Se m’ha demanat “una anàlisi de la situació general de la zona dels Grans Llacs”. I si he de ser sincer, no tinc altra opció que la de dir el següent: humanament, segons la lògica dels esdeveniments, el panorama és realment desolador. Falten només un parell de dies perquè es compleixi el 24è aniversari d’aquell terrible 6 d’abril de 1994 en què Paul Kagame va obrir les portes de l’avern, lúcidament, conscientment, i la seva impunitat segueix sent absoluta. Pitjor encara, a l’actual panorama desolador, que després veurem amb una mica més de detall, s’hi ha afegit una pèssima notícia: el futur del cotxe elèctric dependrà en enorme mesura dels abundants recursos de cobalt del Congo.
El que és paradoxal és que en principi hauria de tractar-se d’una gran i esperançadora notícia per a tota l’Àfrica dels Grans Llacs i en especial per al Congo. Però en aquesta soferta regió les coses no tenen cap lògica, més enllà de la lògica del pillatge executat per un veritable monstre que fa i desfà al seu gust amb el beneplàcit absolut de “la comunitat internacional”. Pillatge al que acompanyen tots els danys “col·laterals” imaginables i inimaginables: desestabilització permanent, misèria endèmica, violència de tota mena –inclosa la sexual–, crims inacabables… Danys que són “col·laterals” per al nostre “civilitzat” i “avançat” Occident, però centrals, absoluts i irreversibles per a les víctimes.
Al començament d’aquest any va circular per la Xarxa un article titulat: “Un sol mineral amenaça la producció de ‘smartphones’ i autos elèctrics”.[1] Al títol hi seguia aquest destacat: “La fabricació d’automòbils elèctrics, ‘smartphones’ i altres dispositius corre perill a causa de l’alça dels preus del cobalt, el material principal de les bateries de liti. Durant els últims 12 mesos, el seu preu ha passat dels 33.200 dòlars per tona als 75.000”. En transcric dos paràgrafs:
“La producció d’un ‘smartphone’ requereix d’entre 5 a 10 grams de cobalt, la d’un ordinador portàtil de prop de 30 grams, mentre que la bateria d’un vehicle elèctric necessita de 5 a 20 quilograms [mil vegades més que un smartphone, aclareixo] d’aquest metall. Al llarg dels propers dos anys el parc mundial de cotxes elèctrics pot arribar als 282 milions d’unitats. En altres paraules, el 16% del parc automobilístic mundial, segons els analistes de l’organització d’estudis de mercat BNEF (Bloomberg New Energy Finance). Les empreses fabricants d’automòbils afronten cada vegada més problemes a l’hora de signar contractes de subministraments de cobalt.
D’acord amb les dades de l’agència d’estadística Statista, les reserves mundials de cobalt el 2016 eren de més de 6 milions de tones. La República Democràtica del Congo tenia unes reserves de 3’4 milions de tones, les més grans del món. Està previst que per a l’any 2022 la producció de cobalt creixi fins a les 219.000 tones l’any, en comparació de les 122.000 tones de 2017. La major part de la producció provindrà de la República Democràtica del Congo.”
M’he estès una mica en el desenvolupament d’aquesta notícia ja que, des del meu punt de vista, si no ens centrem en aquesta realitat fonamental, les nostres anàlisis tindran força divagació insubstancial. Aquesta mala notícia és la culminació d’una sèrie ja llarga d’esdeveniments que van des de la nefasta i impune invasió de Rwanda per part d’Uganda i l’FPR –que de seguida lideraria Paul Kagame– l’1 d’octubre de 1990 fins al penós reconeixement del papa Francesc de la versió oficial del genocidi –que és el fonament sobre el qual s’assenta tanta impunitat–, en demanar pública i solemnement perdó a Paul Kagame, que n’és precisament el major responsable.
En intentar enumerar en unes ràpides pinzellades tal successió d’esdeveniments nefastos, podria referir-me a la marginació de personalitats clau com el secretari general de l’ONU Boutros Ghali o la fiscal del TPIR Carla del Ponte. O a la utilització mateixa del TPIR com a arma de guerra, amb complicitats tan greus com la de Human Rights Watch, com va denunciar l’antic attorney general dels Estats Units Ramsey Clark. O a la desactivació de les ordres d’arrest emeses pel jutge Jean-Louis Bruguière, mitjançant tot un seguit d’intrigues que fa uns anys ja va analitzar, entre altres, un testimoni excepcional d’aquell 6 d’abril a Kigali: el coronel Luc Marchal, vicecomandant de la MINUAR.[2] O a la desactivació de les altres ordres internacionals d’arrest, les del jutge Fernando Andreu, resultat de les pressions dels Estats Units, com va quedar en evidència en diversos cables de Wikileaks …
Tota aquesta successió de desastrosos esdeveniments no és una cosa casual ni estranya. Hi ha un denominador comú, analitzat molt bé per, entre d’altres, Charles Onana o Patrick Mbeko: Paul Kagame és en aquest moment no només a l’Àfrica Central sinó a tot el continent africà el subcontractista, gendarme i home fort dels grans poders econòmics occidentals. Des que els Estats Units, el Regne Unit i Bèlgica el van fer pujar al poder –a costa fins i tot d’un genocidi– aquest gran criminal ha satisfet totes les expectatives dels seus padrins. En el seu recent article titulat “El gran criminal Paul Kagame domina el continent africà”, Patrick Mbeko escriu:[3]
“El 1994, els estatunidencs es van dirigir als responsables ruandesos hutus i els van proposar que acceptessin convertir el seu país en un centre neuràlgic per a les operacions clandestines dels Estats Units a l’Àfrica central. Un document de la CIA ‘altament confidencial’ resumeix clarament el pla d’acció estratègic dels Estats Units per a Rwanda, […]
Com ha observat notablement el meu amic Charles Onana, que ha investigat extensament l’assumpte, ‘el que la CIA va proposar al govern interí hutu i es van negar a fer era convertir Rwanda en una àrea d’operacions encobertes. […] el lloc on […] preparar el saqueig i la desestabilització dels països estrangers. […] Aquest document de la CIA ajuda a comprendre l’interès desmesurat que els Estats Units té a Rwanda, un país petit que pràcticament no compta amb recursos, i el suport proporcionat a Paul Kagame i al seu moviment político-militar.
Washington considera Paul Kagame com un gran estrateg militar, al voltant del qual es va decidir promoure l’estabilitat de la regió dels Grans Llacs. ‘Aquesta estabilitat en salsa americana és la desestabilització del Congo amb el seu seguici de milions de morts, el saqueig massiu dels recursos que passen a través de Rwanda per arribar a Europa i als Estats Units, la desestabilització del Sudan i Burundi, que acaba de fregar una guerra civil alimentada per Kigali, etc. ‘[…]”
És des d’aquesta anàlisi des d’on podem entendre els problemes que ha tingut Pierre Nkurunziza a Burundi per prolongar el seu mandat. O la permanència, per contra, al poder al Congo d’algú com Joseph Kabila, l’origen ruandès del qual i la seva posició al servei de Paul Kagame ja és coneguda arreu del món.
Però davant tanta desolació hi ha una altra lectura de la realitat. Podria ser comparada metafòricament amb “l’altra cara” del tapís de la Vida, la cara “bona” d’aquest únic teixit que, entrellaçat estretament en l’ordit, revela en tota la seva bellesa i esplendor el disseny de la veritable imatge que no arribem a descobrir des de la cara de la quotidianitat. En aquesta cara “bona” el que jo veig és que en aquest precís moment estem en el cor mateix de la vuitena pasqual, en què ressona cada dia un Avui litúrgic intemporal en què la Vida venç la mort, la Veritat a la mentida… I veig també que avui, 3 d’abril de 2018, és precisament el 50è aniversari de l’últim discurs –en realitat un sermó ple de la força de l’Esperit– de Martin Luther King.[4] Va ser la nit anterior al seu assassinat. Aquest sermó forma part, per a mi, del patrimoni espiritual de la humanitat. Un sermó imprescindible en una anàlisi com la que faig ara. Per més innecessari i fins i tot fora de lloc que pugui semblar a aquells “savis i entesos” que consideren que cal limitar-se a fer unes saberudes anàlisis el més “científiques” possibles:
“Ens vénen dies difícils. Però ara no m’importa, perquè he estat al cim de la muntanya. No m’importa. Com a qualsevol persona m’agradaria viure una llarga vida. Però això no em preocupa ara. Jo només vull fer la voluntat de Déu. I Ell m’ha permès pujar a la muntanya. I he mirat i he vist la Terra Promesa. Potser no arribi allà amb vosaltres. Però vull que sàpiguen aquesta nit que nosaltres, com a poble, arribarem a la Terra Promesa. Així que aquesta nit sóc feliç, no em preocupa res. No tinc por a cap home! Els meus ulls han vist la glòria de la vinguda del Senyor!”
Són temps durs, només aptes per a dues menes de gents. Temps per a inconscients, idiotitzats per uns poderosos mitjans al servei dels seus amos. Masses que clamen contra l’assassina del nen Gabriel però que, lobotomitzats, contemplen plàcidament a les pantalles dels seus televisors el president de la Unió Africana, Paul Kagame, assassí de milions de nens. O temps per a gent, per contra, tan lúcida com Martin Luther King o monsenyor Christophe Munzihirwa, que saben que la Veritat vencerà aquest món de mentides i injustícies. Més encara, ja l’ha vençut. Gent com Victoire Ingabire Umuhoza o Déogratias Mushayidi. Vénen a vegades al meu interior les imatges dels seus rostres nets, fins i tot ingenus, dels dies del Diàleg Intra Ruandés.
Són temps per a gent tan lúcida però alhora tan generosa com ells, gent disposada a no tenir ja mai més una vida pròpia, una vida “normal”… Gent capaç d’enquadrar la seva vida en un marc molt més ampli que el d’una vida “normal”, un marc d’eternitat. Gent capaç d’estar disposada a que les seves vides siguin una successió de problemes i penalitats de tota mena (econòmics, de difamacions i calúmnies, d’agressions…) encara que sostinguts sempre per la força i fins i tot el goig de l’Esperit. Gent capaç d’aguantar les envestides del poder, gent que als primers atacs no es pleguin i s’adaptin als criteris d’aquest món: cal ser “pràctics” i “possibilistes”, no pretenguem enfrontar-nos al règim de Kagame i molt menys a “la comunitat internacional”, limitem-nos a salvar i ajudar els individus concrets, si som tan estrictes ens quedarem sols… Són temps per a aquestes dues menes de gent que estan a les antípodes, els inconscients i els “somiadors”, però no per a la gent “normal”: gent ben informada però sense la força interior de Victoire o Deo, i els seus col·laboradors. Perquè en aquest àmbit, el de la gent “normal”, no hi ha altra alternativa que la del pessimisme. Perquè com se sol dir, els pessimistes no són altra cosa que optimistes ben informats.
[2] https://l-hora.org/?p=8020&lang=ca. El coronel Luc Marchal va tornar a analitzar altra vegada tot aquest dossier el 2015, però aquest article conté més informació personal i directa.
[3] https://l-hora.org/?p=7680&lang=ca
[4] https://www.youtube.com/watch?v=QOmYMBfcUm4