Quan va ser que parts de l’esquerra van arribar a menysprear tant el principi d'”autonomia corporal”? Resposta: Just en el moment en què van començar a fetitxitzar els vaccins com a única via de sortida de l’actual pandèmia.

Fa només dos anys, la majoria de la gent entenia “l’autonomia corporal” com un dret humà fonamental i inqüestionable. Ara es tracta com una mena de luxe llibertari pervers, com a prova que els “deplorables” han estat veient massa Tucker Carlson o que han arribat a idealitzar els pitjors excessos de l’èmfasi del neoliberalisme en els drets de l’individu per damunt del bé comú.

Això és un perillós disbarat, com hauria de ser obvi si fem un pas enrere i imaginem com seria el nostre món si el principi d’“autonomia corporal” no s’hagués establert a través de segles de lluita, igual que el dret al vot i el dret a l’assistència sanitària.

Perquè sense el principi d’autonomia corporal, podríem continuar arrossegant les verges per les altes escales perquè fossin sacrificades per aplacar els déus del sol. Sense el principi d’autonomia corporal, podríem continuar tractant els negres com a animals, béns de consum que s’utilitzen i exploten perquè una classe terratinent blanca es pugui enriquir amb el seu treball forçat. Sense el principi d’autonomia corporal, encara tindríem metges experimentant amb els “inferiors” –jueus, gitanos, comunistes, gais– perquè les “races superiors” poguessin beneficiar-se de la “investigació”. Sense el principi d’autonomia corporal, encara podríem tenir el dret dels homes a violar les seves dones com un dels vots matrimonials no escrits.

Moltes d’aquestes i altres batalles es van guanyar fa molt més temps del que la majoria de nosaltres vol recordar. Sóc prou gran per recordar que escoltava al cotxe, de camí a l’escola, debats “seriosos” a BBC Radio 4 sobre si estava justificat que els tribunals presumissin el dret d’un marit a violar la seva dona.

Les discussions sobre l’autonomia corporal de qui té la primacia –la de la dona o la del fetus que porta dins– són el centre dels debats actuals i incendiaris sobre l’avortament als Estats Units. I la protecció de l’autonomia corporal va ser la principal raó per la qual qualsevol persona amb una mica de fibra moral es va oposar al règim de tortura estatunidenc que es va normalitzar a la guerra contra els morenos coneguda com a “guerra contra el terror”.

Mala fe

Hi ha una bona raó per la qual, a les societats occidentals, el consum de vaccins és més baix entre les minories ètniques. Les pistes es troben als tres paràgrafs anteriors. Els poderosos Estats-nació, dirigits per les elits blanques en benefici de les elits blanques, porten segles trepitjant l’autonomia corporal dels negres i els morenos, de vegades perquè aquestes elits eren indiferents al mal que estaven causant, i de vegades perquè pretenien ajudar aquests pobles “inferiors”, com en la promoció de la “guerra contra el terror” de la “democràcia” neoliberal com a base per envair països el petroli dels quals cobegem.

Els pretextos canvien, però la mala fe és la mateixa.

Basant-se en les seves llargues històries de patiment a les mans dels estats colonials occidentals, les comunitats negres i morenes tenen totes les raons per continuar pressuposant la mala fe. Ignorar o trivialitzar les seves preocupacions i el distanciament envers les institucions estatals no és solidaritat ni protecció. És una lletja arrogància. El menyspreu per les seves preocupacions no farà que aquestes s’evaporin. Les reforçarà.

Però, per descomptat, també hi ha una mica d’arrogància en tractar les preocupacions de les minories ètniques com una cosa excepcional, tractant-les amb condescendència en concedir-los alguna mena de dispensa especial, com si necessitessin que se’ls consenteixi el principi de l’autonomia corporal quan la resta de nosaltres som prou madurs per descartar-lo.

El fet és que cada generació arriba a comprendre que les prioritats dels avantpassats estaven equivocades. Cada generació té una elit poderosa, o una majoria el consentiment de la qual ha estat fabricat, que s’enorgulleix en la falsa certesa que l’autonomia corporal pot sacrificar-se amb seguretat per un principi superior. Fa mig segle, els defensors de la violació conjugal defensaven la protecció de la tradició i els valors patriarcals perquè suposadament eren el ciment que mantenia unida la societat. Amb 50 anys de retrospectiva, podem veure els debats actuals sobre els mandats dels vaccins –i el corol·lari completament anticientífic que els no vaccinats són impurs i portadors de la pesta– de manera molt semblant.

El consens polític creixent sobre els mandats de vaccinació ignora intencionadament l’enorme propagació del virus després de dos anys de pandèmia i la consegüent immunitat natural de grans sectors de la població, independentment del seu estat de vaccinació. Aquest mateix consens ofusca el fet que el més probable és que la immunitat natural resulti més duradora i eficaç contra qualsevol variant de Covid que segueixi sorgint. I el consens distreu del fet inconvenient que l’efímera eficàcia dels vaccins actuals significa que tothom és potencialment “impur” i portador de la plaga, com la nova variant Òmicron està subratllant amb tota claredat.

Sense solidaritat

La veritat és que la posició de cadascun de nosaltres en la divisió política sobre l’autonomia corporal reflecteix en menor mesura la prioritat que donem als drets humans, al bé comú o a la solidaritat amb els febles i els impotents, i en canvi té molt més a veure amb altres qüestions molt menys racionals des del punt de vista objectiu, com ara:

– Com temem personalment els efectes de la Covid en nosaltres mateixos o en els nostres éssers estimats.

– Si creiem que els plutòcrates que dirigeixen les nostres societats han prioritzat el bé comú sobre el desig de solucions tecnològiques ràpides i lucratives, i l’aparença d’un lideratge fort i una acció decisiva.

– Si estem segurs que la ciència té prioritat sobre els interessos de les corporacions farmacèutiques, els beneficis de les quals es disparen a mesura que les nostres societats envelleixen i emmalalteixen, i si creiem que aquestes corporacions han fet seves les autoritats reguladores, inclosa l’Organització Mundial de la Salut.

– Si pensem que és útil o perillós utilitzar com a boc expiatori una minoria no vaccinada, culpant-la de la sobrecàrrega dels serveis sanitaris o del fracàs en l’erradicació d’un virus que, en realitat, mai desapareixerà.

– I, sobretot en el cas de l’esquerra, com estem tranquils en veure que governs no occidentals, oficialment “enemics”, com Cuba, la Xina, Rússia i l’Iran, també han posat la major part dels seus ous a la cistella dels vaccins, i generalment amb tant d’entusiasme com les societats occidentals.

Tanmateix, és possible que la manera com ha evolucionat el nostre món tecnològic i materialista, governat per elits competitives en Estats nacionals que competeixen pel poder, signifiqui que sempre hi ha hagut una concepció única i global de com acabar amb la pandèmia: mitjançant una solució ràpida i màgica d’un vaccí o un medicament. El fet que els Estats-nació –tant els “bons” com els “dolents”– tinguin poques probabilitats de pensar fora d’aquesta opció no vol dir que sigui l’única disponible, ni que sigui la que s’imposi a tots els ciutadans.

Els drets humans bàsics no s’apliquen només els bons temps. No es poden deixar de banda en temps difícils com una pandèmia perquè aquests drets siguin una molèstia, o perquè algunes persones es neguin a fer el que creiem que és millor per a elles. Aquests drets són fonamentals pel que significa viure en una societat lliure i oberta. Si ens desfem de l’autonomia corporal mentre ens ocupem d’aquest virus, caldrà tornar a lluitar per aquest principi, i en el context d’estats de vigilància d’alta tecnologia que són, sens dubte, més poderosos que cap que hàgim conegut abans.

Vaccinació forçosa

Tot i això, és un error centrar-se exclusivament en l’autonomia corporal. El deteriorament del dret a l’autonomia corporal s’està fent lliscar cap a un deteriorament igualment alarmant del dret a l’autonomia cognitiva. De fet, aquestes dues menes d’autonomia no es poden separar fàcilment. Perquè qualsevol que cregui que cal obligar la gent a vaccinar-se, aviat estarà argumentant que no s’ha de permetre a ningú escoltar informació que pugui fer que es resisteixi a la vaccinació.

Hi ha un problema essencial per mantenir un debat obert i honest en temps de pandèmia, amb el qual qualsevol que pensi de forma crítica sobre la Covid i les nostres respostes a ella ha de bregar cada vegada que posa el dit a l’ordinador. El camp de joc del discurs es troba lluny d’estar anivellat.

Aquells que exigeixen mandats de vaccinació i desitgen rebutjar el principi d’autonomia corporal com un inconvenient “mèdic”, poden donar veu a tot volum als seus arguments amb la seguretat que només uns quants i aïllats contraris s’atreviran a desafiar-los ocasionalment.

Però quan els qui valoren el principi de l’autonomia corporal o els qui empal·lideixen davant la idea de la vaccinació forçada volen exposar els seus arguments, s’han de contenir. Han d’argumentar amb un braç lligat a l’esquena, i no només perquè és probable que siguin assetjats, en particular per l’esquerra, per intentar ampliar la gamma d’arguments en consideració al que són essencialment debats polítics i ètics disfressats de científics.

Aquells que qüestionen el consens fabricat –un consens que intencionadament converteix els no vaccinats en bocs expiatoris com a portadors de la malaltia, un consens que una vegada més ha posat de cap per avall la solidaritat social entre el 99%, un consens que s’ha convertit en una arma per protegir les elits d’un escrutini adequat pel seu aprofitament de la pandèmia– han de mesurar cada paraula que diguin en funció de l’efecte que pugui tenir en els qui els escolten.

Càlculs personals

Valoro molt l’autonomia, tant la cognitiva com la física. Estic en contra que l’Estat decideixi per mi el que jo i tu podem pensar i dir, i estic en contra que l’Estat decideixi allò que entra al meu cos i al teu sense el nostre consentiment (tot i que també reconec que no tinc més remei que respirar aire contaminat, beure aigua contaminada i menjar aliments alterats químicament, tot això ha danyat el meu sistema immunitari i el teu i ens ha fet més susceptibles a virus com el de la Covid).

Però alhora, a diferència de la màfia del mandat dels vaccins, mai oblido que sóc responsable de les meves paraules i que aquestes tenen conseqüències, i potencialment perilloses. Hi ha una proporció significativa de persones que gairebé amb tota seguretat necessiten vaccinar-se, i probablement regularment, per evitar que l’exposició al virus els perjudiqui greument. Qualsevol escriptor responsable ha de sospesar l’efecte de les seves paraules. No vull ser responsable de fer que una persona que es beneficiaria d’un vaccí tingui més dubtes a l’hora de rebre’l. Sóc especialment cautelós a l’hora de jugar a ser Déu durant una pandèmia.

Tot i això, la meva reticència a pontificar sobre un tema en què no tinc experiència –la seguretat dels vaccins– no confereix a altres una llicència per dirigir el debat sobre altres temes dels que semblen saber-ne molt poc, com l’ètica mèdica i política.

El fet és que, per més que a algunes persones els convingui vaccinar-se, hi ha un risc reconegut, encara que se suposa que no l’hem d’esmentar. La seguretat a llarg termini dels vaccins es desconeix i no es podrà conèixer fins d’aquí a diversos anys, i possiblement durant molt més temps, atesa la negativa dels organismes reguladors dels medicaments a publicar dades sobre els vaccins durant moltes dècades més.

La tecnologia dels vaccins és nova i els seus efectes en la complexa fisiologia del cos humà i en els avatars individuals de cadascun dels nostres sistemes immunitaris no seran del tot evidents fins d’aquí molt de temps. La decisió de prendre un nou tipus de vaccí en aquestes circumstàncies és un càlcul que cada individu ha de sospesar acuradament per si mateix, basant-se en un cos que coneix millor que ningú.

Pretendre que no hi hagi cap càlcul –que tothom és igual, que els vaccins reaccionaran de la mateixa manera en totes les persones– queda desmentit pel fet que els vaccins han hagut de ser aprovats d’urgència, i que hi ha hagut durs desacords fins i tot entre els experts sobre si el plantejament a favor de la vaccinació té sentit per a tothom, especialment per als nens. Aquest plantejament es complica encara més pel fet que una part important de la població ara té una immunitat natural a tot el virus i no només una immunitat induïda pel vaccí a la proteïna de l’espícula.

Però ficar tothom en una solució única és exactament el que fan els estats burocràtics i tecnòcrates. És el que millor saben fer. Per a l’Estat, tu ets jo i només una xifra en un full de càlcul sobre la pandèmia. Pensar el contrari és una il·lusió infantil. Aquells que es neguen a pensar en si mateixos com un simple dígit d’un full de càlcul –els que insisteixen en el seu dret a l’autonomia corporal i cognitiva– no haurien de ser tractats com a narcisistes per fer-ho o com una amenaça per a la salut pública, especialment quan la immunitat proporcionada pels vaccins és tan efímera, els mateixos vaccins són altament permeables, i hi ha poca comprensió encara de les diferències, o fins i tot dels conflictes potencials, entre la immunitat natural i la induïda pel vaccí.

Emergència perpètua

Tot i això, part de l’esquerra actua com si res d’això fos cert, o fins i tot discutible. En lloc d’això, s’uneixen amb orgull a la torba, liderant el clam farisaic per afirmar el control no només sobre els cossos dels altres, sinó també sobre les ments. Aquesta esquerra rebutja iradament tot debat per considerar-lo una amenaça per al consens “mèdic” oficial. Insisteixen en la conformitat de l’opinió i després la reclamen com a ciència, negant el fet que la ciència és, per naturalesa, discutible i evoluciona constantment. Aplaudeixen la censura, per part d’empreses de mitjans socials amb ànim de lucre, fins i tot quan són experts reconeguts els qui són silenciats.

El seu rerefons és que qualsevol opinió contrària és una amenaça per a l’ordre social i alimentarà la vacil·lació sobre els vaccins. L’exigència és que tots ens convertim en adoradors dels altars de Pfizer, Moderna i AstraZeneca, a risc de ser denunciats com a heretges, com a “antivaccins”. No es pot permetre cap terme mitjà en aquesta època d’emergència perpètua.

Això no tan sols és preocupant des del punt de vista ètic. És desastrós políticament. L’Estat ja és massivament poderós contra cadascú de nosaltres com a individus. Només tenim poder col·lectiu en la mesura que siguem solidaris entre nosaltres. Si l’esquerra conspira amb l’Estat contra els febles, contra les comunitats negres i morenes les principals experiències de les quals amb les institucions estatals han estat abusives, contra els “deplorables”, ens dividim i fem que les parts més febles de la nostra societat siguin encara més febles.

L’exlíder laborista Jeremy Corbyn ho ha entès quan ha estat un dels pocs de l’esquerra que s’ha oposat públicament a la mesura recent del govern britànic de legislar els mandats dels vaccins. Ha argumentat amb raó que el camí correcte és la persuasió, no la coacció.

Però aquesta mena de barreja de raó i compassió està sent ofegada en parts de l’esquerra. Justifiquen les violacions de l’autonomia corporal i cognitiva amb l’argument que vivim temps excepcionals durant una pandèmia. Argumenten complaentment que aquestes violacions seran temporals, necessàries només fins que el virus sigui erradicat, tot i que el virus ja és endèmic i està entre nosaltres per sempre. Assenten en silenci que els mitjans de comunicació corporatius rebin poders de censura encara més grans com el preu que hem de pagar per bregar amb els dubtes sobre els vaccins, assumint que podem reclamar el dret a dissentir més tard.

Però aquestes pèrdues, en unes circumstàncies en què els nostres drets i llibertats ja estan sota un assalt sense precedents, no es restauraran fàcilment. Quan les xarxes socials puguin esborrar-nos a tu o a mi de la plaça pública per afirmar fets del món real que són políticament i comercialment inconvenients –com la prohibició de Twitter que algú assenyali que els vaccinats també poden propagar el virus– no hi haurà marxa enrere.

Instints polítics

Hi ha una altra raó, però, per la qual l’esquerra està sent profundament insensata en posar-se en contra dels no vaccinats i tractar els principis d’autonomia corporal i cognitiva amb tant de menyspreu. Perquè aquest enfocament envia un missatge a les comunitats negres i morenes, i als “deplorables”, que l’esquerra és elitista, que el seu discurs de solidaritat és buit, i que només és la dreta, no l’esquerra, la que està disposada a lluitar per protegir les llibertats més íntimes de què gaudim: sobre els nostres cossos i ments.

Cada vegada que l’esquerra crida als qui dubten en vaccinar-se contra la Covid; cada cop que es fa ressò de l’autoritarisme dels qui exigeixen mandats, sobretot per als treballadors mal pagats; cada cop que es nega a enfrontar-se –o fins i tot a permetre– als contraarguments, abandona el camp de batalla polític a la dreta.

Amb el seu comportament, l’esquerra estrident confirma les afirmacions de la dreta que els instints polítics de l’esquerra són estalinistes, que l’esquerra sempre donarà suport al poder d’un Estat totpoderós contra les preocupacions de la gent comuna, que l’esquerra només veu les masses sense rostre, que necessiten ser arreades cap a solucions burocràticament convenients, en lloc d’individus que necessiten ser escoltats mentre lluiten amb els seus propis dilemes i creences particulars.

El fet és que es pot estar a favor dels vaccins, es pot estar vaccinat, fins i tot es pot desitjar que tothom es vaccini regularment contra el virus de la Covid, i continuar pensant que l’autonomia corporal i cognitiva són principis de vital importància, principis que s’han de valorar fins i tot més que els vaccins. Es pot ser un defensor de la vaccinació i continuar manifestant-se en contra dels mandats de vaccinació.

Alguns a l’esquerra es comporten com si fossin posicions totalment incompatibles, o com si fossin una prova d’hipocresia i mala fe. Però allò que aquest tipus d’esquerra està exposant realment és la seva pròpia incapacitat per pensar de manera políticament complexa, la seva pròpia dificultat per recordar que els principis són més importants que les solucions ràpides, per molt aterridores que siguin les circumstàncies, i que els debats sobre com organitzem les nostres societats són inherentment polítics, molt més que tecnocràtics o “mèdics”.

La dreta entén que hi ha un criteri polític en el maneig de la pandèmia que no es pot ignorar si no és amb un greu cost polític. Una part de l’esquerra té una comprensió molt més feble d’aquest punt. La censura, l’arrogància i el to d’intimidació, tot emparat en l’afirmació que segueix una “ciència” que canvia constantment, estan allunyant, com era d’esperar, aquells que l’esquerra diu representar.

L’esquerra ha de tornar a insistir en la importància crítica de l’autonomia corporal i cognitiva, i deixar de disparar-se al peu.

El professor Lee Jones defensa l'autonomia corporal en cas de vaccinacions obligatories (20.11.2021)