“El canvi climàtic és un problema global amb greus dimensions ambientals, socials, econòmiques, distributives i polítiques, i planteja un dels principals desafiaments actuals per a la humanitat”.

                                                                                    PAPA FRANCESC (maig 2015)

El juny passat es va editar la Carta encíclica Laudato si’, del Papa Francesc. Tota ella és un crit d’alarma que pretén sacsejar la societat davant el que ell mateix qualifica de “desafiament per a la humanitat”. De fet, comença la carta recordant la Carta encíclica que el Papa Joan XXIII va escriure fa més de cinquanta anys “quan el món estava vacil·lant damunt el fil d’una crisi nuclear”. Així com Joan XXIII, en aquella Carta deia que: “no es conformava a rebutjar la guerra, sinó que va voler transmetre una proposta de pau”, el Papa Francesc fa un crit de denúncia i de condemna contra les polítiques i les pràctiques empresarials i individuals que amenacen la vida sobre el planeta, però també proposa tot un programa d’actuacions que haurien de ser assumides per tota la societat, començant pels governs, especialment els més poderosos, i acabant per tots els individus. De fet, el que propugna és una profunda revolució cultural: “el que està passant ens posa davant la urgència d’avançar en una valenta revolució cultural… és indispensable alentir la marxa per mirar la realitat d’una altra manera… recuperar els valors i els grans fins arrasats per un desenfrenament megalòman”. I continua: “La cultura ecològica hauria de ser una mirada distinta, un pensament, una política, un programa educatiu, un estil de vida i una espiritualitat que conformin una resistència davant l’avanç del paradigma tecnocràtic”.

Però no es limita a uns plantejaments filosòfics, sinó que davalla a l’anàlisi de cada problema per al qual proposa solucions. Així, defensa: “reemplaçar la utilització de combustibles fòssils i desenvolupar fonts d’energia renovable”. O quan parla de l’escassesa de l’aigua amb la seva critica: “la tendència a privatitzar aquest recurs escàs, convertit en mercaderia que se regula per les lleis del mercat. L’accés a l’aigua potable i segura és un dret humà bàsic, fonamental i universal…” I alerta de la pèrdua de la biodiversitat, concretament es refereix a: “propostes d’internacionalització de l’Amazònia, que només serveixen als interessos econòmics de les corporacions transnacionals”.

Adverteix que, juntament amb el patrimoni natural, hi ha un patrimoni històric, artístic i cultural igualment amenaçat. Contra qui sosté que en el món sobren llengües, ell defensa que: “l’ecologia també suposa tenir esment de les riqueses culturals de la humanitat en el seu sentit més ampli”. I també que: “la desaparició d’una cultura pot ser tant o més greu que la desaparició d’una espècie animal o vegetal”.

Denuncia el control de la producció d’aliments per les grans companyies i la proliferació de cultius transgènics: “l’expansió de la frontera d’aquests cultius arrasa el complex entramat dels ecosistemes, disminueix la diversitat productiva i afecta el present i el futur de les economies regionals”. Per això, defensa les produccions locals: “Les autoritats tenen el dret i la responsabilitat de prendre mesures de suport als petits productors i a la varietat productiva. Per a que hi hagi una llibertat econòmica de la qual tots es beneficiïn, de vegades, pot ser necessari posar límits als qui tenen més recursos i poder financer”.

I, tot plegat, emmarcat en la denúncia de la “iniquitat planetària”: “Un vertader plantejament ecològic es converteix sempre en un plantejament social”. “No hi ha dues crisis separades, una ambiental i una altra social, sinó una sola i complexa crisi socioambiental”.

Proposa una “ètica de les relacions internacionals”: “El deute extern dels països pobres s’ha convertit en un instrument de control, però no passa el mateix amb el deute ecològic”.

Després de constatar que el poder economicofinancer s’ha imposat sobre la política, apel·la a tots els individus a constituir-se en grups de pressió per fer canviar les formes de govern: “Donat que el dret a vegades es mostra insuficient per mor de la corrupció, es requereix una decisió política pressionada per la població”. Critica l’immediatesa política dels governants que es deixen dur per interessos electoralistes i els demana grandesa política: “La grandesa política es mostra quan, en moments difícils, s’obra per grans principis i pensant en el bé comú a llarg termini”.

En resum, el Papa Francesc dirigeix un crit d’atenció seriós a tota la humanitat, amb independència de les creences de cada individu. No debades José Maria Aznar va dir d’ell:  “aquest Papa agrada als que no van a missa”. Anem a missa o no, el Papa té més raó que un sant.