Inici del capítol 5 del profeta Isaïes, que “casualment” es va llegir a les eucaristies catòliques el capvespre del mateix dissabte 7 d’octubre en què va tenir lloc el gran atac de Hamàs:
“Ara, doncs, us faré saber el que faig jo a la meva vinya: treure la seva bardissa, i serà cremada; escantellar la seva tanca, i serà trepitjada [Recorden les excavadores de Hamàs destruint les tanques amb què s’ha tancat durant dècades els habitants de Gaza?].
En faré un ermot que ni es podi ni s’escardi. Hi creixerà l’esbarzer i l’arç, i als núvols els prohibiré ploure-hi.
Doncs bé, la vinya de Jahvè Sabaot és la Casa d’Israel, i els homes de Judà són el seu planter exquisit. N’esperava justícia, i hi ha iniquitat; honradesa, i hi ha xiscles [Sense comentaris!]”.
Ai, els qui ajunteu casa amb casa, i camp a camp annexioneu, fins a ocupar tot el lloc i quedar-vos sols al mig del país! [El profeta condemnava ja fa 2.800 anys la criminal apropiació de cases i l’annexió de territori!].
Així ha jurat a les meves orelles Jahvè Sabaot: ‘Han de romandre desertes moltes cases; grans i belles, però sense habitants!’.” (Bíblia de Jerusalem)
Hi ha moltes i bones anàlisis dels esdeveniments que ens ocupen, anàlisis fetes des d’un punt de vista històric i polític. Aquesta meva és feta des del punt de vista d’Israel i les seves categories bíbliques. I el fet és que, tot i des d’aquesta perspectiva subjectiva, el comportament d’Israel mereix les crítiques més grans. En realitat, en el moment de proposar-me escriure alguna cosa sobre els greus esdeveniments que es van iniciar el dissabte 7 d’octubre, vaig recordar haver fet ja una cosa semblant el gener del 2009. Aquest article, publicat en aquelles dates en un diari local, serà (després d’aquests primers paràgrafs d’aclariment i actualització) el gruix d’aquest nou, ja que considero que no ha perdut pràcticament cap actualitat.
Durant mig segle, des que, ja el 1973, la meva dona i jo vam iniciar els nostres freqüents viatges a Israel, hem pogut comprovar una evolució cada cop més lamentable en la mentalitat dels israelites. Especialment les darreres dècades, el factor recerca de seguretat per part dels qui van patir la xoà, ha anat cedint el seu lloc a d’altres actituds i comportaments totalment incompatibles amb els valors bíblics en què l’Estat d’Israel pretén fonamentar-se. Aquesta evolució és l’únic que fa necessaris aquests paràgrafs previs a l’article del 2009 esmentat.
Precisament aquests dies hem sabut que al costat de la Ucraïna infectada per una cúpula neonazi hi han estat lluitant dos mil mercenaris israelians. Què hi té a veure, igual que tantes altres actuacions internacionals inconfessables i fins i tot criminalment imperialistes, amb l’antic estatus de víctimes del genocidi? En aquestes dècades han anat creixent a Israel (especialment entre els fanàtics colons) l’arrogància, la prepotència, l’odi, els abusos, la crueltat, l’autojustificació davant l’odi dels “altres”, la incapacitat de reconèixer els seus propis crims (més grans encara que els dels palestins) i la seva pròpia gran part de responsabilitat en la generació d’aquest odi dels “altres”…
Com es clamava des del mil·lenari profetisme bíblic, vet aquí els oprimits (a Egipte) transformats en opressors, les víctimes de genocidi (a Alemanya) convertides en responsables de grans crims contra la humanitat (i fins i tot probablement de genocidi), les víctimes d’extermini convertides en planificadores d’una neteja ètnica a la Terra Promesa (cerquin les espantoses imatges de Gaza arrasada després dels recents bombardejos)… Una terra sagrada, que diuen que els correspon per designi diví. Un designi diví reapropiat més tard pels seus delirants companys anglosaxons que proclamen el Destí manifest que els autoritza a les barbàries més grans.
Aquesta neteja ètnica ja ha fet gairebé impossible la solució de dos estats (basada en les fronteres del 1947), solució acceptada per l’OLP i fins i tot per Hamàs el 2017. Una solució signada per Israel i diversos dels oponents àrabs (Egipte, Síria i Transjordània) a l’armistici àrab israelià de 1949, en finalitzar la guerra araboisraeliana de 1948. Una solució recolzada aclaparadorament des del 1970 per l’Assemblea General de l’ONU, però vetada pels Estats Units. No sé si l’extremista cúpula israeliana també ha perdut el sentit de realitat. No havent acceptat res en absolut de tot això o sent incapaç, pel que sembla, de pensar en la possibilitat de ser derrotada un dia i perdre-ho tot… també sembla estar força perduda en el seu món d’autoficció.
Crec que es tracta de gent tan perduda èticament, que no m’estranyaria res que, coneixent que aquest atac tindria lloc, hagin mirat cap a una altra banda. De fet, el president Netanyahu va ser alertat pel ministre egipci d’Intel·ligència del que havia d’arribar, segons ha declarat aquest mateix. Tot això seria possible sense negar el tenebrós passat d’alguns sectors de Hamàs i sense negar els seus possibles crims comesos (segons els “nostres” grans i poc fiables mitjans) aquests dies contra civils indefensos. I tot això seria també compatible amb el fet que el recent atac de Hamàs ha demostrat la seva inqüestionable nova capacitat bèl·lica (en què insisteixen enèrgicament els qui qualifiquen de conspiracionisme qualsevol anàlisi que apunti a una major o menor complicitat del president Netanyahu).
El retorn del “rei”
Un altre futur per a Israel i l’Orient Mitjà
Gener 2009
- Els dos camins
Una de les temàtiques més estimades dels escrits bíblics sapiencials és la dels dos camins. El camí recte i el mal camí. El primer és el de la pràctica de la justícia i la misericòrdia, el de la fidelitat a la veritat i el de la recerca de la pau. És el camí de la vida, davant del mal camí que només condueix a la calamitat. Acabo de sentir a la televisió que l’argentí-israelià Daniel Barenboim, que a la plenitud de la seva vida s’està bolcant amb tanta dedicació a la reconciliació d’israelians i àrabs, insisteix a proclamar que el conflicte entre aquests pobles no té sortida militar. Les seves paraules m’han evocat aquesta qüestió dels dos camins. Perquè, davant d’una anònima minoria que pot compartir aquesta visió del famós pianista i director, la gran majoria d’israelians semblen donar suport a la política del govern d’Ehud Olmert. I molt especialment, davant la pluja de projectils de Hezbol·là sobre el nord d’Israel, recolzen la intervenció del Tsahal al Líban, per extrema que sigui. Per als centenars de milers de desplaçats i afectats del nord d’Israel, la renúncia a la defensa armada en aquestes circumstàncies, envoltats de tants que voldrien esborrar el seu estat del mapa, no significa res més que el suïcidi. Aclareixo que entre aquests desplaçats hi ha alguns molt estimats familiars i amics meus. Aclareixo també que, precisament per la meva condició de cristià i no en oposició a ella, estimo profundament Israel, del qual he recorregut durant mesos molts dels seus racons. Per això cap inquisidor, que s’arrogui en exclusiva el títol de veritable patriota jueu, té dret a acusar-me d’antisemita, com ho han estat el president Rodríguez Zapatero o l’amic Pere Polo en l’àmbit local. No hi ha també a Israel una línia divisòria interna que els més fonamentalistes voldrien negar? I per altra banda, és necessàriament el pacifisme l’únic camí recte?
- El retorn al camí recte
L’afecte que professo al poble hebreu no afecta la meva convicció que, una vegada més en la seva història mil·lenària, Israel s’està perdent en un camí que només condueix a la calamitat. Perquè, en primer lloc, la legítima defensa, repeteixo amb tants altres, no pot justificar mai una barbàrie molt més gran encara que aquella de la qual algú es vol defensar. Algunes reaccions sobrepassen fins i tot la frontera extrema d’una desmesurada violència per endinsar-se ja directament al territori de la pura venjança, el terrible “ull per ull” on no hi cap el perdó mutu. Però la meva anàlisi no es refereix només ni fonamentalment a aquest moment conjuntural, sinó al conjunt de la política que els darrers governs vénen desenvolupant. Perquè, en segon lloc i sobretot, estic convençut que l’esperit de la no-violència no només és possible sinó fins i tot imprescindible perquè el petit Israel retrobi el recte camí, el camí de la pau i la vida. La no-violència estricta i el desarmament unilateral potser són impracticables per a un estat com el d’Israel, els ciutadans del qual, després de la terrible xoà, estan convençuts que la seva supervivència com a poble depèn gairebé en exclusiva de la seva pròpia capacitat d’autodefensa. Crec, però, que sense misericòrdia i veritat no hi ha futur per a un poble la força del qual resideix abans que res en la fidelitat a les seves arrels espirituals més autèntiques. No en va en el mateix Programa de Jerusalem, que defineix els Objectius del Moviment Sionista, s’expressa explícitament que l’enfortiment de l’Estat d’Israel ha d’estar basat en la justícia i la pau proclamades pels profetes.
- La magnanimitat i la consciència dels propis crims
Que els membres de Hezbol·là caiguin en la vilesa d’escudar-se entre dones i nens no autoritza l’assassinat fàcil, massiu i indiscriminat d’enemics i ostatges junts. També els soldats israelians fan servir els àrabs per obrir els paquets sospitosos i violen una vegada i una altra la frontera entre els crims de guerra i la lícita defensa. La guerra acaba sent gairebé sempre precisament això, brutalitat i barbàrie que transgredeix totes les regles. Justament és per això que tants jueus fora i dins d’Israel afirmen que aquesta guerra és un atzucac. Un atzucac que ens obliga a tots a malbaratar imaginació i generositat en la recerca d’alternatives i horitzons nous i més amplis. Aquest és l’esperit de la no-violència: misericòrdia i veritat, incansables i creatives. Elles són, segons Gandhi, l’ànima de la no-violència, elles són les forces de la història més poderoses. La magnanimitat i la consciència dels mateixos crims van ser també les que van convertir David en el gran rei del primer Israel. Quan David en un context guerrer –mentre es defensa del rei Saül que pretén donar-li mort– perdona generosament la vida al seu enemic [Llibre Primer de Samuel, capítol 2], està caminant en aquest sender de la no-violència i provoca canvis insospitats en una situació bloquejada. I quan, després de la denúncia del profeta Natan, reconeix i plora amargament el crim que ha comès amb Uries, l’espòs de Betsabé [Llibre Segon de Samuel, capítol 12], també està retornant a aquest camí de la no-violència. Sense aquest retorn de la majoria d’israelians a la magnanimitat, a la justícia i a la veritat sobre els crims propis –valors que la figura de David personifica–, la moral i la motivació dels seus soldats serà cada cop menor i, per contra, el rebuig i fins i tot l’odi de milions d’éssers humans cap a ells serà cada cop més gran. Aquest sí que és el mal camí d’un poble els darrers governants del qual segueixen honrant en actes públics el gran pare de la pàtria, però que no tenen absolutament la seva mateixa altura de mires.
- La gihad i la no-violència
El qui cregui que aquest article tan centrat en Israel significa indiferència o desinterès cap al sofriment enorme de palestins o libanesos no ha entès la no-violència. Per a Gandhi tots els éssers humans som germans, més enllà de les arrels pròpies de cada poble. Arrels d’altra banda irrenunciables, perquè per al Mahatma nacionalisme i internacionalisme es necessiten i es nodreixen mútuament. Ara bé, Gandhi, i darrere seu tot el moviment que va inspirar, és molt més exigent amb ell mateix –amb les motivacions que ens mouen i els mètodes o mitjans elegits– que amb l’“enemic” exterior, el qual en última instància haurà de respondre de les seves pròpies accions davant Déu i la seva consciència. No és casual que ell mateix fos assassinat per un radical hindú –com Rabin per un radical jueu– convençut que alliberava l’Índia d’un traïdor massa tolerant amb els enemics musulmans. Però aquesta era una interpretació distorsionada i il·lícita de la generositat de Gandhi envers els seus “enemics”. Sóc conscient que la gairebé absència de referències en aquest article als crims de l’islamisme radical també es presta a malentesos. Però aquest vol ser un escrit en clau interna, i necessàriament breu, d’algú que se sent un judeocristià no-violent. Alguns només se senten a gust en cosmovisions simplistes, unilaterals i maniquees. Bons i dolents absoluts. El sionisme, pur instrument de l’imperialisme estatunidenc, criden els uns. Però la realitat és molt més complexa. Israel és el minúscul país d’uns supervivents obsessionats per la seva seguretat i qui no comprengui que tots els seus excessos i crims neixen fonamentalment d’això no podrà captar la complexitat d’aquest conflicte. L’Islam, violent per naturalesa, prediquen uns altres. Tanmateix, la gihad o guerra santa no és un concepte exclusiu de l’islamisme, sinó que s’aproxima estretament al que qualsevol pot llegir en multitud de relats bèl·lics de la Bíblia jueva i també a la mateixa “guerra justa” del cristianisme. Fins i tot podem trobar una afinitat de fons entre la no-violència i la gihad. Aquesta és també sobretot misericòrdia i lluita espiritual contra les pròpies tendències negatives. I només es pot transformar en quital, lluita armada contra un altre, quan cerca la protecció dels febles oprimits o la reparació d’injustícies.
- Claus per al futur de l’Orient Mitjà
Per a alguns coneixedors d’aquest conflicte, com Shlomo Ben Ami, la solució ha de ser imposada per la comunitat internacional. Però crec que les claus internes, especialment les israelianes, són encara més fonamentals. Perquè, d’una banda, Israel ja ha adquirit l’hàbit de prescindir del que pensi o faci la resta del món. I perquè, de l’altra, aquesta “comunitat internacional” sol intervenir o deixa de fer-ho per un incert cúmul d’interessos gairebé sempre mesquins i espuris. Tot i això, encara en clau interna, em temo que, altre cop, l’única via perquè la majoria israeliana escolti aquesta “petita resta” de conciutadans –un concepte que de nou ens remet als escrits profètics– que cerca altres alternatives a la guerra serà la via d’una nova i dolorosa crisi que enfonsi les prepotències de la societat israeliana. Prepotència amb què segurament es defensa dels seus fantasmes i temors interns. Amb la qual cosa tornem a una altra de les tesis del citat exambaixador i exministre israelià, la del desastre necessari perquè es produeixin canvis. Una tesi per cert molt bíblica novament, la d’un Israel rebel a Jahvè que una vegada i una altra només torna al recte camí després del gresol de la prova. Com el gran rei David.
Foto: Gaza, 7 d’octubre, el braç armat de Hamàs, les Brigades Izz ad-Din al-Qassam, entra al costat israelià de la tanca de Gaza.
Entrevista a Juan Antonio Aguilar: Israel prepara la invasió de Gaza – Fins al minut 01:55 (Miguel Ruiz Calvo, 11.10.2023)