Ara es descobreix que els últims quatre anys de l’empresonament efectiu de Julian Assange a l’ambaixada equatoriana de Londres han estat completament innecessaris. De fet, depenien d’una farsa legal.

Darrere de l’escenari, Suècia volia abandonar el cas d’extradició contra Assange el 2013. Per què no es va fer públic? Perquè la Gran Bretanya va persuadir Suècia de fer veure que encara desitjava seguir amb el cas.

En altres paraules, durant més de quatre anys, Assange ha estat tancat en una petita habitació, vigilada a un alt cost per als contribuents britànics, no per cap acusació de Suècia sinó perquè les autoritats britàniques volien que romangués allà. En quins possibles motius es podria basar això?, ens hem de preguntar. Podria tenir alguna cosa a veure amb el seu treball com a principal responsable de Wikileaks, publicant dades d’informants que han avergonyit severament Estats Units i el Regne Unit.

De fet, Assange hauria d’haver estat lliure fa anys si això estigués basat realment en una investigació -una farsa en aquest cas- d’una suposada agressió sexual a Suècia. En canvi, com va advertir Assange durant molt de temps, hi ha una agenda molt diferent: afany per extradir-lo als Estats Units, on podrien tancar-lo per sempre. Per això, els experts de l’ONU van argumentar fa dos anys que estava “detingut arbitràriament”, per crims polítics, no gaire diferent de la situació dels dissidents en altres parts del món que obtenen el suport dels liberals occidentals i els esquerrans.

Segons una nova i limitada publicació de correus electrònics entre els funcionaris, la directora sueca dels enjudiciaments públics, Marianne Ny, va escriure al Servei de Processament de la Corona (CPS) de Gran Bretanya el 18 d’octubre de 2013, advertint que la llei sueca no permetria continuar el cas d’extradició. Això va ser, recordin, després que Suècia no havia acceptat una oferta d’Assange per interrogar-lo a Londres, com havia succeït en altres 44 casos d’extradició entre Suècia i Gran Bretanya.

Ny va escriure al CPS:

“Ens hem vist obligats a aixecar l’ordre de detenció… i a retirar l’ordre de detenció europea. Això s’hauria de fer en un parell de setmanes i no ens afectaria només a nosaltres sinó també a vostès d’una manera significativa”.

Tres dies més tard, suggerint que les preocupacions legals estaven lluny de la ment de ningú, va tornar a enviar un correu electrònic al CPS:

“Em sap greu que hagi estat una [desagradable] sorpresa… espero no haver arruïnat el vostre cap de setmana”.

En una línia similar, demostrant que es tractava de política, no de la llei, el principal advocat del CPS que porta el cas al Regne Unit, havia escrit anteriorment als fiscals suecs:

“No us atreviu a tirar-vos enrere!”

El desembre de 2013, l’advocat anònim del CPS va escriure novament a Ny:

“No considero que els costos siguin un factor rellevant en aquest assumpte”.

Això va ser en un moment en què s’havia revelat que la vigilància de la detenció d’Assange a l’ambaixada havia costat en aquest moment a Gran Bretanya 3,8 milions de lliures. En un altre correu electrònic del CPS, es va assenyalar:

“Per favor, no creguin que aquest cas està sent tractat com una extradició més”.

Aquests són només fragments de la correspondència per correu electrònic, després que el CPS en destruís la major part contravenint els seus propis protocols. Les destruccions semblen haver-se dut a terme per evitar la divulgació dels arxius electrònics en un tribunal que ha estat considerant una sol·licitud de llibertat d’informació.

Altres correus electrònics que van sobreviure, segons un informe de The Guardian de l’any passat, han demostrat que el CPS “va aconsellar als suecs el 2010 o 2011 que no visitessin Londres per interrogar Assange. Una interrogació en aquest moment podria haver evitat el llarg carreró sense sortida de l’ambaixada”.

Assange encara està tancat a l’ambaixada, amb un gran risc per a la seva salut física i mental, tot i que l’any passat Suècia va abandonar formalment una investigació que en realitat havia abandonat des de fa més de quatre anys.

Ara les autoritats del Regne Unit (llegiu Estats Units) tenen un nou pretext, fins i tot menys creïble, per seguir retenint Assange: perquè “s’ha saltat la fiança”. Aparentment, el preu que ha de pagar per aquesta infracció relativament menor és de més de cinc anys de reclusió.

Els magistrats de Londres han de considerar dimarts els arguments dels advocats d’Assange que hauria de ser alliberat i que després de tants anys l’aplicació contínua de l’ordre d’arrest és desproporcionada. Donada la confusió de les consideracions legals i polítiques en aquest cas, no es pot esperar que finalment Assange tingui una audiència justa.

Recordin també que, segons el Foreign Office del Regne Unit, Equador recentment va notificar que Assange havia rebut l’estatus diplomàtic després de la seva reeixida sol·licitud de ciutadania equatoriana.

Com ha explicat l’exambaixador britànic Craig Murray, el Regne Unit no té altra opció que acceptar la immunitat diplomàtica d’Assange. El màxim que pot fer és insistir que abandoni el país, cosa que suposadament Assange i l’Equador desitgen. I no obstant això, el Regne Unit segueix ignorant la seva obligació de permetre a Assange seva llibertat per anar-se’n. Fins ara no hi ha hagut debat en els mitjans corporatius britànics sobre aquesta violació fonamental dels seus drets.

Ens hem de preguntar quan s’adonarà la majoria de la gent que això és, i sempre ha estat, una persecució política emmascarada com aplicació de la llei.

Jonathan Cook ha guanyat el Premi Especial Martha Gellhorn de Periodisme. Els seus llibres inclouen “Israel i el xoc de civilitzacions: l’Iraq, l’Iran i el Pla per remodelar l’Orient Mitjà” (Pluto Press) i “Palestina desapareixent: els experiments d’Israel amb la desesperació humana” (Zed Books). El seu lloc web és www.jonathan-cook.net.