Si no m’hagués cenyit a un titular raonablement breu, hauria utilitzat aquest altre: “Breus consideracions al voltant de l’absurd debat sobre si Espanya és o no una democràcia plena”. No és gens absurd qualificar d’absurd aquest debat, que avui ocupa tants titulars. La qualificació d’absurd, que dono a aquest debat, només serà una qualificació absurda per a aquells conciutadans que no s’han preguntat mai si la pertinença a la Zona Euro és compatible amb la democràcia. És a dir, serà absurda “només” per a la gairebé totalitat dels nostres conciutadans. Però és molt possible que, com deia Viktor Frankl, el que és anormal dins de l’anormalitat sigui normalitat.

Doctors té la Santa Mare Església, deien quan era petit. Acadèmics i experts té ara el nou Sant Pare Neoliberalisme. Però jo, des de la meva ignorància, creia que, a les nostres “democràcies”, l’acte més transcendental de qualsevol legislatura era l’aprovació dels pressupostos. I creia que això només era possible gràcies a alguna cosa prèvia, encara més bàsica: la capacitat dels estats per a decidir quina quantitat de moneda s’emetrà. Creia que era aquesta massa monetària la que feia possible els pressupostos. Sense uns pressupostos democràticament aprovats, jo, en la meva ignorància, creia que no hi havia cap democràcia. Ni plena, ni tan sols millorable. Es tractaria senzillament d’una democràcia inexistent.

Doncs bé, ara a la Zona Euro és el BCE (Banc Central Europeu) el que té el dret exclusiu d’autoritzar l’emissió d’euros. Els estats membres en poden emetre, però la quantitat ha de ser autoritzada per endavant pel BCE. Tot i que els bancs centrals nacionals de la zona euro imprimeixen, encunyen físicament i retiren de la circulació els bitllets i monedes, són la CE (Comissió Europea) i el BCE els que tenen la potestat de controlar i supervisar l’emissió d’euros. “És clar –diuen els nostres conciutadans tan ben informats gràcies als nostres gran mitjans corporatius–, simplement hem transferit aquesta competència a la Unió Europea”. Però el problema és que ho diuen donant per descomptat que tal emissió d’euros la decideixen conjuntament i democràtica els estats membres.

Quants conciutadans s’han preguntat per la legitimitat democràtica de la mateixa Comissió Europea? És una qüestió que excedeix àmpliament la pretensió de brevetat d’aquest article. Però el qui tingui algun interès en saber si actualment la Zona Euro és compatible amb la democràcia pot informar-se en articles com aquest de Vicenç Navarro. Quants conciutadans s’han preguntat per què la presidenta del BCE, Christine Lagarde, es permet comunicar les decisions econòmiques més transcendentals com una cosa ja feta i sense donar cap explicació sobre els qui prenen aquestes decisions, quins són els arguments que les sustenten, etc.

És sorprenent que els ciutadans de la Zona Euro no sàpiguen que, més enllà de la teoria, l’emissió d’euros no depèn realment de la decisió dels estats sinó de la decisió d’una discreta elit que està per sobre dels estats, de la qual Christine Lagarde n’és només la cara visible. Sobre ella ja vaig escriure el juny del 2016 un article del qual no en canviaria ni una coma. En l’inici d’aquesta crisi, més concretament el passat 13 de març, Christine Lagarde afirmava que el BCE no tenia per què estar en la primera línia davant d’aquesta crisi. Uns dies després sorprenia tothom amb l’anunci que compraria bons públics i privats per valor de 750.000 milions d’euros. Qui pren aquesta mena de decisions tan transcendentals? Amb quins criteris les pren? Si pretenen que creguem que no es tracta d’un organisme privat, com és que mai donen cap mena d’explicació de les seves decisions?

Que la nostra societat ignori tot això, que ignori amb quines regles funciona la Zona Euro, és sorprenent. Però és un absurd que té una clara causa: el segrest de la informació i el segrest de les esquerres per les grans famílies financeres. Les esquerres polítiques que s’haurien d’haver enfrontat a semblant desastre estan desaparegudes. Els grans mitjans “progressistes” sí que estan sempre ben actius, tot i que… silenciant tota aquesta problemàtica mentre suren en un núvol: el de l’inqüestionable cas que estem en el millor dels sistemes possibles! Un cop més em ve al cap aquella precisa observació d’Ernesto Che Guevara: “Poden [els banquers internacionals] donar-se el luxe fins i tot de finançar una ‘esquerra controlada’ que de cap manera ni denunciï ni ataqui el cor del Sistema: el Banc Central i els cicles d’expansió-inflació/recessió-deflació”.

I acabo referint-me a la sorpresa de molts davant la intensitat de les revoltes d’aquests dies. A la sorpresa de molts dels qui participen en aquest debat sobre si Espanya és o no una democràcia plena. Jo més aviat estava sorprès que anessin passant els anys sense que es donessin aquestes revoltes. Sembla cert que el milionari Henry Ford va comentar un dia: “Si la gent entengués com funciona el nostre sistema financer, crec que hi hauria una revolució abans de demà”. Parafrasejant tal comentari, jo diria: “Si els nostres conciutadans de la Zona Euro entenguessin com funciona el nostre sistema financer, crec que hi hauria una revolució abans de demà”.

Hi ha, certament, les particularitats de la millorable “democràcia” espanyola. Les que tenen a veure amb la llibertat d’expressió són les que han desencadenat aquests dies les revoltes i el debat sobre si Espanya és o no una democràcia plena. I en el cas de Catalunya, s’hi afegeix tant la gran qüestió de l’autodeterminació com la de l’amnistia. Aquestes reivindicacions eren les que figuraven en les grans pancartes de les concentracions. Però darrere de tot això hi ha, com també és evident en les respostes dels joves manifestants, la situació d’aclaparaments econòmics sense sortida ni cap futur, mentre una indecent elit cada vegada té més diners i poder. En tot això, els responsables últims són les cúpules de la Unió Europea que no són dipositàries d’un veritable mandat democràtic per a ser on són i prendre les decisions que prenen. Per tant, la pertinença a la Zona Euro és incompatible amb la democràcia. I en conseqüència, el debat sobre si Espanya és o no una democràcia plena és un debat que no té sentit.