Uf! Per fi, el Regne Unit deixa oficialment la Unió Europea el 31 de gener. Aquí a París, els defensors de la retirada francesa de la UE ho estan celebrant. Veuen el Brexit com el precursor d’un futur “Frexit”, una sortida francesa de la governança no democràtica, i el començament de la fi d’un projecte fallit d’unificació d’Europa al voltant de les exigències del capitalisme neoliberal.
Però la paradoxa és que els defensors de la unificació europea ho haurien d’estar celebrant encara més, si no fos massa tard. Perquè els anys de pertinença de Gran Bretanya ja han contribuït a fer miques els somnis originals d’una Europa unida, ja siguin les aspiracions dels federalistes a la unitat política o el projecte d’una confederació europea d’Estats independents preconitzat per Charles De Gaulle fa uns seixanta anys.
Ja llavors, quan De Gaulle es reunia amb l’ancià canceller d’Alemanya Occidental Konrad Adenauer per promoure la reconciliació francoalemanya, els dos antics estadistes pensaven en treballar gradualment cap a una associació dels principals Estats europeus que preservés la seva sobirania dins d’una confederació que garantís la pau i la cooperació.
Des del principi, la qüestió de l’adhesió britànica va aparèixer com una espina clavada al costat de la unitat europea. Inicialment, Londres s’oposava al Mercat Comú. El 1958, el primer ministre Harold MacMillan ho va qualificar de “bloqueig continental” (en al·lusió a la política europea de Napoleó de 1806) i va dir que Anglaterra no ho toleraria. Però a mesura que el projecte semblava prendre forma, Londres va cercar un acord.
De Gaulle va advertir des del principi que Gran Bretanya no pertanyia a una Europa unificada, ni geogràficament, ni econòmicament, ni sobretot psicològicament.
L’observació s’ha fet famosa: el 1944, en vigílies de la invasió de Normandia, en un discutit intercanvi, Churchill suposadament va dir a De Gaulle que si la Gran Bretanya havia de triar, sempre optaria pel “mar obert” en lloc del continent europeu.
Per descomptat, Gran Bretanya va perdre fa molt de temps tant a Churchill com al seu Imperi. Tanmateix, els anglesos segueixen psicològicament aferrats a la seva condició d’illa, origen del seu aclaparador poder marítim que va construir l’imperi i ha deixat empremtes de nacions de parla anglesa i relacions comercials preferencials arreu del món. Els britànics no se senten normalment part del “continent” i la política tradicional dels seus governs ha estat sempre mantenir el continent dividit i feble. Aquesta política va ser transmesa als alumnes des de Londres a Washington, reflectida en la descripció del propòsit de l’OTAN: “mantenir els russos fora, els estatunidencs dins i els alemanys a sota” –la broma que diu la veritat.
Fa seixanta anys, De Gaulle, que imaginava una confederació europea com una forma d’aconseguir la independència dels alliberadors estatunidencs (que van venir per quedar-s’hi), va veure molt clarament que el Regne Unit seria el cavall de Troia dels Estats Units a la comunitat europea. D’això se’n diu visió, la qualitat d’un estadista –una raça que sembla haver-se extingit a Occident. Es va oposar a la pertinença britànica tant de temps com va poder, però la influència estatunidenca era massa gran. I curiosament, els ardents federalistes europeus es van unir per promoure l’adhesió britànica, aparentment sense adonar-se que aquesta adhesió era totalment incompatible amb la unitat política que desitjaven.
Els dirigents britànics, fermament aferrats al seu parlament, la seva reialesa, el seu sistema de classes i el seu paper únic al món –ara en gran part transmès als seus hereus de Washington– mai van considerar la possibilitat d’una veritable unitat política amb el continent. Però com a nació comercial, volien ser part d’una Europa que afavorís el lliure comerç, punt.
El Regne Unit va sol·licitar per primera vegada l’adhesió el 1961, en un moment en què el nucli central estava format per França, Alemanya, els països del Benelux i Itàlia. Però mentre De Gaulle va ser president de França, això no va ser possible, tot i el suport dels Estats Units (els Estats Units sempre han donat suport a l’ampliació, en particular l’adhesió de Turquia, que ara es considera impossible). El Regne Unit no es va incorporar a la Comunitat Econòmica Europea fins l’1 de gener del 1973, portant amb si tant a Irlanda com a Dinamarca, un altre defensor del lliure comerç.
La incorporació de la Gran Bretanya va ser el pas decisiu per convertir l’Europa unificada en un vast mercat lliure, un pas cap a la globalització. Aquest va ser, en efecte, el programa de Jean Monnet, un empresari francès totalment americanitzat que va traçar el camí cap a la unitat europea a través de mesures purament econòmiques, indiferent a les qüestions polítiques. Però va ser necessari el pes britànic per portar Europa amb fermesa en aquesta direcció, allunyant-se de la idea original del Mercat Comú (eliminant les barreres comercials només entre els Estats membres) cap a un mercat obert, amb barreres comercials mínimes, estenent els beneficis de la seva doctrina de “lliure competència” a gegants com els Estats Units i la Xina.
El 1989, Margaret Thatcher va nomenar Leon Brittan per al lloc de Comissari Europeu de la Competència, on hi va romandre fins al 1999 a càrrec del comerç i els afers exteriors. A Brussel·les va ser la influència més poderosa per confirmar el paper de la UE com a principal executor de les polítiques neoliberals. Al mateix temps, Thatcher va exigir “la devolució dels seus diners” i va enfortir la pròpia llibertat del Regne Unit davant de les limitacions institucionals europees.
El Regne Unit mai va acceptar l’acord de Schengen sobre les fronteres de la UE i es va negar a desballestar la lliura esterlina per l’euro –una decisió sàvia, sens dubte. Però també és simptomàtic de la incapacitat essencial d’Anglaterra per fusionar-se plenament amb el continent.
Al mateix temps, la presència de Londres ha contribuït sens dubte a la incapacitat total de la UE per desenvolupar una política exterior que es desviï de la de Washington. Gran Bretanya va recolzar l’ampliació cap a l’Est que ha fet que la UE estigui més desunida políticament que mai i ha estat la més ferma defensora de la paranoica russofobia de Polònia i els Estats bàltics que empeny altres països europeus a un perillós conflicte amb Rússia que és contrari als seus propis interessos.
No és que la Gran Bretanya sigui responsable de tot el que està malament a la Unió Europea avui dia. Un gran error va ser comès pel president francès François Mitterrand el decenni de 1980 quan va insistir en una “moneda europea comuna” amb la il·lusió que això ajudaria França a contenir Alemanya, quan va resultar no només fer el contrari sinó arruïnar Grècia i causar estralls a Portugal, Espanya i Itàlia.
I hi ha molts altres errors que s’han comès, com la invitació d’Angela Merkel a venir a Europa, dirigida ostensiblement als refugiats de guerra sirians però entesa per milions de desafortunats a l’Orient Mitjà i l’Àfrica com destinada a ells mateixos.
I certament, hi va haver i hi ha una minoria d’anglesos i dones que s’identifiquen sincerament amb Europa i volen sentir-se part d’ella. Però són una minoria. Anglaterra ha apreciat i celebrat durant massa segles la seva singularitat com per ser esborrada per complexes institucions impersonals.
A mesura que Anglaterra torna a les incerteses de la mar oberta, deixa enrere una Unió Europea governada burocràticament per servir els interessos del capital financer. Els Estats membres, com la França de Macron, són governats segons els decrets de la UE en contra de la voluntat del seu poble. La pertinença a la Unió Europea va contribuir a aquesta negació de la democràcia, però paradoxalment, el mateix poble britànic és el primer a rebutjar-la i a exigir el retorn a la plena sobirania nacional.
Fins i tot els ardents seguidors de la unitat europea insisteixen cada vegada més en que volen “una Europa diferent”, reconeixent que el projecte no ha produït les meravelles que es van prometre. Però per canviar aquesta Europa en particular es necessitaria la unanimitat dels 27 estats membres restants, cada vegada més discordants.
Per això creix la idea que potser és hora d’abandonar aquesta fallida Unió Europea i començar de nou, cercant l’entesa política qüestió per qüestió entre les democràcies sobiranes en lloc d’una unitat econòmica no operativa com la decretada per la burocràcia capitalista transnacional.
Font: Global Research