Vinc avui a Brussel·les per, en primer lloc, trobar-me amb aquells que sou la meva família. Hi ha uns lligams més estrets que els familiars i els nacionals. Ernesto Che Guevara, que va posar la seva vida en perill pel poble del Congo, anomenava companys a tots aquells que no ens resignem davant la injustícia. I, dos mil·lennis abans, Jesús de Natzaret els anomenava germans. El 20 de febrer de 1964 el Che escrivia en resposta a una carta que li va enviar des del Marroc María Rosario Guevara, en la qual li preguntava si podia ser parenta seva:

“No crec que siguem parents molt pròxims, però si vostè és capaç de tremolar d’indignació cada vegada que es comet una injustícia al món, som companys, que és més important”.

Ja fa dos mil anys, Jesús de Natzaret responia una cosa molt semblant a algú que li comunicava que havien arribat la seva mare i els seus germans i que no podien arribar fins a ell per la molta gent que l’envoltava i escoltava.

I en segon lloc, vinc avui a Brussel·les no tant per commemorar un esdeveniment amarg i dolorós per a tots nosaltres, especialment per a la família de Victoire, com per participar en una celebració plena d’esperança i acompanyar-vos en una serena festa: per compartir amb tots vosaltres el cinquè aniversari no tant de la injusta privació de la llibertat soferta per la nostra estimada Victoire com del moment en què ella va fer un pas transcendental per a l’alliberament del poble de Rwanda i ens va arrossegar a tots rere seu. I no parlo només dels ruandesos i no ruandesos que la coneixem, estimem i admirem, sinó de tota la humanitat. A la primera pàgina de la web de la nostra Fundació s’Olivar figuren des de fa gairebé dues dècades tres frases de Mahatma Gandhi. En la tercera, ell afirma: “Si una sola persona fa un pas endavant a la vida, tota la humanitat se’n beneficia”. El senyor Jesús coneixia millor que ningú aquest sorprenent i poderós fenomen d’atracció que es dóna sempre que un ésser humà es lliura generosament pels altres. Per això va dir solemnement un dia: “Quan sigui aixecat de la terra, atrauré tothom cap a mi”. Es referia al seu “aixecament” al Gòlgota.

Aquest avanç de la humanitat, silenciós però ben real, que Victoire ha produït és el que avui estem celebrant. Des de fa molts anys m’ha impressionat el fet paradoxal que, enmig de tanta injustícia i patiment, els esclaus afroamericans fossin capaços de cantar amb tanta força càntics de victòria. Que fossin capaços fins i tot de compondre espirituals que proclamen la glòria del Senyor. Possiblement poques vegades en la història s’hagi donat un fenomen tan especial. Segur que el patiment extrem que van haver de suportar va ser fonamental perquè es produís aquest fenomen. El procés històric que els va portar on ara estan ha de ser un referent per als pobles de Rwanda i Congo. Pobles que han patit com pocs han patit. Pobles que pateixen encara tant  terror i mort, tanta violència sexual i de tota mena, tanta opressió i pillatge per part sobretot del règim criminal de Paul Kagame. Pobles que, al mateix temps, també pateixen tant abandonament per part de l’anomenada comunitat internacional. Una “comunitat internacional” que segueix anteposant des de fa dècades els seus mesquins interessos econòmics a la vida o la mort de milions de germans nostres que malviuen en aquesta regió assolada des d’octubre de 1990 per una violència que ofèn i fa sagnar el cor del Déu que ens va donar la vida i davant del qual tots ens trobarem cara a cara un dia no molt llunyà.

Perdoneu-me si us parlo en uns termes tan explícitament espirituals, però no podria parlar d’una altra manera en un dia tan especial com avui. Un dia en el qual s’acumulen cinc anys de mentides, injustícies i sofriments. Un dia en què es condensen i materialitzen tants interrogants i anhels en els nostres cors. Igual que la meva dona Susana i que molts amics estimats, com són Adolfo Pérez Esquivel i la seva dona Amanda, jo he crescut com a ésser humà i com a activista per la pau a l’ombra de gegants espirituals com monsenyor Oscar Romero, que “en nom de Déu” suplicava i ordenava a uns militars assassins que deixessin de reprimir el seu poble. O com Lanza del Vasto, el deixeble europeu d’aquell Mahatma Gandhi que, segons deia, en actuar en política no feia altra cosa que seguir la veu de Déu, encara que això el portés a la mort. A més no només estic obligat a parlar en termes espirituals per la meva adhesió íntima a la doctrina i el moviment tant de la no violència com de la teologia de l’alliberament: tampoc podria parlar avui de la nostra estimada Victoire en uns termes en què aquesta arrel espiritual no aparegués explícitament, perquè jo sé que és precisament des d’aquesta arrel des de la qual ella es mou i que només des d’aquesta arrel nosaltres podrem entendre tant el seu món interior com les decisions existencials que va prenent.

Sense arrel espiritual tampoc podríem entendre l’experiència d’alliberament i l’estil dels nostres germans afroamericans. A més del patiment extrem pel qual van passar, hi ha un altre factor que va ser determinant en el procés alliberador que van recórrer: van comptar amb líders com Rosa Parks o Martin Luther King, la mirada dels quals sobre la realitat no era només política o analítica sinó també compassiva i espiritual, líders que estaven més enllà del concepte vulgar de triomf o fracàs, líders que escoltaven la suau veu interior i actuaven no tant per eficàcia com per dignitat. Cap ruandès que intenti lluitar per l’alliberament del seu poble hauria de deixar de veure de tant en tant, com qui llegeix les sagrades escriptures, el vídeo de l’impressionant final de l’últim discurs de Martin Luther King, la mateixa nit abans del seu assassinat. Considero que les seves últimes paraules públiques (pronunciades abans de caure esfondrat per l’emoció en una butaca propera) així com la filmació d’aquesta escena són una joia del patrimoni espiritual de la humanitat. Els facilito a continuació la transcripció d’elles, però aquesta escena ha de ser vista:

“S’acosten dies difícils. Però ara no m’importa, perquè he estat al cim de la muntanya. No m’importa. Com a qualsevol persona m’agradaria viure una llarga vida. Però això ara no em preocupa. Només vull fer la voluntat de Déu. I Ell m’ha permès pujar a la muntanya. I he mirat i he vist la Terra Promesa. Potser no arribi allà amb vostès. Però vull que sàpiguen aquesta nit que nosaltres, com a poble, arribarem a la Terra Promesa. Així que aquesta nit sóc feliç, no em preocupa res. No em fa por ningú! Els meus ulls han vist la glòria de la vinguda del Senyor!”

Els pobles de Rwanda i Congo han rebut igualment el regal de comptar amb líders d’aquesta mateixa categoria. Sense remuntar-nos més enllà dels processos de democratització que es van iniciar a finals de la dècada dels cinquanta del passat segle XX, podem veure com han sorgit en ells líders com Patrice Lumumba i com tots aquells membres de les tres ètnies que a Rwanda van ser capaços de tancar el període feudal amb una violència molt menor que la que es va desencadenar a l’Índia durant les campanyes no violentes que va liderar Mahatma Gandhi fins aconseguir la independència. Ara tenim líders com Victoire, com Déogratias Mushayidi, com Bernard Ntaganda i com tants altres menys coneguts. Per això res ens falta per poder assolir la nostra meta el més aviat possible. Rwanda és un país molt més petit que Sud-àfrica, per exemple, i la seva gent no ha rebut encara els grans suports internacionals que van rebre els exclosos de l’apartheid, però tot arribarà. No oblidem que la lluita del Congrés Nacional Africà va durar més dècades que les dues que dura ja la nostra.

I què us puc explicar sobre Victoire que no conegueu ja? Potser el que sí que pugui és confirmar la seva extraordinària generositat, el seu gran anhel d’una reconciliació nacional basada en la veritat i la justícia per a tots, i la seva profunda espiritualitat. Durant dues setmanes d’agost del 2009 vaig poder veure-la entrar cada matí a l’ermita de s’Olivar per demanar inspiració i força per a ella mateixa i per a totes les ètnies de la seva estimada Rwanda. Però el dia més dur va ser aquell en el qual va poder expressar allò que més l’amoïnava i em va fer la més íntima confidència: no la preocupava que el règim li llevés la vida si ella donava el pas d’entrar a Rwanda, el que en realitat la torbava era, segons em va confessar, que el seu assassinat desencadenés matances incontrolades com les que es van desencadenar després de l’assassinat del president Habyarimana. La generositat de la seva pròpia família li permetia enfrontar-se cara a cara a la possibilitat de la seva pròpia mort, però no a la possibilitat de la mort de tercers.

Qualsevol de vosaltres pot entendre el que vaig sentir en aquell moment. Amb quines paraules podia respondre jo a semblant confidència? Quina responsabilitat! És més fàcil avançar un mateix cap a la mort que animar una altra persona que faci passos cap a ella. Després d’un breu silenci, de seguida va venir al meu cor la frase completa de Mahatma Gandhi a la qual m’he referit a l’inici de la meva intervenció:

“Crec en la unitat essencial de la persona amb tot el que existeix. Per tant, si una sola persona fa un pas endavant a la vida, tota la humanitat se’n beneficia. Hem de complir el nostre deure i deixar en mans de Déu tota altra cosa. La pregària ha salvat la meva vida.”

Així que li vaig citar el final d’ella: “Hem de complir el nostre deure i deixar en mans de Déu tota altra cosa”. I, com bonament vaig poder, li vaig argumentar que els processos alliberadors són arquetípics; li vaig argumentar que fa ja mil·lennis -segons el llegendari relat bíblic de l’Èxode- la demanda de llibertat per part de Moisès al faraó només va provocar, en un primer moment, l’enduriment de les condicions dels esclaus; li vaig argumentar que la reacció virulenta per part dels poders opressors quan se’ls hi planta cara, és part del procés alliberador… però que això no ha d’impedir escoltar la veu de Déu, complir amb el nostre deure i deixar a les seves mans tota la resta, ja que els seus plans superen tant els nostres que som incapaços de controlar totes les variables.

Em vaig animar també a explicar-li que el 1996 jo havia patit un procés semblant. Procés que no coneixia ningú fora del meu cercle íntim, ja que segur que hauria estat considerat una bogeria. Procés que va culminar amb el dejuni de quaranta-dos dies a Brussel·les l’hivern de 1997. L’estiu de 1996 estava tan commocionat per la tragèdia (més de dos anys després de la primavera de 1994) que seguia patint el poble de Rwanda, així com per la passivitat del món “civilitzat”, que tenia pràcticament presa la decisió de dur a terme una cosa que era en realitat una “bogeria”. Em resultava tan insuportable tanta indignitat, que estava disposat a realitzar una segona marxa a peu, però aquesta vegada no travessant la segura Europa sinó l’Àfrica mateixa. Pretenia plantar-me davant Paul Kagame i dir-li cara a cara les mateixes paraules de monsenyor Oscar Romero: “En nom de Déu, deixa d’assassinar als teus germans”. Algun amic m’insistia que seria una acció inútil, ja que ni tan sols arribaria viu davant Paul Kagame. I un altre va utilitzar el terme kamikaze per referir-se a la meva actitud. Jo recordo que els responia amb les mateixes paraules de sant Francesc d’Assís als qui li deien que no podria travessar el front entre croats i musulmans per arribar a la presència del sultà Melek-el-Kamel: “Déu no em demana que arribi a la meta sinó que em posi en marxa”.

El fet és que llavors, providencialment, Adolfo Pérez Esquivel i la seva dona Amanda, amb els que feia anys que no ens havíem trobat, van aparèixer a Mallorca gairebé d’un dia per l’altre. I entre tots van aconseguir convèncer-me que seria molt més profitosa per als ruandesos una marxa des d’Assís a Ginebra. A Milà ens rebria i donarien suport una desena de premis Nobel, i les seves peticions les portaríem a l’alt comissari de l’ONU pels drets humans, José Ayala Lasso. I així va ser. I gràcies a aquells inicis, segur que les potents paraules i denúncies de l’auto del jutge Fernando Andreu (elaborades gràcies als esforços de Jordi Palou i altres professionals, així com a la decisió de tants testimonis) van arribar a Paul Kagame molt més nítidament que les que un desconegut com jo li hagués pogut dirigir. És cert que no semblen haver fet efecte en la seva endurida consciència, però nosaltres hem complert amb el nostre deure. De totes maneres les seves hores estan comptades i, per desgràcia, sobretot per a ell, no sembla tenir consciència de la magnitud de la desgràcia que està atraient sobre si mateix i sobre els qui secunden els seus crims, no sembla tenir consciència del que li espera al final dels seus dies.

Per contra, a la presó, la lucidesa i força interior de Victoire estan creixent any rere any, igual que els va passar a Mahatma Gandhi, Nelson Mandela, Adolfo Pérez Esquivel i tants d’altres. I d’aquesta energia espiritual se’n podrà beneficiar molt en el futur el poble de Rwanda. Això és també el que Susana m’ha demanat que us transmeti, ja que li ha estat impossible anul·lar un curs que havia d’impartir a la universitat i viatjar amb mi a Brussel·les. Aquest és el missatge:

“Només puc fer-me present des de la meva absència. I ho faré amb les paraules d’una amiga, molt connectada amb Déu i amb els mestres invisibles que ens guien i ajuden, una amiga que sovint intueix encertadament el futur pròxim. Després de preguntar-li pel futur de la nostra estimada i admirada Victoire,  m’ha respost: ‘No acabarà de complir a la presó els anys fixats de condemna. Malgrat el silenci internacional còmplice, la seva situació actual tindrà conseqüències positives. Després del seu alliberament podrà explicar tota la seva experiència d’aquests anys i recolzar-se en ella. La seva vida serà un testimoni clau i serà reconeguda públicament, cosa que possibilitarà accions importants’. Després d’aquestes prediccions [acaba Susana], he entès que Victoire porta el seu destí i el del seu poble inscrit en el seu mateix nom.”

Tant de bo que així sigui. Unint en el meu cor dos continents que tant estimo, Amèrica i Àfrica, expresso aquí el meu profund anhel perquè també al Congo i Rwanda es compleixi allò que Salvador Allende va anunciar per a la seva pàtria xilena en les seves últimes paraules transmeses per ràdio aquell nefast 11 de setembre de 1973, quan la Força Aèria ja havia iniciat els seus bombardejos a la capital:

Treballadors de la meva Pàtria, tinc fe en Xile i el seu destí. Superaran altres homes aquest moment gris i amarg en què la traïció pretén imposar-se. Segueixin vostès sabent que, molt més d’hora que tard, de nou s’obriran les grans alberedes per on passi l’home lliure, per construir una societat millor.

Visca Xile! Visca el poble! Visquin els treballadors!

Aquestes són les meves últimes paraules i tinc la certesa que el meu sacrifici no serà en va, tinc la certesa que, almenys, serà una lliçó moral que castigarà la felonia, la covardia i la traïció.

Acabo, doncs, aquesta intervenció amb una pregària perquè més d’hora que tard es compleixin també les paraules de la carta de Patrice Lumumba als seus fills: “El Congo tindrà un futur meravellós”. Quan això passi, voldrà dir que, també ja, Rwanda… serà finalment lliure!, lliure de la tirania i crueltat del règim que avui segueix portant la desgràcia a tots dos pobles!