L’engany i el bel·licisme d’Obama van matar l'”esperança i el canvi” que va prometre a la campanya electoral. No hauríem d’estar tristos de veure’ls desaparèixer.

Els estatunidencs estan farts d’un “idealisme esbiaixat, confús, deshonest i ferotge”, com va escriure H.L. Mencken fa cent anys. Tot i que Mencken condemnava el president Woodrow Wilson, el mateix veredicte podria caracteritzar el llegat de l’expresident Barack Obama.

Obama ara està en una gira de llibres fent crides a un govern honest, a la virtut cívica i a d’altres coses similars. Però Obama va fer més per desacreditar l’idealisme que qualsevol altre president des de Wilson.

Fa una dotzena d’anys, els estatunidencs van ser captivats pel recent elegit president d’Illinois. Després de l’engany i la demagògia de l’era de George W. Bush, la primera campanya presidencial d’Obama amb el seu lema “Yes, We Can” va convèncer els estatunidencs que podia restaurar personalment la grandesa moral del govern. El seu idealisme va ser personificat pel famós cartell de la campanya “Esperança” que pràcticament deïficava el candidat.

Poc abans de la seva primera presa de possessió, Obama va anunciar: “El que es requereix és la mateixa perseverança i idealisme que van mostrar els nostres fundadors”. Després del discurs inaugural d’Obama, els mitjans de comunicació se’n van alegrar com si una nova era d’idealisme polític hagués arribat.

Pràcticament tothom es va unir a la cursa per canonitzar el nou president. Menys de 12 dies després que assumís el càrrec, Obama va ser nominat per al Premi Nobel de la Pau, que va rebre més tard aquell mateix any. El primer ministre indi Manmohan Singh va declarar en un sopar d’estat a la Casa Blanca: “Aplaudim calorosament el reconeixement del Comitè Nobel pel toc de sanació que ha proporcionat, i el poder del seu idealisme i la seva visió”. Poc després de rebre el Nobel de la Pau, Obama va anunciar que triplicaria el nombre de tropes dels Estats Units a l’Afganistan. El Nobel de la Pau va ajudar a protegir-lo de les crítiques mentre bombardejava set països durant la seva presidència.

L’idealisme a l’estil d’Obama es va convertir ràpidament en un vel per a les atrocitats federals. El Dia de Commemoració de l’Holocaust, el 23 d’abril de 2009, Obama va fer una crida a “lluitar contra el silenci que és el major co-conspirador del mal”. Irònicament, aquell mateix dia, Obama va decidir oposar-se a la creació d’una comissió de la veritat per investigar i exposar enèrgicament els crims de l’administració Bush.

Després que Obama visités la seu de la CIA i elogiés la seva audiència per ajudar a “defensar els nostres valors i ideals”, Obama va decidir no enjudiciar cap funcionari de la CIA, que va crear un règim secret de tortura arreu del món, perquè ” és important mirar cap endavant i no cap enrere”.

Durant els cinc anys següents, els funcionaris de l’administració Obama van lluitar enèrgicament contra una investigació del Senat sobre els abusos de la tortura de Bush, i Obama va defensar personalment la CIA després que fos sorpresa espiant il·legalment el Senat per frustrar la investigació. El govern d’Obama també va torpedinar cada demanda d’una víctima de tortura en un tribunal dels Estats Units.

El 2011, Obama va embolicar la seva decisió de bombardejar Líbia invocant “valors democràtics” i els “ideals” que va afirmar que eren “la veritable mesura del lideratge estatunidenc”. Però els grups terroristes que lluitaven contra el dictador Moammar al-Gaddafi ja estaven massacrant civils. Obama estava tan convençut de la justícia d’atacar Gaddafi que les persones que ell va designar van assenyalar que la llei federal (com la Llei de Poders de Guerra) no podia limitar la seva missió de salvació. En el caos en què es va sumir Líbia posteriorment, l’ambaixador Christopher Stevens i tres estatunidencs més van morir durant un atac al consolat dels Estats Units a Bengasi. Quan els seus cadàvers van arribar als Estats Units, Obama va saludar les víctimes per encarnar “el coratge, l’esperança i, sí, l’idealisme, aquesta creença estatunidenca fonamental de que podem deixar aquest món una mica millor que abans”. La retòrica tranquil·litzadora d’Obama no va aconseguir dissuadir la proliferació dels mercats d’esclaus on els migrants negres es venien obertament a Líbia.

Obama va declarar que els “ideals dels Estats Units encara il·luminen el món, i no els abandonarem per conveniència” en el seu primer discurs inaugural. Però un dels llegats més impactants d’Obama va ser la seva reivindicació de la prerrogativa de matar ciutadans estatunidencs etiquetats com a sospitosos de terrorisme sense judici, sense avís i sense cap possibilitat que els individus marcats s’hi oposessin legalment. Els advocats d’Obama fins i tot es van negar a revelar les normes utilitzades per designar els estatunidencs per a la mort. Els atacs amb avions no tripulats es van multiplicar per deu sota el mandat d’Obama, i ell personalment va triar els qui serien assassinats a les reunions setmanals dels “Dimarts del Terror” a la Casa Blanca, en què es van presentar desfilades en Power Point dels possibles objectius .

Idealisme corcat

Any rere any, les mentides i els abusos de poder d’Obama van corcar l’idealisme que el va ajudar a obtenir la presidència. Com a candidat presidencial va prometre “no més escoltes telefòniques il·legals”, com a president va ampliar enormement les confiscacions il·legals fetes per l’Agència de Seguretat Nacional dels correus electrònics i altres arxius dels estatunidencs.

Va prometre transparència però va esbudellar la Llei de Llibertat d’Informació i va processar el doble d’estatunidencs per violacions de la Llei d’Espionatge que tots els presidents junts des de Woodrow Wilson.

Va denunciar permanentment l'”extremisme” al mateix temps que la seva administració s’associava amb l’Aràbia Saudita per a enviar armes als grups terroristes que estaven massacrant civils sirians en un intent fallit de fer caure el règim de Baixar al-Àssad.

Obama va ajudar a establir una Democràcia d’Impunitat en què els governants no paguen cap preu per les seves malvestats. Com va assenyalar The New York Times després de les eleccions del 2016, el govern d’Obama va lluitar als tribunals per preservar la legalitat de les pràctiques de l’extinta administració Bush, com la tortura i la detenció d’estatunidencs arrestats al seu país com a “combatents enemics”.

L’agost passat, en el seu discurs davant la Convenció Nacional Demòcrata, Obama va declarar: “Mirin, entenc per què molts estatunidencs estan en contra del govern”. Però mai ha reconegut el seu paper personal d’amargar la vida a milions d’estatunidencs que es van creure el seu “El Sr. Smith va a Washington” el 2008.

En lloc de restaurar la confiança en el govern, la presidència d’Obama simplement va confirmar les pitjors sospites de milions d’estatunidencs sobre la classe dirigent.

Els darrers anys de la seva presidència, era molt més probable que Obama condemnés el cinisme en lloc de pregonar l’idealisme. A la fi de la presidència d’Obama, l’idealisme va ser atropellat a l’autopista política. La promesa de Donald Trump el 2016 de “drenar el pantà” va ser la darrera promesa política perversa, almenys segons els estàndards de l’establishment de Washington. La cursa presidencial del 2020 entre Trump i Joe Biden ha estat tan edificant com un anunci d’ungüent per a hemorroides.

L’últim refugi d’un pocavergonya

Però aquest és un fet positiu per a qualsevol que valori el tracte directe en la vida pública. L’idealisme ha superat el patriotisme com a últim refugi d’un pocavergonya. Les crides idealistes van ser utilitzades pels presidents John F. Kennedy, Lyndon Johnson i Richard Nixon per a reivindicar la guerra del Vietnam, pel president Bill Clinton per a santificar el bombardeig de Sèrbia, i pel president George W. Bush per a dignificar la devastació de l’Iraq.

Els principals mitjans de comunicació gairebé sempre estan disposats a ajudar els presidents a encobrir la carnisseria estrangera amb pomposes bajanades. El columnista del Washington Post, David Ignatius, va declarar a finals del 2003 que la guerra de Bush contra l’Iraq “pot ser la guerra més idealista que s’hagi lliurat en els temps moderns”.

L’idealisme encoratja els ciutadans a veure la política com una activitat basada en la fe, transformant els polítics de xarlatans en salvadors. La qüestió no és el que el govern va fer en el passat, la qüestió és com ho hem de fer millor en el futur. Se suposa que la xerrameca pietosa dels polítics redueix radicalment el risc de la perfídia posterior.

I aquest podria ser el ganxo que els mitjans de comunicació fan servir per coronar Joe Biden com a un idealista renascut, perpetuant així el mateix escut de tefló que li va proporcionar durant la campanya presidencial.

Els primers estatunidencs van idealitzar la Constitució, però, gran part de la carrera de Biden s’ha dedicat a destruir els drets constitucionals i legals dels estatunidencs.

Biden va ser l’arquitecte dels programes federals de confiscació de béns que injustament van saquejar milers de milions de dòlars d’estatunidencs innocents. Com a president del Comitè Judicial del Senat, Biden va coescriure el projecte de llei de 1994 sobre el crim que, segons The New York Times, va ajudar a generar “l’explosió de la població carcerària”. Biden va presumir el 1994 que “cada projecte de llei sobre crims importants des de 1976 que ha sortit d’aquest Congrés… ha tingut el nom del senador demòcrata de l’Estat de Delaware: Joe Biden.”

Però Biden probablement pot esborrar el seu sòrdid historial si defensa el tipus d’idealisme preferit de Washington, que exalta l’acció del govern com la més alta expressió del millor de nosaltres. Després de les interminables denúncies de Trump sobre l’Estat Profund, l’establishment polític s’esforça per posar el govern federal i Washington altra vegada en un pedestal.

Com un recent titular del Washington Post va proclamar: “L’aristocràcia de Washington espera que una presidència de Biden faci que el debat sigui important altra vegada” (el Post ràpidament va canviar el seu titular inicial a “Establishment de Washington” però “aristocràcia” va romandre en el cos de l’article). Aquesta mateixa aristocràcia espera que l’idealisme proveeixi les paraules màgiques per fer que el poble torni a confiar en els seus màxims dirigents.

“L’idealisme salvarà el món”, va proclamar el president Woodrow Wilson poc després de la Primera Guerra Mundial, deixant gran part d’Europa en ruïnes i aplanant el camí per a les invasions comunistes i nazis. Avui dia, l’idealisme és sovint positiu pensant en la creixent servitud. Obama va ser el darrer president que es va basar en la retòrica de “rendibilitzar l’halo” per a desdibuixar la realitat política. Els estatunidencs no es poden permetre venerar més líders idealistes àvids de prendre el poder o començar noves guerres.

James Bovard és l’autor de “Lost Rights, Attention Deficit Democracy, and Public Policy Hooligan”. També és columnista de l’USA Today. Segueixin-lo a Twitter @JimBovard.

Font: The American Conservative