La «llarga guerra» per a subvertir l’Iran, afeblir Rússia, els BRICS i la Xina està en suspens. No s’ha acabat.
En certa manera, l’Iran clarament «ha guanyat». Trump volia que el complimentessin amb una «victòria» esplèndida, a l’estil dels programes de telerealitat. L’atac del diumenge contra les tres instal·lacions nuclears va ser proclamat als quatre vents per Trump i Hegseth, que van afirmar que havien «destruït» el programa d’enriquiment nuclear de l’Iran. «L’hem destruït completament», insisteixen.
Només que… no va anar així: l’atac va causar danys superficials, tal vegada. I, pel que sembla, va ser coordinat per endavant amb l’Iran a través d’intermediaris perquè fos un assumpte «únic». Aquest és un patró habitual de Trump (coordinació prèvia). Va ser el modus operandi a Síria, al Iemen i fins i tot amb l’assassinat de Qasem Soleimani per part de Trump, tot això amb l’objectiu de donar a Trump una ràpida «victòria» mediàtica.
L’anomenat «alto-el-foc» que va seguir ràpidament als atacs estatunidencs, tot i que no sense alguns contratemps, va ser una «cessació d’hostilitats» improvisada (i no un alto-el-foc, ja que no es van acordar condicions). Va ser una «solució provisional». Això vol dir que l’estancament de les negociacions entre l’Iran i Witkoff segueix sense resoldre’s.
El líder suprem ha establert amb fermesa la posició de l’Iran: «No hi ha rendició»; l’enriquiment continua; i els Estats Units han d’abandonar la regió i no maneflejar en els assumptes iranians.
Així doncs, al costat positiu de l’anàlisi cost-benefici, l’Iran probablement té prou centrifugadores i 450 kg d’urani altament enriquit, i ningú (excepte l’Iran) sap ara on està amagada la partida. L’Iran reprendrà el processament. Un segon avantatge per a l’Iran és que l’Organització Internacional de l’Energia Atòmica (OIEA) i el seu director general, Grossi, han estat tan flagrantment subversius amb la sobirania iraniana que és molt probable que l’Agència sigui expulsada de l’Iran. L’Agència ha incomplert la seva responsabilitat bàsica de protegir els emplaçaments en els quals hi havia urani enriquit.
Els serveis d’intel·ligència estatunidencs i europeus perdran així els seus «ulls» sobre el terreny, a més de renunciar a la recopilació de dades d’intel·ligència artificial de l’OIEA (de la qual probablement depenia en gran manera la identificació d’objectius per part d’Israel).
Pel que fa als costos, des del punt de vista militar, l’Iran ha patit, per descomptat, danys físics, però conserva la seva potència missilística. La narrativa estatunidenca-israeliana que els cels iranians estan «oberts» als avions israelians és un altre engany més ideat per a donar suport a la «narrativa guanyadora».
Com Simplicius assenyala: «No queda ni un polsim de prova que els avions israelians (o estatunidencs, per al cas) hagin sobrevolat l’Iran de manera significativa en cap moment. Les afirmacions de ‘superioritat aèria total’ no tenen fonament. Les imatges fins a l’últim dia mostren que Israel va continuar recorrent als seus pesats UCAV [grans avions no tripulats de vigilància i atac] per a atacar objectius terrestres iranians».
A més, es van registrar tancs de combustible d’avions israelians que van aparèixer a les costes més septentrionals de l’Iran, a la mar Càspia, la qual cosa suggereix més aviat que la Força Aèria israeliana va llançar míssils de llarg abast des del nord (és a dir, des de l’espai aeri de l’Azerbaidjan).
Pujant un nivell en l’anàlisi cost-benefici, cal passar a una visió més àmplia: que la destrucció del programa nuclear era un pretext, però no l’objectiu principal. Els propis israelians afirmen que la decisió d’atacar l’Estat iranià es va prendre el setembre/octubre de l’any passat (2024). L’intricat, costós i sofisticat pla d’Israel (decapitació, assassinats selectius, ciberatacs i la infiltració de cèl·lules de sabotatge equipades amb drons) que es va desenvolupar durant l’atac sorpresa del 13 de juny es va centrar en un objectiu immediat: la implosió de l’Estat iranià, aplanant el camí cap al caos i el «canvi de règim».
Creia Trump en la il·lusió israeliana que l’Iran estava a la vora del col·lapse imminent? És molt probable que sí. Creia en la història israeliana (suposadament inventada pel programa Mosaic de la OIEA) que l’Iran s’estava accelerant «cap a l’arma nuclear»? Sembla possible que Trump fos enganyat –o, més probablement, una presa disposada– per la narrativa construïda per Israel i els partidaris d’Israel als Estats Units.
Atès que la qüestió d’Ucraïna ha resultat més difícil del que Trump esperava, la promesa israeliana d’un «Iran a punt per a implosionar, a l’estil sirià», una transformació «èpica» cap a un «Nou Orient Mitjà», degué resultar prou atractiva perquè Trump descartés bruscament l’afirmació de Tulsi Gabbard que l’Iran no tenia armes nuclears.
Llavors, ha estat la resposta militar iraniana i la massiva mobilització popular entorn de la bandera una «gran victòria» per a l’Iran? Bé, sens dubte és una «victòria» sobre els propagadors de «a la vora del canvi de règim», però potser la «victòria» necessita matisar-se? No és una «victòria definitiva». L’Iran no es pot permetre baixar la guàrdia.
La «rendició incondicional de l’Iran» està, per descomptat, fora de discussió. Però la qüestió aquí és que l’establishment israelià, el lobby proisraelià als Estats Units (i possiblement també Trump) continuaran creient que l’única manera de garantir que l’Iran no avanci mai cap al llindar de la capacitat nuclear no és mitjançant inspeccions i controls intrusius, sinó precisament a través d’un «canvi de règim» i la instal·lació d’un titella purament occidental a Teheran.
La «llarga guerra» per a subvertir l’Iran, afeblir Rússia, els BRICS i la Xina està en suspens. No s’ha acabat. L’Iran no es pot permetre relaxar-se ni descurar les seves defenses. El que està en joc és l’intent dels Estats Units de controlar l’Orient Mitjà i el seu petroli com a pilar de la primacia del dòlar.
El professor Hudson assenyala que «Trump esperava que els països responguessin al seu caos aranzelari arribant a un acord per a no comerciar amb la Xina i, de fet, acceptant sancions comercials i financeres contra la Xina, Rússia i l’Iran». És evident que tant Rússia com la Xina comprenen el que hi ha en joc en l’àmbit geofinancer amb un Iran que no es rendeix. I també entenen com un canvi de règim faria vulnerable el flanc sud de Rússia, com podria col·lapsar els corredors comercials dels BRICS i ser utilitzat com a tascó per a separar Rússia de la Xina.
En poques paraules: és probable que la llarga guerra dels Estats Units es reprengui amb un nou format. L’Iran ha sobreviscut a aquesta fase aguda de l’enfrontament. Israel i els Estats Units ho han apostat tot a un aixecament del poble iranià. No ha succeït: la societat iraniana s’ha unit davant de l’agressió. I l’estat d’ànim és més sòlid, més decidit.
Tanmateix, l’Iran «guanyarà» encara més si les autoritats aprofiten l’eufòria d’una societat unida per a impartir una nova energia a la Revolució Iraniana. L’eufòria no durarà per sempre, si no es prenen mesures. És una oportunitat paradoxal i inesperada que se li ofereix a la República.
Israel, per contra, després de llançar la seva «guerra de xoc psíquic» per a derrocar l’Estat iranià, s’ha trobat ràpidament en una situació en la qual el seu enemic no s’ha rendit, sinó que ha respost. Israel s’ha convertit en blanc d’atacs de represàlia a gran escala. La situació s’ha tornat ràpidament crítica, tant en l’aspecte econòmic com en l’esgotament de les defenses aèries, com ho demostren les desesperades peticions d’ajuda de Netanyahu als Estats Units.
Passant al nivell més ampli de la relació cost-benefici geopolític, la posició d’Israel (a nivell regional) de ser inexpugnable quan es fusiona amb el poder estatunidenc, ha rebut un cop dur: «Penseu-ho d’aquesta manera: dins de deu o vint anys, què es recordarà… [l’atac per a decapitar el lideratge i els assassinats selectius de científics]… o el fet que les ciutats israelianes van cremar per primera vegada, que Israel no va aconseguir neutralitzar el programa nuclear de l’Iran i va fracassar en tots els altres objectius importants que s’havia fixat, inclòs el canvi de règim?».
«El fet és que Israel ha patit una humiliació històrica que ha destruït la seva mística». Als Estats del Golf els costarà digerir el significat més ampli d’aquest esdeveniment simbòlic.
I encara que l’electorat de Trump sembla satisfet amb què els Estats Units hagi participat mínimament a la guerra –i aparentment es complau a romandre embolicat en un miasma d’autocomplaença exagerada–, hi ha indicis significatius que la facció MAGA de la coalició de Trump està arribant a la conclusió que el president estatunidenc s’està convertint cada vegada més en part del sistema de l’Estat profund que tant criticava.
Hi va haver dues qüestions clau en les últimes eleccions presidencials estatunidenques: la immigració i «no més guerres eternes». Trump, malgrat els seus missatges confusos i contradictoris, té clar que una guerra eterna no està descartada: «Si l’Iran torna a construir instal·lacions nuclears, en aquest cas, els Estats Units atacaran [altre cop]», ha advertit Trump.
Això, i les publicacions cada vegada més estranyes que escriu Trump, semblen haver tingut l’efecte de radicalitzar la base populista en contra de Trump en aquesta qüestió.
Per a la resta del món, les recents publicacions de Trump són inquietants. Potser funcionen per a alguns estatunidencs, però no en altres llocs. Això significa que a Moscou, Pequín o Teheran els resulta més difícil prendre’s de debò uns missatges tan erràtics. Tanmateix, igual de preocupant és com d’allunyat s’ha mostrat l’equip de Trump de la realitat geopolítica en la seva avaluació de la situació en una successió de casos. Les llums ambre estan parpellejant en moltes capitals d’arreu del món.
Alastair Crooke és un ex-diplomàtic britànic, fundador i director del Conflicts Forum, amb seu a Beirut.
Font: Strategic Culture Foundation
Alastair Crooke – Israel s’està autodestruint (Danny Haiphong, 29.06.2025)