El passat dilluns 24 de febrer els ministres d’Exteriors de la UE, en paraules de la comissària Bonino, “van reobrir el dossier sobre els sagnants conflictes del Zaire, Ruanda i Burundi; dossier que s’havia tancat per motius sòrdids i fins i tot amb mentides”. Aquesta reobertura ve a sumar-se a la recent resolució 1.097 del Consell de Seguretat de l’ONU, al nou llenguatge que comença a percebre’s tant en el representant especial de l’ONU i l’OUA, Sr. Samhoun, com en la diplomàcia nord-americana. Vam enllestir el nostre dejuni en una clima d’esperança.
La sorpresa
Després de 42 dies sense activitat digestiva, el meu organisme ha necessitat gairebé una setmana per poder ingerir i assimilar aliments densos. Curiosament, el mateix li ha passat al meu psiquisme respecte a uns fets que li resultaven massa forts i difícils d’acceptar:
1. Que comenci a existir voluntat política allà on fins ara no n’hi havia.
2. Que el dejuni de mitja dotzena de desconeguts, recolzats en un primer moment només per unes desenes d’ONGs, hagin influït en la presa de decisions per part d’aquell gairebé inaccessible cercle de poder que és el consell de ministres d’Exteriors de la UE.
La meva incredulitat no provenia del fet que em costés acceptar l’existència de verdaders miracles. Respecte al primer dels dos fets esmentats, he de dir que he vist durant el transcurs de la meva vida força utopies convertir-se, a vegades de manera sobtada, en realitats. I pel que fa al segon, estic suficientment familiaritzat amb les tàctiques gandhianes, i en particular amb la capacitat del dejuni polític per produir canvis en aquell àmbit, que no podria sorprendre’m quan a través d’elles s’assoleixen resultats tangibles.
La meva resistència estava més aviat en relació amb el desig de conèixer millor, en primer lloc, l’abast de les decisions dels ministres i, en segon lloc, els diversos factors que haurien influït en aquestes decisions. Intentava evitar d’aquesta manera caure massa a la lleugera en un triomfalisme fàcil i en el que hauria estat pitjor encara, un triomfalisme narcisista.
Les paraules de ‘la Bonino’
Quan la petita, ràpida i carismàtica figura de la comissària va venir cap a nosaltres, després de la seva intervenció en el Consell, portant-nos la sorprenent notícia que els ministres havien signat la gran majoria de les mesures polítiques que nosaltres veníem demanant, les nostres resistències no van desaparèixer del tot. La nostra alegria encara estava barrejada amb reticència. Aquesta no va acabar de desaparèixer ni tan sols l’endemà, quan ja teníem a les nostres mans el document sorgit del Consell. I malgrat tot, les paraules que sobre això va dir la Sra. Bonino eren ben clares. Em va pregar que acabéssim el dejuni, ja que segons va dir: “Hem aconseguit una cosa molt important, hem aconseguit reobrir el dossier que havia estat tancat el desembre per motius sòrdids i fins i tot amb mentides.
Quan alguns havien arribat a fer creure a l’opinió pública que ja pràcticament no quedaven refugiats al Zaire, quan havien aconseguit desactivar la intervenció internacional tan difícilment decidida, quan s’havien desmobilitzat aquells grups socials que abans havien reaccionat, quan fins i tot moltes de les ONG més actives s’havien rendit impotents, alguns com vosaltres i nosaltres, acusats de visionaris, hem aconseguit que es reconegui l’existència d’aquells que no existien i que ara es reobri el dossier. El consell de ministres ha aprovat tres mesures en la línia del que veniu demanant:
1. Conferència de Pau. S’ha fixat ja la data, el 12 de març a Nairobi.
2. Una crida molt forta a totes dues parts perquè s’acabi el foc, perquè no s’atreveixin a tocar els refugiats i desplaçats, perquè s’abstinguin igualment a l’est del Zaire de tota violació dels drets humans i del dret humanitari i perquè acceptin el principi de supervisió per via d’observadors internacionals.
3. Que totes dues parts assegurin que l’ajuda necessària pugui ser aportada als refugiats i desplaçats per l’ACNUR (Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats) i les organitzacions humanitàries.
Avui -va continuar dient Bonino- no és dia ja de dejuni ni de denúncia, és al contrari hora d’expressar el nostre agraïment. Gandhi també en sabia molt d’això. No hem de ser suïcides, ja hi ha hagut massa morts, necessitem que us refeu plenament i com més aviat millor per seguir treballant junts com hem fet ara. Et prego que em facis cas, perquè si no molts diran que la Bonino no mana ni tan sols sobre tu.”
L’acceptació dels fets
Milers d’éssers humans segueixen morint dia rere dia a la regió dels Grans Llacs. I aquesta dolorosa realitat desautoritza ara per ara el més petit indici de triomfalisme per la nostra part. Però si en els fracassos encara no ens hem cansat de repetir aquelles lúcides i alhora paradoxals paraules de Tupac Amaru, “anem de derrota en derrota construint la victòria final”, avui més que mai tenim motius per a l’esperança. Encara falten moltes batalles per assolir finalment la pau definitiva, però avui hem aconseguit una important victòria. D’altra banda, el reconeixement de la importància de la nostra acció només ha arribat després de la reiterada insistència en aquest sentit de persones com el ministre Sr. Matutes, de diputats com la Sra. Benassar, de càrrecs de màxima responsabilitat com el secretari general de l’Esquerra Europea, Sr. José Manuel Fernàndez, i de molts col·laboradors de comissaris o de diputats.
La tempesta durant el matí
En el transcurs del Consell, el Sr. Matutes, en un gest que l’honora, va interrompre durant gairebé hora i mitja la seva assistència a ell i ens va rebre a la Sra. Amor i a mi. Però la tempesta de fora tenia una clara rèplica a l’interior de l’edifici. El Sr. Matutes es mostrava clarament pessimista sobre la situació després del fracàs de la mediació de Sud-àfrica i davant la franca minoria en què deia que se sentia al costat del ministre francès. Davant de tal panorama li vaig manifestar, malgrat tot, el meu convenciment que sempre es podia fer alguna cosa més i que al seu costat, fent un gran treball diplomàtic durant les dues últimes setmanes, hi havia el ministre belga. Li vaig recordar que feia dues setmanes havia estat lliurat al ministre holandès en exercici el document en què tots els grups polítics del Parlament Europeu juntament amb el seu president, el Sr. Gil Robles, demanaven al Consell que atenguessin sense retard les nostres peticions i li vaig entregar aquell mateix document firmat ara per dotze premis Nobel.
Sinèrgies cap a la pau definitiva
Finalment vull parlar de sincronicitats i sinèrgies. Dir que els éssers humans concrets fem la història, sense afegir que és sobretot la història la que ens fa a nosaltres, seria una enganyosa mitja veritat. Creiem que, més encara que subjectes actius dels esdeveniments, som persones amb una major o menor receptivitat intuïtiva, amb un major o menor sentit de l’oportunitat (tan diferent de l’oportunisme egocèntric). Creiem que hem sabut estar en el moment i el lloc justos on convergien sinèrgicament i sincrònicament les intuïcions, els anhels i els esforços anònims de milers de persones de bona voluntat.