Set hores després de la caiguda de les Torres Bessones, i abans que els novaiorquesos paralitzats i terroritzats tinguessin idea de qui o per què els avions de línia havien volat cap a elles, la resposta a aquesta pregunta va aparèixer a les pantalles de televisió per a aquells afortunats que ho van notar. Tot i aquesta pista vital de com era que un grup de gihadistes amb cúters podien demolir aquests monòlits de l’Imperi Americà, el caos desfermat al món pel règim de Bush i Cheney aviat va sufocar qualsevol opinió dissident.

Posteriorment, l’ombrívola tasca de classificar milers de tones de runa a la recerca de pistes i parts de cossos va centrar l’atenció local exclusivament en la “Zona Zero” en què les dues torres s’havien esfondrat miraculosament. Ningú es va adonar del que estava succeint a una illa de distància, ja que les restes del WTC7 van ser –presumiblement– retirades, igual que no semblaven haver-se adonat realment de l’edifici de 50 pisos quan estava dempeus, o mai es van assabentar del que hi va passar.

Les obres d’un nou WTC7 van començar el 2002 i l’edifici de reemplaçament es va inaugurar el 2006, per la qual cosa no hi ha més records del sorprenent enfonsament de l’Edifici 7. La investigació oficial ni tan sols va examinar l’enfonsament fins al 2008, quan ràpidament va concloure que el WTC7 va ser el primer edifici d’aquest tipus al món que es va ensorrar a causa d’un incendi. Tanmateix, després d’un estudi informàtic de quatre anys realitzat per Architects and Engineers for Truth, es va demostrar que això era fals, encara que l’informe publicat només el març d’aquell any va trobar que el foc no en podia ser responsable, sense establir la seva clara conclusió i l’única possible, que algú va acabar amb l’Edifici 7.

Molt abans d’això, és clar, els “teòrics de la conspiració” s’havien aferrat al col·lapse en caiguda lliure del WTC7, per la simple raó que mai va ser impactat per un avió. El significat d’aquesta “anomalia” no estava tant en per què l’Edifici 7 es va esfondrar de totes maneres, sinó en el que suggeria sobre les Torres Bessones. Si el WTC7 va ser ensorrat per una demolició controlada, com ho va ser tan clarament, llavors ¿podria ser aquesta també l’explicació per al sobtat i inesperat enfonsament de la Torre Nord en un moment en què el foc iniciat pel combustible d’aviació a les seccions superiors mostrava algun signe de disminució? A això va seguir, de manera oportuna, l’ensorrament notablement similar de la Torre Sud.

Una vegada que es contempla aquesta possibilitat impensable i s’observa de prop l’enfonsament de les torres, s’aprecien immediatament els signes reveladors d’una demolició controlada, juntament amb l’aparent vigilància estreta de l’operació, de manera que es corregeix una situació inicial en una torre i aquesta cau perfectament en la seva pròpia base. Com a il·lustració del que és una demolició controlada ben organitzada, aquest exemple de Frankfurt és instructiu.

Tot i que no hi ha dubte que la demolició de les Tres Torres va ser la mare de totes les operacions de falsa bandera, permetent dues dècades de “Guerra contra el Terror” de l’Imperi, les conseqüències de reconèixer aquest crim contra la humanitat com un “treball intern” són gairebé increïbles; tot el que les potències de l’OTAN reclamen com a pretext per a l’acció ofensiva o preventiva contra altres estats ha de ser qüestionat, sent la resposta per defecte la incredulitat fins que es demostri el contrari.

I amb cada esdeveniment sospitós posterior que té aparença de falsa bandera o un acte de guerra cibernètica, es confirma la veritable naturalesa dels esdeveniments passats; aquest és el seu modus operandi, i ho ha estat durant dècades.

El corol·lari d’aquesta cadena de crims, i la cadena composta de desinformació que la sosté, és que els qui es creuen la primera gran mentida –en la majoria dels casos la mentida de l’11 de setembre– veuen reforçada la seva falsa creença per cada operació posterior, fins al punt que estan disposats a creure’s gairebé qualsevol cosa. Atès que aquestes operacions estan ben planificades pels seus autors, la comprensió dels quals de la psicologia humana i la manipulació guia la seva presentació al públic destinatari, l’ensopiment de la població permet ara el que considerin oportú.

Com a exemple d’aquestes operacions de manipulació, és difícil no tornar a l’anomenada “intoxicació de Salisbury” de Sergei i Iúlia Skripal, en la qual pràcticament res del que el govern britànic afirmava i del que els mitjans de comunicació transmetien era cert o verificable. Tot el que sabem és que dos tipus russos van visitar Salisbury dues vegades aquell cap de setmana, i que Dawn Sturgess va morir diversos mesos després; tota la resta són enraonies basades en les declaracions d’agències, agents i autoritats categòricament poc fiables.

Pot prendre un temps perquè això s’assimili, perquè ens van dir molta cosa sobre els Skripals i els agents de la GRU, i vam veure els centenars d’homes amb PPE “netejant” –i destrossant– el centre de la ciutat de Salisbury; han d’haver estat fent alguna cosa! I tots vam escoltar com les víctimes de l’agent nerviós rus Novichok finalment es van recuperar gràcies al treball dedicat del personal de l’hospital, sota la instrucció dels assessors del proper Porton Down.

Porton Down, per descomptat, solia ser el centre de desenvolupament d’armes químiques i biològiques del Regne Unit, als anys 50 provant sarín en éssers humans que pensaven que estaven provant una cura per al refredat comú –Coronavirus. Més recentment, Porton Down va estar estretament involucrat en l’operació britànica per lluitar contra el brot de l’Ébola a Sierra Leone, coincidentment dirigida per l’ara famós coronel Alison McCourt. No és prudent descartar tals coincidències.

A mesura que el brot del Coronavirus 19 es polititza cada vegada més, amb els Estats Units acusant obertament la Xina de permetre que el virus s’escapés de les instal·lacions de Wuhan, o fins i tot de fer-ho expressament, val la pena recordar la història de Porton Down i qüestionar les seves activitats actuals, si més no perquè ningú ho fa! Tot i que com a laboratori de classe 4, ara està involucrat de manera similar en la prova de la presència de COVID-19 en les mostres dels pacients, la seva història suggereix que no hi haurà cap informació, igual que no hi va haver informació sobre la possessió per part de Porton Down de mostres de Novichok el març del 2018.

A més, ningú qüestiona realment que hi ha un brot molt greu de virus de la SARS-CoV-2 al Regne Unit, fins i tot si les estadístiques de morts i casos no són fiables i es presenten de manera deshonesta. Tot i l’aclaparador nombre de morts que es produeixen en la part “anciana i malalta” de la població, els mitjans de comunicació trien constantment els casos poc representatius i inusuals de persones més joves i aparentment sanes que per alguna raó han sucumbit al virus. El propòsit d’aquesta iniciativa de desinformació és donar suport a la falsa idea que “tots estem en risc”, i per tant tots han de seguir les pautes d’aïllament.

Però no és en les anàlisis del Regne Unit en el que em vull centrar. Més aviat és en l'”Edifici 7″ de la pandèmia COVID 19-Austràlia.

Les mesures adoptades pel govern australià amb el pretext de prevenir la propagació i la devastació del nou Coronavirus s’assemblen molt a les adoptades pels països europeus que lluiten contra el brot –la despesa pública massiva i sense precedents– de 320.000 milions de dòlars, per donar suport a l’assetjada economia i a alguns dels qui s’han quedat sense feina pel col·lapse de les indústries “no essencials” de l’hostaleria i el turisme; les sobtades i draconianes mesures per restringir els contactes socials i la transmissió del virus que impliquen un confinament per un període de temps no especificat, i la consegüent imposició de multes in situ de milers de dòlars als “resistents”; i la suspensió del procés parlamentari normal i de tota supervisió democràtica d’aquestes noves lleis.

El que tenim equival a la llei marcial, amb un govern per decret. La qual cosa seria justificable davant l’escalada de morts i el col·lapse dels sistemes de salut, com ha passat a Itàlia, França, Espanya i el Regne Unit –i els Estats Units.

Però igual que no hi va haver cap avió a reacció al qual culpar del sobtat enfonsament del World Trade Center 7, no hi ha cap pandèmia de COVID- 19 a la qual culpar del col·lapse de l’economia australiana, i de totes les morts excessives que resultaran dels milions de llocs de treball perduts, l’escalada de la violència domèstica, els suïcidis i les morts de persones massa temoroses d’anar al metge o a l’hospital per por de contraure el virus.

De fet, ni tan sols hi ha una epidèmia del Coronavirus a Austràlia, amb una xifra total de morts de només una desena part de les morts diàries a Nova York, el Regne Unit o Itàlia. La suma diària de casos diagnosticats de COVID–19 és ara d’una sola xifra, amb poca o cap evidència de transmissió comunitària no relacionada amb l’augment inicial de les xifres que va arribar amb el desembarcament a tots els estats d’Austràlia de passatgers infectats pel Ruby Princess i l’entrada no regulada d’australians que tornaven dels Estats Units i Itàlia abans que es tanquessin les fronteres.

Fa quinze dies es va anunciar que d’un total de 6.335 casos d’infecció a tota Austràlia, 238 eren a l’hospital, dels quals 81 eren a la UCI, i només 35 amb respiradors. Les 61 morts llavors s’han elevat ara a 80, amb una estructura d’edat típica dominada pels majors de 70 anys amb comorbiditats. 20 d’aquestes víctimes mortals procedien del creuer. Els nous casos estan ara en una sola xifra, mentre que es diu que més de 5.000 s’han recuperat, la majoria evidentment sense cap tractament; a diferència d’alguns països, la hidroxicloroquina no ha estat aprovada fins fa molt poc i només se n’ha informat de manera adversa, com una cosa que Donald Trump –beneït sigui– està promovent.

A la sensació que el govern australià té un altre programa s’hi suma la seva obstinada recerca d’una aplicació de vigilància que permeti el rastreig de contactes de COVID–19 –o de qualsevol altre agent infecciós– que s’està encoratjant als australians a instal·lar als seus telèfons mòbils. La seva reticència natural i la seva desconfiança inicial cap al govern seran superades pel bastó i la pastanaga, ja que se’ns diu que si tothom instal·la l’aplicació, la vida podrà tornar abans a la nova normalitat. Aquells que es neguin a fer-ho seran coartats i posats a la picota per les masses obedients i temoroses, que ja han mostrat una preocupant disposició a enfrontar-se als qui es resisteixen al confinament. Doblegar-se és una cosa molt poc australiana, així que aquesta tradició és una altra cosa posada cap per avall per la resposta al virus.

Si bé ara es parla molt de quan es pot suavitzar o finalment aixecar el confinament, els ministres del Govern són inflexibles i suggereixen que només un nou cas d’infecció que resulti de tal afluixament podria explotar en una nova epidèmia, per la qual cosa hem d’esperar més temps mentre continua la caça de l’assassí secret o es prova una vacuna (però, el fet que s’hagi impedit a la població adquirir qualsevol resistència a un segon brot dóna certa credibilitat a aquesta afirmació). Així doncs, el confinament social roman, malgrat les mesures per aixecar-lo als països realment afectats per la pandèmia, tot i el col·lapse de la nostra economia i societat al nostre voltant.

Sembla més aviat com si aquesta Nova Normalitat formés part de la Visió 2020, i una cosa que ni tan sols George Orwell podria haver imaginat. L’amenaça d’una “segona onada” és ara la base per a una aturada completa dels vols cap a i des d’Austràlia durant almenys un altre any. Aquells que cerquen escapar-se d’aquesta agradable però embrutidora i insular existència seran cada vegada més condemnats a l’ostracisme, com els pobres australians xinesos atacats per estranys al carrer i als quals se’ls diu que “tornin a casa”.

Aquests menyspreables i racistes atacs són el resultat natural dels injustificats i incendiaris atacs del Govern a la Xina, i els intents de fer-la responsable de la crisi que ells mateixos han creat. Poden treure les seves pròpies conclusions sobre el que hi ha darrere d’aquest assalt físic i verbal al nostre soci comercial més important i vital, així com sobre els veritables orígens de la SARS-CoV-2.

Jo ja n’he tret la meva de la runa de l’Edifici 7, i d’un altre esdeveniment a Nova York el passat mes d’octubre en què hi va participar la supervisora ​​de preparació per a la pandèmia d’Austràlia, Jane Halton. Però igual que el WTC7, l’esdeveniment 201 ha estat tapat, renaixent com a “COVID 19”.

David Macilwain viu a Austràlia, però va créixer i es va graduar al Regne Unit.

Font: American Herald Tribune