Els darrers informes de l’ONU indiquen que la zona està ocupada per l’exèrcit ruandès. Per què seguim tancant els ulls i les orelles davant la inseguretat a l’est de la República Democràtica del Congo (RDC) quan es coneix el responsable?

El 1997, l’exèrcit de Paul Kagame, que acabava de conquerir Rwanda des d’Uganda, va seguir el seu camí envaint la RDC (Zaire en aquella època) amb el pretext de desmantellar els camps de refugiats hutus a l’est de país, però en realitat per a derrocar el règim del vell mariscal Mobutu, una operació decidida per les superpotències que van confiar aquella missió a Kagame i el seu exèrcit tutsi. Aquest exèrcit va perseguir llavors els refugiats hutus per tot el vast país amb l’objectiu d’exterminar-los.

Un dels oficials encarregats d’aquell brut treball va ser fins i tot nomenat “Cap d’Estat Major General dels Exèrcits del Congo” a Kinshasa, la capital que ni tan sols podia assenyalar on es trobava en un mapa d’Àfrica.

El 1998, després que el seu peó col·locat al capdavant de l’Estat congolès manifestés el seu desig d’emancipar-se, abans del seu assassinat el 2001, les tropes tutsis es van retirar oficialment de la RDC, però en realitat es van instal·lar definitivament a l’est de país, principalment al Kivu Nord i Sud. A principis del 2021, aquestes tropes de l’exèrcit tutsi de Paul Kagame segueixen allà i fins i tot operen obertament, ja que els seus líders no deixen de vantar-se’n (general Mubarak Muganga).

El darrer informe dels experts de l’ONU encarregats de supervisar si es respecten les mesures adoptades pel Consell de Seguretat en relació amb la seguretat a la RDC, inclòs l’embargament d’armes, indica clarament que l’exèrcit de Paul Kagame de Rwanda està ocupant i operant a l’est de la RDC sense cap mandat ni acord amb aquest país.

Mentrestant, els membres de Parlament Europeu (entre ells els italians) han adoptat una resolució en la qual es demana a la Comissió Europea que exigeixi al règim ruandès el respecte dels drets humans i que estudiï la conveniència d’adoptar sancions contra Rwanda.

La reacció del règim dictatorial de Paul Kagame ha estat virulenta i els parlamentaris ruandesos (en realitat mers agents designats per Paul Kagame per seure en aquesta caixa de ressonància que és el Parlament de l’FPR), gairebé han insultat els seus “col·legues” europeus.

En aquest clima, ens assabentem amb sorpresa de la mort de l’ambaixador italià en un atac al seu comboi el dilluns 22 de febrer de 2021 en una carretera de la frontera amb Rwanda.

Les primeres especulacions sobre els probables autors d’aquest atac han vingut del governador del Kivu Nord. En la seva intervenció, no ha mirat lluny, sinó que simplement ha recorregut al reflex habitual: assenyalar els rebels hutus de les FDLR.

Però una simple anàlisi i un raonament lògic podrien demostrar que aquest reflex no hauria de prevaler sempre, i menys especialment en aquest cas.

Comencem per fer la pregunta bàsica amb la qual tot investigador seriós comença: Qui es beneficia del crim?

Assassinant un representant d’un país membre de la Unió Europea els parlamentaris de la qual han demostrat que no toleren els crims i les greus violacions dels drets humans del règim ruandès, aquest mateix règim llança un sever advertiment a la Unió Europea.

Atacant un comboi que passava per la zona controlada per les tropes del règim, però que afirma falsament que és l’amagatall dels seus enemics, les FDLR, el mateix règim ruandès justifica la seva presència permanent a l’est de la RDC amb el pretext de perseguir les FDLR. I l’assassinat del diplomàtic italià serveix d’argument poderós capaç de fer callar els qui encara dubten de la necessitat que les tropes tutsis de Paul Kagame ocupin l’est de la RDC in aeternum. Així que dos ocells d’un tret!

D’això se’n desprèn que el rastre que condueix al règim ruandès ha de ser tan prioritari com el que condueix als grups armats durant les possibles investigacions sobre aquest enèsim crim comès a l’est de la RDC.

Font: The Rwandan