El 6 d’abril del 2020 es commemorarà un cop més, a través de la història escrita pel règim del general Kagame, el 26è aniversari del genocidi de Rwanda. Una història els tres pilars principals de la qual han estat tanmateix polvoritzats per la historiografia. Així:

1) Contràriament al que afirma aquesta història inventada, no van ser els “extremistes hutus” els qui van abatre l’avió del president Habyarimana.

Atès que el genocidi de Rwanda va ser provocat per l’assassinat del president Habyarimana, era imperatiu conèixer els autors d’aquest crim. No obstant, els aliats del general Kagame, els Estats Units i Gran Bretanya, van prohibir al Tribunal Penal Internacional per a Rwanda (TPIR), dependent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides (Resolució 955 del 8 de novembre de 1994), que intentés identificar-los. Pel que fa a la justícia francesa, l’única que ha investigat aquest atemptat, s’ha retirat cautelosament després de 21 anys d’acumulació d’elements que semblen apuntar al camp del general Kagame. El 21 de desembre del 2018, després de les peticions del Ministeri Públic, va sobreseure doncs un cas insòlit relatiu als alts comandaments del general Kagame, a qui el jutge Bruguière va acusar de ser els autors o patrocinadors de l’atemptat del 6 d’abril del 1994. Insòlit, perquè:

1) Els magistrats descarten la pista dels “extremistes hutus”, exonerant-los de qualsevol responsabilitat en l’atac que va desencadenar el genocidi.

2) D’altra banda, s’enumeren en detall els molts elements de l’expedient que els sembla que apunten a l’equip del general Kagame com el responsable d’aquest atac.

3) Però, a la fi, els dos magistrats d’instrucció adopten estranyament una visió oposada al desenvolupament dels seus propis arguments, concloent que “l’acumulació (subratllo) de càrrecs contra els acusats (els membres del primer cercle del general Kagame acusats pel jutge Bruguière el 17 de novembre del 2006) (…) no pot constituir una acusació greu i concordant que permeti remetre’ls al Tribunal Penal“.

Fent servir l’única conclusió d’aquest singular sobreseïment del cas, mentre guarda acuradament silenci sobre la llista de càrrecs que l’impliquen enumerats pels magistrats francesos, el règim de Kigali afirma amb singular aplom que, per tant, no és responsable de res en l’atemptat del 6 d’abril del 1994. Això li permet seguir mantenint que van ser els “extremistes hutus” els qui van cometre l’atemptat, encara que res, ni a l’expedient de la justícia francesa com acabem de veure ni a la monumental massa de documentació estudiada pel TPIR, porta a aquesta pista. Encara més quan, presentat per la història fabricada com l'”arquitecte del genocidi” i per tant com el qui el va desencadenar fent abatre l’avió del president Habyarimana, el coronel Bagosora va ser totalment absolt d’aquesta acusació pel TPIR:

“No es troba cap al·legació que impliqui l’acusat (Bagosora) en l’assassinat del president, ni en l’acusació ni en l’escrit d’instrucció ni en qualsevol altra comunicació de la Fiscalia. De fet, no es va escoltar cap prova real en suport d’aquesta al·legació durant l’examen de la Fiscalia. (“TPIR – Decisió sobre la sol·licitud de divulgació i investigació relativa a l’assassinat del president Habyarimana (TC), 17 d’octubre del 2006”).

2) Contràriament a la història inventada, el genocidi no va ser planificat.

Si el règim de Kigali segueix afirmant contra tota veritat que van ser els “extremistes hutus” els qui van cometre l’atemptat del 6 d’abril del 1994, és perquè aquest postulat constitueix el nucli de la seva mentida històrica que és que aquests mateixos “extremistes hutus” que havien programat el genocidi, amb l’assassinat del president Habyarimana tenien via lliure per a desencadenar-lo.

Però aquests “extremistes hutus” que, com hem vist, no van ser els autors de l’atemptat que va costar la vida al president Habyarimana, tampoc havien planificat el genocidi. Aquest punt essencial va quedar definitivament establert davant el TPIR, el fiscal del qual no va poder provar l’existència d’un acord anterior al 6 d’abril del 1994 per a planificar i executar l’esmentat genocidi, cosa que naturalment va conduir a l’absolució dels principals acusats d’aquest important càrrec. Per a més detalls sobre aquest tema, vegeu les sentències en els casos Bagosora, Zigiranyirazo, Bizimungu, Ngirumpatse i Karemera, que presento a dans Dix ans d’expertises devant le Tribunal Pénal International pour le Rwanda.

En aquestes circumstàncies, atès que el genocidi de Rwanda no va ser planificat, tornem a la qüestió essencial de qui va matar el president Habyarimana, ja que aquest assassinat va ser el detonant d’un genocidi “improvisat” després del 6 d’abril del 1994 per alguns dels seus partidaris que es van posar histèrics pel seu assassinat.

3) Contràriament al que afirma la història fabricada, durant la nit del 6 al 7 d’abril del 1994, quan va reprendre unilateralment la guerra, l’objectiu del general Kagame no era salvar vides, sinó conquerir el poder militarment.

Novament, segons la història inventada, el general Kagame es va veure obligat a violar l’alto el foc existent per salvar el poble del genocidi. Tanmateix, un cop més davant el TPIR, es va establir que:

– Aquesta ofensiva va ser llançada tan aviat com es va anunciar la mort del president Habyarimana, unes quantes hores abans de les primeres massacres.

– Aquesta ofensiva contra l’exèrcit nacional ruandès, consternat per la mort del seu cap d’estat major, mort en l’explosió de l’avió presidencial, i l’armament del qual havia estat consignat per l’ONU en el marc dels acords d’alto el foc i de pau, havia estat meticulosament preparada durant unes quantes setmanes, i les forces del general Kagame només esperaven un senyal per marxar sobre Kigali.

– Per tal de provocar el caos, les forces del general Kagame van atacar la caserna de la gendarmeria de manera prioritària per evitar que la gendarmeria restablís la seguretat a la ciutat de Kigali, que era la seva missió. Per això, el 7 d’abril, abans de l’onada de les primeres massacres, l’altament estratègic lloc de gendarmeria de Remera va ser assaltat. Pel que fa al campament de Kami, principal bastió de la gendarmeria de Kigali, establert per a la seva defensa, la seva guarnició no va poder intervenir a la ciutat per posar fi a les massacres.

Aquests punts fonamentals destrueixen la història oficial fabricada pel règim del general Kagame. Atès que els mitjans de comunicació els ignoren sistemàticament, es tracta per tant d’una falsa història del genocidi de Rwanda que es commemorarà un cop més el 6 d’abril del 2020.

Llegiu més sobre la construcció i deconstrucció d’aquesta falsa història: a més del PDF Dix ans d’expertises devant le Tribunal Pénal International pour le Rwanda, vegi’s el meu llibre Rwanda: un génocide en questions.

Font: The Rwandan

facebook
Twitter
Follow