Rússia ha proposat que una força de “manteniment de la pau” de l’ONU sigui destinada a Ucraïna per protegir els representants de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), que han de supervisar l’adhesió als acords de Minsk. Però els problemes amb la idea ja són obvis amb els Estats Units i el règim de Kíev, que han reaccionant a la proposta amb declaracions en el sentit que volen utilitzar la força per “restablir la sobirania ucraïnesa” i la seva “integritat territorial”.

L’objectiu de l’OTAN és clar, utilitzar la força com un dispositiu per aixafar les repúbliques de Donbass. Rússia considera que és una forma d’avançar en els acords de Minsk, per aturar la crítica d’assetjament de les potències de l’OTAN de què els russos i el Donbass impedeixen la feina dels observadors de l’OSCE, i potser tenir algun control sobre l’OSCE per assegurar-se que és neutral i objectiva en la seva missió. De fet, l’OSCE és vista per molts en les repúbliques de Donbass com un grup d’espies d’Occident, en qui no es pot confiar.

Els russos semblen creure que es podria crear una força de les Nacions Unides que seria neutral entre totes les parts en les hostilitats, donar alguna seguretat al Donbass i crear una altra capa o amortidor entre les forces de Kíev que assetgen el Donbass i les forces del Donbass que resisteixen aquest setge. Semblaria una idea lògica si no es fos conscient de com les missions de “manteniment de pau” de l’ONU funcionen realment. El problema és que, a menys que una força d’aquest tipus estigui dirigida per russos o per nacions aliades amb Rússia, no es pot confiar en cap força de l’ONU. La història mostra que les missions de pau de l’ONU poden convertir-se en missions de “canvi de règim”, com va passar a Rwanda i a Iugoslàvia.

Em centraré en la guerra de Rwanda i el paper de les Nacions Unides en aquest país, ja que és més conegut per a mi a través dels judicis per crims de guerra al Tribunal de Crims de Guerra de Rwanda. Durant aquests judicis, es van revelar moltes proves sobre el paper real de l’ONU a Rwanda. La situació mereix recordar-se perquè la força de l’ONU que es va enviar a Rwanda per tal de, suposadament, mantenir la pau entre els ugandesos invasors del Front Patriòtic Ruandès recolzats pels Estats Units, Regne Unit, Canadà i Bèlgica, d’una banda, i el govern de Rwanda per l’altra, en realitat va actuar com a part de les forces invasores.

El comandant canadenc de la Força de les Nacions Unides, el general Dallaire, i els seus oficials, van ajudar activament les forces invasores a violar els acords de limitació d’armes, els acords de desplegament de tropes i els van ajudar a portar armes i artilleria per a una ofensiva final, sent còmplices de l’assassinat de funcionaris i polítics, del president de Rwanda i del president de Burundi, de l’assassinat d’innombrables civils, usant la seva llibertat de moviments per recollir i proporcionar informació a les forces invasores i, en els combats, juntament amb les forces militars estatunidenques, subministrar logística i municions als invasors, participar en atacs contra forces governamentals al costat de les forces invasores i, en conjunt, conspirar per derrocar el govern legítim i reemplaçar-lo per l’actual dictadura de Paul Kagame.

En tot això, Dallaire va ser ajudat per alts membres del Departament d’Operacions de Manteniment de la Pau, el DPKO, a Nova York, a càrrec d’un altre general canadenc, Baril, encapçalat per Kofi Annan. La missió ruandesa de manteniment de la pau de l’ONU, en què les esperances de milions de persones descansaven per a la pau i la democràcia, era de fet un cavall de Troia que propagava la mort i la destrucció a gran escala i era un cavall controlat per Washington i Londres. Pel seu fidel servei als Estats Units en aquesta guerra, Annan va ser més tard nomenat secretari general de l’ONU.

Aquesta és la realitat a la qual Rússia s’enfronta al proposar una força per a Ucraïna. Estats Units ja ha sol·licitat una esmena a la proposta russa que requereix que la força tingui un mandat fins a les fronteres de Rússia. Si això passés, les forces de l’ONU estarien operant a l’interior dels territoris de les repúbliques del Donbass. És una certesa que si els oficials i les tropes de l’OTAN controlen la força, la utilitzaran al seu favor contra les repúbliques de Donbass i Rússia. Seria una completa bogeria permetre-ho.

L’única manera en què tal força podria funcionar és que sigui acceptada en les repúbliques del Donbass. Però les repúbliques del Donbass voldran que aquestes forces estiguin compostes de forces en les quals puguin confiar, que siguin almenys neutres i justes si no empàtiques, i llevat que els oficials russos formin part de la composició no veig com acceptar la idea amb racionalitat.

Però el règim de Kíev ja ha declarat que no acceptarà les forces russes o aliades en cap missió de l’ONU. De fet, el règim va arribar a dir que la missió de l’ONU és “irrellevant”. Poroshenko va declarar el 7 de setembre que la “proposta russa de desplegar una missió de l’ONU específicament per protegir la missió de l’OSCE és estranya, per dir-ho suaument. No obstant això, Ucraïna està disposada a parlar-ne i demanar el desplegament d’una missió a gran escala de l’ONU al Donbass. A més, la missió hauria de complir els principis de l’ONU, el que significa que l’Estat agressor o les parts en conflicte no prendrien part en ella”.

Aquesta bufetada a Rússia com l’”Estat agressor” se’ls gira en contra, ja que està clar que l’agressor a Ucraïna és el règim neonazi de Kíev i els seus aliats de l’OTAN, els Estats Units, Gran Bretanya, Alemanya, França, Canadà i altres que tenen les seves forces allà donant suport a l’atac del règim de Kíev contra els pobles del Donbass. Per tant, segons la lògica de Poroshenko, cap soldat de l’OTAN podria participar en una missió d’aquest tipus.

Per tant, s’està produint un estancament, llevat que ambdues parts estiguin disposades a acceptar soldats neutrals de països neutrals. Però on es troben aquests països? No existeixen. El fet és que els acords de Minsk són lletra morta. El règim de Kíev no ha actuat d’acord amb ells. Alemanya, Estats Units i la resta van publicar propaganda en el sentit que Rússia i el Donbass estaven incomplint mentre armaven el règim de Kíev i recolzaven els atacs contra els pobles del Donbass. Mai han parat els atacs. La guerra s’escalfa dia a dia. La misèria per a la gent arriba a un altre hivern. La gent segueix morint sense cap raó. Les forces de l’OTAN continuen el seu pla i els seus exercicis militars. Rússia respon amb el seu, juntament amb Bielorússia. Es necessita una solució política, però no hi ha bona voluntat per una de les parts ja que l’objectiu de l’OTAN no és la pau, sinó el conflicte per crear les circumstàncies que els Estats Units volen.

El règim de Kíev és ara un soci de l’aliança de guerra de l’OTAN, un peó en el joc més gran. Ha arrossegat la seva gent al caos i la pobresa i no han guanyat res excepte les cadenes de l’OTAN. Estats Units i els seus aliats volen la submissió russa i empenyeran fins que ho aconsegueixin o siguin aturats. Mentrestant ells també arrosseguen els seus pobles al caos i la pobresa. Rússia, amb una experiència profunda, no vol una altra guerra general i, per tant, busca una solució on sigui. No hi ha molt a trobar, però almenys Rússia ho està intentant, buscant la pau. Igual que John Lennon només volen donar-li a la pau una oportunitat, però el lideratge dels Estats Units no vol res d’això. Només busquen la dominació o la guerra i segueixen llançant a Rússia un insult rere l’altre, fins i tot quan Rússia s’inclina cap enrere per acomodar els EUA a Corea.

Hem de saludar el president Putin per fer el suggeriment en un esforç per avançar cap a la victòria de la pau a Ucraïna. Cal una solució política. Però l’hem d’advertir, a ell i als líders russos que busquen aquesta victòria. Compte amb el cavall de Troia!

Christopher Black és un advocat penalista internacional amb seu a Toronto. És conegut per una sèrie de casos de crims de guerra d’alt perfil. Recentment ha publicat la seva novel·la “Beneath the Clouds”. Escriu assajos sobre dret internacional, política i esdeveniments mundials, especialment per a la revista en línia “New Eastern Outlook”.