Arran de la Primera Guerra Mundial, l’antic propagandista i politòleg Harold Lasswell definia molt bé la propaganda com “la gestió de les actituds col·lectives” i el “control sobre l’opinió” a través de “la manipulació de símbols significatius”. [1] L’extensió amb què aquesta tradició es manté amb entusiasme a Occident i als Estats Units en particular, és notable.

El públic nord-americà constantment és objecte de propaganda per part dels seus mitjans de comunicació governamentals i les notícies corporatives en les qüestions i esdeveniments contemporanis més vitals.

Un engany a tal escala seria de poca importància si els Estats Units no fossin la força econòmica i militar més poderosa de la terra.

Un exemple d’això és la histèria que la premsa occidental està tractant de crear sobre l’amenaça plantejada per l’exèrcit mercenari terrorista que ara està sent promogut com l’Estat Islàmic de l’Iraq i la Gran Síria, o “ISIS”.

Igual que va ser un actiu de la intel·ligència dels Estats Units i un espantall publicitat com “Al Qaida”, i l’adjunt sirià d’Al Qaida, “Al Nusra,” aquestes entitats són -aparentment de disseny- inadequadament investigades i mal definides pels principals mitjans de comunicació. Una absència significativa de context històric és de gran utilitat per a la terminal “Guerra contra el Terror” dels Estats Units.

Una característica aparentment òbvia d’aquestes forces terroristes, que no és examinada pels mitjans corporatius, és que estan composades visiblement pel mateix tipus de personal deixat anar en altres parts de l’Orient Mitjà com a part d’una estratègia proposada durant el govern de George W. Bush el 2007. [2]

Amb aquestes observacions en ment, l’ISIS està ben finançat, és militarment competent i està equipat amb moderns vehicles i armament. També exhibeix un grau sorprenent d’experiència en mitjans de comunicació pel que fa a la propagació del seu missatge en vídeos d’aspecte professional i en plataformes com YouTube i Twitter. “Els serveis d’intel·ligència occidentals”, informa el New York Times, diuen estar “preocupats pel seu extraordinari domini de les armes aparentment menys letals: vídeos de tecnologia avançada, imatges de terra preses des d’avions no tripulats i missatges de Twitter en diversos idiomes”. [3]

En aquesta línia, l’ISIS fins i tot ha rebut un retrat força simpàtic en una sèrie de cinc capítols produïda i retransmesa amb el suport de Rupert Murdoch Vice News. [4] De fet, el reportatge ‘”L’Expansió del Califat” és una reminiscència del reportatge de relacions públiques produït a través de la “incorporació” de personal dels mitjans de premsa corporatius pels Estats Units i les forces aliades durant la conquesta de l’Iraq el 2003.

El suport obert a ISIS, combinat amb el fet que està lluitant contra el mateix govern sirià contra el qui l’administració Obama va tractar obertament de lliurar una guerra fa només un any, suggereixen fortament el patrocini de l’organització per la intel·ligència occidental i els interessos militars.

Característiques curioses de l’ISIS són evidents per a ciutadans i mitjans de comunicació no occidentals. Per exemple, PressTV de l’Iran ha demanat recentment als seus lectors: “Per què l’ISIS té un accés tan fàcil a Twitter, Youtube i altres mitjans socials per propagar les seves idees?” Les opcions de resposta eren: “1) Perquè l’ISIS compta amb tècnics molt capacitats que poden fer servir millor els mitjans socials, o 2) Perquè els Estats Units i la Gran Bretanya han proporcionat a l’ISIS plataformes de mitjans socials sense restriccions”. Tingueu en compte que la primera opció és la suposició general dels mitjans de comunicació occidentals. No obstant això, potser com era d’esperar, el 90% dels lectors de PressTV han seleccionat la segona opció. [5]

No es fa cap al·lusió a aquests tipus de consultes per part dels principals mitjans de comunicació corporatius, tots els quals estan units en la idea que l’ISIS és un fenomen essencialment autòcton. No obstant això, com indica la cobertura dels esdeveniments de l’11 de setembre del 2001 i el posterior terrorisme d’Estat, aquests mitjans de comunicació són essencialment un component de l’estat de seguretat nacional, tots els seus informes i guions de radiodifusió estan obertament escrits per les organitzacions militars i d’intel·ligència.

Arran de l’11 de setembre, els mitjans de comunicació dels Estats Units poques vegades es pregunten sobre els orígens d’Al Qaida, particularment com va ser un producte de les agències d’intel·ligència dels Estats Units. Amb la història d’Al Qaida omesa, al govern de Bush se li va permetre fer la guerra a l’Afganistan, gairebé immediatament després de protagonitzar atacs contra el World Trade Center i el Pentàgon.

Però, amb la creació del fenomen ISIS d’ara, la història és més fàcil d’obtenir i el seu examen públic acurat podria dur a la implicació de la comunitat d’intel·ligència dels Estats Units en els atacs de l’11 de setembre. “Durant la Guerra Freda i també en les seves conseqüències”, observa Michel Chossudovsky, “la CIA –fent servir els aparells d’intel·ligència militar del Pakistan com a ‘intermediaris’- va jugar un paper clau en la formació dels mujahidins. Al seu torn, la formació de guerrilles patrocinada per la CIA es va integrar amb els ensenyaments de l’Islam. Tant les administracions de Clinton com la de Bush van donar suport sistemàticament a la “Base Islàmica Militant”, incloent-hi l’Al Qaida d’Osama bin Laden, com a part de la seva agenda de política exterior. Els vincles entre Osama bin Laden i el govern de Clinton a Bòsnia i Kosovo estan ben documentats en els registres del Congrés. [6]

A mesura que els Estats Units i el món s’acosten al tretzè aniversari de la falsa bandera més transcendental de la història moderna, el públic nord-americà es faria un bon servei a si mateix si recordés que l’ISIS és el nou Al Qaida, en altres paraules, el nou pretext que amb tota probabilitat es fa servir per prendre mesures d’estat policial a casa i d’agressió militar a l’exterior a nivells nous, potser sense precedents.

Amb això en ment, s’està dient que un dels majors temors del govern dels Estats Units no és en absolut l’ISIS. “L’avaluació feta per l’FBI de l’amenaça més recent de terrorisme domèstic no fa cap referència a les amenaces terroristes islamistes”, informa el Washington Free Beacon, “malgrat els bombardejos a la marató de Boston l’any passat i els trets a Fort Hood el 2009, realitzats ambdós per radicals musulmans nord-americans”.

En canvi, l’agència d’aplicació de la llei més important de la nació està preocupada pel que considera “extremisme domèstic” exhibit pels seus propis súbdits. [7] Una manifestació primària de tal “extremisme” és tenir curiositat per discernir i cercar veritats i informació enmig de l’allau de símbols manipulats pel govern i l’ús dels mitjans controlats per les corporacions per soscavar un públic potencialment informat.

Notes

[1] Harold Lasswell, Propaganda Tècnica en la Guerra Mundial, Cambridge MA: MIT Press, 1927/1971.

[2] Seymour Hersh, “La redirecció: está beneficiant la nova política de l’Administració als nostres enemics en la guerra contra el terrorisme?”, New Yorker, 5 de març del 2007; Tony Cartalucci, “Extremistes assolant Síria creats pels Estats Units el 2007″, Land Destroyer Report, 11 de maig del 2012.

[3] Scott Shane i Ben Hubbard, “ISIS mostrant un hàbil domini de diferents tipus de mitjans de comunicació”, New York Times, 30 d’agost del 2014.

[4] Joe Bercovici, “Gràcies a Rupert Murdoch, Vice val 1.400 milions de dòlars. Podria estar actiu aviat?” Forbes, 19 d’agost del 2014; Medyan Dairieh, “L’expansió del Califat: l’Estat islàmic”, Vice News, 13 agost del 2014.

[5] PressTV Poll, http://presstv.ir, recuperat el 30 d’agost del 2014.

[6] Michel Chossudovsky, la “Guerra contra el Terrorisme” dels Estats Units, Segona Edició, Montreal CA: Global Research, 2005, 4.

[7] Bill Gertz, “L’avaluació de l’FBI sobre amenaces nacionals omet el terrorisme islamista”, Washington Free Beacon, 29 d’agost del 2014.