Estimats amics,

Fa unes setmanes vaig pronunciar un discurs a la quarta Cimera Internacional sobre Crisis al Parlament romanès. A continuació trobaran el text del discurs que vaig preparar i l’enregistrament en vídeo del discurs que vaig pronunciar realment. No acostumo a preparar un discurs, senzillament perquè per alguna raó mai no m’atinc al pla. En última instància, sempre expresso les paraules tal com em vénen sobre la marxa i al moment. Aquest cop no va ser diferent: el text de baix i el discurs real són diferents. Dit això, espero que el llegeixin. Al principi repeteixo algunes coses sobre el totalitarisme amb què potser estiguin familiaritzats si han escoltat les meves entrevistes. Però la resta del text tracta de la perversió del discurs polític a la nostra societat i de la necessitat d’un nou tipus de polític que deixi enrere la propaganda i la retòrica i torni a apreciar el discurs de la veritat.

Salutacions cordials,

Mattias

––––––––––––––––––––––––––––––––––––

Benvolguts membres del Parlament romanès,

Benvolgut públic,

Benvolgudes senyores i senyors,

Com alguns de vostès sabran, he escrit un llibre, titulat La psicologia del totalitarisme. Tracta d’un nou tipus de totalitarisme que sorgeix ara, un totalitarisme que no és tant un totalitarisme comunista o feixista, sinó un totalitarisme tecnocràtic.

He articulat la meva teoria sobre el totalitarisme moltes vegades. Aquí només en presentaré el que és essencial i passaré a un problema que és especialment rellevant per a una intervenció en una institució política com aquest Parlament: la perversió del discurs polític en la tradició de la Il·lustració.

Vet aquí en poques paraules el que he articulat sobre el totalitarisme al llarg dels darrers anys: el totalitarisme no és una coincidència. És una conseqüència lògica de la nostra visió materialista-racionalista de l’home i del món. Quan aquesta visió de l’home i del món es va fer dominant, com a conseqüència espontània, va sorgir una nova elit i una nova població. Una nova elit que va utilitzar excessivament la propaganda com a mitjà per controlar i dirigir la població; i una població que va caure cada cop més en la solitud i la desconnexió, tant del seu entorn social com natural.

Aquestes dues evolucions, l’aparició d’una elit que utilitza la propaganda i una població solitària, s’han reforçat mútuament. L’estat de solitud és exactament l’estat on una població és vulnerable per a la propaganda. D’aquesta manera, al llarg dels dos darrers segles ha sorgit un nou tipus de masses o multituds: les anomenades masses solitàries.

La gent cau presa de la formació de masses per escapar-se d’un sentiment generalitzat de solitud i desconnexió, induït per la racionalització del món i la industrialització consegüent del món i l’ús excessiu de la tecnologia. S’uneixen en un comportament fanàtic de masses perquè això sembla alliberar-los del seu estat solitari i atomitzat.

I aquesta és exactament la gran il·lusió de la formació de masses: pertànyer a una massa no allibera l’ésser humà del seu estat de solitud. En absolut. Una massa és un grup que es forma, no perquè els individus es connectin entre si, sinó perquè cada individu per separat es connecta a un ideal col·lectiu. Com més temps hi ha una formació de masses, més solidaritat senten pel col·lectiu i menys solidaritat i amor senten per altres individus. Precisament per això, a la fase final de la formació de masses i del totalitarisme, cada individu denuncia els altres individus al col·lectiu, o a l’Estat, si creu que aquest altre individu no és prou lleial a l’Estat. I al final passa el que és impensable: les mares denuncien els seus fills a l’Estat i els fills als seus pares.

Les masses solitàries es distingeixen en diversos aspectes de les masses físiques d’èpoques anteriors: es poden controlar molt millor, són menys imprevisibles que les masses físiques i duren més temps, en particular si se les alimenta constantment amb propaganda a través dels mitjans de comunicació de masses. La creació de masses solitàries de llarga durada mitjançant la propaganda va ser la base psicològica de l’aparició dels grans sistemes totalitaris del segle XX. Només si hi ha una formació de masses durant dècades es pot convertir en la base d’un sistema estatal.

L’aparició de masses solitàries va conduir a l’estalinisme i al nazisme a principis del segle XX i ara podria conduir al totalitarisme tecnocràtic. He descrit els processos psicològics implicats en l’aparició de masses solitàries moltes vegades, i no ho repetiré aquí.

Avui, aquí, al Parlament romanès, una institució política, em dirigeixo als polítics. Els vull dir que els polítics tenen una responsabilitat particular en aquests temps de totalitarisme emergent. El totalitarisme, com deia Hannah Arendt, és un pacte diabòlic entre les masses i les elits polítiques. Les elits polítiques necessiten contemplar, escodrinyar les qualitats ètiques del seu discurs. Hi ha una cosa que no funciona en el discurs polític. Això és el que pretenc dir: el discurs polític està pervertit.

Per exemple, ens hem acostumat que els polítics, un cop elegits, no facin mai el que van prometre en els seus discursos electorals. Que lluny estem de la virtut política descrita per Aristòtil. Per a Aristòtil, el nucli de la virtut política era el valor de dir la Veritat, o, per utilitzar el terme grec, Parrhesia, discurs audaç, on algú diu exactament això que la societat no vol sentir, però que és necessari per mantenir-la psicològicament sana.

No estic acusant aquí tant a polítics individuals, sinó que em dirigeixo a la cultura política en general. I més encara, estic parlant d’una perversió que és inherent a tota la tradició de la Il·lustració. La nostra societat està presa d’un tipus específic de mentida, un tipus de mentida que històricament parlant és relativament nou, que va sorgir per primera vegada després de la Revolució Francesa, quan la visió religiosa de l’home i del món va ser substituïda per la nostra actual visió racionalista-materialista del món. De què parlo quan em refereixo a aquest “nou tipus de mentida”? Em refereixo al fenomen de la “propaganda”.

La propaganda ens envolta pertot arreu. L’espai públic n’està saturat. Els darrers anys ho han demostrat sobradament, durant la coronacrisi, durant la crisi ucraïnesa i ara, de manera encara més clara, durant la cobertura del conflicte palestinoisraelià tant als mitjans de comunicació convencionals com a les xarxes socials.

No és que no entengui la motivació dels qui opten per la propaganda. Sovint surten de bones intencions. O almenys: en algun lloc, creuen en les bones intencions. Llegiu l’obra dels pares fundadors de la propaganda, com Lippman, Trotter i Bernays. Creuen que l’única manera que tenen els dirigents de mantenir el control de la societat i evitar que aquesta caigui en el caos és la propaganda. Els dirigents ja no poden imposar obertament la voluntat a la població. Ningú no ho acceptaria en una societat materialista-racionalista. Per tant, l’única manera de fer que la població faci allò que els dirigents volen, és fer que facin el que els dirigents volen sense que sàpiguen que fan el que els dirigents volen. En altres paraules: l’única manera de controlar la població és mitjançant la manipulació.

Els partidaris de la propaganda argumentaran que mai no podrem fer front als reptes del canvi climàtic i els brots virals per mitjans democràtics. Preguntaran: “Creuen que la gent renunciarà voluntàriament als seus cotxes i a les vacances amb avió? Per escapar del desastre, necessitem la tecnocràcia, una societat dirigida per experts tècnics, i per instaurar la tecnocràcia, necessitem enganyar la població, necessitem manipular-la cap a la tecnocràcia”.

En primer lloc, els vull dir que no crec que la tecnocràcia sigui una solució al problema. Però això no és el més important. Deixeu-me dir-vos una cosa: intentar crear una bona societat per a l’ésser humà a través de la manipulació, és una contradictio in terminis. L´essència i el nucli d’una bona societat és exactament la qualitat ètica del discurs públic. L’home, en definitiva, és essencialment un ésser ètic, i pervertir el discurs de l’home és pervertir l’home mateix; pervertir el discurs polític és pervertir la societat mateixa.

Renunciar a la sinceritat per crear una bona societat és intentar construir una bona societat renunciant immediatament, des del principi, a l’essència d’una bona societat! El discurs sincer no és un mitjà per assolir un fi, és el fi en si mateix; el discurs sincer és allò que ens fa humans i dignes.

És crucial entendre això: la propaganda no és una coincidència històrica, és una conseqüència estructural del racionalisme. Si considerem l’estructura psicològica de la nostra societat actual, val a dir que la propaganda és el principal principi rector. Sorprenentment, la recerca de la racionalitat durant la tradició de la Il·lustració no va conduir a un discurs més veraç, com creien els pares fundadors d’aquesta tradició. La ciència substituiria els mites religiosos qüestionables i d’un altre tipus; la societat s’organitzaria finalment d’acord amb informació fiable en lloc de conjectures subjectives. Ara, uns segles més tard, això ha resultat ser una il·lusió. No hi ha hagut mai tanta informació poc fiable com ara a l’espai públic.

La visió materialista-racionalista sobre l’home i el món, de manera estranya, més aviat ha conduït al contrari del que esperava. Quan vam començar a concebre l’ésser humà com una entitat mecanicista i biològica, per a la qual el màxim objectiu assolible era la supervivència, va passar força desapercebut intentar dir la Veritat. Dir la Veritat, els antics grecs ho sabien molt bé, no maximitza les teves possibilitats de supervivència. La veritat sempre és arriscada. “Ningú és més odiat que el qui diu la veritat”, deia Plató. Per tant, dins d’una tradició materialista-racionalista, dir la Veritat és una cosa estúpida. Només ho fan els idiotes. Així és com la cerca fanàtica de la racionalitat ens va portar per mal camí, directament al bosc fosc de Dante, “on el camí correcte està totalment perdut i desaparegut”.

Per què ens aferrem a aquesta visió materialista-racionalista de l’home i del món? Li encanta presentar-se com a punt de vista científic sobre l’home i el món. Permeteu-me dir-vos que això no té sentit. Tots els científics importants van concloure exactament el contrari: al final, l’essència de la vida sempre escapa a la racionalitat, transcendeix les categories del pensament racional. Per anomenar només un científic important: en el prefaci d’un llibre de Max Planck, Einstein afirmava que és un error creure que la ciència s’origina a partir del pensament lògico-racional suprem; s’origina a partir del que ell anomenava una capacitat de “einfühlung” en l’objecte que un investiga, que significa tant com “una capacitat de ressonar empàticament amb l’objecte que estàs investigant”.

La racionalitat és una cosa bona i hem de recórrer el camí de la racionalitat en la mesura que sigui possible, però no és l’objectiu final. El coneixement racional no és un objectiu en si mateix; és una escala cap a un tipus de coneixement que transcendeix la racionalitat, un coneixement ressonant, el tipus d’intuïció suprema a què aspiraven les arts marcials de la cultura samurai al llarg del seu entrenament tècnic. És en aquest nivell on podem situar el fenomen de la Veritat.

Això ens acosta a una resposta a la pregunta: quin és el remei a la malaltia del totalitarisme? Podem fer alguna cosa contra el totalitarisme? La meva resposta és simple i directa: sí. Els impotents tenen poder.

La formació de masses induïda per la propaganda és una solució falsa i simptomàtica per a la soledat. I la veritable solució resideix en l’Art de Parlar Sincerament. El meu proper llibre, que estic escrivint ara, tracta sobre la psicologia de la Veritat. La Veritat, per definició, des d’un punt de vista psicològic, és la parla ressonant, és la parla que connecta les persones, de nucli a nucli, d’ànima a ànima, la parla que penetra a través del vel de les aparences, a través de les imatges ideals darrere les que ens amaguem, de les closques imaginaries en què cerquem refugi, i reconnecta l’ànima tremolosa i desconnectada d’un ésser humà amb la d’un altre ésser humà.

Aquí observem una cosa crucial: la paraula sincera és la veritable cura de la soledat: reconnecta les persones. Com a tal, elimina la causa arrel del principal símptoma de la nostra cultura racionalista: la formació de masses i el totalitarisme. I alhora, el discurs sincer també inhibeix aquest símptoma de manera més directa. És ben sabut que, si hi ha algunes persones que segueixen parlant de forma sincera quan està sorgint la formació de masses, aquestes no arriben a la fase final en què comencen a pensar que és el seu deure destruir tots i cadascun dels qui no segueixen la ideologia totalitària.

A cada moment que triem parlar de forma sincera, no importa on passi, en un diari o en una entrevista de televisió, però igualment bé en presència d’una sola persona més a la taula de la cuina o al supermercat, ajudem a guarir la societat de la malaltia del totalitarisme.

Cal prendre’s això al peu de la lletra. La societat, com a sistema psicològic, és un sistema dinàmic complex. I els sistemes dinàmics complexos tenen la fascinant característica de l’anomenada sensibilitat a les condicions inicials. Per simplificar-ho: els canvis més petits en un detall menor del sistema, afecten tot el sistema. Per exemple, el canvi més petit en el patró de vibració d’una molècula d’aigua en una olla d’aigua bullint, canvia tot el patró de convecció de l’aigua bullint.

Ningú és impotent. I, per tant, cadascú de nosaltres és responsable. Tots i cadascun dels qui pronuncien una paraula sincera i aconsegueixen connectar de veritat com a éssers humans amb un altre ésser humà, en particular amb un ésser humà amb una opinió diferent, mereixen ser esmentats als llibres d’història, molt més que un president o un ministre que es dedica a la propaganda i no mostra el valor de parlar amb sinceritat.

Com més estudio els efectes de la paraula en l’ésser humà i en la convivència humana, més esperances tinc i més veig que superarem el totalitarisme.

No hem de ser ingenus quan parlem de la Veritat. Són interminables les atrocitats comeses a la història per persones que creien posseir la Veritat. La Veritat és un fenomen esmunyedís; podem gaudir de la seva presència de tant en tant, però no podem mai reclamar-la ni posseir-la.

Parlar amb sinceritat és un art. Un art que cal aprendre pas a pas. Un art que podem dominar progressivament. Precisament per això vaig començar a impartir tallers sobre l’art de la paraula, tallers en què practiquem aquest art de la mateixa manera perseverant i disciplinada en què es practica qualsevol altre art.

Practicar aquest art implica que superem les nostres pròpies conviccions fanàtiques, i encara més, el nostre propi narcisisme i ego. El discurs de la veritat és aquesta mena de discurs que penetra a través del que jo anomeno “el vel de les aparences”. Per practicar-lo, cal que estiguis disposat a sacrificar la teva imatge ideal, la teva reputació pública. Això és exactament el que significava la Parrhesia a l’antiga cultura grega: parlar clar, encara que sàpigues que els qui troben el seu baluard al món de les aparences et prendran com a blanc.

Dir la veritat et pot fer perdre alguna cosa. Això és clar. Però també et dóna alguna cosa. Per ser més precís psicològicament: Parlar amb la veritat et fa perdre alguna cosa a nivell de l’Ego i guanyar alguna cosa a nivell de l’ànima. Em fascina la manera com el discurs sincer condueix a la fortalesa psicològica.

Crec que Mahatma Gandhi ens proporciona un exemple històric esplèndid. Fa uns anys vaig començar a llegir la seva autobiografia. Ho vaig fer en el moment que vaig començar a adonar-me que l’única resistència eficaç contra el totalitarisme és la resistència no-violenta. Per descomptat això només s’aplica a la resistència interna, la resistència des de dins del sistema totalitari. Els enemics externs poden destruir els sistemes totalitaris des de fora. Això és clar.

Però la resistència interna, com ja he esmentat, només pot tenir èxit si és de naturalesa no-violenta. Tota resistència violenta més aviat accelerarà el procés de totalitarització, simplement perquè sempre és utilitzada pels líders totalitaris per crear suport en les masses per destruir tots i cadascun dels qui van contra el sistema. Quan em vaig adonar d’això, em vaig interessar pel que Gandhi explicava a la seva autobiografia.

Em va sorprendre gratament veure el títol: Experiments sobre la veritat. I des de les primeres pàgines vaig aprendre que per a Gandhi, el nucli i l’essència de la resistència no-violenta és la paraula sincera. Durant tota la vida, Gandhi va intentar millorar la sinceritat del seu discurs. Ho feia d’una manera senzilla, gairebé infantil i ingenua, preguntant-se cada nit fins a quin punt havia estat sincer aquell dia, on havia mentit o quan podria haver parlat amb més precisió o sinceritat.

I aquí hi ha una cosa important: al principi de la seva biografia, Gandhi esmenta una cosa magnífica. Diu: En realitat, no tenia grans talents. No era maco com a home, no tenia gaire força física, no era intel·ligent a l’escola, no era un bon escriptor i no tenia talent com a orador. Però tenia aquesta passió per la sinceritat i la Veritat. I aquest home, desproveït de grans talents, però amb una passió pel discurs sincer, aquest home va fer una cosa que ni l’exèrcit més fort del món podria fer: va fer fora els anglesos de l’Índia.

Com millor comences a veure l’horitzó gairebé infinit de possibilitats que ofereix la paraula, més te n’adones: són les paraules les que governen el món. L’ésser humà pot utilitzar les paraules de forma manipuladora, com ara pura retòrica, adoctrinament, propaganda o rentat de cervell tractant de convèncer l’Altre d’alguna cosa en la que ell mateix no creu. O pot utilitzar les paraules de forma sincera, intentant transmetre al proïsme una cosa que sent a l’interior. Aquesta és l’elecció més fonamental i existencial a què s’enfronta l’ésser humà: utilitzar les paraules d’una o altra manera.

Estimats polítics de Romania i de l’estranger, això és el que us vull dir avui: ha arribat l’hora d’una revolució metafísica. I vosaltres heu de tenir un paper important en ella. La sèrie de crisis que travessa la nostra societat no és res més que una revolució metafísica, que, en essència, es redueix a això: el pas d’una societat que funciona segons el principi de la propaganda a una societat orientada cap a la Veritat. Necessitem una nova cultura política, una cultura que torni a apreciar el valor de Dir la Veritat. Necessitem un nou discurs polític, un discurs polític que deixi enrere la retòrica superficial i buida i la propaganda i parli des de l’ànima, des del cor; necessitem que els polítics tornin a ser veritables líders, líders que guiïn en comptes d’enganyar la població.

Font: Mattias Desmet