se parts d’altres Estats i saquejar els recursos dels països veïns. També ha massacrat pobles sencers a Rwanda, Burundi i, sobretot, a la RDC, amb el pretext de defensar els interessos dels tutsis i assimilats allà on es trobin.
Les ambigües i vagues declaracions de la cimera de caps d’Estat de la UA que s’acaba de celebrar a Addis Abeba només poden beneficiar l’agressor.
Com era d’esperar, la declaració de la cimera de caps d’Estat de la UA sobre la guerra a l’est de la RDC és evasiva i reflecteix l’ambigüitat de la UA en temes tan delicats com la balcanització de la RDC, decidida per certes potències i posada en pràctica per Paul Kagame. La UA va demanar la «retirada immediata de l’M23 i dels seus partidaris de totes les ciutats ocupades», sense anomenar Rwanda.
Entre bastidors es va observar fins i tot que molts evitaven el tema o optaven per referir-s’hi en termes molt vagues. Però això és comprensible en la mesura que Paul Kagame fa tremolar gairebé tots aquests caps d’Estat, ja que molts són els seus còmplices i altres els seus encobridors. Per això la Unió Africana no ha assenyalat mai la responsabilitat de Rwanda en aquesta guerra.
Entre les preguntes que es plantegen ara hi ha la de què passarà amb els actuals mediadors, el kenià Uhuru Kenyatta i, sobretot, l’angolès João Lourenço, que ara ocupa la presidència rotatòria de l’organització, i a qui el president ruandès considera massa proper a les posicions de Kinshasa. No podrà continuar exercint aquest paper si Paul Kagame el rebutja.
Guanya sempre Paul Kagame en les seves aventures de conquesta?
Quines garanties té Paul Kagame de poder seguir realitzant els seus bojos somnis, de repetir els seus crims contra la humanitat i el dret internacional, i tot això sense ser molestat? Paul Kagame ho deu a certs factors que només ell posseeix, més que a les seves improbables capacitats intel·lectuals o militar-estratègiques.
En primer lloc, internament, Paul Kagame es beneficia del fet que la dictadura i l’apartheid que ha instaurat a Rwanda des de la seva conquesta des d’Uganda fa més de 30 anys, recolzat per les potències que dominen el món, li permet decidir-ho tot i fins i tot cometre crims obertament sabent que no haurà de retre comptes a ningú entre la població conquerida, una cosa que cap altre cap d’Estat del món es pot permetre.
En segon lloc, a la RDC sap explotar en profit seu el fet que gairebé totes les personalitats de la classe política congolesa només es mouen per l’obsessió d’assolir el poder substituint els qui l’exerceixen, sense tenir en compte per res els interessos superiors de la Nació, com la integritat del territori o el benestar de la població.
Paul Kagame els utilitza, doncs, per conquerir o balcanitzar la RDC, de la mateixa manera que va utilitzar certs hutus a Rwanda l’únic projecte polític del quals era substituir Juvénal Habyarimana com a president. I quan l’FPR de Kagame els va convèncer que triomfarien amb ell, no van dubtar a convertir-se en còmplices de l’enemic en temps de guerra. Sabem el que va passar després: només l’FPR i Paul Kagame governen la Rwanda posterior a Juvénal Habyarimana.
A nivell regional, Paul Kagame juga amb la solidaritat tribal i ètnica, donant lloc a fantasies hegemòniques i conviccions infundades com el mite que els «nilo-hamites» han de governar sobre els bantús perquè són «naturalment» els més intel·ligents i, per tant, els més capaços de governar. Per això es recolza tot el temps en Uganda, en mans del hima d’Ankole Museveni, país del qual va ser oficial de l’exèrcit i del que va sortir per conquerir Rwanda. En particular, compta en aquest país amb un agent i un aliat més compromès que ell. Es tracta del general Muhoozi Kainerugaba, fill del president Museveni i segon al tron ugandès, que actualment és cap de l’Estat Major de l’exèrcit ugandès. En els seus darrers rampells, acaba de declarar que ell també vol conquerir les ciutats de Beni i Bunia, a Ituri, igual que el seu «oncle» Kagame acaba de conquerir Goma i Bukavu, al Kivu del Nord i del Sud. Paul Kagame compta també amb Kenya, Sudan del Sud, Etiòpia i Somàlia, els polítics dels quals, en les seves fantasies, creuen que els tutsis són els seus descendents i, per tant, han de ser recolzats en la seva conquesta de la regió per dominar les altres tribus.
En el pla internacional, Paul Kagame branda el xantatge del genocidi del 1994, que va desencadenar el 6 d’abril del 1994 per provocar el caos necessari per conquerir Rwanda. Per això no dubta a advertir i amenaçar diverses vegades, dient: «…entre enfrontar-me a una amenaça existencial i enfrontar-me a l’amenaça de ser castigat amb sancions externes, sense dubtar-ho, apunto les meves armes a l’amenaça existencial».
I al mateix capítol, amenaça de revelar els secrets compartits amb les potències occidentals en la guerra d’agressió contra Rwanda, l’assassinat de dos caps d’Estat en exercici el 1994, el genocidi de Rwanda, la invasió del Zaire i el derrocament del mariscal Mobutu, el saqueig dels recursos minerals de la RDC. Aquest xantatge funciona.
De qui depèn el destí de la RDC i de Burundi?
El destí dels dos caps d’Estat, el de la RDC i el de Burundi, que són al punt de mira o ja sota el domini del conqueridor hegemònic Paul Kagame, depèn d’una sèrie de factors en mans de diferents actors. La seva eficàcia també depèn de cada cas concret.
A la RDC, el govern de torn té el deure de defensar la integritat del territori nacional i garantir la seguretat de la seva població, per la qual cosa hauria de dotar-se dels mitjans per fer-ho. Aquest no és el cas actualment.
Les FARDC, igual que els defensors del país i del poble, haurien d’estar per sobre de les divisions polítiques regionals o tribals i dedicar-se únicament a aquesta tasca i a aquest noble deure al que han jurat consagrar-se, fins i tot fins al sacrifici suprem. Però no sempre és així.
La classe política congolesa, obsessionada actualment només pels alts càrrecs de l’Estat, siguin quins siguin els mitjans per assolir-los, té una gran responsabilitat quan ignora els interessos superiors de la Nació fins al punt d’aliar-se amb un enemic perquè li permeti derrocar el règim democràticament elegit en el poder.
Però tots aquests actors –el govern, les FARDC, la classe política, els líders religiosos i la societat civil– haurien de tenir sempre present que en qualsevol guerra, quan es preveuen o emprenen negociacions, la lògica i el principi absolut és que: «És l’equilibri de forces militars sobre el terreny el que dóna pes als arguments jurídics i diplomàtics de cada part negociadora».
Per tant, quan una de les parts en conflicte preveu entaular negociacions d’aquesta mena, cal assegurar-se que la relació de forces sigui favorable o, almenys, equilibrada perquè els seus arguments a la taula de negociacions tinguin pes o fins i tot siguin escoltats.
Tanmateix, en la situació actual, és clar que la relació de forces sobre el terreny és favorable a la Rwanda de Paul Kagame i, per tant, als seus partidaris de l’M23/AFC. Per tant, serien les seves exigències les que es dictarien a la RDC per signar-les i després es presentarien com a «acords de pau». Llevat que les FARDC aconsegueixin canviar una mica la relació de forces militars. Si no, demanar únicament negociacions sense tenir en compte aquest factor seria irresponsable i al caire de la traïció.
A Burundi, el govern en funcions no té més remei que donar prioritat a la defensa de la seva integritat territorial i a la seguretat de la seva població, així com les conquestes democràtiques que tant ha costat aconseguir i de les quals el poble s’ha vist privat durant molt de temps.
Les actuals Forces de Defensa Nacional de Burundi (FDNB), com a veritables forces de defensa nacional, a diferència de les del país veí del nord, que són monoètniques, haurien d’impulsar la seva determinació de defensar la nació i servir de model a la població en termes d’unitat i cohesió, ja que l’enemic pretén jugar amb això.
La classe política i la societat civil haurien de fer examen de consciència i deixar d’estar obsessionades per l’únic desig de derrocar el règim actual, sigui quina sigui la causa (catàstrofe natural, per conqueridors de l’exterior, per traïció a l’enemic, etc.), quan cada cinc anys tenen l’oportunitat de substituir-lo pacíficament a través de les urnes. Ai! un mal que sembla endèmic en gairebé tots els polítics africans quan es diuen «opositors», el de voler obtenir el poder a qualsevol preu.
A Rwanda, el 1990-1994, una d’aquestes categories d’actors, és a dir, la classe política, per no haver comprès el joc del llavors enemic, l’FPR del mateix Paul Kagame, i per haver confós l’alternança al capdavant de l’Estat amb l’interès superior de la Nació, va contribuir a la conquesta de Rwanda, al rebuig de les conquestes de la revolució social de 1959 (la república en democràcia) i al retorn de l’actual règim dictatorial amb Paul Kagame com a monarca absolut.
Encara hi ha temps o és massa tard? El futur pròxim ho dirà, tot i que hi ha un refrany que diu que «mai no és massa tard per fer el que és correcte».
Font: Echos d’Afrique
Imatge: Mapa de la República Democràtica del Congo.
El 31 de gener del 2025, davant el cos diplomàtic i consular acreditat a Burundi, el president Evariste Ndayishimiye va revelar que el govern ruandès estava darrere d'un pla per atemptar contra Burundi. Segons ell, aquest complot seria el pas següent després de la presa de Goma pels rebels de l'M23.