Les audiències judicials a Gran Bretanya sobre el cas d’extradició de l’administració dels Estats Units contra Julian Assange comencen de debò la propera setmana. La saga d’una dècada que ens ha portat a aquest punt ha d’horroritzar qualsevol que es preocupi per les nostres cada vegada més fràgils llibertats.
Un periodista i editor ha estat privat de la seva llibertat durant 10 anys. Segons els experts de l’ONU, ha estat detingut arbitràriament i torturat durant gran part d’aquest temps a través d’un intens confinament físic i una interminable pressió psicològica. Ha estat espiat per la CIA durant la seva estada en l’asil polític, a l’ambaixada de l’Equador a Londres, de manera que es van violar els seus drets legals més fonamentals. La jutgessa que supervisa les seves audiències té un greu conflicte d’interessos –amb la seva família integrada en els serveis de seguretat del Regne Unit– que no ha declarat i que l’hauria d’haver obligada a recusar-se del cas.
Tot indica que Assange serà extradit als Estats Units per fer front a un judici amb gran jurat arreglat per garantir que vegi els seus dies en una presó de màxima seguretat, complint una condemna de fins a 175 anys.
Res d’això ha succeït en un Tercer Món, en una dictadura de pacotilla. Ha passat davant dels nostres nassos, en una important capital occidental i en un estat que diu protegir els drets de la premsa lliure. No ha passat en un obrir i tancar d’ulls, sinó a càmera lenta, dia rere dia, setmana rere setmana, mes rere mes, any rere any.
I una vegada que despullem una sofisticada campanya de difamació contra Assange per part dels governs occidentals i els mitjans de comunicació, l’única justificació per a aquest incessant atac a la llibertat de premsa és que un home de 49 anys d’edat va publicar documents que exposen els crims de guerra dels Estats Units. Aquesta és la raó –i l’única raó– que els Estats Units estiguin demanant la seva extradició i el perquè ha estat llanguint en el que equival a confinament solitari a la presó d’alta seguretat de Belmarsh durant la pandèmia de la Covid-19. Els recursos dels seus advocats per a la fiança han estat rebutjats.
Cap tallat en una pica
Mentre que el col·lectiu de la premsa va abandonar Assange fa una dècada, fent-se ressò dels punts de discussió oficials que el posaven a la picota per la higiene del bany i la manera de tractar el seu gat, Assange està avui exactament on va predir originalment que estaria si els governs occidentals se sortien amb la seva. El que li espera és el lliurament als Estats Units perquè pugui estar fora de la vista per la resta de la seva vida.
Hi havia dos objectius que els Estats Units i el Regne Unit es van proposar aconseguir a través de la persecució visible: el confinament i la tortura d’Assange.
En primer lloc, ell i Wikileaks, l’organització de la transparència que va cofundar, havien de ser desactivats. Comprometre’s amb Wikileaks havia de ser massa arriscat de preveure per als possibles denunciants. És per això que Chelsea Manning –la soldada estatunidenca que va passar els documents relacionats amb els crims de guerra dels Estats Units a l’Iraq i l’Afganistan, per la qual cosa ara Assange s’enfronta a l’extradició– va ser igualment sotmesa a un dur empresonament. Més tard es va enfrontar a multes diàries punitives mentre era a la presó per pressionar-la a testificar contra Assange.
L’objectiu ha estat desacreditar Wikileaks i organitzacions similars i evitar que publiquin més documents reveladors, del gènere que mostra que els governs occidentals no són els “bons” que gestionen els assumptes mundials en benefici de la humanitat, sinó que són, de fet, pinxos globals altament militaritzats que promouen les mateixes polítiques colonials despietades de guerra, destrucció i pillatge que sempre han aplicat.
I en segon lloc, Assange ha hagut de patir horriblement i en públic –perquè serveixi d’exemple– per dissuadir altres periodistes de seguir els seus passos. És l’equivalent modern d’un cap tallat en una pica que es mostrava a les portes de la ciutat.
El fet molt evident –confirmat per la cobertura mediàtica del seu cas– és que aquesta estratègia, impulsada principalment pels Estats Units i el Regne Unit (amb Suècia exercint un paper menor), ha tingut un gran èxit. La majoria dels periodistes dels mitjans de comunicació corporatius segueixen amb entusiasme col·laborar en el vilipendi d’Assange, sobretot en aquesta etapa, fent cas omís de la seva terrible situació.
La història s’amaga a plena llum
Quan es va afanyar a entrar a l’ambaixada de l’Equador el 2012, cercant asil polític, els periodistes de tots els mitjans de comunicació corporatius van ridiculitzar la seva afirmació –ara, per descomptat, totalment confirmada– que estava eludint els esforços dels Estats Units per extradir-lo i tancar-lo per sempre. Els mitjans de comunicació van continuar amb la seva burla fins i tot quan es van presentar proves que s’havia convocat en secret un gran jurat per elaborar càrrecs d’espionatge contra ell i que aquest es trobava al districte oriental de Virgínia, on hi tenen la seu els principals serveis de seguretat i intel·ligència dels Estats Units. Qualsevol jurat allà està dominat pel personal de seguretat dels Estats Units i les seves famílies. La seva esperança d’un judici just era inexistent.
En canvi, hem suportat vuit anys de manipulacions per part dels mitjans de comunicació corporatius i la seva complicitat voluntària en l’assassinat de la seva figura, cosa que ha establert les bases de l’actual indiferència de la gent davant l’extradició d’Assange i la ignorància generalitzada de les seves horribles implicacions.
Els periodistes corporatius han acceptat, totalment a la vista, una sèrie de racionalitzacions del perquè els interessos de la justícia han estat utilitzats per tancar Assange indefinidament –fins i tot abans de la seva extradició– i trepitjar els seus drets legals més bàsics. L’altre costat de la història –Assange, la història amagada a plena vista– ha estat invariablement absent dels reportatges, ja sigui a la CNN, el New York Times, la BBC o el Guardian.
De Suècia a Clinton
En primer lloc, es va afirmar que Assange havia fugit de l’interrogatori per denúncies d’agressió sexual a Suècia, encara que van ser les autoritats sueques les que li van permetre anar-se’n; tot i que la fiscal sueca original, Eva Finne, va desestimar la investigació contra ell dient “No hi ha sospita de cap delicte”, abans que ho reprengués una altra fiscal per raons poc amagades i polititzades; i encara que Assange més tard va convidar les fiscals sueques a interrogar-lo on es trobava (a l’ambaixada), una opció que regularment van acordar en altres casos, encara que decididament s’hi van negar en el seu.
No va ser només que cap d’aquests punts es va presentar com a context per a la història de Suècia pels mitjans de comunicació corporatius. O que molt del que està a favor d’Assange va ser simplement ignorat, com la manipulació de les proves en el cas d’una de les dues dones que van al·legar l’agressió sexual i la negativa de l’altra a signar la declaració de violació elaborat per a ella per la policia.
La història també va ser barroera i contínuament mal comunicada en relació amb “càrrecs de violació” quan Assange va ser requerit simplement per ser interrogat. Mai es van presentar càrrecs contra ell perquè la segona fiscal sueca, Marianne Ny –i els seus homòlegs britànics, inclòs Sir Keir Starmer, llavors cap de la fiscalia i ara líder del partit laborista– aparentment desitjaven evitar posar a prova la credibilitat de les seves al·legacions interrogant realment Assange. Deixar que es podreixi en una petita habitació a l’ambaixada va servir als seus propòsits molt millor.
Quan el cas de Suècia es va esfumar, quan es va fer evident que el fiscal original havia tingut raó quan va concloure que no hi havia proves que justifiquessin un nou interrogatori, per no parlar dels càrrecs, la classe política i els mitjans de comunicació van canviar de rumb.
Tot d’una, el confinament d’Assange es justificava implícitament per raons polítiques totalment diferents, perquè suposadament havia ajudat la campanya electoral presidencial de Donald Trump el 2016 mitjançant la publicació de correus electrònics, suposadament “hackejats” per Rússia des dels servidors del Partit Demòcrata. El contingut d’aquests correus electrònics, enfosquit en la cobertura en aquell moment i en gran part oblidat ara, va revelar la corrupció del camp de Hillary Clinton i els esforços per sabotejar les primàries del partit per soscavar el seu rival per a la nominació presidencial, Bernie Sanders .
The Guardian fabrica una difamació
Els de la dreta autoritària han mostrat poca preocupació pel llarg confinament d’Assange a l’ambaixada, i mes tard empresonament a Belmarsh, per la seva exposició dels crims de guerra dels Estats Units, per la qual cosa s’ha dedicat poc esforç a convèncer-los. La campanya de demonització contra Assange s’ha centrat en el seu lloc en qüestions que és probable que activin els liberals i l’esquerra, que d’altra manera podrien tenir inconvenients a desfer-se de la Primera Esmena i tancar la gent per fer periodisme.
Així com les acusacions sueques, malgrat la seva falta d’investigació, es van aprofitar del pitjor tipus de política de senyals d’identitat de l’esquerra, la història dels correus electrònics “hackejats” va ser dissenyada per alienar la base del Partit Demòcrata. Extraordinàriament, l’afirmació de la pirateria russa persisteix tot i que anys després –i després d’una important investigació “Russiagate” de Robert Mueller– encara no es pot sostenir amb cap prova real. De fet, alguns dels més propers a l’assumpte, com l’exambaixador del Regne Unit Craig Murray, han insistit tot el temps en què els correus electrònics no van ser hackejats per Rússia, sinó que van ser filtrats per un intern del Partit Demòcrata desencantat.
Un punt encara més important, però, és que una organització de transparència com Wikileaks no va tenir més remei, després que se li van lliurar aquests documents, que exposar els abusos del Partit Demòcrata, qualsevol que fos la font.
La raó que Assange i Wikileaks es veiessin embolicats en el fiasco del Russiagate –que va desaprofitar les energies dels partidaris del Partit Demòcrata en una campanya contra Trump que en realitat el va enfortir en lloc d’afeblir-lo– va ser degut a la cobertura crèdula, un cop mes, de la qüestió per gairebé tots els mitjans de comunicació corporatius. Els mitjans liberals com el diari The Guardian fins i tot van arribar a fabricar obertament una història en la qual va informar falsament sobre que un ajudant de Trump, Paul Manafort, i “russos” sense nom van visitar secretament Assange a l’ambaixada, sense repercussions ni retractacions.
La tortura d’Assange ignorada
Tot això va fer possible el que ha passat des de llavors. Després que el cas suec es va evaporar i no hi havia motius raonables per no deixar lliure Assange de l’ambaixada, els mitjans de comunicació van decidir de sobte en cor que una violació de la llibertat sota fiança tècnica era motiu suficient per al seu confinament continu a l’ambaixada o, millor encara, la seva detenció i empresonament. Aquesta violació de la llibertat sota fiança, per descomptat, es va relacionar amb la decisió d’Assange de cercar asil a l’ambaixada, basada en una avaluació correcta que els Estats Units pensaven exigir la seva extradició i empresonament.
Cap d’aquests periodistes ben pagats semblava recordar que, en la llei britànica, l’incompliment de les condicions de la llibertat sota fiança es permet si hi ha “causa raonable”, i fugir d’una persecució política és òbviament una causa molt raonable.
Així mateix, els mitjans de comunicació van ignorar deliberadament les conclusions d’un informe de Nils Melzer, acadèmic suís de dret internacional i expert en tortura de les Nacions Unides, segons el qual el Regne Unit, els Estats Units i Suècia no només havien negat a Assange els seus drets jurídics bàsics sinó que havien actuat en connivència per sotmetre’l a anys de tortura psicològica, una forma de tortura, va assenyalar Melzer, que va ser perfeccionada pels nazis perquè es va comprovar que era més cruel i més eficaç per a trencar les víctimes que la tortura física.
Assange s’ha vist afectat pel deteriorament de la salut i el declivi cognitiu com a resultat, i ha perdut molt pes. Res d’això ha estat considerat pels mitjans corporatius digne de cap altra cosa que una menció passatgera, especialment quan la mala salut d’Assange el va fer incapaç d’assistir a una audiència judicial. En canvi, les repetides advertències de Melzer sobre el tractament abusiu d’Assange i els seus efectes en ell han caigut en oïdes sordes. Els mitjans de comunicació simplement han ignorat les troballes de Melzer, com si mai haguessin estat publicades, que Assange ha estat, i està sent, torturat. Només hem de fer una pausa i imaginar quanta cobertura hauria rebut l’informe de Melzer si hagués tingut a veure amb el tractament d’un dissident en un estat enemic oficial com Rússia o la Xina.
Uns mitjans de comunicació que adoren el poder
L’any passat, la policia britànica, en coordinació amb un Equador ara dirigit per un president, Lenin Moreno, que anhelava estrènyer els llaços amb Washington, va irrompre a l’ambaixada per arrossegar Assange i tancar-lo a la presó de Belmarsh. En la seva cobertura d’aquests esdeveniments, els periodistes es van fer una altra vegada els ximples.
Havien passat anys primer professant la necessitat de “creure les dones” en el cas d’Assange, fins i tot si això significava ignorar les proves, i després proclamar la santedat de les condicions de la llibertat sota fiança, fins i tot si s’utilitzaven simplement com un pretext per a la persecució política. Ara que tot ha estat escombrat de banda en un instant, de sobte, els nou anys de confinament d’Assange per una investigació d’assalt sexual inexistent i una infracció menor de fiança són substituïts narrativament per un cas d’espionatge. I els mitjans de comunicació s’han alineat contra ell una vegada més.
Fa uns anys, la idea que Assange podria ser extradit als Estats Units i tancat per a la resta de la seva vida, el seu periodisme transformat en “espionatge”, va ser ridiculitzat com tan improbable, tan escandalosament il·legal que cap periodista dels mitjans dominants estava disposat a acceptar-ho com la veritable raó de la seva sol·licitud d’asil a l’ambaixada. Va ser ridiculitzat com un producte de la febril i paranoica imaginació d’Assange i els seus partidaris, i com una cobertura per evitar que s’enfrontés a la investigació a Suècia.
Però quan la policia britànica va envair l’ambaixada l’abril de l’any passat i el va detenir per la seva extradició als Estats Units precisament pels càrrecs d’espionatge que Assange sempre havia advertit que serien utilitzats en contra seva, els periodistes van informar d’aquests esdeveniments com si fossin aliens a aquesta història de fons. Els mitjans de comunicació van esborrar aquest context, entre altres coses, perquè els hauria fet semblar com ximples disposats a la propaganda dels Estats Units, com apologistes de l’excepcionalisme i l’anarquia dels Estats Units, i perquè hauria demostrat que Assange tenia raó una vegada més. S’hauria demostrat que ell és el veritable periodista, en contrast amb el seu pacificat i complaent culte al poder del periodisme corporatiu.
La mort del periodisme
En aquest moment, tots els periodistes del món haurien d’estar en peu de guerra, protestant pels abusos que Assange està patint, i ha patit, i la destinació que patirà si s’aprova l’extradició. Haurien d’estar protestant a les primeres pàgines i als programes de notícies de televisió contra els interminables i flagrants abusos del procés legal a les audiències d’Assange als tribunals britànics, incloent el greu conflicte d’interessos de Lady Emma Arbuthnot, la jutgessa que supervisa el seu cas.
Haurien d’estar escandalitzats per la vigilància que la CIA va organitzar il·legalment dins de l’ambaixada equatoriana mentre Assange hi estava confinat, anul·lant el ja deshonest cas dels Estats Units contra ell violant la seva privacitat client-advocat. Haurien d’estar expressant indignació per les maniobres de Washington, acordant una fina capa de procés degut pels tribunals britànics, destinat a extradir-lo sota càrrecs d’espionatge per fer la feina que es troba al cor del que el periodisme diu ser: la responsabilitat dels poderosos.
Els periodistes no necessiten preocupar-se per Assange o similars. Han de parlar en protesta perquè l’aprovació de la seva extradició marcarà la mort oficial del periodisme. Significarà que qualsevol periodista al món que descobreixi veritats compromeses sobre els Estats Units, que descobreixi els seus secrets més foscos, haurà de callar o arriscar-se a ser empresonat per la resta de la seva vida.
Això hauria de terroritzar tots els periodistes. Però no ha tingut aquest efecte.
Carreras i estatus, no la veritat
La gran majoria dels periodistes occidentals, per descomptat, mai descobreixen un secret significatiu dels centres de poder en tota la seva carrera professional, fins i tot els qui aparentment vigilen aquests centres de poder. Aquests periodistes reempaqueten els comunicats de premsa i les reunions de lobby, recorren a fonts dins el govern que els fan servir com a conducte cap a les grans audiències que encapçalen, i transmeten les xafarderies i els atacs des de l’interior dels passadissos del poder.
Aquesta és la realitat del periodisme de divulgació que constitueix el 99% del que anomenem notícies polítiques.
Tanmateix, l’abandó d’Assange pels periodistes –la completa manca de solidaritat mentre un d’ells és perseguit tan flagrantment com els dissidents enviats als gulags– els hauria de deprimir. Significa no només que els periodistes han abandonat qualsevol pretensió de fer periodisme real, sinó que també han renunciat a l’aspiració que ho faci qualsevol.
Vol dir que els periodistes corporatius estan preparats per ser vistos amb més desdeny per les seves audiències del que ja succeeix. Perquè a través de la seva complicitat i silenci, s’han posat de la banda dels governs per assegurar que qualsevol que realment tingui el poder d’exigir comptes, com Assange, acabi a la presó. La seva pròpia llibertat els marca com una elit captiva, evidència irrefutable que serveixen al poder, no el combaten.
L’única conclusió que se’n pot treure és que els periodistes corporatius es preocupen menys per la veritat que per les seves carreres, els seus salaris, el seu estatus i el seu accés als rics i poderosos. Com Ed Herman i Noam Chomsky van explicar fa molt temps en el seu llibre Manufacturing Consent (Consentiment fabricat), els periodistes s’uneixen a una classe de mitjans de comunicació després d’un llarg procés d’educació i formació dissenyat per eliminar aquells que no simpatitzen de manera fiable amb els interessos ideològics dels seus ocupadors corporatius.
El sacrifici d’una ofrena
En poques paraules, Assange va plantejar la qüestió a tots els periodistes rebutjant el seu déu –l'”accés”– i el seu modus operandi de revelar ocasionalment visions molt parcials de veritats ofertes per fonts “amigues”, i invariablement anònimes, que utilitzen els mitjans de comunicació per passar comptes amb els seus rivals en els centres de poder.
En canvi, a traves dels denunciants, Assange va extreure la veritat nua, sense ornaments i d’ampli espectre l’exposició de la qual no ajudava ningú en el poder, només a nosaltres, la gent, mentre tractàvem d’entendre el que s’estava fent, i s’ha fet, en el nostre nom. Per primera vegada, vam poder veure com n’era de lleig, i sovint criminal, el comportament dels nostres líders.
Assange no només va exposar la classe política, també va exposar la classe dels mitjans de comunicació, per la seva feblesa, per la seva hipocresia, per la seva dependència dels centres de poder, per la seva incapacitat de criticar un sistema corporatiu en el qual estan incrustats .
Pocs d’ells poden perdonar a Assange aquest crim. És per això que animaran la seva extradició, encara que sigui a través del seu silenci. Alguns escriptors liberals esperaran fins que sigui massa tard per Assange, fins que hagi estat empaquetat per a ser lliurat, publicant columnes poc entusiastes, de llenguatge insípid o agònic que argumentin que, per desagradable que suposadament sigui Assange, no mereixia el tractament que els Estats Units li tenen reservat.
Però això serà molt poc, molt tard. Assange necessitava la solidaritat dels periodistes i les seves organitzacions de mitjans de comunicació fa molt de temps, així com denúncies a fons dels seus opressors. Ell i Wikileaks eren a primera línia d’una guerra per a refer el periodisme, per a reconstruir-lo com un veritable control del poder desbocat dels nostres governs. Els periodistes han tingut l’oportunitat d’unir-se a ell en aquesta lluita.
En lloc d’això, han fugit del camp de batalla, deixant-lo com el sacrifici d’una ofrena als seus amos corporatius.
Font: Jonathan Cook