Fa més d’una generació, l’Afganistan va guanyar la seva llibertat, que els Estats Units, Gran Bretanya i els seus “aliats” van destruir

Mentre un tsunami de llàgrimes de cocodril envolta els polítics occidentals, la història és ocultada. Fa més d’una generació, l’Afganistan va guanyar la seva llibertat, que els Estats Units, Gran Bretanya i els seus “aliats” van destruir.

El 1978, un moviment d’alliberament dirigit pel Partit Democràtic Popular d’Afganistan (PDPA) va derrocar la dictadura de Mohammad Dawd, cosí del rei Zahir Shah. Va ser una revolució immensament popular que va prendre per sorpresa britànics i estatunidencs.

Els periodistes estrangers a Kabul, va informar The New York Times, es van sorprendre en trobar que “gairebé tots els afganesos que van entrevistar van dir [estar] encantats amb el cop”. The Wall Street Journal va informar que “150.000 persones… van marxar per honrar la nova bandera… els participants semblaven genuïnament entusiasmats”.

The Washington Post va informar que “la lleialtat afganesa al govern amb prou feines pot ser qüestionada”. Secular, modernista i, en gran mesura, socialista, el govern va declarar un programa de reformes visionàries que incloïa la igualtat de drets per a les dones i les minories. Es van alliberar els presos polítics i es van cremar públicament els arxius policials.

Sota la monarquia, l’esperança de vida era de 35 anys; un de cada tres nens moria en la infància. El 90% de la població era analfabeta. El nou govern va introduir l’assistència mèdica gratuïta. Es va llançar una campanya d’alfabetització massiva.

Per a les dones, els avenços no tenien precedents; a la fi de la dècada de 1980, la meitat dels estudiants universitaris eren dones, i les dones constituïen el 40% dels metges de l’Afganistan, el 70% dels seus professors i el 30% dels seus funcionaris.

Amb el suport d’Occident

Els canvis van ser tan radicals que romanen vius en la memòria dels qui se’n van beneficiar. Saira Noorani, una cirurgiana que va fugir de l’Afganistan el 2001, recorda:

“Totes les noies podien anar a l’institut i a la universitat. Podíem anar on volíem i vestir el que ens agradava… Solíem anar als cafès i al cinema a veure les darreres pel lícules de l’Índia els divendres… tot va començar a espatllar-se quan els mujahidins van començar a guanyar… aquesta era la gent a qui Occident donava suport”.

Per als Estats Units, el problema del govern del PDPA era que estava recolzat per la Unió Soviètica. Tanmateix, mai va ser el “titella” del qual es burlava Occident, ni el cop contra la monarquia va estar “recolzat pels soviètics”, com va afirmar la premsa estatunidenca i britànica en el seu moment.

El secretari d’Estat del president Jimmy Carter, Cyrus Vance, va escriure posteriorment en les seves memòries: “No teníem proves de cap complicitat soviètica en el cop”.

A la mateixa administració hi havia Zbigniew Brzezinski, assessor de seguretat nacional de Carter, un emigrant polonès, fanàtic anticomunista i extremista moral la influència duradora del qual en els presidents estatunidencs només va expirar amb la seva mort el 2017.

El 3 de juliol de 1979, sense que el poble i el Congrés estatunidencs ho sabessin, Carter va autoritzar un programa d'”acció encoberta” de 500 milions de dòlars per derrocar el primer govern laic i progressista de l’Afganistan. La CIA el va anomenar Operació Cicló.

Els 500 milions de dòlars van comprar, van subornar i van armar un grup de fanàtics tribals i religiosos coneguts com els mujahidins. En la seva història semioficial, el periodista del Washington Post Bob Woodward va escriure que la CIA va gastar 70 milions de dòlars només en suborns. Descriu una reunió entre un agent de la CIA conegut com a “Gary” i un senyor de la guerra anomenat Amniat-Melli:

“Gary va posar un feix de diners en efectiu sobre la taula: 500.000 dòlars en piles de 30 centímetres de bitllets de 100 dòlars. Creia que seria més impressionant que els habituals 200.000 dòlars, la millor manera de dir que som aquí, que anem de debò, que aquí hi ha diners, que sabem que els necessiteu… Gary no trigaria a demanar al quarter general de la CIA i rebre 10 milions de dòlars en efectiu”.

Reclutats a tot el món musulmà, l’exèrcit secret dels Estats Units va ser entrenat en camps del Pakistan dirigits per la intel·ligència pakistanesa, la CIA i l’MI6 britànic. Uns altres van ser reclutats en un col·legi islàmic a Brooklyn, Nova York, a la vista de les malmeses Torres Bessones. Un dels reclutes era un enginyer saudita anomenat Osama bin Laden.

L’objectiu era difondre el fonamentalisme islàmic a l’Àsia Central i desestabilitzar i finalment destruir la Unió Soviètica.

Interessos més amplis

L’agost del 1979, l’ambaixada dels Estats Units a Kabul va informar que “els interessos més amplis dels Estats Units… es veurien afavorits per la desaparició del govern del PDPA, malgrat els revessos que això pogués suposar per a les futures reformes socials i econòmiques a l’Afganistan“.

Torneu a llegir les paraules de dalt que he posat en cursiva. No és freqüent que una intenció tan cínica s’expressi amb tanta claredat. Els Estats Units estaven dient que un govern afganès genuïnament progressista i els drets de les dones afganeses se’n podien anar a l’infern.

Sis mesos després, els soviètics van fer el seu moviment fatal a l’Afganistan en resposta a l’amenaça gihadista creada pels Estats Units a les seves portes. Armats amb míssils Stinger subministrats per la CIA i celebrats com a “lluitadors per la llibertat” per Margaret Thatcher, els mujahidins van acabar expulsant l’Exèrcit Roig de l’Afganistan.

Els mujahidins, que s’autodenominaven Aliança del Nord, estaven dominats per senyors de la guerra que controlaven el comerç de l’heroïna i terroritzaven les dones de les zones rurals. Més tard, a principis dels anys 90, sorgirien els talibans, una facció ultrapuritana, els mul·làs dels quals vestien de negre i castigaven el bandidatge, la violació i l’assassinat, però prohibien a les dones la vida pública.

Els anys vuitanta, vaig entrar en contacte amb l’Associació Revolucionària de Dones de l’Afganistan, coneguda com a RAWA, que havia intentat alertar el món sobre el patiment de les dones afganeses. Durant l’època dels talibans amagaven càmeres sota les seves burques per filmar les proves de les atrocitats, i feien el mateix per denunciar la brutalitat dels mujahidins recolzats per Occident. “Marina”, de RAWA, em va dir: “Hem portat la cinta de vídeo a tots els principals grups de mitjans de comunicació, però no n’han volgut saber res…”

El 1996, el govern il·lustrat del PDPA va ser vençut. El president, Mohammad Najibullah, havia anat a les Nacions Unides per demanar ajuda. A la seva tornada, va ser penjat d’un fanal.

El joc

“Confesso que [els països] són peces en un tauler d’escacs”, va dir Lord Curzon el 1898, “sobre el qual s’hi està jugant una gran partida per al domini del món”.

El virrei de l’Índia es referia en particular a l’Afganistan. Un segle després, el primer ministre Tony Blair va fer servir paraules lleugerament diferents.

“Aquest és un moment que cal aprofitar”, va dir després de l’11-S. “El calidoscopi ha estat sacsejat. Les peces estan en moviment. Aviat s’assentaran de nou. Abans que ho facin, reordenem aquest món al nostre voltant”.

Sobre l’Afganistan, va afegir això: “No ens allunyarem [sinó que assegurarem] alguna sortida a la pobresa que és la seva miserable existència”.

Blair es va fer ressò del seu mentor, el president George W. Bush, que es va dirigir a les víctimes de les seves bombes des del Despatx Oval: “El poble oprimit de l’Afganistan coneixerà la generositat dels Estats Units. Al mateix temps que ataquem objectius militars, també llançarem aliments, medicines i subministraments per als famolencs i els qui pateixen…”

Gairebé totes les paraules eren falses. Les seves declaracions de preocupació eren cruels il·lusions per a un salvatgisme imperial que “nosaltres” a Occident poques vegades reconeixem com a tal.

Orifa

El 2001, l’Afganistan estava assolat i depenia dels combois d’ajuda d’emergència procedents del Pakistan. Com va informar el periodista Jonathan Steele, la invasió va causar indirectament la mort d’unes 20.000 persones, ja que es van interrompre els subministraments a les víctimes de la sequera i la gent va fugir de casa seva.

Divuit mesos després, vaig trobar a la runa de Kabul bombes de dispersió estatunidenques sense explotar que sovint es confonien amb paquets d’ajuda grocs llançats des de l’aire. Van volar les extremitats de nens famolencs que cercaven menjar.

Al poble de Bibi Maru, vaig veure una dona anomenada Orifa agenollar-se davant les tombes del seu marit, Gul Ahmed, teixidor de catifes, i set membres més de la seva família, entre ells sis nens, i dos nens que van ser assassinats al costat.

Un avió F-16 estatunidenc havia sortit d’un cel blau clar i va llançar una bomba Mk82 de 500 lliures sobre la casa de fang, pedra i palla d’Orifa. Orifa era fora en aquell moment. Quan va tornar, va recollir les parts dels cossos.

Mesos després, un grup d’estatunidencs van arribar des de Kabul i li van lliurar un sobre amb 15 bitllets: un total de 15 dòlars. “Dos dòlars per cada membre de la meva família assassinat”, va dir.

La invasió de l’Afganistan va ser un frau. Després de l’11-S, els talibans van tractar de distanciar-se d’Osama bin Laden. Eren, en molts aspectes, clients estatunidencs amb els quals l’administració de Bill Clinton havia fet una sèrie de tractes secrets per permetre la construcció d’un gasoducte de 3.000 milions de dòlars per part d’un consorci d’empreses petrolieres dels Estats Units.

Amb gran secretisme, els líders talibans havien estat convidats als Estats Units i complimentats pel director general de l’empresa Unocal a la seva mansió de Texas i per la CIA a la seva seu de Virgínia. Un dels encarregats de tancar el tracte va ser Dick Cheney, posteriorment vicepresident de George W. Bush.

El 2010, vaig ser a Washington i vaig concertar una entrevista amb el cervell de l’era moderna del patiment de l’Afganistan, Zbigniew Brzezinski. Li vaig citar la seva autobiografia en la qual admetia que el seu gran pla per atraure els soviètics a l’Afganistan havia creat “uns quants musulmans agitats”.

“¿Es penedeix d’alguna cosa?” li vaig demanar.
“Penediments! Penediments! Quins penediments?”

Quan veiem les actuals escenes de pànic a l’aeroport de Kabul, i escoltem periodistes i generals en llunyans estudis de televisió lamentant-se per la retirada de la “nostra protecció”, ¿no és hora de prestar atenció a la veritat del passat perquè tot aquest patiment no torni a passar?

La pel·lícula de John Pilger del 2003, Breaking the Silence, sobre la “guerra contra el terror” es pot veure aquí.

Font: Consortium News

Zbigniew Brzezinski – Confesiones