Que n’és d’admirable el zel amb què alguns ideòlegs de l’esquerra, com a Espanya el podemita Santiago Alba Rico (que pel que sembla s’ha fet amb el control de la important pàgina Rebelión.org), o alguns defensors dels drets humans, com el secretari general d’Amnistia Internacional, Salil Shetty, s’han entossudit a investigar les violacions de drets humans comeses per Baixar al-Àssad i a denunciar-les amb l’ajuda dels poderosos mitjans globalistes! Com abans van fer amb les comeses per Moammar al-Gaddafi. I que n’han estat de valentes les seves crides a la comunitat internacional perquè “es faci alguna cosa a Síria, com ja es va fer abans a Líbia”! Podríem incloure també aquí als lúcids i agosarats analistes que aquests mitjans globalistes tenen a la seva pròpia nòmina, com John Carlin a El País. Però, per no ampliar massa el marc d’aquest article, deixem avui tranquils aquests últims, estrelles rutilants que de totes maneres són inassolibles per als simples mortals i immunes al que sobre ells puguem escriure en senzills mitjans locals.
Avui ocupem-nos només dels herois progressistes que no semblen formar part de l’establishment: d’aquells intel·lectuals aparentment independents que són un referent per a molta gent de les esquerres i d’aquells defensors dels drets humans que dirigeixen les grans i aparentment independents ONG. Ocupar-nos d’ells ja és un objectiu prou ambiciós i important, perquè, com intentaré mostrar, el seu paper ha estat decisiu en unes agressions internacionals que van ser dutes a terme precisament sota la bandera de la causa humanitària, la defensa dels drets humans i la democràcia o la responsabilitat de protegir les poblacions. Feta ja aquesta observació, ara ve, abans de continuar, un altre aclariment necessari: en aquest article són tantes les paraules o expressions usades de manera impròpia o irònica que hauria de recórrer en excés a la utilització de les cometes, així que en prescindiré; tot l’article és en si mateix impropi i irònic, només faré servir les cometes per a les expressions i cites textuals.
Tal com he escrit a l’inici, és sens dubte admirable el zel d’aquests herois. Però hi ha alguna cosa que no acaba d’entendre un simple analista de carrer com sóc jo: per què entre les moltes desenes de règims violadors de drets humans que hi ha al món, aquests herois sempre han de dedicar-se a investigar i denunciar aquell règim que en aquest mateix moment està a l’agenda imperial com el règim a derrocar. Han de ser les increïbles sincronies de la Providència: quina meravella que les agendes d’aquests herois de l’esquerra i de la defensa dels drets humans hagin coincidit amb tal precisió –any rere any, intervenció alliberadora rere intervenció alliberadora– amb l’agenda de l’Imperi! La veritat és que es tracta d’alguna cosa gairebé miraculosa.
Podien haver-se centrat en l’explotació laboral (autèntica esclavitud) existent a l’Aràbia Saudita, o a la submissió a la qual sotmeten allà la dona (és només l’anomenada tutela masculina, diuen), o en les execucions sumàries (fins a cinquanta decapitacions en un dia), o en la seva creació i finançament de tants grups terroristes tafkirís (inclòs el Daesh), o als seus terribles crims actuals al Iemen (ignorats pel nostre Occident alliberador de països), o al fet que alguns membres oficials de la seva intel·ligència i alguns destacats membres del seu Govern donessin suport als 15 terroristes saudites l’11S (durant quinze anys han estat embargades les vint pàgines que tracten sobre aquesta qüestió en l’informe del Congrés estatunidenc sobre l’11-S, però l’estrany és que ara, quan ja es coneix el seu contingut, cap dels nostres herois esquerrans i dels drets humans sembla estar interessat en referir-se als greus fets que revela). I Aràbia Saudita és només un exemple.
És ben cert que, de tant en tant, aquests herois fan algun tipus d’informe sobre altres països, informes amb què es cobreix l’expedient (perquè no sigui dit). Però dedicar-se de veritat a investigar, el que es diu dedicar-s’hi seriosament, sempre ho fan només sobre aquell règim que, segons l’agenda imperial, és el que ara “toca”. Podrien haver-se centrat en desenes de règims il·legítims. És veritat que els règims que han provocat les majors mortaldats mundials, com el règim estatunidenc, entren en una categoria a part, la dels massa grans per caure (com els bancs anomenats sistèmics). No obstant això, exclosos, com ha de ser, aquests grans i intocables règims, quedaven i encara segueixen quedant molts règims il·legítims per ser investigats. Però, oh meravella!, l’agenda d’aquests herois coincideix sempre, miraculosament, minut a minut i mil·límetre a mil·límetre, amb l’agenda imperial! Perquè és evident que hi ha una agenda. És un full de ruta amb el qual es persegueix preservar i enfortir l’hegemonia mundial dels Estats Units, com proclamen, sense cap inconvenient, diversos documents de l’Administració estatunidenca (com el Joint Vision 2020, publicat per la Direcció de polítiques i plans estratègics de l’Exèrcit el juny de l’any 2000).
Ja el 2011 vaig transcriure en el meu llibre L’hora dels grans “filantrops” les denúncies del general Wesley Clark (comandant suprem de l’OTAN durant la guerra de Kosovo), un general que no arribava a sortir de la seva sorpresa davant el desvergonyiment amb el qual els caps polítics (Cheney, Rumsfeld, etc.) tenien presa ja el 2001 la decisió de derrocar els règims dels set països que, després de la recent invasió de Afganitán, figuraven a la llista dels objectius per als propers anys: començant per l’Iraq, Síria, Líban, Líbia, Somàlia i el Sudan i, per acabar, Iran. Com Ellen Brown va explicar ja en el seu moment, aquests països compartien també una altra circumstància a la qual els grans mitjans occidentals d’informació no semblen voler parar-hi atenció: cap d’ells figurava entre els 56 membres del Banc de Pagaments Internacionals (banc central de bancs centrals, amb seu a Suïssa), el que els posava fora de l’abast del llarg braç de les seves regulacions.
Pero en l’actualitat tenim moltes més evidències de l’existència de tal full de ruta, en la qual una després d’una altra s’enumeren futurs i terribles alliberaments. En els famosos correus electrònics de o sobre Hillary Clinton, fets públics recentment per WikiLeaks, queda al descobert el que ja molts sabíem (jo mateix ho vaig exposar el maig del 2011 en un article titulat “Líbia: molt més que petroli”): el pla per derrocar el règim libi, a fi d’impedir que Moammar al-Gaddafi creés una moneda africana tan potent (amb l’or libi com a suport) que faria perillar la supremacia mundial del dòlar (i, per descomptat, la del franc CFA utilitzat en vuit països que ocupen una àrea de 3.500.000 km² a l’Àfrica Occidental), es van iniciar amb una operació secreta, autoritzada pel president Barack Obama, en la que es va armar i finançar diversos grups de gihadistes tafkirís.
Grups terroristes entre els quals, segons expliquen analistes molt ben informats com Manlio Dinucci, “es trobaven els nuclis del que seria l’Emirat Islàmic. Posteriorment, aquests nuclis van rebre armament a través d’una xarxa de la CIA (la qual cosa va ser documentat pel New York Times el març del 2013) quan, després d’haver ajudat al derrocament de Gaddafi, van passar a Síria el 2011 per derrocar al-Àssad i seguidament atacar l’Iraq en moments en què el govern d’al-Maliki s’allunyava d’Occident i s’acostava a Pequín i Moscou”. Mereix ser comentat aquí, un altre sorprenent resultat de la poderosa propaganda que està obnubilant el ciutadà occidental: en cap moment es debat en els grans mitjans sobre la perversa i inqüestionable realitat que revelen els nous cables de Wikileaks de o sobre Hillary Clinton així com tampoc sobre les gravíssimes responsabilitats criminals que se’n deriven; només es debat sobre l’autoria de tals filtraciones.
L’11S va canviar la història. A partir d’aquell dia terrible i estrany (estrany, entre molts altres motius, perquè els Bin Laden, socis dels Bush, van ser trets ràpida i sigilosament d’un país, Estats Units, els aeroports i fronteres del qual estaven estrictament tancades), va començar una heroica guerra contra el terror. Una guerra tan estranya com el mateix 11-S: tot i que la pràctica totalitat dels terroristes que aquell dia van canviar la història eren saudites, l’Estat profund estatunidenc que des de la Segona Guerra Mundial pren ràpidament les regnes del país (i del món) en les situacions d’emergència (o quan simplement ho decideixen) sense cap consulta a la societat per la que vetlla (no hi ha temps per perdre, és clar), va posar en marxa una agenda (que ja tenia prèviament decidida) segons la qual calia derrocar un rere l’altre als més diversos règims, servint-se per això… precisament d’Aràbia Saudita! Hi havia en aquella agenda tots els dolents, tots els règims que, encara que no tinguessin res a veure amb l’11-S, havien de ser derrocats. Derrocats… amb la inestimable ajuda de l’Aràbia Saudita, principal finançadora dels grups d’heroics mujahidins que fossin necessaris per dur a terme aquesta agenda!
El que és veritablement important, el que en realitat vull destacar, és que, vulguem o no, ens veiem tancats, un cop més, en l’artificial i estèril debat que ens ha estat imposat: el que tracta únicament i exclusivament sobre l’existència i magnitud dels crims reals o suposats de Baixar al-Àssad. No hi ha res més. I aquell que pretengui sobrepassar els marges de tan estret i angoixant debat i interessar-se per un marc d’anàlisi més ampli, serà sens dubte considerat un estrany personatge marginal. O pitjor encara, un defensor del dèspota, algú que fins i tot ha d’estar disposat a què els seus coneguts es molestin i s’allunyin d’ell. El qui no vulgui tenir problemes, el millor que pot fer és sotmetre’s a l’agenda imperial, limitar-se a debatre sobre la qüestió dels crims del dèspota i oblidar-se de la resta dels molts esdeveniments que estan estretament relacionats amb aquesta qüestió.
En conclusió, per arrasar Síria (sí, per arrasar Síria com a poble, no només per derrocar el règim, ja que no hi ha hagut manera de separar-lo de la majoria d’aquest poble) amb hordes de salafistes ideologitzats a les madrasses finançades per les petromonarquies del Golf i devastar les ciutats sirianes amb bombardejos alliberadors (que, a diferència dels de la Federació Russa, no van ser sol·licitats ni autoritzats pel legítim Govern sirià, que gaudeix del dret a la pròpia defensa), el primer era convèncer el món dels molts crims del dèspota i el seu règim. Després ja vindria el següent pas: deixar anar les feres, els terroristes moderats, bombardejar i arrasar.
És la doctrina del “caos creatiu”, executada per l’administració neoconservadora de George W. Bush i la seva secretària d’Estat Condoleeza Rice. Però és també, alhora, l’antic “divideix i venceràs” convertit per Zbigniew Brzezinski en l’estratègia fonamental de les administracions demòcrates, des de la de Carter fins a la d’Obama. Ho exposava amb tot desvergonyiment a El gran tauler d’escacs, el llibre de capçalera d’aquesta gent: “per dir-ho en una terminologia que es remunti a l’època més brutal dels antics imperis, els tres grans imperatius de la geoestratègia imperial són mantenir els vassalls dependents en qüestions de seguretat, mantenir tributaris dòcils i protegits i evitar que els bàrbars s’ajuntin”.
El fet és que, una vegada que la veritat dels crims del dèspota ha estat ja assentada, la necessitat d’una intervenció humanitària i protectora, de bombardejos i hordes terroristes, sembla seguir-se com una conseqüència inevitable. La qual cosa és una greu i criminal fal·làcia. ¿És que aquests herois progressistes s’haguessin atrevit a afirmar davant els seus devots que durant la nostra pròpia guerra civil hagués estat necessari bombardejar València o Barcelona, donades les moltes desenes de milers de víctimes mortals ocasionades per la repressió duta a terme des del bàndol de la República espanyola (repressió molt més gran que la que aquests herois atribueixen a Baixar al-Àssad i incomparablement més gran que la que són capaços de documentar)?
Per a la justificació d’aquesta última intervenció humanitària i protectora de les població siriana, els citats ideòlegs de les esquerres i els esmentats responsables de les grans ONG han estat uns autèntics alfils en aquest gran tauler d’escacs. És el que tractaré en la tercera part d’aquest article. Fins a tal punt és oportuna aquesta imatge, que Zbigniew Brzezinsky, el geoestratega del gran tauler d’escacs, va ser de fet directiu d’Amnistia internacional. I en el cas de Human Rights Watch tot aquest traginar de càrrecs i cadires entre alts responsables de la política i de les grans ONG és encara més descarat (són, un cop més, les anomenades portes giratòries). Un traginar tan descarat, que fins i tot alguns premis Nobel, com Adolfo Pérez Esquivel o Mairead Corrigan, han sentit l’obligació de denunciar al costat de centenars de professors i activistes estatunidencs. Però, com ja he dit, això quedarà ja per a un altre dissabte. Així que, si volen seguir llegint sobre tot això… benvinguts als marges de la realitat!