La setmana passada, l’Assemblea Nacional Francesa va convocar una investigació sobre la “genealogia i cronologia” de la crisi del Coronavirus per examinar els evidents errors en la seva gestió i entrevistar ministres del govern, experts i assessors de salut els propers sis mesos. Si bé al món anglòfon podem haver escoltat interminables discussions sobre els fracassos dels governs del Regne Unit o dels Estats Units per preparar-se adequadament i fer front a l’emergència sanitària, la crisi i els problemes del sistema sanitari i la burocràcia franceses han estat similars i igualment greus. Donada la cooperació i col·laboració mundial de les autoritats sanitàries i la indústria, la investigació té una importància mundial.

A jutjar per l’atenció prestada pels mitjans de comunicació francesos a la investigació, que es produeix just quan França està afluixant els confinaments i reiniciant les activitats normals del govern, està destinada a ser controvertida i molesta, exposant tant la incompetència com la corrupció.

Liderant les crítiques a la gestió de la crisi per part de govern de Macron hi ha les acusacions més serioses de que la seva prohibició d’un tractament efectiu de fàrmacs ha costat moltes vides, una crítica feta directament en la investigació pel professor Didier Raoult, el més ferm defensor del fàrmac hidroxicloroquina. En el seu institut de Marsella, s’ha demostrat de manera concloent que el tractament precoç amb el fàrmac de les persones infectades pel Sars-COV-2 redueix les taxes d’hospitalització i escurça els temps de recuperació quan s’administra juntament amb l’antibiòtic azitromicina i, per tant, redueix les taxes de mortalitat almenys a la meitat.

Raoult ha assenyalat que la baixa taxa de mortalitat a la regió de Marsella, de 140 per milió d’habitants, en comparació de la de París, de 759 per milió, es deu, almenys en part, al tractament molt diferent de l’epidèmia a Marsella sota la seva supervisió. Les polítiques aplicades pels serveis de salut locals en aquesta regió incloïen la realització de proves primerenques i generalitzades per detectar el virus i l’aïllament i la quarantena dels casos, amb la finalitat de protegir la gent gran i evitar que, amb l’ajuda de tractaments farmacològics, les persones necessitessin ser hospitalitzades.

Per cert, sembla força estrany que alguns països, en particular els Estats Units, el Regne Unit i Austràlia, només ara s’estiguin embarcant en grans programes de proves i declarant una “segona onada” de casos, cosa que Raoult anomena una “fantasia periodística”. La consegüent reimposició de severs confinaments en alguns suburbis de Melbourne, i a Leicester al Regne Unit és un succés molt preocupant.

L’eficàcia de la HCQ i l’azitromicina queda ben il·lustrada –s’hauria de dir que provada– per aquesta darrera ressenya sobre el seu ús en 3120 pacients d’un total de 3700 tractats als hospitals de Marsella durant els mesos de març, abril i la primera meitat de maig. A diferència de l’estudi fraudulent publicat i després retirat per The Lancet el maig, l’anàlisi d’aquesta ressenya és exemplar, juntament amb la bateria de proves realitzades als pacients per determinar la naturalesa exacta de la seva infecció i estimar l’eficàcia del tractament farmacològic. La taxa de mortalitat final general de l’1,1% amaga l’enorme discrepància en les xifres entre els pacients tractats i no tractats. L’hospitalització, l’UCI i les taxes de mortalitat van ser de promig cinc vegades més en aquells que van rebre “l’altre” tractament –sent la cura normal sense el tractament HCQ-AZM– equivalent a un placebo.

L’estudi de la UCI de Marsella i els seus punts de discussió mereixen un examen minuciós, perquè no poden ser descartats com a infundats o esbiaixats, o d’alguna manera polítics, només perquè el professor Raoult és una “figura controvertida”. Hi ha una controvèrsia, i va ser ben expressada per Raoult en la seva presentació de tres hores a la comissió d’investigació. Les seves crítiques als assessors sanitaris del govern inclouen conflictes d’interessos i polítiques impulsades per polítics en lloc de per la ciència. Raoult ha estat reivindicat en el seu èxit, i ara pot dir a aquestes autoritats sanitàries “si haguessin acceptat el meu consell i aprovat aquest tractament de fàrmacs, s’haurien salvat milers de vides”.

Això és molt diferent de declaracions similars al Regne Unit i a d’altres llocs, on les afirmacions que una imposició anterior de confinament hauria reduït el nombre de morts a la meitat són totalment hipotètiques. Com també ha observat el Prof. Raoult, el progrés d’aquesta epidèmia d’un virus nou i desconegut va ser bastant especulatiu, i la seva gestió per part de les autoritats no ho ha reflectit. De fet, cada vegada es té més la impressió que la “resposta” dels governs de tot el món ha seguit un esquema estranyament similar i inadequadament rígid, del qual alguns aspectes eren de rigor, en particular el “distanciament social”.

Sembla que hi ha poques proves que justifiquin aquestes mesures tan perjudicials i extremes per controlar una epidèmia la gravetat de la qual podria reduir-se amb altres mesures –com les propugnades per l’Institut de Raoult– que haurien evitat els devastadors “danys col·laterals” infligits a l’economia i la societat en nom de la “seguretat”.

Tanmateix, la crítica enèrgica i coherent del professor Raoult a la manipulació política de la crisi del Coronavirus no és gens trivial, i es pot considerar finalment com un “fracàs”: imposar abans els confinaments, disposar de suficients subministraments de màscares o respiradors, o utilitzar més proves i una eficaç localització dels contactes. El que hi ha darrere sembla ser, a falta d’una paraula millor, una conspiració.

Com va assenyalar anteriorment i de manera notòria Pepe Escobar, els funcionaris francesos semblaven tenir una visió de futur sobre el possible ús de la hidroxicloroquina com a tractament per a la infecció per COVID-19, sent el seu baix cost i disponibilitat un probable obstacle per a les empreses farmacèutiques que cerquen obtenir grans beneficis dels nous tractaments farmacològics o vacunes. Potser és encara més important la possibilitat, o el perill, que el gruix de la població s’infecti amb el virus i es recuperi ràpidament amb l’ajuda d’aquest tractament farmacològic barat, passant per alt la necessitat i la possible espera interminable d’una vacuna.

Ara es pot veure que als països occidentals la demanda d’una vacuna és aguda, i el mercat ferotge, tot i les garanties de molts sectors que “les vacunes han d’estar disponibles per a tots” i que “els fabricants no intentaran treure profit” del seu producte guanyador (el benefici s’inclourà naturalment en el que els seus governs decideixin pagar-los). Els clars conflictes d’interessos entre els funcionaris de la salut i els interessos públics i privats fan que aquests valents pronunciaments siguin particularment buits. Amb un sol cas n’hi ha prou per a il·lustrar-ho, ja que tot i el seu poc convincent rendiment en la lluita contra el nou Coronavirus, la droga desenvolupada i promoguda pel Dr. Anthony Fauci i la companyia Gilead, Remdesevir, ha estat ràpidament aprovada per al seu ús després d’un assaig d’investigació patrocinat per la Casa Blanca.

No obstant, és més preocupant el que sembla ser un conflicte d’interessos en la pròpia OMS, possiblement relacionat amb la major font de finançament de l’organització de Gates. Si bé l’OMS no s’ha oposat activament a l’ús de la hidroxicloroquina contra la infecció del virus durant la major part de la pandèmia, tampoc ha expressat cap suport al seu ús, com podrien suggerir els seus evidents beneficis, i en particular en els països amb instal·lacions i recursos sanitaris deficients.

Si l’OMS hagués adoptat almenys un paper de suport moderat, reconeixent que el fàrmac ja s’utilitzava de forma generalitzada i que hi havia poc a perdre provant-lo contra la COVID-19, llavors és difícil imaginar que els responsables del recent document publicat per The Lancet haguessin dut a terme un projecte d’aquest tipus. Sense pretendre que l’OMS tingués alguna cosa a veure amb el suposat estudi que es proposava desacreditar el tractament amb HCQ, cal assenyalar que l’OMS es va afanyar a donar el salt als “resultats” no revisats pels experts i a declarar la cancel·lació mundial dels seus projectes d’investigació sobre el fàrmac. I encara que va haver d’abandonar aquesta direcció poc després quan el frau va ser exposat, el producte té ara un mal nom, com aparentment es pretenia.

Això contrasta amb el sobtat entusiasme de l’OMS pel fàrmac esteroide Dexametasona, del qual un equip d’investigació del Regne Unit en va descobrir recentment un benefici lleugerament positiu en pacients greument malalts de COVID19:

“L’Organització Mundial de la Salut (OMS) té previst actualitzar les seves directrius sobre el tractament de les persones afectades pel coronavirus per reflectir els resultats d’un assaig clínic que ha demostrat que un esteroide comú i barat podria ajudar a salvar els pacients greument malalts .

El benefici només s’ha vist en pacients greument malalts amb COVID-19 i no s’ha observat en pacients amb malalties més lleus, va dir l’OMS en una declaració dimarts passat.

Els investigadors britànics van estimar que es podrien haver salvat 5.000 vides si el fàrmac s’hagués utilitzat per tractar els pacients al Regne Unit a l’inici de la pandèmia.

‘Aquesta és una gran notícia i felicito el govern del Regne Unit, a la Universitat d’Oxford i als molts hospitals i pacients del Regne Unit que han contribuït a aquest avenç científic que salva vides‘, va dir el director general de l’OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus, en el comunicat de premsa”.

Hi ha alguna cosa més que ironia en l’interès de l’OMS per un fàrmac diferent, barat i disponible, que també s’ha utilitzat àmpliament durant decennis, però que no serveix per protegir les persones del mercat destinatari de la vacuna. Per a mi, i segurament per al professor Raoult i els seus col·legues, això s’assembla més a la protecció dels interessos comercials i els beneficis dels inversors, a costa de la salut pública i de les vides.

Afegit

S’acaba d’anunciar que GILEAD començarà a cobrar pel seu medicament Remdesivir, a partir de la setmana que ve, 2340 dòlars per un tractament de cinc dies, o 4860 dòlars per a pacients privats. Els equivalents genèrics fabricats als països més pobres es vendran a 934 dòlars per tractament. En anunciar els preus, el director executiu Dan O’Day ha assenyalat que el preu del fàrmac s’ha fixat “per garantir un fàcil accés en lloc de basar-se únicament en el valor per als pacients”.

Sembla que no val la pena assenyalar que el tractament de sis dies amb hidroxicloroquina costa al voltant de 7 dòlars, de manera que pel mateix cost que el tractament d’un pacient amb Remdesivir, es podria administrar hidroxicloroquina a uns quatre-cents. Si a això s’hi suma la taxa de curació efectiva, el tractament amb Remdesivir costa prop de mil vegades més que la HCQ. L’addició d’azitromicina i zinc duplica el cost del tractament amb HCQ, però també augmenta considerablement la seva eficàcia.

Font: American Herald Tribune

Subtítols en castellà