El 1994, els estatunidencs es van dirigir als responsables ruandesos hutus i els van proposar d’acceptar convertir el seu país en un centre neuràlgic per a les operacions clandestines dels Estats Units a l’Àfrica central.

Un document de la CIA “altament confidencial” resumeix clarament el pla d’acció estratègic dels Estats Units per a Rwanda, a saber:

1) L’establiment d’una estació operativa de la CIA al país, preferiblement a Kigali. Funcionaria sota la façana d’una corporació dels Estats Units amb una filial a Rwanda.

(2) La cessió d’una finca amb una àrea mínima d’1 x 4 milles, que es dedicaria a la capacitació de personal estatunidenc i s’utilitzaria com a centre de comunicacions per al continent.

3) Permetre l’accés al país per a tots els hostes i agents de l’empresa (CIA), des de l’estranger, per a la capacitació, reunions, descans i refugi.

(4) L’arrendament per part de la CIA d’un aeroport completament administrat pels estatunidencs a la regió de Bugesera, per una suma anual que no excedís els 100 milions de dòlars.

5) L’establiment d’un centre d’intel·ligència que controlaria les activitats polítiques, militars i econòmiques de diversos països estrangers, principalment el Zaire (RDC), Uganda, Algèria, el Sudan i Angola.

6) Garantir a la CIA la plena col·laboració de totes les institucions nacionals.

7) Adjudicació de contractes exclusius a empreses estatunidenques de reconstrucció, informàtica i mineria.

Els Hutu van dir NO als estatunidencs.

Com ha observat notablement el meu amic Charles Onana, que ha investigat extensament l’assumpte, “el que la CIA va proposar al govern interí hutu i es van negar a fer era convertir Rwanda en una àrea d’operacions encobertes. Aquest és el lloc on podem preparar el saqueig i la desestabilització dels països estrangers. I emfasitzar que “els extremistes tutsis de l’FPR probablement van acceptar el que els hutus van rebutjar”.

Aquest document de la CIA ajuda a comprendre l’interès desmesurat que els Estats Units tenen en Rwanda, un país petit que pràcticament no compta amb recursos, i el suport proporcionat a Paul Kagame i el seu moviment político-militar. Segons un alt funcionari de l’administració Clinton, “era necessari establir un règim militar molt poderós a la regió dels Grans Llacs per imposar solucions militars als conflictes.

Washington considera Paul Kagame com un gran estrateg militar, al voltant del qual es va decidir promoure l’estabilitat de la regió dels Grans Llacs.” Aquesta estabilitat en salsa americana és la desestabilització del Congo amb el seu seguici de milions de morts, el saqueig massiu dels recursos que passen a través de Rwanda per arribar a Europa i als Estats Units, la desestabilització del Sudan i Burundi, que acaba de fregar una guerra civil alimentada per Kigali, etc. A més, s’adverteix als africans obnubilats per la propaganda dels mitjans anglosaxons a favor de Kagame.

Competint per la presidència de la Unió Africana, Paul Kagame actua no només com el “representant” dels africans, sinó també i sobretot com a subcontractista dels interessos anglosaxons i israelians a l’Àfrica. No és coincidència que l’home fort de Kigali sigui l’únic cap d’estat africà a l’agenda de Donald Trump a Davos. Malauradament, és aquest tipus, el servent principal de l’Imperi, qui s’ha convertit en l’”heroi” de certa joventut africana…