No.  No em refereixo a la guerra cada vegada més evident i aferrissada entre els Estats Units i els seus aliats, d’una banda, intentant controlar una supremacia global que se’ls va escapant de les mans, i, de l’altra, la Xina i els seus. Ni tampoc a l’estranya i perillosa operació militar Defender Europe 20 que els Estats Units estan desplegant en aquest moment prop de Rússia al nord d’Europa. Em refereixo a la Gran Guerra, que dura ja segles però que ara viu un nou moment crític, entre les elits del nostre món (el 0,001 dels éssers humans) i els pobles (el 99,999 restant). Em refereixo a la Guerra Final a la qual al·ludia, ja el 1875, l’historiador i polític anglès Lord Acton: “La lluita adormida, latent durant segles, i que tindrà lloc tard o d’hora és la lluita del poble contra els bancs”. Que triomfi aquest 0,001 d’éssers que han aconseguit apropiar-se de la Fed i altres bancs centrals, no significarà res més que el totalitarisme. És molt el que hi ha en joc en aquesta hora tan crítica i són moltes les lliçons que ens ofereix la història per entendre aquest present i intentar aprofitar les oportunitats que ens brinda.

Aquest salt des d’una hipotètica guerra biològica dels Estats Units contra la Xina (una gran crisis sanitària i económica global, com a mínim) a una altra guerra financera entre les elits i els pobles (aquesta sí ben real, que certament ja està prenent el relleu a la “guerra” de la pandèmia, tant si aquesta ha estat accidental com intencionada) no és en absolut arbitrari. La història demostra que el pervers actual sistema bancari fiduciari anglosaxó-occidental va néixer i es va reforçar sempre al voltant de grans crisis com les guerres. Immediatament abans d’elles, durant elles o immediatament després d’elles. Independentment dels qui les hagin iniciat. Ja el 1773, l’alemany Mayer A. Rothschild havia afirmat: “Les guerres han de ser dirigides de forma tal que les nacions implicades s’enfonsin encara més en els seus deutes i quedin llavors sota el nostre poder”. Aquesta gran crisi del coronavirus podria ser de nou un moment en què els pobles obrin els ulls i reprenguin les regnes del control monetari que els va ser robat. Ja s’ha aconseguit altres vegades a la història, com després explicaré. I sabem que crisi ve de crisàlide. Sabem que una prodigiosa metamorfosi pot transformar d’un dia per l’altre una pupa en una meravellosa papallona. Si no aprofitem aquest moment, segur que un cop més les elits en sortiran reforçades. Però, seran capaços els pobles d’alliberar-se dels grillons d’una propaganda massiva i controlada com mai en la història, més poderosa fins i tot (encara que sigui incomparablement més subtil) que la de Joseph Goebbels?

Per això és tan important la informació davant de tant adoctrinament. Per això m’ha semblat important intentar mostrar, en l’article anterior https://l-hora.org/?p=13438&lang=ca, les escandaloses diferències entre el rescat bancari iniciat el 2008 i l’actual rescat social a partir del moment en el que el COVID-19 s’ha convertit en pandèmia. Ara, en aquest nou article, em centraré en analitzar per què algunes veus lúcides i disposades a enfrontar-se al tsunami de l’opinió dels “experts” oficials i del que és políticament correcte ens estan alertant des de fa temps: una cosa és que algun sistema bancari sigui necessari i una altra és que l’actual sistema occidental sigui l’únic possible, com sembla donar-se per fet de manera inqüestionable en tot mitjà “seriós” d’informació. Aquests són els dos últims paràgrafs del meu llibre Els cinc principis superiors:

“És possible enfrontar-se a l’actual totalitarisme imperialista dels grans financers occidentals, és possible abandonar l’actual submissió. Sempre hi ha alternatives: Abraham Lincoln no només es va negar a pagar als banquers els interessos del deute sinó que, per acabar d’arrel amb el problema, va emetre els anomenats greenbacks; John F. Kennedy es va enfrontar igualment a la Reserva Federal iniciant l’emissió de dòlars que es van anomenar els United States Notes; hi ha vida fora d’aquest euro (ni el Regne Unit ni Suècia ni vuit països més de la Unió Europea l’han adoptat) i d’aquesta Unió Europea (ni Noruega ni Islàndia ni Suïssa en formen part) amb aquest Banc Central Europeu; no tenim necessitat de formar part de l’OTAN, que suposadament ens assegura la defensa enfront d’agressions externes però que ara és més aviat l’agressora (no és Rússia el perill en aquesta hora)…

No cal buscar models econòmics nous a la Llatinoamèrica de governs populistes i anti-estatunidencs (segons ens diuen). O als Països Nòrdics, països massa petits i atípics (segons ens diuen també). Només cal estudiar la història del país des del qual ha sorgit aquest gran problema, els Estats Units. Els veritables antiestatunidencs són aquells grans monopolistes que van segrestar la democràcia en aquesta gran nació. Ja és hora d’obrir els ulls davant de la fal·làcia que només tenim aquesta alternativa. Necessitem pobles desperts i veritables estadistes disposats, igual que Abraham Lincoln o John F. Kennedy i tants altres no estatunidencs, a dimitir o fins i tot a ser assassinats abans que convertir-se en titelles dels grans financers i de les enquestes electorals. És l’hora de la dignitat. Les úniques batalles que realment es perden són aquelles en què sacrifiquem la nostra dignitat.”

Però potser les lliçons més recents i clares que demostren que es pot vèncer aquests grans prestadors són les que ens proporcionen els esdeveniments succeïts als Estats Units al voltant de la gran recessió del 1929 i la seva participació en la II Guerra Mundial. En el seu article “A la vora d’un col·lapse financer: És l’hora d’una Comissió Pecora de segle XXI”, Matthew Ehret no només ho explica magistralment sinó que és capaç de mostrar els seus estrets paral·lelismes amb la crisi actual: https://l-hora.org/?p=13363&lang=ca. Aquells esdeveniments són molt més que un enèrgic i urgent recordatori sobre quina és la veritable Guerra Final: són també la prova que els pobles poden ser els vencedors.

El totalitarisme feixista i nazi també estava ben present als Estats Units de mans dels grans banquers. Sense referir-nos als col·laboracionistes francesos ni als qui al Regne Unit mantenien posicions enfrontades a les del primer ministre Winston Churchill. Paral·lelament a la guerra entre els Estats Units i les potències de l’Eix, el president Franklin D. Roosevelt va haver d’enfrontar-se a les grans famílies de banquers. Si no hagués triomfat enfront d’elles, superant fins i tot intents d’assassinar-lo, les parts enfrontades en la II Guerra Mundial podrien haver estat diferents i el nostre món avui seria un altre. Però mig segle més tard, les intrigues dels grans especuladors, liderades per David Rockefeller, van anar aconseguint de nou els seus objectius i van anar arribant les desregulacions de tots els controls imposats als bancs per Franklin D. Roosevelt, fent així possible la crisi bancària del 2008.

Però remuntem-nos més enrere. Ja ho vaig fer en el meu citat llibre Los cinco principios superiors i n’hi ha prou recollint alguna cosa del que hi vaig expressar:

“[…] el maig del 1949, també Albert Einstein (1879-1955) va anticipar al seu torn en el seu article ‘Why Socialism?’ (Per què el socialisme?) la tercera clau que ens interessa. Es tracta de la més important, des del meu punt de vista, de les moltes claus que ens ajuden a entendre per què aquesta hora present […] és tan decisiva: la concentració del capital i del poder. […] és pràcticament innecessari aclarir que aquest reduït cercle [de grans financers] ni han aconseguit tant poder de manera lícita ni el fan servir per al bé comú. Més encara, estic convençut que els qui composen la cada vegada més reduïda elit que cada dia està acumulant més capital i poder, són realment un seriós perill per a la humanitat. Segurament, el més gran dels perills actualment.

[…] En vida d’Albert Einstein, el reduït nombre de ‘famílies’ que estaven, i que actualment segueixen estant, darrere de tal concentració de poder encara no havia aconseguit ni tan sols el ple control del Govern estatunidenc. Només havien transcorregut unes dècades des que el president Theodore Roosevelt (1858-1919, vint-i-sisè president i primer estatunidenc a rebre el premi Nobel de la Pau, guardó que encara no patia la politització i manipulació que pateix avui) havia lliurat una tremenda batalla legal contra els grans monopolis d’aquesta elit: el del ferrocarril, el de l’acer o el del petroli. I també contra el més important de tots els monopolis: el de la ‘fabricació’ dels dòlars, el d’encunyar la moneda i emetre els bitllets. Després de les seves dues presidències (1901-1909) i una legislatura absent de la política, Theodore Roosevelt no podria continuar a partir del 1913 aquesta tremenda batalla, al no poder superar diverses dificultats durant la seva nova candidatura presidencial al llarg de l’any 1912 (entre elles un atemptat), dificultats en les que certament hi tenien molt a veure els seus grans enemics.

Era massa recent la creació per aquests grans monopolistes, el 1913, de la Reserva Federal (banc central estatunidenc), perquè fossin ja evidents les decisives conseqüències que se’n seguirien. Albert Einstein no podia tenir la completa perspectiva que avui en tenim nosaltres. Amb ‘la seva’ Reserva Federal ja aprovada, tot i que la Constitució prohibia explícitament la creació d’un banc central en mans privades, aquests financers eren ja amos i senyors del més important de tots els monopolis: el de l’emissió del dòlar, el de la seva fabricació de zero i el del control absolut de la massa monetària circulant, amb tot el que això comporta. Van aconseguir tal prerrogativa després d’una tenaç lluita de dècades, en una sessió parlamentària la nit del 22 al 23 de desembre, aprofitant el fet que molts congressistes que s’oposaven a aquest projecte estaven ja de vacances.

Eren experts en aquest tipus d’intrigues: els Rothschild i els Morgan ja havien creat el 1790 el First Nacional Bank of the United States, que no va ser renovat pel Govern el 1811 però que va haver de ser restablert poc després a fi de poder finançar la guerra que el 1812, tres dècades després d’acabada la guerra del Francès, de nou va enfrontar Gran Bretanya i els Estats Units recentment creats. Una altra vegada suspès el 1836 pel president Andrew Jackson, va haver de reaparèixer quan el 1861 va esclatar la Guerra Civil i va caldre trobar de nou el necessari finançament. Tot això sense referir-nos a la creació, per aquestes mateixes famílies financeres i amb mètodes semblants, d’altres bancs centrals europeus, com el d’Anglaterra o el de França. Quan gents com Napoleó Bonaparte (1769-1821) necessitaven finançar les seves embogides aventures imperials, ells hi eren per sostenir tan ‘nobles’ propòsits, endeutant per dècades o segles els països que havien rebut la seva ‘ajuda’. Existeix doncs, des del començament, una estreta relació entre el finançament de les guerres i el poder d’aquestes famílies financeres.

 […] La prerrogativa de crear diners des del no-res per a si mateixos i per a l’Estat, cobrant-li, és clar, els corresponent interessos (uns diners que a més es devaluen i perden poder adquisitiu), prerrogativa arbitrària en mans d’un reduït cercle de poderoses ‘famílies’, és el gran problema del nostre món. Aquesta prerrogativa és el gran instrument amb el qual han aconseguit l’enorme concentració actual de poder, concentració que Albert Einstein va qualificar com ‘la veritable font del mal’. Aquesta prerrogativa és la principal causant del terrible abisme, que s’engrandeix dia a dia, entre una reduïdíssima elit d’addictes a la riquesa i al poder i la resta dels mortals.

Diuen que tan sols 85 persones (Bill Gates, Carlos Slim, Amancio Ortega, etc.) posseeixen la mateixa riquesa que els 3500 milions que constitueixen la meitat de la humanitat![1] Però això és tan sols el nivell que jo anomenaria ‘visible’. Perquè l’enorme poder que han concentrat les antigues famílies financeres, un poder fet de moltes més coses que els diners, se surt del marc d’aquestes estadístiques. Fins i tot pel que fa als diners, no es tracta que elles tinguin més diners sinó de molt més: elles són les que fabriquen al seu gust els diners, són els seus amos i senyors. […]

I aquest model és el que ara estan imposant a la Unió Europea, amb un Banc Central Europeu controlat per ells, que està per sobre dels estats i que té la competència de gestionar la política monetària a l’Eurozona. Un Banc Central Europeu, institució teòricament pública però en realitat un lobby de la gran banca, que no pot injectar diners directament als estats. Com hem vist, en les seves últimes subhastes de liquiditat, sense límit pel que fa a la quantitat, els bancs podien obtenir quants euros volguessin a l’1% i a un termini de tres anys. Aquests, al seu torn, compraven bons de l’Estat espanyol fins i tot al 7%, creant d’aquesta manera, en uns pocs anys, un immens deute públic (del 40,20% del Producte Interior Brut el 2008 al 98,40% el segon trimestre del 2014), que haurem de pagar nosaltres i els nostres fills.

En el moment en què el deute públic era equivalent al 90% del Producte Interior Brut, l’economista Eduardo Garzón va calcular com seria el deute públic de l’Estat espanyol si hagués tingut un Banc Central que li hagués prestat diners a l’1% d’interès, sense haver de recórrer a la banca privada pagant els elevadíssims interessos que ha pagat: un 14% del Producte Interior Brut. Cosa que vol dir que no haguessin estat necessàries les dures retallades socials que es realitzen. […]

A més d’Albert Einstein, han estat moltes les personalitats que van saber veure lúcidament aquest problema. Però les seves denúncies mai van ser recollides com es mereixien, ni ho són encara ara, pels grans mitjans de què són propietaris aquestes mateixes elits financeres. Les seves cites al respecte podrien ser nombroses, però em limitaré a dues, preses d’extrems aparentment oposats. La primera és d’un dels més influents Pares Fundadors estatunidencs, un veritable demòcrata i lluitador contra l’imperialisme, el principal autor de la Declaració de la Independència dels Estats Units, el seu tercer president (1801-1809) i un dels més respectats i estimats, Thomas Jefferson (1743-1826). La seva oposició al Banc Central dels Estats Units a mans privades va ser frontal. La segona és d’un dels herois més admirats per joves i no tan joves, un revolucionari que no necessita presentació, l’argentí Ernesto Che Guevara (1928-1967):

‘Crec, sincerament, amb vostès, que els establiments bancaris són més perillosos que els exèrcits permanents i que el principi de gastar diners per ser pagats per la posteritat, sota el nom del finançament, és tanmateix una estafa futura a gran escala.’

‘Poden [els banquers internacionals] donar-se el luxe fins i tot de finançar una esquerra controlada que de cap manera ni denunciï ni ataqui el cor del Sistema: el Banc Central i els cicles d’expansió-inflació/recessió-deflació.’

Aquells intel·lectuals que són tan reticents a qualsevol afirmació que pugui fer olor de conspiració (o millor, a qualsevol afirmació sobre la qual s’hagi aconseguit que el nostre cervell l’associï ràpidament, d’una manera automàtica i conductista, a allò que en diuen conspiracionisme), s’haurien de preguntar si és lògic o normal el gran desconeixement per part de la població d’un fet tan transcendental com és aquesta prerrogativa de crear els diners des del no-res en règim de monopoli i de fins i tot fabricar-lo per a si mateixos sense cap control. […] Si no hi ha conspiracions, ¿com pot ser que en les enquestes periòdiques sobre les preocupacions de la societat, en què la desocupació laboral o la corrupció política solen ocupar les primeres posicions, ni tan sols hi figuri mai aquesta problemàtica, que és l’última responsable de tots els nostres mals, incloses la desocupació laboral i la corrupció política?

A l’estrany desconeixement del que és la Reserva Federal, se n’hi afegeix un altre. No conec gairebé ningú que sigui conscient que tots aquells presidents estatunidencs que, igual que Theodore Roosevelt, es van enfrontar enèrgicament (abans o després d’ell) a aquests grans monopolis, especialment al monopoli del dòlar, van ser assassinats o van patir, com ell, intents d’assassinat: Andrew Jackson (1767-1845, setè president, a qui es va intentar assassinar), Abraham Lincoln (1809-1865, setzè president, assassinat als cinc mesos d’iniciat el seu segon mandat) [és a dir, el mateix any en el qual, enfrontant-se als seus finançadors, la família Rothschild, va fer que el Tresor emetés gairebé 500 milions de dòlars propis], James A. Garfield (1831-1881, vintè president, assassinat sis mesos després d’iniciar la seva presidència) [pocs dies després d’un discurs al Congrés en el qual havia denunciat el domini dels banquers sobre el govern], John F. Kennedy (1917-1963, trenta-cinquè president, assassinat a la meitat del seu mandat aproximadament)… I això sense comptar ni aquells presidents que ‘van desaparèixer’ de l’escena de manera menys violenta ni les moltes altres personalitats polítiques que van patir tota mena de seriosos problemes per causa del seu enfrontament a aquests monopolis.”

El cas de John F. Kennedy és especialment rellevant, com a mínim pel fet de que alguns de nosaltres vam viure en la nostra adolescencia el seu impactant assassinat:

“El 4 de juny del 1963, mig any abans de ser assassinat, havia despullat la Reserva Federal de la seva prerrogativa d’emetre en exclusiva el dòlar. Havia signat l’Ordre Executiva nº 11110 que va tornar al Govern la facultat d’emetre moneda, sense haver de demanar-ne prestada a la Reserva Federal. Va iniciar l’emissió de dòlars per part del Tresor, amb la pretensió de substituir totalment els de la Reserva Federal. Es va donar l’ordre d’emetre uns 4.293.000.000 dòlars, que es van anomenar els United States Notes, que tindrien la garantia de l’Estat. Immediatament després del magnicidi, el seu successor, Lyndon B. Johnson (1908-1973, trenta-sisè president), decidia la retirada de tots els que estaven en circulació.”

Fa uns dies, Matthew Ehret recordava el que es deia a la revista The Nation els dies en què era jutjat el banquer John P. Morgan: “Si robes 25 dòlars, ets un lladre. Si robes 250.000 dòlars, ets un malversador. Si robes 2,5 milions de dòlars, ets un financer”. És només gràcies a la desinformació i el consentiment que són tolerats pel nostre món aquests grans estafadors causants de tanta mort i desolació. Només gràcies a la desinformació gairebé ningú coneix informes tan importants com aquest:

“Les conclusions que va fer públiques el dijous 27 de gener del 2011 la Comissió del Congrés estatunidenc per a la supervisió dels Serveis Financers, després d’investigar l’actual [ho escrivia el 2011] crisi financera. En aquestes conclusions queda clar que la crisi no va ser el resultat d’una mena de forces naturals impredictibles o dels inexorables processos dels ‘mercats’ sinó de les actuacions de molts responsables de la banca i les finances. […]

En el seu informe final, la Comissió enumera diferents causes de la crisi: la desregulació l’any 2000 dels controls estrictes ja existents sobre les polítiques de supervisió de crèdits i hipoteques d’alt risc (és a dir, no parlem de la manca de regulació sinó de la derogació del que ja estava regulat), desregulació realitzada no només pels neocon del republicà Bush sinó sobretot pels ‘progressistes’ del ‘carismàtic’ Bill Clinton; l’ambició i l’avarícia dels banquers que es van enriquir amb exorbitants beneficis mitjançant inversions arriscades i acompanyades de presumptes violacions de la llei, violacions les proves de les quals la Comissió va remetre al Departament de Justícia i als fiscals generals dels Estats; l’oposició d’aquests banquers a una supervisió exhaustiva de les seves activitats, per considerar que la interferència governamental sufocaria la ‘innovació financera’; la inacció negligent de les altes instàncies federals que, davant d’aquestes violacions, van optar sistemàticament per no actuar…

La Comissió afirma que la crisi era evitable i, el que és pitjor, que les estructures bàsiques del sistema financer que van dur a l’ensorrament no només segueixen fermament dempeus sinó que la concentració d’actius financers, als bancs comercials i d’inversió més grans, és significativament més gran ara que abans de la crisi, com a resultat del buidament d’algunes de les institucions i de la unió i fusió d’altres per conformar entitats més grans: ‘la major tragèdia seria acceptar que ningú va veure que això s’acostava i per tant que no s’hi podia fer res. […] D’acceptar aquest corol·lari, tornarà a passar’.”

Sento últimament amb freqüència aquest qüestionament: Com és possible que els Estats Units iniciïn una guerra bacteriològica que acabarà perjudicant-los a ells mateixos? És un qüestionament que té un error de base: no es tracta dels Estats Units sinó d’unes elits que sent estatunidenques són capaces de tornar a dur la ruïna a la gran massa dels seus conciutadans en un altre crac com el que ja van provocar el 1929. Una elit en què alguns, sent jueus, són capaços de finançar els nazis. Són gent que no té altra pàtria que la dels diners i el poder. El que no arribi a entendre això, no podrà entendre el que està passant al nostre món.

¿Repetirem una altra vegada en aquesta gran crisi la mateixa història? ¿Fins quan els bancs centrals tindran la darrera paraula i tot seguirà passant per ells? ¿Arribaran per fi aquesta vegada a l’economia real els diners d’aquest nou rescat o, com temen bastants experts, només s’estarà salvant altra vegada, amb l’excusa del coronavirus, els bancs “massa grans per caure” (JPMorgan Chase, Citigroup i Goldman Sachs…) que estan asseguts sobre una bomba de 1.500 bilions de dòlars de derivats? ¿No hi haurà avui a Occident cap estadista disposat a enfrontar-se, amb totes les conseqüències –a l’estil d’Abraham Lincoln, Franklin D. Roosevelt o de John F. Kennedy–, a aquest sistema financer que s’ha apoderat del nostre destí? ¿Seguirem donant la nostra confiança a uns líders mediocres i submisos als “mercats”? ¿S’ha extingit ja entre nosaltres l’espècie dels veritables rebels de la dignitat enfront del que és “políticament correcte”? ¿O la solució que acabi amb aquest estat de coses haurà de venir de fora o de la mà d’esdeveniments d’una magnitud que sobrepassi la insignificant espècie humana?

Vull acabar aquest article amb les mateixes paraules amb què Matthew Ehret acaba el seu:

“Pecora va fer un advertiment més que les generacions actuals haurien de prendre’s seriosament: ‘Si s’hagués revelat plenament el que es va fer per promoure aquests plans [de derrocament de Franklin D. Roosevelt i suport dels Estats Units a les potències de l’Eix], no podrien haver sobreviscut molt temps a la ferotge llum de l’exposició i la crítica. Les estratagemes legals i la foscor total eren els aliats més forts dels banquers’.

El col·lapse econòmic que s’acosta avui dia només pot evitar-se si es prenen seriosament les lliçons del 1933, i els patriotes que realment es preocupen per les seves nacions i pobles deixen de legitimar l’economia de casino de capital fictici, derivats, esclavatge per deutes i antihumanisme que s’ha convertit en una cosa tan comuna en els estrats governants de l’elit tecnocràtica i bancària que avui dia tracta de controlar el món. Aquesta elit, igual que els financers dels anys vint, no es preocupa en última instància pels diners com un fi, sinó que els veu simplement com un mitjà per imposar formes feixistes de govern a la població mundial. De la mateixa manera que els enemics de Wall Street/Londres de Franklin D. Roosevelt van cercar un govern mundial sota els botxins nazis de llavors, els hereus actuals d’aquest llegat antihumà estan impulsats per un compromís d’aparença religiosa de ‘gestionar’ un nou col·lapse de la civilització mundial sota un Nou Pacte Verd i un Govern mundial.”

[1] “Governar per a les elits. Segrest democràtic i desigualtat econòmica”, informe d’Oxfam de gener del 2014.

Clicar subtítols

facebook
Twitter
Follow