El primer ministre controla ara un arsenal capaç de matar milions de persones. La història suggereix que ho hauria de rebutjar.

Una de les primeres tasques a què s’enfronta un nou primer ministre, després d’una audiència amb el rei, és redactar una “carta d’últim recurs”. Es demanarà a Sir Keir Starmer que escrigui a un comandant (no identificat) d’un submarí amb míssils Trident que patrulla a l’Atlàntic.

La carta podria comunicar al comandant, ara il·localitzable després d’un atac devastador contra la Gran Bretanya, que el primer ministre desitjava prendre represàlies disparant una arma nuclear contra el suposat atacant.

Starmer haurà d’escriure la carta després de ser “adoctrinat” pel cap de l’Estat Major de la Defensa, l’almirall Sir Tony Radakin, que li explicarà amb precisió els danys que podria causar un míssil Trident.

Cada submarí Trident porta vuit míssils amb un màxim de 40 caps nuclears, que contenen més potència de foc que totes les bombes llançades a la Segona Guerra Mundial, incloses les d’Hiroshima i Nagasaki.

Els míssils a bord d’un submarí Trident podrien causar directament més de 10 milions de víctimes civils, amb trastorns enormes per al clima i l’abastament mundial d’aliments.

Starmer ha d’escriure la carta de mà pròpia, donant instruccions detallades sobre quina hauria de ser la resposta britànica en cas d’atac nuclear preventiu contra el país.

La carta seria oberta pel comandant del submarí, que hauria de concloure que el primer ministre ja no estava en condicions d’assumir personalment el comandament de la situació.

Es diu que les opcions de la carta inclouen les ordres: “Poseu-vos sota el comandament dels Estats Units, si encara hi són”; “Aneu a Austràlia”; “Preneu represàlies”; o “Utilitzeu el vostre propi judici”.

El procediment queda exposat brillantment a l’obra de David Grieg, The Letter of Last Resort (La carta de l’últim recurs). Es tracta d’una conversa entre un nou primer ministre i un alt funcionari del Govern.

El nou primer ministre: “Està dient que al final tot depèn del que escrigui ara en aquest tros de paper?”.

Funcionari: “Sí”.

PM: “Escriure ‘prendre represàlies’ és monstruós i irracional. Escriure ‘no prendre represàlies’ fa que tot el projecte nuclear no tingui cap valor”.

Funcionari: “Sí”.

Quan van demanar a Tony Blair que escrivís la carta després de la victòria electoral del 1997, immediatament es va posar blanc. Lord Guthrie, el seu cap de defensa, va dir que la sessió informativa va fer que Blair es quedés “força callat”.

A jutjar per la seva retòrica, Starmer estaria menys ansiós. Preguntat el 3 de juny en un acte de campanya a la ciutat marginal de Bury, Starmer va dir: “Per descomptat que estaria disposat a utilitzar” armes nuclears.

Envoltat de candidats veterans de les forces armades, el líder laborista es va reafirmar: “És una part vital de la nostra defensa. I per descomptat, això significa que hem d’estar preparats per fer-la servir”.

Aquesta retòrica reforça el missatge clau: el Partit Laborista “ha canviat”. El seu predecessor Jeremy Corbyn va dir que donaria instruccions al comandant de Trident perquè mai premés el “botó vermell” nuclear.

“Un monstre”

Pot ser que Starmer es penedeixi d’haver expressat tanta confiança en Trident. No fa gaire, l’alt funcionari del Ministeri de Defensa (MoD), Jon Thompson, va dir als parlamentaris que Trident era el projecte que més li treia el son.

És “el risc financer més gran al qual ens enfrontem en el futur”, va dir, i va afegir: “El projecte és un monstre”. Va advertir que era un “àrea increïblement complicada per estimar els costos futurs”.

Es calcula que el cost total de Trident superarà els 200.000 milions de lliures al llarg dels 30 anys de vida útil. El Ministeri de Defensa no ha qüestionat aquesta xifra i no ha fet mai públiques les seves pròpies estimacions.

Això planteja una qüestió molt seriosa: lluny de millorar la seguretat nacional del país, les armes nuclears en realitat la soscaven?

El creixent cost de Trident amenaça de desbordar tot el pressupost de defensa britànic, desviant la despesa de sistemes d’armes convencionals més barats, com ara drons i bateries de defensa antiaèria.

L’any passat, Gran Bretanya va incrementar la despesa en armament nuclear en un 17%, fins a assolir els 6.500 milions de lliures, un augment més gran que el de qualsevol altra potència nuclear, excepte els Estats Units. Els darrers cinc anys, la despesa britànica ha augmentat un sorprenent 43%.

Trident costa ara 12.000 lliures cada minut. L’Oficina Nacional d’Auditoria adverteix que el cost de renovar l’arsenal britànic augmentarà més de 99.000 milions de lliures durant la dècada que ve. Tanmateix, fins i tot aquestes xifres podrien ser una fracció del cost real.

Dominic Cummings, antic assessor en cap de Boris Johnson, ho va expressar així en un tuit: “Totes les xifres pressupostàries oficials són 100% FALSES a causa de les desenes de milers de milions en pressupostos classificats ocults de l’espectacle de merda total del nostre programa d’armes nuclears durant més de 20 anys. Pressupostos falsos, debats falsos, política falsa fins al final”.

Més recentment, Cummings va afirmar: “La nostra infraestructura d’armes nuclears s’està podrint perillosament i té desenes de milers de milions en secret al forat, amb enormes repercussions més enllà dels seus efectes destructius al Ministeri de Defensa, que s’ha tornat ‘encara pitjor’ i ‘encara més mentider’ durant la guerra [d’Ucraïna]”.

Va predir que “tot el pueril debat electoral es basarà en xifres pressupostàries falses que després es lliuraran a Starmer en paper groc [altament classificat] per sobre de STRAP3, donant-li la mateixa empenta per classificar, eludir i mentir. Ningú informarà de tot això i els diputats seguiran ignorant-ho…”.

Aquesta conspiració de silenci es perpetua potser perquè els encarregats de supervisar el nostre arsenal nuclear en poden treure bons beneficis quan abandonen els seus càrrecs. Hi ha un cordó umbilical, o “porta giratòria”, entre els alts funcionaris de seguretat i la indústria armamentística.

La principal és BAE Systems, que construeix els submarins Trident a Barrow-in-Furness. El seu consell d’administració inclou Sir Mark Sedwill, que es va incorporar a l’empresa el 2022 poc després de dimitir com a funcionari britànic de més rang. La Campanya contra el Comerç d’Armes va descobrir que l’empresa va contractar dotzenes d’antics funcionaris de Whitehall (per extensió, el govern del Regne Unit, ja que propers al carrer Whitehall hi ha les principals dependències d’aquest), diplomàtics i ministres.

La indulgència especial i l’absència de rendició de comptes que envolten les armes nuclears es veuen reforçades per la manca de competència entre les empreses d’armes com ara BAE, que efectivament té un monopoli.

“Un gran èxit”

Tanmateix, cap d’aquests costos ocults o conflictes d’interessos sembla preocupar el nou primer ministre. En un article publicat al Daily Mail, Starmer va descriure la creació del programa britànic d’armes nuclears com un dels “grans èxits” del Govern laborista de postguerra de Clement Attlee, juntament amb el Servei Nacional de Salut (NHS).

Attlee va gastar molts milions de lliures a desenvolupar la primera bomba nuclear britànica en un projecte que va mantenir en secret per a la majoria dels seus col·legues de gabinet en un moment en què el país estava tècnicament en fallida.

Aleshores, com ara, la Gran Bretanya no es podia permetre tant les armes nuclears com el Servei Nacional de Salut, però no es va oferir als votants la possibilitat d’escollir. “Infermeres, no armes nuclears” podria haver estat un eslògan convincent, si l’electorat hagués sabut el que estava passant.

El secretisme imposat tant pels governs laboristes com pels conservadors sobre el desenvolupament de les armes nuclears queda al descobert en una nota que Winston Churchill va rebre del seu assessor científic Lord Cherwell el 1951.

“L’ocultació era certament molt necessària a l’inici dels treballs sobre l’energia atòmica”, va escriure Cherwell. “I, francament, em sorprèn que el Govern socialista [és a dir, el d’Attlee] fos prou imaginatiu i patriòtic per arriscar-se a les crítiques parlamentàries a les quals això podria exposar-lo”.

Sense un Gabinet informat, i molt menys un electorat que ho impedís, la primera bomba atòmica britànica es va provar sobre les illes Monte Bello, a l’oceà Pacífic, el 1952. Cinc anys més tard, la Gran Bretanya va provar la seva primera bomba H a la illa de Christmas, un territori australià a l’oceà Índic.

El personal de servei encarregat de vigilar les explosions no va ser advertit dels perills de la radiació, que poden causar càncer, problemes cardíacs i defectes congènits. Aquests veterans segueixen reclamant indemnitzacions i els seus historials mèdics.

El 1957, Aneurin Bevan, arquitecte de l’NHS com a secretari de Sanitat, però posteriorment secretari d’Afers Estrangers a l’ombra, es va oposar amb èxit a una sèrie de mocions del Partit Laborista que demanaven la fi del projecte britànic d’armament nuclear.

Si s’aprovaven, va dir, la Gran Bretanya “aniria nua a la sala de conferències”, en referència a les reunions internacionals sobre defensa i seguretat. Va ser una metàfora sorprenent, encara que enganyosa, que ha impressionat els governs des de llavors.

El suport dels dirigents laboristes a la bomba va ser el catalitzador de les protestes antibel·licistes que van desembocar en les marxes anuals de Setmana Santa al Centre d’Armes Atòmiques (AWE) d’Aldermaston, Berkshire, i a la fundació de la Campanya pel Desarmament Nuclear (CND).

També va ser seguida de prop per la fundació la “relació especial” de Gran Bretanya amb els Estats Units: la signatura de l’Acord de Defensa Mútua (MDA) entre els dos països el 1958. L’MDA, el contingut íntegre del qual segueix sent secret, consagra la dependència britànica dels Estats Units pel que fa a tecnologia i material essencials, sense els quals el sistema Trident no funcionaria.

L’acord està incorporat a la legislació estatunidenca, però malgrat la seva importància fonamental per a les relacions de Gran Bretanya amb el seu aliat més proper i el seu paper al món, no té estatus legal al Regne Unit.

No ha estat mai objecte d’un debat o votació substancial al Parlament. S’ha de renovar cada dècada, i es tornarà a fer aquest any, probablement en una discreta cerimònia a Washington, però gairebé amb tota seguretat sense cap debat significatiu a Gran Bretanya.

Despoblació

La història de l’arsenal nuclear britànic revela temes recurrents i interrelacionats: el cost, la dependència absoluta dels Estats Units –cosa que desmenteix les afirmacions que la “dissuasió” nuclear del país és independent– i la seva credibilitat com a arma militar utilitzable.

La dependència britànica dels Estats Units ha estat consagrada en repetides ocasions. El president John F. Kennedy i el primer ministre Harold Macmillan van negociar el 1962 un acord perquè els Estats Units subministressin míssils nuclears Polaris als submarins britànics.

El pacte, redactat a les Bahames, va ser una prova més de la dependència britànica dels Estats Units. El president de França, Charles de Gaulle, va dir que va ser la raó principal per la que va vetar l’adhesió de Gran Bretanya a la Comunitat Econòmica Europea l’any següent.

El retorn d’un govern laborista el 1964 –després de tretze anys de govern conservador– no va suposar cap amenaça per aprofundir els llaços entre Gran Bretanya i els Estats Units en matèria d’armament nuclear. Ni de bon tros.

Poc després d’esdevenir primer ministre, el laborista Harold Wilson va accedir en secret a una petició estatunidenca per construir una base de bombarders a Diego García, l’illa més gran de l’arxipèlag de Chagos, al territori britànic de l’Oceà Índic.

Uns 1.500 illencs van ser desplaçats per força, molts a Maurici i Seychelles. A canvi, el govern laborista va obtenir en secret un descompte, que es creu que puja a uns 200 milions de lliures esterlines en diners d’avui, en el sistema de míssils nuclears Polaris.

La disputa sobre l’estatus de les illes Chagos continua sense resoldre’s, ja que la Gran Bretanya rebutja les peticions de l’ONU perquè els illencs tornin a casa seva.

Wilson també va acceptar en secret el projecte Chevaline, destinat a augmentar les possibilitats que els míssils Polaris penetressin les defenses aèries soviètiques. Molts alts funcionaris de defensa de Whitehall ho van considerar una mesura cara i inútil.

Van advertir que la tecnologia estava obsoleta des del principi, abans que els governs laboristes i conservadors hi malbaratessin centenars de milions de lliures. El comitè de comptes públics dels Comuns va informar el 1982 que John Nott, secretari de defensa de Margaret Thatcher, va dir que el cost de Chevaline s’havia “disparat”.

Segons la comissió, el projecte estava sota el control de científics nuclears que no rendien comptes. “La nostra crítica”, afegia, “és que els costos no es van fer públics i que no existia cap requisit perquè es fessin públics”.

No ha canviat res.

Thatcher i Blair

Al cap de poc temps, els Estats Units van desenvolupar el sistema de míssils nuclears Trident com a successor del Polaris. Si la Gran Bretanya volia mantenir un arsenal nuclear propi, no tenia més remei que seguir-ne l’exemple.

El 1980, un any després de la seva victòria electoral, Thatcher va accedir a comprar míssils Trident per als submarins britànics. Ho va fer sense informar el seu gabinet. Documents publicats el 2011 van revelar que dos terços del gabinet s’hi oposaven i fins i tot els caps de gabinet estaven dividits.

Nott va dir a Thatcher que era essencial un debat complet sobre la defensa nuclear tenint en compte aquestes divisions. El secretari de Comerç, John Biffen, va advertir en privat Thatcher que no subestimés el dany electoral que podia infligir el moviment antinuclear. Un campament antinuclear de dones s’acabava d’instal·lar a Greenham Common, on estava prevista la instal·lació de míssils de creuer estatunidencs, i una concentració de la CND va atraure 250.000 persones.

El secretari del gabinet de Thatcher, Sir Robert Armstrong, li va assegurar que quan Macmillan va negociar l’acord a les Bahames amb Kennedy per comprar el Polaris, el gabinet “va ratificar la decisió i l’acord, però no va participar en la decisió original ni en l’establiment del mandat de negociació”.

També li va recordar que Wilson no va consultar el seu gabinet el 1974 quan va acordar adquirir el sistema Chevaline. Thatcher va rebre el suport addicional del seu primer ministre d’Afers Estrangers, Lord Carrington, que va declarar davant del gabinet: “No adquirir el Trident hauria deixat els francesos com a única potència nuclear a Europa. Això seria intolerable”.

És una opinió que segueix estant molt estesa a Westminster i Whitehall.

Blair va haver de recolzar-se en els diputats conservadors el 2007 per aprovar una votació sobre la substitució dels submarins nuclears britànics de la classe Vanguard. 88 diputats laboristes van desobeir el fuet de tres línies i van votar en contra del Govern.

Va ser la rebel·lió més gran des de la votació del 2003 sobre la invasió de l’Iraq. El que estava en joc era una nova flota de submarins Dreadnought, que no entrarien en servei fins a la dècada del 2030, i una versió millorada del míssil Trident.

Reflexionant sobre aquella votació, Blair va escriure a la seva autobiografia, A Journey (Un viatge): “La despesa és enorme i la utilitat [del Trident és] inexistent en termes d’ús militar”. Tot i que Blair va admetre els “arguments pràctics i de sentit comú” contra el Trident, al final va pensar que renunciar-hi seria “rebaixar massa el nostre estatus com a nació”.

Infringint el dret internacional?

Conservar les armes nuclears podria ajudar Gran Bretanya a justificar el seu lloc com un dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU. Tot i això, la seva dependència dels Estats Units per mantenir un arsenal nuclear hauria de plantejar dubtes sobre la seva independència i el compliment del dret internacional.

En virtut del Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP), que va entrar en vigor el 1970, els signataris estan obligats a “impedir la propagació de les armes nuclears i la tecnologia armamentística”. Aquest compromís és difícil de quadrar amb el comentari de George W. Bush el 2005 que els Estats Units ajuda Gran Bretanya a mantenir una “força nuclear creïble”.

L’experiència dels Estats Units va ajudar a instal·lar el que es deia que era el làser més potent del món al centre d’armes atòmiques d’Aldermaston, part d’un pla de milers de milions de lliures dissenyat per permetre la producció d’una nova generació de caps nuclears.

El British American Security Information Council, un grup de reflexió independent, creu que Whitehall té un acord “obert” amb Washington per “difondre” informació, tecnologia i materials “per un armament nuclear més sofisticat”.

Els successius governs britànics han negat que aquesta cooperació amb els Estats Units incompleixi les seves obligacions en virtut del Tractat de No Proliferació. Afirmen que el TNP només impedeix una difusió “més àmplia” de les armes nuclears i capgiren la lògica del tractat. La Gran Bretanya ha de continuar modernitzant el seu arsenal nuclear, argumenten els funcionaris, perquè les armes nuclears s’estendran inevitablement.

El Ministeri de Defensa afirmava en un llibre blanc de defensa del 2003 que “el risc continu de proliferació d’armes nuclears i la certesa que altres països mantindran arsenals nuclears substancials significa que la nostra capacitat mínima de dissuasió nuclear, representada actualment per Trident, probablement seguirà sent un element necessari de la nostra seguretat”.

Tanmateix, dos juristes d’alt nivell han afirmat que hi ha raons de pes per considerar que l’acord de defensa mútua entre els Estats Units i el Regne Unit incompleix el TNP, ja que prohibeix la transferència d’armes o dispositius nuclears. La renovació de l’MDA, han argumentat, tenia per objecte “continuar i millorar el programa nuclear britànic”. Els advocats van afegir que el TNP té prioritat sobre els acords entre els Estats Units i el Regne Unit en virtut del dret internacional.

Blair va demanar a Bush ajuda estatunidenca per mantenir el “sistema de llançament nuclear” britànic el 2006. La seva carta només va sortir a la llum a través d’una sol·licitud de llibertat d’informació de Peter Burt, de Nuclear Information Service, gairebé una dècada després.

En veure la documentació, Burt va dir: “El Regne Unit i els Estats Units estan donant un pèssim exemple a la resta del món en renovar l’MDA, i estan soscavant greument la credibilitat dels esforços internacionals per prevenir la proliferació d’armes nuclears”.

I va afegir: “Si l’Iran i Corea del Nord haguessin signat un acord similar per a la transferència de tecnologia d’armament nuclear, el Regne Unit i els Estats Units els estarien titllant de nacions pàries i demanant a crits la imposició de les sancions internacionals més dures”.

Burt també va descobrir que un alt funcionari nuclear estatunidenc havia visitat Aldermaston i s’havia referit a una “col·laboració més gran” en el “disseny i certificació de paquets d’explosius nuclears”, en el “manteniment dels arsenals existents” i en el “possible desenvolupament de caps nuclears més segurs”.

Un altre document descriu l’MDA com un acord que permet a les “comunitats d’ogives nuclears de Gran Bretanya i els Estats Units col·laborar en tots els aspectes de la dissuasió nuclear, inclòs el disseny i la fabricació d’ogives nuclears”.

Els ministres i els funcionaris de defensa sostenen que els “moviments físics” en el marc de l’MDA no impliquen armes o dispositius nuclears i, per tant, l’acord no contravé la lletra del TNP.

Tot i que aquests moviments poden no implicar material nuclear real, els avions militars britànics creuen regularment l’Atlàntic amb ingredients altament radioactius subministrats pels Estats Units. Aquests ingredients són absolutament vitals per al sistema de míssils Trident.

Documents de l’època de Blair, quan va renovar l’MDA, deixen clar que Whitehall no volia un debat al Parlament sobre el pacte militar. Als funcionaris de Defensa els preocupava que això donés als polítics “l’oportunitat de plantejar qüestions més àmplies relatives a… les nostres obligacions en virtut del tractat de no-proliferació nuclear”.

Però el Ministeri de Defensa no s’havia de preocupar. Cap parlamentari d’alt rang, ni tan sols els membres del comitè de defensa dels Comuns, no van pressionar perquè se celebrés un debat complet.

D’Obama a Starmer

L’últim acord de deu anys en virtut de l’MDA va ser signat el 2014 per funcionaris britànics i estatunidencs a Washington. Whitehall va guardar silenci. Els britànics van haver de confiar en una declaració del president Barack Obama.

Va dir al Congrés que l’acord “permetria la transferència entre els Estats Units i el Regne Unit d’informació classificada relativa a armes atòmiques”.

El Regne Unit, va afegir Obama, “té intenció de continuar mantenint forces nuclears viables en un futur previsible”. Als Estats Units li interessava continuar ajudant la Gran Bretanya “a mantenir una dissuasió nuclear creïble”.

El Ministeri d’Afers Estrangers, el departament de Whitehall responsable de l’actualització del tractat entre el Regne Unit i els Estats Units, no s’hi va pronunciar. El Parlament, va dir un portaveu en resposta a les preguntes, seria informat “en el moment oportú”. No va arribar mai aquest moment.

Segons el Foreign Office, revelar el contingut del nou acord podria “contribuir a la proliferació” d’armes nuclears.

Alguns diputats de la Comissió Trident, formada per tots els partits, no ho van veure amb bons ulls. Van publicar un informe en què concloïen que la dissuasió britànica era “ostatge de la bona voluntat estatunidenca” i que l’esperança de vida de la capacitat nuclear del Regne Unit es podia mesurar en mesos.

El seu informe assenyalava que els míssils Trident britànics es trobaven en un fons comú compartit amb els Estats Units i es mantenien a Kings Bay (Geòrgia), mentre que els seus caps nuclears es dissenyaven i mantenien a Aldermaston, però només amb l’ajuda dels coneixements tècnics estatunidencs.

I van afegir: “El Regne Unit depèn dels Estats Units per a molts components del vehicle de guiat i reentrada, i per al propi sistema de míssils balístics”.

Tanmateix, el 2016 els Comuns van votar a favor de Trident per una majoria de 355 diputats. El nou líder laborista, Jeremy Corbyn, es va rebel·lar amb 47 dels seus diputats, mentre que 41 més es van absentar o es van abstenir.

Entre els que hi van votar en contra hi havia David Lammy, actual secretari d’Exteriors laborista a l’ombra.

Va dir llavors als Comuns: “Avui votaré en contra de la renovació de Trident per una qüestió de consciència. Simplement no accepto que hi pugui haver circumstàncies en què sigui permissible apuntar deliberadament milions de civils innocents d’aquesta manera”.

Lammy, que va ser membre de la CND, va afegir: “No puc, en consciència, votar a favor d’estendre un xec en blanc de milers de milions de lliures avui, quan tants dels meus electors viuen en la penúria i quan els serveis públics estan al límit de la seva capacitat”.

La nova Guerra Freda

Avui ja no en té aquesta opinió. Lammy recolza ara “al cent per cent la dissuasió nuclear del Regne Unit”, i explica que l’accés a la informació que va tenir com a membre del Consell Privat –que jura guardar el secret– li havia “mostrat realment la gravetat del risc sistèmic que Vladímir Putin suposa per al nostre país”.

“Si s’hagués permès a Ucraïna conservar les seves armes nuclears després de la seva independència de la Unió Soviètica, no s’haurien enfrontat a la invasió que han patit per part de Putin”, va afirmar Lammy, referint-se a un arsenal que havia estat sota control de Moscou.

Després de la seva conversió, va viatjar a Washington i es va reunir amb una sèrie de grups de reflexió. Una de les visites, per parlar al Center for American Progress, va costar als seus benefactors més de 8.000 lliures.

Starmer ha descrit el seu compromís amb les armes nuclears britàniques com a “indestructible” i “absolut”. Per deixar clar aquest punt mentre esperava el tret de sortida de les eleccions, va dir a una audiència a les drassanes BAE de Barrow-in-Furness, on es construeixen els submarins Trident: “La dissuasió nuclear del Regne Unit és la pedra angular del pla laborista per mantenir fora de perill la Gran Bretanya”.

Aquestes afirmacions es fan en un context de creixent incertesa al voltant del cost i la fiabilitat, fins i tot la finalitat, de Trident.

Quan vaig preguntar-li per Trident, Lord David Richards, antic cap de l’exèrcit i cap de l’Estat Major de la Defensa, em va dir: “Cada vegada és més difícil convèncer-nos que ho necessitem”. Algun dia caldrà prendre altres decisions, va suggerir.

Substituir Trident per un nou sistema de míssils nuclears ja no estaria justificat si, per exemple, les forces convencionals britàniques es reduïssin tant que el país es convertís en una “Bèlgica amb armes nuclears”.

El 2013, un any abans que Rússia envaís Crimea, a Sir Jeremy Greenstock, exambaixador britànic davant l’ONU a Nova York, li van preguntar si posseir armes nuclears significava realment que la Gran Bretanya tenia més influència en els afers mundials. “La influència al món modern”, va respondre Greenstock, “es compon de moltes coses, en particular una economia forta. Les armes nuclears són una de les menys rellevants”.

Els partidaris de Trident el descriuen sovint com una “assegurança d’ultimàtum” en cas d’amenaça existencial per a la Gran Bretanya. Tanmateix, pocs suggereixen que el govern hauria de construir molts més hospitals com a assegurança contra una possible –de fet probable– pandèmia futura.

Una responsabilitat?

La Royal Navy no va revelar l’incident, i només va sortir a la llum gràcies a un alertador, que un dels míssils Trident s’havia desviat del curs durant una prova que podria haver tingut greus conseqüències. Una prova posterior de 17 milions de lliures a començaments d’aquest any també va fracassar. El míssil, disparat per l’HMS Vanguard, va caure al mar a prop del lloc de llançament.

La prova va tenir lloc poc després que el Vanguard passés set anys fora de servei, sotmetent-se a un recondicionament de 500 milions de lliures. El manteniment només havia de durar quatre anys, i l’excés de temps va fer que l’HMS Victorious quedés immobilitzat en espera d’espai en dic sec.

Això va deixar operatius només dos dels quatre vaixells de la flota Trident, l’HMS Vigilant i el Vengeance. La doctrina nuclear britànica es basa en una dissuasió contínua al mar, cosa que significa que un dels submarins ha d’estar sempre desplegat.

Amb menys vaixells disponibles, les patrulles duren més, de vegades sis mesos en lloc dels tres habituals. Passar tant de temps sota l’aigua, lluny de les seves famílies, suposa un estrès enorme per a la salut mental de les tripulacions. No és estrany que alguns hagin recorregut a les drogues. Nou mariners van ser expulsats de l’HMS Vigilant després de donar positiu en cocaïna.

El projecte de substituir la flota Vanguard per submarins Dreadnought també ha patit retards, cosa que ha augmentat la pressió sobre els vells vaixells. El personal de la base naval que acull la força de dissuasió nuclear del Regne Unit va haver de ser traslladat després d’una greu bretxa de radiació, segons ha denunciat un alertador.

Aquest estat de coses va portar Francis Tusa, un experimentat analista de defensa, a advertir el desembre: “La dissuasió nuclear del Regne Unit basada en submarins està a la vora del precipici… tan a la vora que fins i tot avui, una dissuasió de quatre vaixells -sempre considerada essencial per mantenir la Dissuasió Contínua al Mar- ha estat més un concepte que una realitat”.

Però si la predicció de Cummings és correcta, Starmer seguirà endavant malgrat tot. S’ha compromès a un “triple bloqueig” de Trident: patrulles 24/7, quatre nous submarins i actualitzacions il·limitades. La història demostra que el cost real de tot això per als ciutadans britànics serà molt més gran del que es desprèn de qualsevol programa “de costos totals”.

Sobre l’autor

Richard Norton-Taylor és editor, periodista, dramaturg i degà de la informació sobre seguretat nacional britànica. Va escriure per a The Guardian sobre temes de defensa i seguretat i va ser editor de seguretat del diari durant tres dècades.

Font: Declassified UK

Foto: Starmer visita BAE Systems a Barrow per confirmar el compromís ferm dels laboristes amb la dissuasió nuclear del Regne Unit, el 12 d’abril del 2024. (Keir Starmer, Flickr, CC BY-NC-ND 2.0)

Keir Starmer admet que premeria el botó nuclear com a primer ministre si el Regne Unit patís un atac (ITV News, 12.04.2024)
Es poden activar els subtítols automàtics