Els polítics, “experts”, acadèmics i grans mitjans que estan a la nòmina de Paul Kagame i els seus poderosos padrins coneixen sempre a l’instant l’autoria de tants terribles crims que es donen al voltant d’aquest personatge de malson. És com si tinguessin allò que sol anomenar-se ciència infusa. I he de començar per aclarir que s’equivoquen els qui creguin que certs “grans” polítics, com Tony Blair (que espero que un dia s’assegui a la banqueta, acusat de crims contra la humanitat), són padrins protectors de Paul Kagame. No. Són més aviat lacais al seu servei.

En un article titulat “El dictador que ens va enganyar”, que porta el subtítol “El judici de l’heroi d’Hotel Rwanda ha de ser un toc d’atenció a Occident”, publicat el passat 23 de febrer, l’autor Ian Birrell expressa la seva estranyesa davant la sorprenent impunitat internacional de què gaudeix Paul Kagame. És la mateixa estranyesa, i sobretot indignació, que un cop més expresso també jo davant un nou crim atroç: el de l’ambaixador italià a la República Democràtica de Congo, Luca Attanasio, i els seus dos acompanyants. Sobre aquests “il·lustres” lacais de Paul Kagame, Ian Birrell recull en el seu article algunes substancioses anècdotes:

“Per què, em va preguntar fa deu anys [Paul Rusesabagina], Gran Bretanya estava apuntalant aquest dèspota amb grans dosis d’ajuda quan la seva democràcia era una farsa tan òbvia? […]. Kagame està enviant un missatge clar als seus crítics amb aquest segrest i judici: ningú està fora del seu abast, sigui qui sigui i visqui on visqui. Només diumenge passat, un altre destacat membre de l’oposició va morir a Ciutat del Cap en un tiroteig que porta totes les característiques d’un assassinat selectiu. […] la presència de Rusesabagina al tribunal de Kigali ens recorda de nou la validesa de les seves paraules quan vam parlar fa una dècada: per què la Gran Bretanya dóna suport a aquesta figura bàrbara? Fins i tot ara, fins i tot avui. […] Ara no hi hauria d’haver dubtes sobre la veritable naturalesa del règim de Kagame. […] Cada vegada més antics lleials s’han pronunciat consternats pel descens de la seva nació en la foscor.

[…] Gran Bretanya injecta enormes sumes a aquesta petita nació centreafricana –111 milions de lliures esterlines només els darrers dos anys– mentre que el seu president gasta 30 milions de lliures esterlines patrocinant l’Arsenal FC, el seu club de futbol preferit. Els nostres funcionaris fan informes patètics que parlen de ‘construir institucions governamentals eficaces’ i ‘desenvolupament d’una societat oberta i inclusiva’, mentre que Kagame mata els seus crítics, anul·la els límits de les penes, empresona els enemics polítics, aixafa la llibertat d’expressió i tanca el més mínim espai per a la societat civil.

Només la setmana passada va dir a la CNN que ‘Occident no és qui defineix el que és la democràcia’ […] Ara es prepara per a rebre membres de la reialesa, presidents i primers ministres d’arreu del món, després d’haver rebut la reunió bianual de caps de govern de la Commonwealth, que se celebrarà a Kigali el juny.

Tanmateix, per què a aquest monstruós dictador se li ha donat un esdeveniment tan prestigiós quan, per exemple, mai no ha anat a Ghana, malgrat els seus llaços molt més estrets amb Gran Bretanya, la seva genuïna democràcia i el seu significat simbòlic com la primera nació africana a obtenir la independència?

Fins i tot si Rwanda fos un èxit desbocat, no hi hauria excusa per a la persistent intromissió de Kagame als estats veïns i la salvatge repressió. Tanmateix, els polítics de tot l’espectre polític han caigut als peus de l’home fort. Tony Blair va anomenar Kagame un ‘visionari’, el va felicitar per una victòria electoral falsa, va prendre prestat el seu jet privat, va defensar la seva intervenció a la RDC i va fer servir el seu vincle amb el president per ajudar a construir un imperi dedicat a l’assessorament.

Bill Clinton va anomenar Kagame un dels ‘líders més grans del nostre temps’. David Cameron va afirmar que Rwanda era ‘una història d’èxit’ i ‘un model a seguir per al desenvolupament’. El seu exministre de desenvolupament Andrew Mitchell segueix sent un animador constant i, casualment, recapta 39.600 lliures esterlines per nou dies de treball l’any assessorant un banc a Kigali dirigit per l’exministre de Finances. Mentrestant, les grans organitzacions benèfiques de desenvolupament apaivaguen aquest brutal règim amb el seu silenci per mantenir el flux dels seus quantiosos ingressos.

[…]

A Do Not Disturb, un proper llibre de la periodista Michela Wrong que investiga el descarat assassinat de l’excap d’intel·ligència i rival polític de Kagame Patrick Karegeya a Johannesburg, hi ha una cita de Kagame que sembla molt encertada per a explicar el seu enfocament impertorbable per a eliminar els enemics: ‘Aquests wazungus [blancs] fan soroll, però amb el temps ho obliden’. El seu règim s’ha tornat tan arrogant que ara amb prou feines oculta les seves accions. ‘Quan tries ser un gos, mors com un gos, i els encarregats de la neteja netejaran les deixalles perquè no facin pudor’, va dir el ministre de Defensa de Kagame després d’aquell assassinat. El seu president, en l’entrevista amb la CNN, afirma absurdament que a Rusesabagina ‘més o menys se’l va dur’ a Kigali.

[…] alguns desertors prominents afirmen que el president es burla en privat dels seus partidaris occidentals. ‘Anomena els meus sonats aquests polítics britànics que canten les seves lloances tothora’, va dir David Himbara, que va passar sis anys treballant amb Kagame com el seu cap de política i secretari privat principal. Va afegir que a esquenes de Blair, Kagame se’n riu de com desplega un exprimer ministre de Gran Bretanya com el seu afalagador a baix preu.”

Sí, és així de sorprenent: Tony Blair és un lacai que li surt barat a Paul Kagame. El mateix es podria dir de la seva esposa Cherie, advocada defensora del general Karenzi Karake, detingut a Londres el juny del 2015 en virtut del mandat d’arrest emès pel jutge Fernando Andreu. I el mateix que dic del clan Blair es podria dir del clan Clinton, del clan Michel, etc. Per a aquells que no sàpiguen qui són els membres d’aquest darrer clan, ho aclariré breument: l’actual president del Consell Europeu i exprimer ministre belga, Charles Michel, és el fill de Louis Michel, gran encobridor dels crims de Paul Kagame, exministre belga d’Afers Exteriors i excomissari europeu de Desenvolupament i Ajuda humanitària.

L’explicació d’aquesta sorprenent impunitat de Paul Kagame i encobriment de tots els seus crims no crec que sigui, de cap manera, la que apunta Ian Birrell: “la culpa pel fracàs del món en aturar el genocidi”. És un argument massa gastat ja. Aquesta gent no saben el que és el sentiment de culpa. Molts d’ells saben molt bé que el genocidi no és una cosa que ells no van ser capaços d’aturar, sinó que senzillament ho van permetre ben conscientment per no interferir l’avanç de l’FPR cap a Kigali. Fins i tot saben que haurien de tenir una culpa encara més gran per haver permès que Paul Kagame provoqués un nombre incomparablement major de víctimes que les víctimes tutsis de la primavera del 1994. Per què no haurien de tenir culpa també per permetre a Paul Kagame tots aquests inacabables crims?

Des del meu punt de vista l’explicació de tant encobriment és una altra. Des de fa anys, per a les poderoses “famílies” financeres anglosaxones que concentren realment el poder de decisió a Occident (i que pretenen un unilateralisme mundial ja impossible) Paul Kagame és molt important, probablement més important que aquests “grans” polítics que estan al seu servei. Ja fa anys que ho vaig entendre. Ho vaig explicar fa una dècada en el voluminós llibre La hora de los grandes “filántropos”. Aquest estat de coses és tan desolador, la sensació d’impotència que s’apoderava dels oients de les meves conferències era tal, que em vaig veure obligat a escriure un tercer llibre: Los cinco principios superiores.

Quins són aquests cinc principis inexorablement més poderosos que els diners, la força de les armes o el control de la informació?: el primer és la profunda interrelació i interdependència entre tot el que existeix, el segon és la impermanència de tot, etc. En relació a aquest segon principi superior a vegades em venen a la ment “estranyes” preguntes: com haurà estat la trobada post mortem tant de David Rockefeller com del seu gran col·laborador Zbigniew Brzezinski amb els milions d’éssers humans la passió i mort dels quals va ser el resultat de les seves grans estratègies de dominació global?, com serà la trobada post mortem de Paul Kagame amb tots aquells éssers humans de l’assassinat dels quals n’és responsable.

Així, tan radicalment, ha canviat l’estatus de Paul Kagame des que aquell desconegut descendent de l’aristocràcia feudal tutsi ruandesa exiliada a Uganda fos seleccionat pels serveis secrets estatunidencs per a ser format militarment a Fort Leavenworth i fos reenviat a l’Àfrica per a liderar la conquesta del riquíssim Zaire des de la Rwanda prèviament “alliberada”. La mena de criminal que és Paul Kagame va ser posat en evidència a l’Audiència Nacional espanyola per diversos testimonis coneixedors propers a ell. Ho vaig explicar el 2009 en l’apartat titulat “Paul Kagame: un nom maleït” del llibre África, la madre ultrajada.

Després de l’assassinat de Fred Rwigyema, comandant general de l’FPR i viceministre ugandès de Defensa (que no volia causar danys innecessaris a la població civil i que no era prou proanglosaxó) i el dels comandants Peter Bayingana i Chris Bunyenyezi (els dos obstacles en la cadena de comandament perquè Paul Kagame prengués el control de l’FPR), entra a l’escena el monstre Kagame. Tanmateix, fins i tot ja abans, Paul Kagame era detestat fins i tot pels seus propis homes. A causa de les seves tortures, els seus cruels mètodes i els seus assassinats d’innocents en la direcció del DMI (Directorate of Military Intelligence) de la Uganda de Yoweri Museveni era anomenat Pilat.

Paul Kagame és algú mogut per una arrogància, un rancor i una crueltat extremes, que només em resulten comparables als d’Adolf Hitler. Estic segur que si aquest veritable monstre hagués aparegut en un país més poderós, hagués conduït el món a un holocaust com el de la Segona Guerra Mundial. El que és inqüestionable és que la seva “gesta” contra els “genocides hutus” i contra les desenes d'”ètnies inferiors” que componen la població del “primitiu” Zaire, actual RDC (República Democràtica del Congo), no té res a envejar al genocidi nazi pel que fa a magnitud, perversitat i deliri. Però aquest factor humà, la personalitat trastornada i perversa de Paul Kagame, imprescindible per entendre el dossier Rwanda-Congo, igual que ho és la personalitat d’Adolf Hitler per entendre la Segona Guerra Mundial, romandrà per a la segona part d’aquest article. És molt probable que també sigui imprescindible per entendre l’assassinat de l’ambaixador i els seus dos acompanyants.

El fet és que tal conjunt de lacais-propagandistes d’aquest Frankenstein, creat per l’actual imperi global ja en decadència, semblen tenir preparades les informacions sobre l’autoria dels seus continus crims, per tal de proclamar-la no en qüestió de dies sinó de tan sols hores. Així va passar en el cas de l’assassinat dels tres membres espanyols de Metges del Món el 18 de gener de 1997, que vaig viure molt en directe. Era el novè dia del meu dejuni a les portes del Consilium europeu a la rotonda Schuman de Brussel·les. Tots els qui intentàvem aturar la carnisseria de refugiats hutus al Zaire, inclosa la comissària Emma Bonino, vam quedar commocionats. Però tant o més impactant que l’assassinat en si mateix va ser la mentida terrible, descarada, impúdica: el mateix dia, tots els titulars del món adjudicaven el triple crim “als hutus”. Així ho vaig escriure en el pròleg de la versió espanyola del pertorbador i valent llibre testimoni Fugir o morir al Zaire, escrit per una refugiada, Marie-Béatrice Umutesi:

“[…] eren els amargs dies en què coneixíem l’assassinat a Rwanda dels tres cooperants espanyols membres de Metges del Món, Flors, Manolo i Luis. Els dies en què, amb sorprenent lleugeresa, sense cap mena de contrast informatiu ni sentit crític, la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació donava per bona la versió, sorgida de fosques fonts, que adjudicava aquest triple crim, com sempre, als interahamwe. Els dies en què aquestes mateixes tèrboles fonts s’esforçaven per convèncer el món que ja no quedaven refugiats al Zaire, que tots havien retornat, feliços, a la nova Rwanda. Els dies en què tants altres experts i ONG donaven tan fàcilment per bona aquella ‘farsa internacional’, com la va qualificar la comissària Bonino. Els dies, en definitiva, en què Marie-Béatrice i els seus companys se sentien abandonats per la comunitat internacional, fugien terroritzats, morien o perdien els seus éssers estimats sense entendre per què eren tractats com genocides, per què eren abandonats per tots com si d’empestats es tractés, per què es negava fins i tot que existissin.”

Tot i que, com afirma Ian Birrell, l’arrogància de Paul Kagame és tal que ara ja ni es preocupa d’adjudicar als altre els seus propis crims. Aquesta vegada han estat els seus lacais congolesos els qui, en qüestió d’hores, han adjudicat el triple crim “als hutus”, els ruandesos de les FDLR. Acusacions tan a la lleugera que han obligat el viceprimer ministre d’Interior de la RDC, Innocent Bokele, a suspendre de les seves funcions el director adjunt del seu gabinet, Bulakali Aristide. Per contra, nosaltres, quan ens atrevim a exposar una hipòtesi sòlidament fundada, com la que apunto al títol mateix d’aquest article, ho fem basant-nos en un gran conjunt d’indicis i antecedents que, acumulats durant dècades, ens porten sempre, inexorablement, al mateix pervers personatge.

En primer lloc, referint-me ja a l’autoria de l’assassinat de l’ambaixador italià a la RDC, Luca Attanasio, al costat dels seus dos acompanyants, una cosa és clara: com sabem bé els qui realment estem interessats en la gran tragèdia que es viu a l’est de la RDC fronterer amb Ruanda (el Kivu Nord i Kivu Sud) i com acaba de manifestar l’ONU en el seu recent informe del dia 23 del desembre passat, aquestes riques províncies estan de facto ocupades ja per Rwanda. I la història ens diu que a tota regió controlada per Paul Kagame, res que tingui alguna importància, i menys encara l’assassinat de tot un ambaixador europeu, es porta a terme sense que sigui una decisió personal seva i del seu entorn immediat. És el que, després de molts anys d’investigacions, queda meridianament clar a l’auto del jutge Fernando Andreu sobre l’autoria de tots i cadascun dels assassinats de nou conciutadans espanyols (cinc a Rwanda i quatre al Kivu Sud).

Existeixen a més bastants indicis d’aquesta autoria, que han estat exposats en diversos articles anteriors: la llengua kinyarwanda en què s’expressaven els atacants, la impossibilitat que es tractés de “genocides hutus” donada la gran proximitat del lloc de l’atemptat a les posicions i recintes militars tant de les forces armades ruandeses com congoleses, etc. Forces aliades des de fa temps “per acabar amb els grups rebels criminals [suposadament tots ells hutus i enfrontats al règim ruandès] que operen en aquesta zona”. En aquest sentit, cal destacar, entre d’altres, els lúcids articles d’Emmanuel Neretse a The Rwandan.

Pel que fa a les possible motivacions d’aquest crim m’hi hauré d’estendre una mica més. Es tracta d’una qüestió clau. En aquests mateixos dies, amb motiu de l’assassinat de l’ambaixador, el periodista Victor Ternosky m’acaba de fer una entrevista per la ràdio de la Federació Russa Sputnik. El seu prec inicial va ser propi d’un gran professional: “Li prego, senyor Carrero, que, sense distreure’ns en qüestions secundàries, m’intenti explicar el nucli d’aquest problema. És a dir, que m’ajudi a comprendre què està passant en aquesta regió. Perquè, francament, molts professionals de la informació no ho aconseguim entendre”.

Molt bona pregunta, que em va facilitar centrar-me en el que és essencial. I fer-ho des de l’experiència, no des de teoritzacions acadèmiques. Teoritzacions des d’un món acadèmic en el que els “grans” professors estan tan perduts com els professionals del periodisme. Mons tots dos en els quals campeja allò que els mestres zen anomenen la ignorància verinosa. Aquesta es diferencia de la simple ignorància en què els afectats per ella no només no saben sinó que, a més, ignoren que no saben; creuen saber sobre allò que en realitat no en saben res.

Així doncs li vaig explicar la confidència que, fa ja anys, m’havia fet un rellevant membre de l’oposició al règim totalitari i criminal de Paul Kagame: un alt càrrec de l’Administració dels Estats Units li havia proposat portar-lo a les més importants posicions de poder polític a Rwanda si, a canvi, col·laborava amb ells en l’operació d’annexió de l’est de la RDC. A partir d’aquí, podem anar col·locant la resta de peces d’aquest complex, terrible i sanguinari trencaclosques. Una altra de les més contundents confirmacions de l’existència d’aquest projecte és la carta que Paul Kagame va dirigir a Jean Baptiste Bagaza el 10 d’agost de 1994. En ella es refereix, a més, a allò que ara m’interessa tractar: ​​el gran obstacle que per aquest pla representa qualsevol observador internacional, i més encara tot un ambaixador europeu.

L’any 2009, Christopher Black, advocat de la defensa al Tribunal Penal Internacional per a Rwanda, ens va fer arribar a diverses persones una carta que el seu ajudant havia trobat entre les desenes de milers de documents “perduts” als arxius del Tribunal Penal Internacional per a Rwanda. Tot i que molts d’aquests documents són molt importants, com és el cas de l’Informe Gersony, no havien estat tinguts mai en compte pels qui prenen les decisions en aquest alt tribunal de l’ONU, un tribunal totalment manipulat pels Estats Units i Gran Bretanya (com va denunciar públicament la que en va ser la fiscal, la suïssa Carla del Ponte). Es tractava d’una carta personal de Paul Kagame, ja llavors líder de l’FPR, al seu amic el també extremista tutsi i dictador burundès Jean Baptiste Bagaza. Es tractava d’una carta en què donava detalls sobre el seu “pla sobre el Zaire”; una carta en la qual afirmava que la presència dels refugiats hutus al Zaire, i, sobretot, la presència de la comunitat internacional al costat d’ells, podria fer fracassar aquest pla; una carta en la qual es referia també a les tasques que els seus aliats estatunidencs, britànics i belgues estaven realitzant perquè tal projecte arribés a bon terme; una carta que vaig recollir en el meu llibre África, la madre ultrajada:

“Estigui segur que el nostre pla continuarà tal com ho vam acordar després de la nostra última reunió a Kampala. La setmana passada em vaig posar en contacte amb el nostre gran germà Yoweri Museveni i hem decidit dur a terme algunes modificacions sobre el pla. En efecte, com vostè va constatar, la presa de Kigali va provocar de seguida el pànic entre els hutus, que van prendre la ruta cap a Goma i Bukavu. Ens ha semblat que la presència d’un gran nombre de refugiats ruandesos a Goma i, sobretot, de la comunitat internacional, pot fer fracassar el nostre pla sobre el Zaire. Només podrem ocupar-nos del Zaire després de la tornada dels hutus. S’han fet servir tots els mitjans perquè tornin el més aviat possible. Tanmateix, els nostres serveis externs d’informació continuen rastellant l’est del Zaire i els nostres col·laboradors belgues, britànics i estatunidencs la resta del país. Els informes sobre aquestes activitats seran revisats els propers dies.

Pel que fa al Pla Burundi, estem molt contents de la feina feta per vostès per tal de fer fracassar la política del FRODEBU[1]. Cal continuar paralitzant el poder del FRODEBU fins que es podreixi totalment la situació, per així poder justificar les accions de vostès, que no hauran de fallar en l’objectiu. Els nostres soldats seran desplegats, en aquesta ocasió, no solament a Bujumbura sinó també als llocs que vostè consideri estratègics. Els nostres elements estacionats a Bugesera estan preparats per intervenir en qualsevol moment. El pla per a Burundi ha de ser executat amb rapidesa, abans que els hutus de Rwanda s’organitzin.”

Sabem que precisament per aquest motiu es va assassinar els missioners i humanitaris espanyols. Però a més, en l’adjudicació de tals crims “als genocides hutus” hi podem trobar una altra motivació, que complementa l’anterior, per al recent triple assassinat: la justificació de la permanent intervenció de Rwanda a la RDC amb l’excusa de l’estabilització i la seguretat. Des de l’octubre de 1996 sempre han utilitzat aquesta mentida per a justificar les seves agressions continuades al país veí. L’han utilitzat fins i tot per aconseguir objectius a Europa. Va ser l’excusa utilitzada per l’equip d’experts de l’ONU, sota la direcció de Rakiya Omaar, agent al servei de Paul Kagame, per desactivar les quaranta ordres d’arrest emeses pel jutge Fernando Andreu: acusar la nostra Fundació, i a mi en particular, de ser la finançadora de les FDLR.

L’objectiu oficial del viatge de l’ambaixador és també una important informació per a determinar quines podrien ser les motivacions del seu assassinat. Segons consta a la Nota oficial enviada per l’Ambaixada d’Itàlia al Ministeri d’Afers Exteriors de la RDC, el motiu del viatge era “la visita a la comunitat italiana de Goma i Bukavu”. Quan vaig rebre la còpia de la sol·licitud, vaig començar a lligar els caps d’aquest dossier: la visita als missioners Xaverians italians als Kivus segur que seria part fonamental d’aquest viatge. Amb el seu compromís evangèlic envers els més pobres, són tan molestos per a Kagame com ho som nosaltres mateixos. Per això a l’informe de l’ONU del 2009 van ser acusats al costat nostre de ser els principals suports dels “terroristes genocides hutus” de les FDLR. Nosaltres com els seus finançadors, ells com els seus còmplices allà sobre el terreny.

L’endemà passat trobava la confirmació dels meus temors. Els tres darrers dies de la seva vida, l’altruista i generós Luca Attanasio els havia viscut a la comunitat dels Xaverians. Amb el seu “sensible” càrrec diplomàtic, s’estava convertint en algú molt perillós per a la Gran Mentida que Kagame-Occident han creat i mantenen des de fa dècades. Aquests esdeveniments mereixen ser analitzats més àmpliament a la segona part d’aquest article.

Nota

[1] Front per a la Democràcia a Burundi, legalitzat el 1992. Com ja hem vist, el seu candidat, Melchior Ndadaye, va aconseguir la presidència però va ser assassinat l’octubre de 1993, al cap de quatre mesos de la seva presa de possessió.

Itàlia intensifica investigacions per l'assassinat del seu ambaixador a la RDC
Atemptat al Congo: Limbiate recorda Attanasio. Rector: "Era un constructor de ponts entre les persones".