El que és urgent i el que és important, l’arbre i les arrels (Joan Carrero, 06.02.16)

Dissabte passat es va realitzar a Can Alcover (casa museu del poeta Joan Alcover) una jornada de debat titulada “Impost turístic o ecotaxa?”, organitzada per Jubilats per Mallorca amb la col·laboració del GOB. Totes les intervencions van ser de gran nivell i interès. Però vull referir-me especialment a l’última d’elles, la de l’expresident del Govern Cristòfol Soler, que va participar a la jornada en representació de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca. Per a un observador poc perspicaç podria semblar que el sobiranisme és una qüestió despenjada de la temàtica central de la jornada. No obstant això, considero un encert per part de Jubilats per Mallorca la seva inclusió en ella. Les xifres a les que va fer referència Cristòfol Soler a l’inici de la seva intervenció van ser les que van donar la veritable dimensió –les proporcions relatives, bastant exigües– d’aquesta ecotaxa o impost turístic, que s’ha convertit en la qüestió estrella a les nostres illes, enfront de les veritables qüestions de fons, que els autoanomenats constitucionalistes –i especialment els seus mitjans de comunicació– procuren eludir sempre que poden:

“¿Amb els recursos que generem nosaltres, no n’hi hauria prou per mantenir el Medi Natural en unes condicions el més favorables possibles? D’una altra manera: la independència econòmica no ens permetria fer front a això? Perquè estem parlant, encara que després ho matisaré, de 3000 milions d’euros que se’n van anualment. Quan es pugui cobrar el màxim d’aquest impost [turístic], un any complet, què seran 90 milions aproximadament? El 3%… el 3% del que se’n va.”

L’expresident del Govern va afirmar que sense un règim fiscal propi, sense una independència econòmica, tot serà molt difícil de solucionar: “l’espoli fiscal és el principal causant de bona part del problema que pateixen tots els sectors industrials de les Illes, també l’hoteler. […] Hem d’imposar-lo [l’impost turístic], precisament perquè no disposem de recursos propis”. I, en la mateixa línia que el representant del GOB, Macià Blazquez, va deixar clar que l’Assemblea Sobiranista només acceptarà un impost turístic si la recaptació es dedica íntegrament a la protecció del territori.

Jo apuntaria que a més és necessari ampliar encara més el marc: el més ampli i decisiu quadre és el del sistema monetari i financer europeu i occidental. No serà suficient un sobiranisme respecte a l’espoli fiscal que pateixen les Illes per part del Govern Central. El Banc Central Europeu és una emanació del sistema monetari i financer creat i controlat per les grans famílies de la Reserva Federal estatunidenca. Una institució que, com ja he insistit altres vegades, ha estat creada per unes “famílies” capaces d’arrencar al poble i al Govern dels Estats Units la més important de les seves prerrogatives i convertir-la en el més decisiu dels monopolis privats: el de l’emissió del dòlar, el de la seva fabricació des del no-res i el del control absolut de la massa monetària circulant, amb tot el que això comporta. Parlem d’una Reserva Federal que, eludint el control de les institucions democràtiques, pot “rescatar” bancs amb quantitats anuals que tripliquen la dels pressupostos estatals. Parlem d’un Banc Central Europeu que, amb la seva arbitrària manera d’actuar (obrint totalment l’aixeta de la liquiditat per als bancs però no per als Estats) ha estat capaç d’originar a Espanya en pocs anys un deute sobirà equivalent al PIB.

És ben cert que la nostra societat, molt més adoctrinada del que és capaç de reconèixer, no està preparada per acceptar aquesta realitat i, molt menys encara, per plantar-li cara. Però ¿en quina mesura (petita o gran) aquesta situació és també responsabilitat dels qui poden ser considerats l’avantguarda intel·lectual i política de la nostra societat balear? Perquè, absorts en l’àmbit local i immediat, i sense temps ni tan sols per a formar-nos en aquestes grans qüestions globals, sempre acabem oblidant-nos del que és realment important per salvar les urgències locals del moment. No obstant això, com va saber veure el canceller alemany Otto von Bismarck, “El polític pensa en la propera elecció; l’estadista, en la pròxima generació”. I, com va afirmar Martin Luther King, el veritable líder és aquell que no segueix l’opinió majoritària sinó que la crea. Està MES realment disposat a ser aquest tipus de líder? En cas afirmatiu, el procés català ens està indicant cada vegada més clarament el camí a seguir.

Per a una aposta semblant calen unes motivacions personals i col·lectives, unes arrels, molt més profundes que les actuals. La Balanguera, el preciós himne oficial de Mallorca (adaptació d’un poema de Joan Alcover, precisament, i música del compositor català Amadeu Vives), ho expressa meravellosament:

Mahatma Gandhi tenia tals motivacions profundes: repetia una i altra vegada que la suau veu de la Veritat li anava indicant el camí. I a Martin Luther King el va sostenir en els seus últims i difícils anys la serena certesa (que li va ser concedida en una insuportable nit) que, si ell prenia partit per la justícia i es pronunciava per la veritat, Déu estaria sempre al seu costat:

“Després d’un dia particularment fatigós, me’n vaig anar a dormir molt tard. La meva dona ja s’havia adormit i jo començava a fer-ho quan va sonar el telèfon. Una veu irritada va dir: ‘Escolta, negre, hem pres mesures contra tu. Abans de la setmana vinent maleiràs el dia que vas arribar a Montgomery’. Vaig penjar, però ja no vaig poder dormir. Semblava com si tots els temors m’haguessin caigut a sobre al mateix temps. Havia arribat al punt de saturació.

Vaig saltar del llit i vaig començar a anar i venir per l’habitació. Finalment vaig entrar a la cuina per escalfar una mica de cafè. Ja estava disposat a abandonar-ho tot. Vaig intentar pensar en la manera d’esfumar-me de tot aquell embull sense semblar un covard. En aquest estat d’abatiment, quan el meu valor ja gairebé havia mort, vaig determinar presentar el meu problema a Déu. Amb el cap entre les mans, em vaig inclinar sobre la taula de la cuina resant en veu alta. Les paraules que vaig dir a Déu aquella nit encara estan vives en la meva memòria: ‘Sóc aquí prenent partit pel que crec és de justícia. Però ara tinc por. La gent em tria perquè els guiï, i si em presento davant seu mancat de força i valor, també ells s’enfonsaran. Estic al límit de les meves forces. No em queda res. He arribat a un punt en què ja m’és totalment impossible enfrontar-me jo sol a tot’.

En aquell instant vaig experimentar la presència de la Divinitat com mai l’havia experimentat fins llavors. Semblava com si pogués sentir la seguretat tranquil·litzadora d’una veu interior que deia: ‘Pren partit a favor de la justícia, pronuncia’t per la veritat. Déu estarà sempre al teu costat’. Gairebé a l’instant vaig sentir que els meus temors desapareixien. Va desaparèixer la meva incertesa. La situació seguia sent la mateixa, però Déu m’havia donat la tranquil·litat interior.

Tres nits més tard van posar una bomba a casa meva. Per estrany que sembli, vaig acollir amb tranquil·litat l’avís de bomba. La meva experiència amb Déu m’havia donat nou vigor i nova empenta. Ara sabia que Déu ens pot donar els recursos interiors necessaris per a enfrontar-nos amb les tempestes i els problemes de la vida.

[…] Quan els núvols baixos enfosqueixin els nostres dies, i les nits es facin més fosques que mil mitges nits, recordem que hi ha a l’univers un Poder gran i bondadós, el nom del qual és Déu, que pot trobar un camí on no n’hi ha i transformar els ahirs llòbrecs en matins esplendorosos. Ell és la nostra esperança per convertir-nos en homes millors. Aquest és el nostre mandat per intentar fer un món millor.”

Per lluitar per aquest món millor no cal cap tipus d’espiritualitat i molt menys de revelacions especials com aquelles de les que van gaudir ells, però l’empatia amb els més desfavorits i l’anhel de veritat i justícia, així com l’amor a la pròpia terra i cultura, han de ser de la mateixa intensitat que les seves per que ens alliberin de caure en tantes mesquineses quotidianes, en tantes pressions miserables. No crec que, avui i aquí, els nostres líders polítics hagin d’arribar a sacrificar les seves vides, com la van lliurar ells. Però crec que sí que necessitaran molta dignitat i molt coratge per no acabar anul·lats i fins i tot engolits per un poderós i pervers sistema que, amb la inestimable col·laboració dels grans mitjans de comunicació, manté la ciutadania desinformada i confosa però convençuda de tot el contrari.