“No crec en la mort sense resurrecció. Si em maten, ressuscitaré en el poble salvadorenc…” – Arquebisbe Oscar Romero, màrtir, 24 de març de 1980

En siguem o no conscients, vivim d’històries. Vivim de les històries dels altres, mentre que nosaltres expliquem les nostres vides per com les vivim. Les nostres accions expliquen les nostres històries. Després, quan morim, altres expliquen les nostres històries com volen.

Aquest és el fil espiritual que uneix els significats de les nostres vides. És la forma en què passem a d’altres vides i tornem a la nostra. Però sense la veritat, acabem en el lloc equivocat, vivint les històries equivocades.

I per ventura les històries de certes persones especials no ens inspiren a continuar els seus llegats perquè els seus esperits són molt més forts que la mort? El seu valor és contagiós? El seu testimoni és el triomf de la vida sobre la mort? De l’amor sobre l’odi?

No ens desafien a imitar-los, a encendre en nosaltres el foc dels seus esperits ressuscitats?

Per als cristians, la Setmana Santa és un moment d’una profunda reflexió sobre la història de la mort i la resurrecció de Jesús i el que signifiquen per a nosaltres avui. Aquest any, l’aniversari de l’assassinat del profeta i màrtir cristià Martin Luther King, Jr., s’escau en Diumenge de Pasqua, el 4 d’abril, cosa que dona lloc a reflexions doblement profundes que traspassen les fronteres religioses, en què persones de totes les confessions o de cap poden unir-se en l’esperit de la resistència no violenta a les forces de la guerra, la pobresa, el racisme i el materialisme: la violència en totes les seves formes. Tot el que s’interposa en el camí d’allò que King va anomenar “la Comunitat Estimada”.

El fet que Jesús s’enfrontés a la violència amb un amor no violent i s’endinsés voluntàriament en la foscor de la mort i l’abandó, és al cor de la fe cristiana. També ho és la seva Resurrecció. Si el radical jueu Jesús no hagués estat executat pels ocupants romans de Palestina, si no s’hagués perdut aparentment tota esperança per als seus seguidors, llavors la seva Resurrecció no podria haver donat lloc a l’esperança en els seus seguidors per a continuar amb el seu esperit d’amor pels pobres, els oprimits i els marginats: la seva resistència a la violència.

Igual que Óscar Romero a El Salvador, assassinat a trets a l’altar mentre celebrava la missa per esquadrons de la mort entrenats pels Estats Units, i posteriorment nomenat sant per l’Església Catòlica Romana, el testimoni de Martin Luther King, Jr. i la veritat sobre la seva mort haurien de ser un focus de meditació central aquest any. Perquè la convergència de la mort de King, el 4 d’abril de 1968, amb la Pasqua de Resurrecció, aquest 4 d’abril, darrer dia de la Setmana Santa, ens ofereix una forma de contemplar el que ara es demana ​​a totes les persones que anhelen la fi de l’odi, la violència i la injustícia, i la creació d’una comunitat mundial estimada en la qual regnin l’amor i la bondat.

L’esperit de tots els profetes i màrtirs té a veure amb l’ara, no amb el llavors; amb nosaltres, no amb ells; ens enfronta al repte d’interrogar-nos a nosaltres mateixos.

Ens apartem del seu testimoni? Què és el que veritablement anima les nostres ànimes? Quina és la nostra posició? Donem suport al poder de l’Estat per matar i fer la guerra, per negar la llibertat a les persones, per discriminar, per oprimir els pobres?

Sempre es tracta de l’ara, la veritat viva és l’ara.

Contemplar la vida dels profetes ens porta al més profund de la foscor, on ens trobem amb els assassinats de Jesús, de King, de Romero i de tots els qui han mort intentant fer realitat la pau i la justícia. Però només si ens endinsem en les veritats més fosques podrem veure la llum que ens porta a acceptar l’esperit ressuscitat de la seva resistència al mal.

Un altre profeta del nostre món trencat, l’hindú Mohandas Gandhi, germà de l’ànima de King, es va fer ressò de les paraules que molts han escoltat, que “Déu ha triat el que és feble al món per avergonyir els forts”, quan, creuant a la tradició cristiana, ens va dir “No ens atrevim a pensar en el naixement sense la mort a la creu. Viure en Crist significa una creu viva, sense ella la vida és una mort en vida” [1].

Llavors, què hem de saber sobre MLK, i per què és important?

La veritable història de King

Molt pocs estatunidencs coneixen la veritat que hi ha darrere de l’assassinat del Dr. Martin Luther King, Jr., la cèlebre icona dels drets civils als Estats Units. S’han escrit pocs llibres al respecte, a diferència d’altres assassinats importants, especialment el de JFK. Durant més de cinquanta anys hi ha hagut una apagada mediàtica recolzada per la desinformació del govern per ocultar la veritat. I poques persones, en un acte massiu d’autoengany, han optat per qüestionar l’explicació oficial, triant, més aviat, abraçar una fabricació mítica destinada a endolcir el fruit amarg que ha resultat de l’assassinat d’un home capaç de liderar un moviment de masses per al canvi transformador als Estats Units. Avui estem menjant el fruit de la nostra negació mentre la discriminació racial, la pobresa i la violència policial acaparen els titulars.

Després de més d’una dècada com el líder dels drets civils més conegut i respectat dels Estats Units, el 1968 el reverend Martin Luther King, Jr., s’havia centrat cada vegada més en els problemes de la pobresa i va declarar públicament la seva intensa oposició a la guerra dels Estats Units contra el Vietnam en un famós discurs: “Més enllà del Vietnam: el moment de trencar el silenci“, pronunciat a l’església Riverside de Nova York el 4 d’abril de 1967, un any abans de ser assassinat[2].

Després de guanyar el Premi Nobel de la Pau el 1964, a mitjans de la dècada de 1960 es va convertir en una figura internacional, les opinions del qual sobre els drets humans i econòmics i la coexistència pacífica eren influents arreu del món. Poc abans del seu assassinat, estava organitzant la Campanya dels Pobres, en la qual hi participarien centenars de milers d’estatunidencs que acamparien a Washington D.C. per exigir la fi de la desigualtat econòmica, el racisme i la guerra.

Al mateix temps, el reverend King era odiat per una sèrie de racistes a tot Estats Units, especialment al sud del país. Entre els seus majors enemics declarats hi havia el director de l’FBI, J. Edgar Hoover, que semblava convençut que els partidaris de King eren comunistes que volien perjudicar els interessos dels Estats Units. A finals de la dècada de 1960, el programa COINTELPRO de l’FBI va crear una xarxa d’informants i agents provocadors per soscavar els moviments de drets civils i contra la guerra, centrant-se especialment en King[3].

Després del discurs “Tinc un somni” de King el 1963, William Sullivan, el cap de la divisió d’intel·ligència nacional de l’FBI, va escriure en un memoràndum posterior al discurs:

Personalment, crec, a la llum del poderós i demagògic discurs de King, que està per sobre de tots els altres líders negres junts quan es tracta d’influir en les grans masses. L’hem d’assenyalar ara, si no ho hem fet abans, com el negre més perillós del futur en aquesta nació des del punt de vista del comunisme, de l’home negre i de la seguretat nacional.[4]

L’FBI, després de realitzar extenses escoltes a King, li va enviar posteriorment una carta anònima en què l’instava a suïcidar-se o, en cas contrari, es descobriria la seva vida sexual extramatrimonial. L’odi de l’FBI i del seu director J. Edgar Hoover cap a King era tan gran que res era prou baix per a ells[5].

Aquesta història és de domini públic, tal com es va informar a The Washington Post, The New York Times, etc.

Durant les audiències del Comitè Church del Senat, a mitjan anys 70, es va descobrir un grup paral·lel dins de la CIA, el nom en clau era CHAOS. Tot i que els seus estatuts li impedien operar dins dels Estats Units, la CIA va utilitzar igualment mitjans il·legals per desbaratar els moviments pels drets civils i contra la guerra.

A causa de que MLK, en el seu discurs a l’església de Riverside, es va dirigir clarament al que allà va identificar com “el major proveïdor de violència en el món actual: el meu propi govern” i va continuar enfrontant-se implacablement al seu propi govern en la seva guerra criminal contra el Vietnam, va ser condemnat universalment pels mitjans de comunicació i el govern, que més tard –quan ja feia temps que era mort i havia deixat de ser una amenaça– el va enlairar fins al cel. Això ha continuat fins al dia d’avui en l’amnèsia històrica.

Avui l’aniversari de Martin Luther King se celebra amb una festa nacional, però el dia de la seva mort desapareix al forat de la memòria. Arreu del país –en resposta a la Llei de Festes i Servei de King aprovada pel Congrés i signada pel president Bill Clinton el 1994– s’anima la gent a fer d’aquest dia un dia de servei (del llatí servus = esclau). Deixant de banda la ironia etimològica, aquest servei no inclou el compromís de King de protestar contra un sistema decadent d’injustícia racial i econòmica ni de resistir-se sense violència a l’estat de guerra que és Estats Units. El servei patrocinat pel govern és el neoliberalisme cultural en la seva màxima expressió.

La paraula servei és una paraula carregada, s’ha convertit en una cara somrient i una paraula de moda els darrers trenta-cinc anys. El seu ús per al Dia de MLK és clar: s’anima les persones a oferir-se com a voluntaris per a activitats com donar classes particulars als nens, pintar centres de gent gran, repartir menjar a la gent gran, etc., activitats que són bones en si mateixes, però molt menys bones quan es fan servir per ocultar el missatge d’un profeta estatunidenc. Al cap i a la fi, el treball de Martin Luther King no consistia a ser voluntari a la botiga d’aliments local amb Oprah Winfrey animant-lo.

Però el servei sense la veritat és esclavatge. És propaganda destinada a convèncer la gent decent perquè pensi que està servint l’essència del missatge de MLK, mentre que està seguint un missatge enganyós.

Educar la gent sobre qui va matar King, i per què, i per què és important avui, és el major servei que podem prestar a la seva memòria.

Quina és exactament la relació entre l’afirmació de King que “el major proveïdor de violència en el món actual és el meu propi govern” i el seu assassinat?

Vegem els fets

Martin Luther King, Jr. va ser assassinat el 4 d’abril de 1968, a les 18:01 hores, mentre es trobava al balcó del Motel Lorraine de Memphis, Tennessee. Li van disparar a la part inferior dreta de la cara amb una bala de rifle que li va destrossar la mandíbula, li va danyar la part superior de la columna vertebral i es va enfonsar sota l’omòplat esquerre. El govern estatunidenc va afirmar que l’assassí era un solitari racista anomenat James Earl Ray, que s’havia escapat de la Penitenciaria Estatal de Missouri el 23 d’abril de 1967. S’afirma que Ray va efectuar el tret mortal des de la finestra de la cambra de bany del segon pis d’una casa d’hostes situada damunt de la part posterior del Jim’s Grill, a l’altre costat del carrer. Corrent a la seva habitació llogada, Ray suposadament va recollir les seves pertinences, inclòs el rifle, en un fardell embolicat en una manta, va sortir corrent per la porta principal cap al carrer contigu i, presa del pànic, va deixar caure el fardell al portal de la Canipe Amusement Company, situada unes portes més avall. A continuació, es diu que va saltar al seu Mustang blanc i va conduir fins Atlanta, on va abandonar el cotxe. Des d’allà va fugir al Canadà i després a Anglaterra i a Portugal i de nou a Anglaterra, on finalment va ser detingut a l’aeroport de Heathrow el 8 de juny de 1968 i extradit als Estats Units. L’Estat afirma que els diners que Ray necessitava per comprar el cotxe i per tots els seus viatges es va aconseguir mitjançant diversos robatoris i un atracament a un banc. El suposat motiu de Ray era el racisme i que era un solitari amargat i perillós.

Quan Ray, sota una extraordinària pressió, coacció i un suborn del seu advocat perquè es declarés culpable (només uns dies després per demanar un judici que li va ser denegat) i va ser condemnat a 99 anys de presó, el cas va semblar tancar-se i va ser esborrat de la consciència pública. Un altre assassí solitari ple d’odi, com el govern també va qualificar Lee Harvey Oswald i Sirhan Sirhan, havia comès un acte menyspreable.

Ray havia rebut un consell erroni del seu advocat, Percy Foreman. Foreman tenia un llarg historial representant personatges del govern, les empreses, els serveis d’intel·ligència i la màfia, inclòs Jack Ruby, en casos en què el govern volia mantenir la gent en silenci. A Ray li van dir que el govern aniria pel pare i el germà de Ray, Jerry, i que aquest aniria a la cadira elèctrica si no es declarava culpable,

Ray inicialment va acceptar. Va presentar el que es coneix com una declaració Alford davant del jutge Preston Battle. En fer la seva declaració, Ray no va admetre cap acte criminal i va afirmar la seva innocència. L’endemà, va acomiadar Percy Foreman, que, en oferir diners per induir una declaració de culpabilitat, havia comès un delicte. Foreman també havia mentit al jutge Battle sobre el seu contracte amb Ray. I la transcripció del testimoni de Ray va ser manipulada per ajudar a donar suport al cas del govern. Ray va ser condemnat a cadena perpètua. Després de tres dies, Ray es va intentar retractar de la seva declaració i va mantenir la seva innocència durant gairebé 30 anys fins a la seva mort.

El cas del govern dels Estats Units contra James Earl Ray va ser extremadament feble des del principi, i en els anys transcorreguts s’ha afeblit tant que ja no és creïble. S’ha acumulat una gran quantitat de proves que el fan evidentment fals.

Però abans d’examinar aquestes proves, és important assenyalar que MLK, Jr., el seu pare, el reverend M. L. King, Sr., i el seu avi matern, el reverend A.D. Williams, tots ells pastors de l’Església Baptista Ebenezer d’Atlanta, van ser espiats per la Intel·ligència de l’Exèrcit i l’FBI des del 1917[6]. Això no tenia res a veure amb la guerra o la política exterior, sinó que aquest espionatge estava relacionat amb la seva oposició religiosa a les polítiques racistes i econòmiques que es remuntaven a l’esclavatge, realitats que avui s’han reconegut oficialment. Però quan MLK, Jr. va denunciar enèrgicament la guerra injusta i immoral, especialment la del Vietnam, i va anunciar la seva Campanya dels Pobres i la seva intenció de liderar una massiva acampada pacífica de centenars de milers de persones a Washington, DC, va fer estendre el pànic en les altes esferes del govern. Setanta-cinc anys d’espionatge als líders religiosos negres van trobar aquí la seva màxima “justificació”.

Els mitjans de comunicació corporatius s’han fet ressò durant més de cinquanta anys de la versió del govern sobre l’assassinat de King. Tanmateix, aquí i allà, principalment a través dels mitjans de comunicació alternatius, i també a través del monumental treball i persistència de l’advocat de la família King, William Pepper, la veritat sobre l’assassinat ha sortit a la llum. A través de dècades d’investigació, un judici per televisió, un judici amb jurat i tres llibres meticulosament investigats, Pepper ha documentat els papers exercits en l’assassinat pel director de l’FBI, J. Edgar Hoover, l’FBI, la Intel·ligència de l’Exèrcit, la policia de Memphis i figures de la màfia del sud. En els seus dos darrers llibres, An Act of State (2003) i posteriorment The Plot to Kill King (2016), Pepper presenta el seu exhaustiu cas.

La investigació de William Pepper, que ha durat dècades, no només refuta el feble cas contra James Earl Ray, sinó que demostra definitivament que King va ser assassinat per una conspiració governamental dirigida per J. Edgar Hoover i l’FBI, la Intel·ligència de l’Exèrcit i la Policia de Memphis, amb l’ajuda de figures de la màfia del sud. Té raó en afirmar que “probablement hem adquirit un coneixement més detallat sobre aquest assassinat polític que el que hem tingut sobre qualsevol altre esdeveniment històric anterior”. Això fa que el silenci al voltant d’aquest cas sigui encara més xocant.

Aquesta commoció s’accentua quan es recorda (o s’explica per primera vegada) que el 1999 un jurat de Memphis, després d’un judici de trenta dies amb més de setanta testimonis, va declarar culpable el govern dels Estats Units en l’assassinat de MLK.

En aquest judici civil de Memphis del 1999 (vegi’s la transcripció completa), presentat per la família King, el jurat va determinar que King va ser assassinat per una conspiració que incloïa organismes governamentals[7]. Els mitjans de comunicació corporatius, quan van informar d’això, van titllar de delirants el veredicte del jurat i els qui el van acceptar, incloent-hi tota la família King, encapçalada per Coretta Scott King[8]. La revista Time va qualificar el veredicte de confirmació de les “escabroses fantasies” de la família King. The Washington Post va comparar els qui s’ho creien amb els qui afirmaven que Hitler havia estat acusat injustament de genocidi. Va seguir una campanya de desprestigi que ha continuat fins al dia d’avui i després el fet que hi va haver un judici va desaparèixer al forat de la memòria, de manera que avui la majoria de la gent mai n’ha sentit parlar i assumeix que MLK va ser assassinat per un racista blanc boig, James Earl Ray, si és que saben tan sols això.

El judici civil va ser el darrer recurs de la família King per aconseguir una audiència pública que revelés la veritat de l’assassinat. Ells i Pepper sabien, i ho van demostrar, que Ray era un peó innocent, però Ray havia mort a la presó el 1998 després d’intentar durant trenta anys aconseguir un judici i demostrar la seva innocència. Durant tots aquests anys, Ray havia mantingut que havia estat manipulat per una figura ombrívola anomenada Raul, que li subministrava diners i el seu Mustang blanc i coordinava tots els seus complicats viatges, fins i tot fent-li comprar un rifle i anar al Jim’s Grill i a la pensió el dia de l’assassinat per lliurar-lo a Raul. El govern sempre ha negat que Raul existís. Pepper va demostrar que això era mentida.

De mica en mica, però, s’ha anat fent la llum sobre aquest judici i la veritat de l’assassinat.

El 30 de març del 2018, el periodista especialitzat en crims de The Washington Post, Tom Jackman, va publicar un article a quatre columnes en primera pàgina: “Qui va matar Martin Luther King Jr. La seva família creu que James Earl Ray va ser objecte d’un parany”. Encara que no és ni de bon tros un suport a les conclusions del judici, està molt lluny de les desagradables desqualificacions del passat dels qui estaven d’acord amb el veredicte de jurat com a producte de conspiranoics o partidaris d’Hitler. Després de dècades d’enterbolir la veritat sobre l’assassinat de MLK, han sorgit alguns raigs de veritat, i a la primera pàgina del Washington Post.

Jackman deixa molt clar que tots els membres supervivents de la família King –Bernice, Dexter i Martin III– estan totalment d’acord en que James Earl Ray, l’assassí acusat, no va matar el seu pare, i que hi va haver i segueix havent-hi una conspiració per encobrir la veritat. Hi afegeix les paraules de la molt respectada icona dels drets civils i congressista ja mort dels Estats Units per Geòrgia, el representant John Lewis (demòcrata per Geòrgia), que va dir:

Crec que hi va haver una gran conspiració per eliminar el Dr. King de l’escena estatunidenca.

I l’exambaixador de l’ONU i alcalde d’Atlanta, Andrew Young, que estava amb King al Motel Lorraine quan li van disparar, que coincideix:

No acceptaria el fet que James Earl Ray premés el gallet, i això és l’única cosa que importa.

A més, Jackman afegeix que Andrew Young va destacar que l’assassinat de King va ser posterior al del president Kennedy, al de Malcolm X i uns mesos abans de l’assassinat del senador Robert Kennedy.

“Vivíem en un període d’assassinats”, cita Young, una afirmació que insinua clarament els seus vincles i que prové d’un home àmpliament respectat i honorable.

Els anys que van precedir a la participació de Pepper en el cas MLK el 1978, només unes poques veus solitàries van expressar els seus dubtes sobre el cas del govern, com per exemple, Frame Up de Harold Weisberg el 1971 i Code Name “Zorro” de Mark Lane i Dick Gregory el 1977. Mentre que d’altres investigadors solitaris van aprofundir-hi, la major part del país es va posar a adormir el cas.

Igual que amb els assassinats del president Kennedy i el seu germà, Robert (dos mesos després de MLK), totes les proves apunten a la construcció de bocs expiatoris per carregar amb la culpa de les execucions del govern. Ray, Oswald i Sirhan Sirhan s’assemblen molt en la forma en què van ser triats i moguts com peons durant llargs períodes de temps fins a posicions en les que la seva única reacció va ser la sorpresa atordida quan van ser acusats dels assassinats.

Pepper va trigar molts anys a reconstruir les veritats essencials, una vegada que ell i el reverend Ralph Abernathy, soci del Dr. King, van entrevistar Ray a la presó el 1978. El primer indici que alguna cosa anava malament va arribar amb l’informe del Comitè Selecte d’Assassinats de la Cambra de Representants del 1979 sobre l’assassinat de King. Dirigit per Robert Blakey, sospitós en la seva conducció de les altres investigacions sobre l’assassinat, que havia substituït Richard Sprague, a qui es considerava massa independent, “aquesta investigació multimilionària va ignorar o negar totes les proves que plantejaven la possibilitat que James Earl Ray fos innocent” i que les forces del govern poguessin estar-hi implicades. Pepper enumera en el seu llibre més de vint omissions d’aquest tipus que rivalitzen amb els absurds del pensament màgic de la Comissió Warren. L’informe de la HSCA va esdevenir la plantilla “per a tota la desinformació posterior en els informes impresos i visuals d’aquest cas” durant els darrers quaranta-dos anys.

Bloquejat en tot moment per les autoritats i incapaç d’aconseguir que Ray anés a judici, Pepper va organitzar un judici televisiu fals sense guió que es va emetre el 4 d’abril de 1993, en el vint-i-cinquè aniversari de l’assassinat. Els membres del jurat van ser seleccionats d’entre un grup de ciutadans estatunidencs, un antic fiscal dels Estats Units i un jutge federal van actuar com a fiscal i jutge, i Pepper va actuar com a advocat defensor. Va presentar nombroses proves que demostraven clarament que les autoritats havien retirat tota la seguretat a King; que el principal testimoni de l’Estat no s’aguantava dret per la borratxera; que el suposat niu de franctiradors de la cambra de bany estava buit just abans que es produís el tret; que tres testimonis presencials, entre ells Earl Caldwell, de The New York Times, van dir que el tret procedia dels arbustos situats darrere la casa d’hostes; i que dos testimonis presencials van veure Ray allunyar-se en el seu Mustang blanc abans del tret, etc. El feble cas de la fiscalia va ser rebutjat pel jurat que va declarar Ray innocent.

Com amb tota la feina de Pepper en el cas, els principals mitjans de comunicació van respondre amb el silenci. I encara que només es tractava d’un judici televisiu, cada vegada van sorgir més proves que el propietari del Jim’s Grill, Loyd Jowers, estava profundament implicat en l’assassinat. Pepper va investigar més a fons, i el 16 de desembre de 1993 Loyd Jowers va aparèixer al programa Primetime Live de l’ABC que es va emetre a nivell nacional. Pepper escriu:

Loyd Jowers va exculpar James Earl Ray, dient que ell no va disparar a MLK, sinó que ell, Jowers, havia contractat un tirador després que se li acostés el productor de Memphis Frank Liberto i li pagués 100.000 dòlars per facilitar l’assassinat. També va dir que havia estat visitat per un home anomenat Raul que li va lliurar un rifle i li va demanar que el guardés fins que es finalitzessin els arranjaments… El matí següent a l’emissió en horari de màxima audiència en directe no hi va haver cobertura del programa de la nit anterior, ni tan sols a l’ABC… Es tractava d’una confessió, en horari de màxima audiència, de la participació en un dels crims més atroços de la història de la República, i pràcticament no hi va haver cobertura per part dels mitjans de comunicació estatunidencs.

Els vint anys transcorreguts des d’aquella confessió, Pepper ha treballat incansablement en el cas i ha descobert un munt de proves addicionals que refuten les afirmacions del govern i l’acusen a ell i als mitjans de comunicació d’un encobriment continu. Les proves que ha reunit, detallades i documentades a An Act of State i  The Plot to Kill King, demostren que Martin Luther King va ser assassinat per una conspiració ideada pel govern dels Estats Units. Els fonaments del seu cas que ho proven van ser presentats en el judici de 1999, mentre que una altra documentació de suport va ser descoberta posteriorment.

Atès que els noms i els detalls implicats deixen clar que, igual que amb els assassinats de JFK i RFK, la conspiració era molt sofisticada amb moltes parts mòbils organitzades al més alt nivell, em limitaré a destacar algunes de les seves conclusions en el que segueix.

– Pepper refuta el govern i demostra, a través de múltiples testimonis, proves telefòniques i fotogràfiques, que Raul va existir; que el seu nom complet és Raul Coelho i que era l’encarregat de la intel·ligència de James Earl Ray, que li va proporcionar diners i instruccions des de la seva primera trobada al bar Neptune de Montreal, on Ray havia fugit el 1967 després de la seva fugida de la presó, fins al dia de l’assassinat. Va ser Raul qui va donar instruccions a Ray perquè tornés del Canadà als Estats Units (un acte que no té sentit per a un pres fugat que havia fugit del país), li va donar diners per al Mustang blanc, el va ajudar a aconseguir documents de viatge i el va moure per tot el país com un peó en un tauler d’escacs. Els paral·lelismes amb Lee Harvey Oswald són sorprenents.

– Presenta el cas de Donald Wilson, un antic agent de l’FBI que treballava a l’oficina d’Atlanta el 1968, que va anar amb un col·lega d’alt nivell a comprovar un Mustang blanc abandonat amb matrícula d’Alabama (el cotxe de Ray, del qual Raul tenia un joc de claus) i va obrir la porta del passatger per trobar que un sobre i alguns papers queien a terra. Pensant que podia haver alterat l’escena de crim, el nerviós Wilson se’ls va guardar a la butxaca. Més tard, quan els va llegir, el seu contingut explosiu li va fer intuir que si els lliurava als seus superiors serien destruïts. Una de les peces era una pàgina arrencada d’una guia telefònica de Dallas del 1963 amb el nom Raul escrit a la part superior, i la lletra “J” amb un número de telèfon de Dallas d’un club dirigit per Jack Ruby, l’assassí d’Oswald. La pàgina corresponia a la lletra H i tenia nombrosos números de telèfon d’H.L. Hunt, multimilionari petrolier de Dallas i amic del director de l’FBI J. Edgar Hoover. Els dos homes odiaven MLK. La segona fulla contenia el nom de Raul i una llista de noms i sumes i dates de pagament. Al tercer full hi havia escrit el número de telèfon i l’extensió de l’oficina de l’FBI d’Atlanta (llegiu la important entrevista de James W. Douglass amb Donald Wilson a The Assassinations, pp.479-491).

– Pepper demostra que l’àlies que es va donar a Ray i que es va utilitzar des del juliol de 1967 fins al 4 d’abril de 1968 –Eric Galt– era el nom d’un agent de la Intel·ligència de l’Exèrcit dels Estats Units a Toronto, Eric St. Vincent Galt, que treballava per a Union Carbide amb autorització d’alt secret. El magatzem de la planta canadenca d’Union Carbide a Toronto que Galt supervisava “albergava un projecte de municions d’alt secret finançat conjuntament per la CIA, el Centre Naval d’Armes de Superfície d’Estats Units i el Comandament de Recerca i Desenvolupament Electrònic de l’Exèrcit… L’agost de 1967, Galt es va reunir amb el comandant Robert M. Collins, un dels principals ajudants del cap del Grup d’Intel·ligència Militar 902 (MIG), el coronel John Downie”. Downie va seleccionar quatre membres per a una Unitat de Franctiradors Alfa 184 que va ser enviada a Memphis per recolzar el principal assassí de MLK. Mentrestant, Ray, establert com a boc expiatori, es va poder moure lliurement ja que estava protegit per l’autorització pseudònima de la NSA per a Eric Galt.

– Per refutar l’afirmació del govern que Ray i el seu germà van robar el Banc d’Alton, Illinois, per finançar els seus viatges i la compra d’un cotxe (per tant no existia Raul), Pepper “va cridar el xèrif d’Alton i el president del banc; van fer la mateixa declaració. Els germans Ray no van tenir res a veure amb el robatori. Ningú de l’HSCA, l’FBI o The New York Times havia demanat la seva opinió”. La CNN va reiterar més tard la falsedat mediàtica que va passar a formar part de la falsa història oficial.

– Pepper demostra que el tret fatal va provenir dels arbustos darrere del Jim’s Grill i de la casa d’hostes, no de la finestra de la cambra de bany. Presenta proves aclaparadores al respecte, demostrant que l’afirmació del govern, basada en el testimoni d’un Charlie Stephens greument ebri, era absurda. Les seves proves inclouen el testimoni de nombrosos testimonis oculars i el de Loyd Jowers (una declaració de nou hores i mitja), el propietari del Jim’s Grill, que va dir que es va unir a una altra persona als arbustos, i que després que es disparés per matar King va portar el rifle de tornada al Grill per la porta del darrere. Per tant, Ray no va ser l’assassí.

– Presenta proves concloents que els arbustos van ser tallats el matí següent a l’assassinat en un intent de corrompre l’escena del crim. L’ordre de fer-ho va venir de l’inspector del Departament de Policia de Memphis, Sam Evans, a Maynard Stiles, un alt administrador del Departament d’Obres Públiques de Memphis.

– Mostra com l’habitació de King va ser traslladada d’una habitació interior segura, la 201, a l’habitació de la balconada, la 306, al pis superior; com King va ser convenientment col·locat sol al balcó per membres del seu propi seguici per al fàcil tret mortal al cap des dels arbustos del davant (molta gent només recorda l’emblemàtica fotografia presa a posteriori amb Jesse Jackson, Andrew Young, etc., dempeus al costat de King caigut i assenyalant l’altre costat del carrer). Descobreix el paper de l’agent negre del Departament de Policia de Memphis d’Intel·ligència Domèstica i d’Intel·ligència Militar Marrell McCollough, adscrit al 111è MIG, dins de la comitiva. Es pot veure McCollough agenollat ​​al costat de King caigut, comprovant si està mort. McCollough es va incorporar oficialment a la CIA el 1974 (vegi’s de Douglass Valentine “Deconstructing Kowalski: The DOJ s Strange MLK Report”)

– Pepper confirma tot això, fins i tot que l’assassí dels arbustos va ser fotografiat per agents de la Intel·ligència de l’Exèrcit situats a la teulada del Fire House proper.

– Presenta proves de que tota la seguretat per al Dr. King va ser retirada de la zona pel Departament de Policia de Memphis, incloent una unitat especial de seguretat d’agents negres, i quatre unitats tàctiques de policia. Un detectiu negre de l’estació de bombers propera, Ed Redditt, va ser retirat del seu lloc la tarda del 4 d’abril, suposadament per una amenaça de mort contra ell. I els dos únics bombers negres del parc de bombers nº 2 van ser traslladats a un altre parc.

– Confirma la presència de l'”equip del Destacament d’Operació Alfa 184″, un equip de franctiradors de les Forces Especials disfressats de civil en llocs situats a la part alta de la balconada del Motel Lorraine, i anomena un soldat, John D. Hill, com a part de l’Alfa 184 i un altre equip militar, el Selma Twentieth SFG, que estava a Memphis.

– Explica l’ús de dos mustangs blancs en l’operació per inculpar Ray.

– Demostra que Ray havia marxat abans del tiroteig; que Lloyd Jowers va agafar el rifle del tirador que estava als arbustos; que la policia de Memphis treballava en estreta col·laboració amb l’FBI, la Intel·ligència de l’Exèrcit i la “Màfia de Dixie”, en particular el comerciant local de productes Frank Liberto i el seu soci de Nova Orleans Carlos Marcello; i que tots els aspectes del cas del govern estaven plens de forats que qualsevol persona familiaritzada amb els detalls i que posseís una capacitat lògica elemental podria refutar.

– I el que és més important, Pepper mostra com els mitjans de comunicació dominants i els lacais del govern han passat anys encobrint la veritat de l’assassinat de MLK a través de mentides i desinformació, igual que han fet amb els assassinats de Kennedy i Malcom X, que estan relacionats amb aquest.

Hi ha una gran quantitat de proves a través de declaracions, documents, entrevistes, fotografies, etc. a An Act of State i The Plot to Kill King que deixen molt clar que l’explicació oficial que James Earl Ray va matar Martin Luther King és falsa i que hi va haver una conspiració per assassinar-lo en què hi van participar l’FBI i d’altres agències governamentals. Només els qui estan vacunats contra la veritat poden ignorar aquestes proves i seguir creient en la versió oficial.

Martin Luther King va ser un transmissor d’una energia espiritual i política radical i no violenta, tan summament potent que la seva mera existència era una amenaça per a un ordre establert basat en la violència institucionalitzada, el racisme i l’explotació econòmica. Era un home molt perillós per al govern dels Estats Units i per a totes les forces institucionals i de l’Estat profund armades contra ell.

Els revolucionaris són, per descomptat, un anatema per a les elits del poder que, amb totes les seves forces, es resisteixen als esforços d’aquests rebels per transformar la societat. Si no poden comprar-los, els eliminen. Cinquanta-tres anys després de l’assassinat de King, les causes per les quals va lluitar –els drets civils, la fi de les guerres d’agressió dels Estats Units i la justícia econòmica per a tots– no només segueixen sense complir-se, sinó que han empitjorat en molts aspectes.

No es resoldran fins que aquesta nació decideixi afrontar la veritat de per què i per qui va ser assassinat.

Perquè el govern que honora el Dr. King amb una festa nacional el va matar. Aquesta és la veritat suprimida darrere del tan promocionat Dia del Servei de MLK. És el que se suposa que no s’ha de saber.

Però és el que necessitem saber per ressuscitar el seu esperit en nosaltres, perquè puguem continuar la seva missió i emular el seu testimoni.

El moment és ara.

__________________________________________

Notes

1] Citat a James W. Douglass, The Non-Violent Cross, New York, 1968, pàg. 57

2] Veure 50 Years Ago: Riverside Church and MLK’s Final Year of Experiments With Truth, David Ratcliffe, rat haus reality press, 4 d’abril de 2017

Un moment significatiu en l’odissea del Dr. King va passar el 14 de gener de 1967 quan va veure per primera vegada un assaig fotogràfic de William Pepper sobre els nens del Vietnam. Al principi, tot i que no havia tingut l’oportunitat de llegir el text, van ser les fotografies les que el van impactar. Bernard Lee, que era present en aquell moment, mai va oblidar la commoció de Martin Luther King en veure les fotografies de joves víctimes del napalm: “Martin coneixia la guerra [del Vietnam] des d’abans, és clar, i s’havia manifestat en contra. Però va ser llavors quan va decidir comprometre’s a oposar-s’hi”. La força de la veritat en aquestes fotografies va conduir directament a l’exhortació del Dr. King a l’església de Riverside l’abril.

Veure “The Truth of The Children of Vietnam: A Way of Liberation – How Will We Challenge Militarism, Racism, and Extreme Materialism?“, David Ratcliffe, rat haus reality press, 30 de novembre de 2017.

3] Dr. Martin Luther King, Jr., Case Study, US Senate, Select Committee to Study Governmental Operations with Respect to Intelligence Activities (“Church Committee”), Final Report – Book III: Supplementary Detailed Staff Reports on Intelligence Activities and the Rights of Americans, 23 d’abril de 1976, pp. 79-184

[4] “MLK’s speech attracted FBI’s intense attention“, Tony Capaccio, Washington Post, 27 d’agost de 2013

[5] “What an Uncensored Letter to M.L.K. Reveals“, Beverly Gage, New York Times, 11 de novembre de 2014

[6] “Army feared King, secretly watched him, Spying on blacks started 75 years ago“, Stephen G. Tompkins, The Commercial Appeal, 21 de març de 1993

7] Un resum del judici amb enllaços a la transcripció del tribunal  és “The Martin Luther King Conspiracy Exposed in Memphis“, Jim Douglass, Probe Magazine, primavera de 2000. A part dels participants a la sala, Douglass va ser una de les dues úniques persones que van assistir a tot el judici de trenta dies.

8] Vegi’s la transcripció de King Family Press Conference sobre el veredicte del judici per la conspiració de l’assassinat de Martin Luther King, Atlanta, Geòrgia, 9 de desembre de 1999

Moltes gràcies als meus bons amics Dave Ratcliffe i Jim Douglass per tota la seva ajuda.

Font: Edward Curtin