Molts de la meva generació començarem a actuar en política, a mitjans dels anys setanta, quan el franquisme agonitzava. Ens motivaven dos grans ideals: la democràcia i la llengua catalana. Pot ser sorgien altres derivades com la justícia social, l’amnistia, la llibertat d’expressió, la protecció del territori, l’autonomia,… però totes passaven per aconseguir la democràcia i protegir la llengua catalana.

Avui pareix com si el temps no hagués passat en molts d’aquests aspectes. Sembla que no hem consolidat cap d’aquests objectius. Podríem tornar a cantar aquella cançó de Lluís Llach que diu allò de «no és això companys, no és això…». Especialment s’estén la sensació de derrota en la lluita per la perpetuació de la llengua catalana. Pot ser mai havíem tengut tants escriptors en la  nostra llengua, ni tantes publicacions, ni tanta presència a l’escola, ni alguns mitjans audiovisuals en català,… però la sensació és que perdem el seu ús al carrer, en l’àmbit familiar, en l’administració pública… Podríem dir que hem entrat en una situació d’emergència lingüística, la qual, com l’emergència climàtica, pot ser irreversible si no s’actua amb urgència. El més greu, però, és que així com en l’emergència climàtica la majoria de la població ja ha pres consciència de la seva gravetat, en l’emergència lingüística no hi ha prou consciència social. Fins i tot, entre la gent progressista hi ha massa gent que s’ha convertit en instrument involuntari de l’etnocidi lingüístic que s’està cometent. Perquè, cal obrir els ulls, la decadència en l’ús de la llengua catalana no es produeix per una evolució natural, sinó per la ingerència política d’un estat, l’espanyol, que durant segles ha maquinat i maquina per substituir la llengua catalana per la castellana.

A més, l’entrada de l’extrema dreta a les institucions ha estimulat la bel·ligerància ciutadana contra la nostra llengua. Sempre s’ha escoltat el «háblame en cristiano», però mai com ara s’havien produït tantes denúncies de discriminació lingüística per part de professionals de tots els àmbits, des de l’ordre públic fins a l’atenció sanitària, dos àmbits especialment greus quan els discriminadors són funcionaris públics. Igualment, en els mitjans de comunicació audiovisual, sobretot TV3 i IB3, cada vegada s’observa més presència d’intervinents en castellà en distints programes. L’excusa és que «cal donar normalitat al que és normal al carrer». Però el problema és que els altres, els mitjans en castellà, no actuen recíprocament, sinó que solen ser bel·ligerants contra la llengua catalana. I, el més greu és que en l’àmbit polític sembla que no es dóna prou importància a la gravetat de la situació. Fins i tot pel que fa als partits autòctons, Més i el Pi, pareix que han adoptat un perfil baix en la lluita per la normalització de la llengua catalana. Com que la defensa de la llengua pròpia no figura entre les prioritats de la gent, doncs deixa de figurar com a prioritat en l’agenda política d’aquests partits. Però, els partits, no haurien d’oblidar que la seva missió, o la raó de la seva fundació, no és adaptar-se a la realitat, sinó transformar-la. Si els qui estam convençuts renunciam a propagar les nostres idees i els contraris cada dia són més bel·ligerants, el resultat està cantat.

En definitiva, de la mateixa manera que molta gent cada dia està més preocupada per la desaparició d’espècies animals i vegetals, la mateixa bona gent hauria d’estar preocupada per la desaparició de la nostra llengua. Haurien de convertir-se, també, en ecologistes lingüístics.