Stan Cox sobre la construcció d’una forma més humana i robusta de posar el menjar a taula

Els brots de la Covid-19 estan arribant ara molt més enllà de la indústria de la carn. Els treballadors agrícoles migrants dels horts de fruites i hortalisses, que durant molt temps han estat objecte d’una intensa explotació, veuen com la seva salut corre un perill encara més gran en veure’s obligats a alimentar una cadena de subministrament cada vegada més voraç en temps de pandèmia.

La crisi ha arribat a una granja de productes agrícoles d’Evensville, Tennessee, on tots i cadascun dels 200 treballadors agrícoles han donat positiu pel virus, amb la temporada de collita a punt de començar. Amb la pandèmia en marxa sense control, la fragilitat de tot el sistema alimentari dels Estats Units i la vulnerabilitat de la seva força de treball es veu clarament afectada.

Eliminar aquesta fragilitat –resultat de la recerca de beneficis per part de la indústria– requerirà canviar la prioritat de la vida de les persones que produeixen els nostres aliments, els paisatges en els quals viuen i treballen i, en última instància, resoldre l’emergència ecològica mundial.

El sud de Nova Jersey, per exemple, està veient centenars de treballadors agrícoles migrants infectats amb el virus. Segons la ràdio WHYY de Filadèlfia, molts dels 20.000 a 25.000 treballadors estacionals que arriben al sud de Jersey cada any per recollir fruites i verdures dormen en dormitoris estrets i mengen en cafeteries abarrotades. Tanmateix, les directrius estatals permeten als administradors de les finques agrícoles, si troben que les seves explotacions no tenen personal, mantenir els treballadors infectats en el treball; poden oblidar-se de la baixa per malaltia remunerada.

Igual que en la indústria càrnia, els llocs de treball tancats de tota mena estan sent durament afectats. Un complex d’hivernacles hidropònics al nord de l’estat de Nova York va ser un dels primers focus de propagació del coronavirus. Una sola ciutat del sud de Califòrnia, Vernon, ha vist brots en nou instal·lacions de processament de cafè, te, aliments congelats, xarcuteria, algues, productes fornejats i altres productes.

A mitjans de maig es va desplegar un “equip d’atac pandèmic” estatal per ajudar les institucions d’assistència a llarg termini de la Vall de Yakima de Washington, que es van tornar a desplegar ràpidament quan es van trobar amb situacions encara més greus en les explotacions de la vall i en les plantes de processament d’aliments. Ja era bastant dolent que els treballadors d’allà es declaressin en vaga per manca de garanties sanitàries.

El poble d’Immokalee, que es troba al centre de la zona de cultiu d’hortalisses d’hivern més intensiu del sud-oest de Florida, té ara la concentració més densa de casos de Covid-19 de la regió.

Els funcionaris estatals diuen que això es deu en gran part a l’augment de les proves. Però els investigadors mèdics no hi estan d’acord. Hi veuen un terreny fèrtil perquè el coronavirus floreixi als autobusos i furgonetes densament plens que porten els treballadors als camps, així com als habitatges dels treballadors, que consisteixen principalment en cases mòbils, cadascuna amb nombrosos ocupants.

Gerardo Chávez, parlant en nom de la Coalició de Treballadors d’Immokalee, que ha pressionat durant molt de temps pels drets de la mà d’obra migrant de la zona, va dir a un canal de televisió local: “Va succeir perquè la gent allà és pobra, viuen amuntegats. Viatgen a treballar en condicions poc segures moltes vegades, i això els converteix en el lloc perfecte perquè s’estengui la Covid-19”.

La “paradoxa del treballador agrícola”

L’actual crisi de salut pública en la producció i processament d’aliments ha sorgit directament de l’afany de lucre. Les darreres dècades, l’objectiu primordial de l’agricultura i la indústria alimentària –un sector el ritme i producció del qual van estar en altres temps estrictament dictats per les estacions i les condicions meteorològiques– ha estat impulsar els beneficis maximitzant la producció per hora i per treballador.

No té per què ser així. En un sistema motivat per objectius nutricionals més que pel benefici, una força de treball molt més dispersa que produís a ritmes de producció no explotadors podria produir fàcilment prou aliments per satisfer les necessitats d’aquest país.

En canvi, sota la protecció atorgada a les empreses que produeixen béns essencials, la indústria només ha afluixat una mica els cargols de l’explotació, i segueix amenaçant la salut i la vida dels treballadors i les seves famílies. Aquest tractament d’una força de treball essencial està en consonància amb el que l’economista Michael Perelman ha anomenat la “paradoxa del treballador agrícola” en què es pregunta, “per què aquells el treball dels quals és més necessari solen guanyar menys” (en temps de pandèmia, hi podem afegir, “… i es veuen més obligats a arriscar les seves vides i les de les seves famílies”).

La paradoxa existeix, observa Perelman, a causa de la lògica circular del capitalisme. Els economistes sostenen que els treballadors agrícoles guanyen salaris baixos perquè no són altament “productius”; és a dir, col·lectivament, generen baixos beneficis per treballador. Però això es deu al fet que els aliments de cada dia es venen barats, i són barats en gran mesura perquè molts dels que els produeixen guanyen salaris gairebé de misèria.

Ara els treballadors es veuen obligats a arriscar-se a contraure un virus debilitant, de vegades mortal, per mantenir baixos els costos de producció i alts els beneficis.

Per contra, les taxes d’infecció per coronavirus han estat baixes fins ara entre els agricultors independents més antics, majoritàriament blancs, que produeixen aliments bàsics com blat, civada, arròs i fesols secs. Però el seu aïllament protector a les zones poc poblades del país ha tingut un preu terrible: el declivi de les petites explotacions familiars i la consolidació de la terra en cada vegada menys mans durant les darreres quatre dècades.

Aquestes zones rurals –en què la despoblació del camp i de les petites ciutats ha suposat una minva de les economies, la cultura i l’atenció sanitària locals– són ara molt vulnerables a la pandèmia quan, inevitablement, aquesta els arriba.

Revertir la destrucció

Els canvis necessaris per reduir la vulnerabilitat del sistema alimentari i dels seus treballadors a les malalties infeccioses són ja necessaris des de fa dècades per raons humanitàries i ambientals. Abordar l’emergència climàtica en particular requereix canvis molt profunds. Els imperatius són clars:

Abolir les explotacions d’engreix i altres operacions d’alimentació animal intensives (CAFO). Convertir les desenes de milions d’acres que s’utilitzen actualment per conrear blat de moro i soja (per alimentar el bestiar estabulat) en pastures i producció de fenc, i eventualment en cultius perennes de cereals alimentaris i pastures. Llavors el bestiar pot menjar el que pertoca: pastures i llegums farratgeres.

Acabar amb els gegants de la indústria càrnia i prohibir la propietat externa. Descentralitzar la producció i el processament de la carn i regular molt més estrictament per la salut i la seguretat.

Aquestes mesures donarien lloc a un subministrament nacional de carn i aus de corral millor però més reduït. No hi ha problema. Des de fa molt de temps cal reduir dràsticament el consum de productes animals, especialment de carn criada en granges d’engreix i en la indústria càrnia, per raons nutricionals i ecològiques, i sobretot pel seu fort impacte climàtic.

En el cas de les fruites i verdures, reduir la velocitat de producció als camps i les fàbriques a un ritme humà i ecològicament sostenible que pugui complir amb els més alts estàndards pel que fa als drets dels treballadors, la protecció i l’estabilitat econòmica. Conrear aquests cultius a prop de les poblacions que els consumiran, en la mesura del possible en horts i hivernacles domèstics o comunitaris.

Si es fa bé, la localització de la producció d’hortalisses no reduiria la producció total. Les hortalisses ocupen actualment només el tres per cent de les terres de cultiu nacionals, de manera que podrien dispersar-se fàcilment entre una miríada de petites parcel·les de terra a tots els estats, a totes les comunitats.

Tanmateix, el que ja no tindrem és accés a tota mena de vegetals i fruites fresques qualsevol dia de l’any. Menjar el que és de temporada es tornarà a fer.

Serà necessària l’adaptació. A les regions septentrionals, les hortalisses poden conrear-se en hivernacles senzills, barats i sense calefacció durant gairebé tot l’any (una alternativa pràctica a la idea fantasiosa de l'”agricultura vertical” urbana, que preveu la cria de plantes de cultiu en interiors sense terra, sota llum artificial, és a dir, en unitats de cures intensives botàniques).

A l’estiu i la tardor, les tasques de conserves a la llar i a la comunitat podrien fer que els productes cultivats localment estiguessin disponibles tot l’any, com es va fer els anys de guerra de la dècada de 1940. Això diversificaria la dieta vegetal del nord en hivern i primavera.

Els subministraments de grans bàsics i cultius de mongetes, en contrast, ens arriben des de centenars de milions d’acres a través de vastes franges dels Estats Units rural. Només una petita part de la producció podria ser localitzada, però això no és un problema. Aquests cultius (i productes com la farina que se’n fa) són secs, tenen una llarga vida útil i poden ser enviats eficientment a totes les parts del país per ferrocarril.

Podrien establir-se més polítiques a curt termini a través de la legislació federal. S’ha proposat que es garanteixi el dret dels treballadors agrícoles a organitzar-se, i que tots els treballadors essencials que ho necessitin disposin d’una via per obtenir la nacionalitat, que hi hagi oportunitats perquè els treballadors agrícoles es converteixin en agricultors independents, i que es millorin els sistemes de transport i comunicacions rurals.

Ara és el moment de construir un nou sistema alimentari més humà i robust sobre les ruïnes del que ens ha fallat. Aquesta nació pot tenir un ampli i nutritiu subministrament d’aliments sense explotar i posar en perill les persones que els produeixen i processen.

Stan Cox és un investigador de l’Institut de la Terra i l’autor de The Green New Deal and Beyond: Ending the Climate Emergency While We Still Can (City Lights, 2020).

Font: Literary Hub