La càbala OTAN-Israel que aplaudeix la caiguda de Damasc obtindrà més del que s’esperava. Lluites de poder i lluites intestines entre les milícies extremistes i la societat civil, cadascuna recolzada per diferents actors regionals i estrangers que volen un tros del pastís.

El breu titular que defineix l’abrupte i ràpid final de Síria tal com la coneixíem: Eretz Israel es troba amb el nou otomanisme. El subtítol? Una victòria per a Occident i un cop letal contra l’Eix de la Resistència.

Però citant l’encara omnipresent cultura pop estatunidenca, potser els mussols no siguin el que semblen.

Comencem per la rendició de l’expresident sirià Baixar al-Àssad. Diplomàtics qatarians, extraoficialment, sostenen que al-Àssad va intentar negociar un traspàs de poder amb l’oposició armada que havia llançat una gran ofensiva militar els dies previs, començant per Alep, per després dirigir-se ràpidament cap al sud, cap a Hama, Homs, amb l’objectiu de Damasc. Això és el que van discutir en detall Rússia, l’Iran i Turquia a porta tancada a Doha el cap de setmana passat, durant els darrers sospirs del moribund «procés d’Astanà» per desmilitaritzar Síria.

La negociació sobre el traspàs de poders va fracassar. Per això el president rus Vladímir Putin va oferir asil a al-Àssad a Moscou. Això explica per què tant l’Iran com Rússia van canviar instantàniament la terminologia quan encara eren a Doha, i van començar a referir-se a l’«oposició legítima» en un intent de distingir els reformistes no militants dels extremistes armats que tallen una franja a tot l’Estat.

El ministre rus d’Afers Estrangers, Serguei Lavrov –el seu llenguatge corporal ho diu tot sobre el seu enuig– va dir literalment: «al-Àssad ha de negociar amb l’oposició legítima, que és a la llista de l’ONU».

Molt important: Lavrov no es referia a Hayat Tahrir al-Xam (HTS), la màfia salafista-gihadista, o Rent-a-Jihadi finançada per l’Organització Nacional d’Intel·ligència turca (MIT) amb armes finançades per Qatar, i totalment recolzada per l’OTAN i Tel Aviv.

El que va passar després del funeral a Doha va ser força tèrbol, suggerint un cop teledirigit per la intel·ligència occidental, desenvolupant-se tan ràpid com un llampec, completat amb informes de traïcions internes.

La idea original d’Astanà era mantenir Damasc fora de perill i que Ankara gestionés HTS. Tanmateix, al-Àssad ja havia comès un greu error estratègic, en creure en les elevades promeses de l’OTAN enviades a través dels seus recentment descoberts líders àrabs amics dels Emirats Àrabs Units (EAU) i l’Aràbia Saudita.

Per a la seva sorpresa, segons funcionaris sirians i regionals, al-Àssad finalment es va adonar de com n’era de fràgil la seva pròpia posició, havent rebutjat l’ajuda militar dels seus incondicionals aliats regionals, l’Iran i l’Hesbol·là, creient que els seus nous aliats àrabs podrien mantenir-lo fora de perill .

L’Exèrcit Àrab Sirià (EAS) estava destrossat després de 13 anys de guerra i despietades sancions estatunidenques. La logística era presa de corrupció deplorable. La podridura era sistèmica. Però el més important és que, encara que molts estaven preparats per tornar a lluitar contra els grups terroristes recolzats des de l’estranger, segons fonts internes, al-Àssad mai no va desplegar completament el seu exèrcit per contraatacar l’envestida.

Teheran i Moscou ho van intentar tot, fins a l’últim minut. De fet, al-Àssad ja estava en seriosos problemes des de la seva visita a Moscou el 29 de novembre, que no va obtenir cap resultat tangible. Per això, l’establishment de Damasc va considerar la insistència de Rússia en què al-Àssad havia d’abandonar les línies vermelles anteriors sobre la negociació d’un acord polític com un senyal de facto que apuntava al final.

Turquia: «no hi tenim res a veure»

A banda de no fer res per impedir la creixent atròfia i col·lapse de l’EAS, al-Àssad no va fer res per frenar Israel, que fa anys que bombardeja Síria sense parar.

Fins al darrer moment, Teheran es va mostrar disposat a ajudar: dues brigades estaven a punt per entrar a Síria, però el seu desplegament trigaria almenys dues setmanes.

L’Agència de Notícies Fars va explicar detalladament el mecanisme: des de la inexorable falta de motivació dels dirigents sirians per lluitar contra les brigades terroristes fins al fet que al-Àssad fes cas omís de les serioses advertències del líder suprem iranià, Ali Khamenei, des del juny, fins fa dos mesos, quan altres funcionaris iranians van advertir que HTS i els seus patrocinadors estrangers estaven preparant una guerra llampec. Segons els iranians:

«Després de la caiguda d’Alep, va quedar clar que al-Àssad no tenia intencions reals de romandre al poder, així que vam començar a entaular converses diplomàtiques amb l’oposició i vam organitzar la sortida segura de les nostres tropes de Síria. Si l’EAS no lluita, nosaltres tampoc arriscarem la vida dels nostres soldats. Rússia i els EAU havien aconseguit convèncer-lo que dimitís, així que no podíem fer res».

No hi ha confirmació russa de que convencessin al-Àssad perquè dimitís: només cal interpretar aquesta reunió fallida a Moscou el 29 de novembre. Tanmateix, significativament, hi ha confirmació, abans d’això, sobre que Turquia ho sabia tot sobre l’ofensiva de HTS ja fa sis mesos.

La versió d’Ankara és previsiblement tèrbola: HTS els ho va comunicar i els va demanar que no hi intervinguessin. A més, el Ministeri d’Afers Estrangers turc va donar a entendre que el president califa Recep Tayyip Erdogan va intentar advertir al-Àssad (no hi ha notícies de Damasc sobre això). Ankara, a través del ministre d’Afers Estrangers, Hakan Fidan, nega fermament haver orquestrat o aprovat l’ofensiva gihadista. És possible que se’n penedeixin, ja que tots, des de Washington fins a Tel Aviv, s’han llançat a atribuir-se el mèrit de la caiguda de Damasc.

Només la maquinària propagandística de l’OTAN creu aquesta versió, ja que HTS ha estat durant anys completament recolzat no només per Turquia, sinó també, de forma encoberta, per Israel, que va ser descobert per pagar salaris als extremistes durant la guerra siriana, i com és ben conegut va ajudar a rehabilitar combatents d’Al-Qaida ferits en combat.

Tot això condueix a l’escenari predominant d’una demolició controlada acuradament calculada per la CIA/MI6/Mossad, completada amb un flux incessant d’armament, entrenament ucraïnès de takfiris en l’ús de drons kamikazes FPV, i maletes plenes de diners subornant alts funcionaris sirians.

Nou Gran Joc recarregat

El col·lapse sirià pot ser un cas clàssic d’«extensió de Rússia», i també de l’Iran, quan es tracta del pont terrestre crucial que el connecta amb els seus aliats a la Mediterrània (els moviments de resistència libanesos i palestins). Per no parlar d’enviar un missatge a la Xina, que, malgrat tota la seva retòrica elevada de «comunitat d’un futur compartit», no ha fet absolutament res per ajudar en la reconstrucció de Síria.

En el pla geoenergètic, ara ja no hi ha obstacles per resoldre una saga èpica de Gasoductostan –i una de les raons clau de la guerra contra Síria, tal com la vaig analitzar fa nou anys–: la construcció del gasoducte Qatar-Turquia a través de territori sirià per proporcionar a Europa una alternativa al gas rus. Al-Àssad havia rebutjat aquest projecte, i després Doha va ajudar a finançar la guerra siriana per derrocar-lo.

No hi ha proves que els principals Estats del Golf Pèrsic, com l’Aràbia Saudita i els EAU, vagin acceptar alegrement l’estrellat geoeconòmic de Qatar si es construeix el gasoducte. Per començar, ha de travessar territori saudita, i és possible que Riad ja no hi estigui disposada.

Aquesta qüestió candent està relacionada amb un munt d’altres qüestions, entre elles, amb la porta siriana pràcticament desapareguda: com rebrà l’Hesbol·là subministraments d’armes en el futur i com reaccionarà el món àrab davant l’intent turc d’esdevenir un neo-otomà?

A més, hi ha l’espinós cas de Turquia, país soci dels BRICS, que xoca directament amb Rússia, la Xina i l’Iran, els principals membres dels BRICS. El nou gir d’Ankara pot acabar provocant que sigui rebutjada pels BRICS i que la Xina no li concedeixi un estatus comercial favorable.

Tot i que es pot argumentar que la pèrdua de Síria pot ser devastadora per a Rússia i la Majoria Global, per ara cal esperar. En cas de perdre el port de Tartús que l’URSS-Rússia ha gestionat des del 1971, juntament amb la base aèria d’Hmeimim –i per tant ser expulsada del Mediterrani Oriental– Moscou tindria opcions de reemplaçament, amb diferents graus de viabilitat.

Tenim Algèria (soci del BRICS), Egipte (membre del BRICS) i Líbia. Fins i tot el Golf Pèrsic: que, per cert, podria formar part de l’associació estratègica integral Rússia-Iran, que signaran oficialment el 25 de gener a Moscou Putin i el seu homòleg iranià, el president Masoud Pezeshkian.

És extremadament ingenu suposar que a Moscou el va agafar per sorpresa la posada en escena d’un suposat Kursk 2.0. Com si tots els actius d’intel·ligència russos –bases, satèl·lits, intel·ligència terrestre– no haguessin escodrinyat un grup de salafistes gihadistes durant mesos reunint un exèrcit de desenes de milers al Gran Idlib, complementat amb una divisió de tancs.

Així que és força plausible que el que s’està jugant és la clàssica Rússia, combinada amb l’astúcia persa. Teheran i Moscou no van trigar a fer comptes del que perdrien –especialment en termes de recursos humans– si queien al parany de recolzar un al-Àssad ja afeblit en una altra sagnant i perllongada guerra terrestre. Tot i així, Teheran va oferir suport militar, i Moscou, suport aeri, i escenaris de negociació fins al final.

Ara, tota la tragèdia siriana –inclòs un possible califat d’al-Xam liderat pel gihadista reformat i partidari de les minories Abu Mohamed al-Golani– cau sota la plena responsabilitat de gestió del combo OTAN/Tel Aviv/Ankara.

Senzillament, no estan preparats per navegar per la ultracomplexa matriu tribal, de clans, incrustada en la corrupció siriana, per no esmentar el magma de 37 grups terroristes que només es mantenen units, fins ara, per la petita cola de derrocar al-Àssad. Sens dubte, aquest volcà els explotarà a les cares col·lectives, potencialment en forma d’horribles batalles internes que poden durar almenys uns quants anys.

El nord-est i l’est de Síria ja estan, instantàniament, sumits en l’anarquia total, amb una multitud de tribus locals obstinades a mantenir els seus esquemes mafiosos tant sí com no, negant-se a ser controlades per un compost Rojava kurd-estatunidenc que és en gran part comunista i secular. Algunes d’aquestes tribus ja estan intimant amb els salafistes gihadistes recolzats per Turquia. Altres tribus àrabs han unit forces aquest any amb Damasc tant contra els extremistes com contra els secessionistes kurds.

Síria occidental també pot ser territori de l’anarquia, com a Idlib: sagnant rivalitat entre xarxes terroristes i de bandits, entre clans, tribus, ètnies i grups religiosos regimentats per al-Àssad, el panorama encara és més complex que a Líbia sota l’expresident Moammar al-Gaddafi.

Pel que fa a les línies de subministrament dels talladors de caps, inevitablement s’estiraran, i llavors serà fàcil trencar-les, no només per l’Iran, per exemple, sinó també per l’ala de l’OTAN a través de Turquia/Israel quan es tornin contra el Califat, com invariablement pot passar si els abusos d’aquest últim es tornen massa mediàtics.

Ningú és capaç de preveure el que passarà amb el cadàver de la Síria de la dinastia al-Àssad. És possible que tornin milions de refugiats, sobretot de Turquia, que Washington fa anys que intenta impedir per protegir el seu projecte de «kurdificació» del nord, però alhora milions fugiran, aterrits davant la perspectiva d’un nou califat i d’una guerra civil renovada.

Hi ha un possible raig de llum entre tanta penombra? El líder del govern de transició serà Mohammed al-Bashir, que fins fa poc era el primer ministre de l’anomenat Govern de Salvació Sirià (SSG) a Idlib, governada per HTS. Enginyer elèctric de formació, Bashir va afegir un títol més a la seva formació el 2021: Xaria i llei.

Perdre Síria no hauria de significar perdre Palestina

La Majoria Global pot estar de dol de manera que, a primera vista, sembla un cop gairebé letal contra l’Eix de la Resistència. Tanmateix, no hi ha manera que Rússia, l’Iran, l’Iraq –i fins i tot la estrepitosament silenciosa Xina– permetin que prevalgui un exèrcit proxy salafista-gihadista recolzat per l’OTAN, Israel i Turquia. A diferència de l’Occident col·lectiu, són més llestos, més durs, infinitament més pacients i tenen en compte els contorns del Gran Panorama que s’acosta. És massa aviat; tard o d’hora començaran a rodar per impedir que el gihadisme recolzat per Occident s’estengui a Pequín, Teheran i Moscou.

L’agència russa d’intel·ligència exterior Sluzhba Vneshney Razvedki (SVR) ha d’estar ara vigilant 24 hores al dia, 7 dies a la setmana, quin serà el proper destí de la gran brigada salafista i gihadista de Síria, la majoria immensa uzbeks, uigurs, tadjiks i uns quants txetxens. No hi ha dubte que seran utilitzats per «estendre» (terminologia estatunidenca Think Tankland) no només Àsia Central sinó també la Federació Russa.

Mentrestant, Israel es veurà desbordat al Golan. Els estatunidencs se sentiran temporalment segurs al voltant dels camps petrolífers dels que seguiran robant el petroli sirià. Son dues latituds ideals per a l’inici del que seria la primera represàlia concertada dels BRICS contra els que estan desencadenant la Primera Guerra dels BRICS.

Després hi ha la tragèdia definitiva: Palestina. Un enorme gir de la trama va tenir lloc just dins de la venerable mesquita dels Omeies a Damasc. L’OTAN, l’exèrcit israelià, l’exèrcit turc, l’exèrcit dels talladors de caps, ara prometen als palestins que vindran a alliberar Gaza i Jerusalem.

Tanmateix, fins aquest diumenge passat, tot era «Estimem Israel». El cap d’aquesta operació de relacions públiques –dissenyada per enganyar el món musulmà i la Majoria Global– no és cap altre que el mateix califa d’al-Xam, Golani.

Tal com estan les coses, el nou règim de Damasc estarà, a efectes pràctics, recolzat pels qui donen suport i enginyen Eretz Israel i el genocidi de Palestina. Ja està al descobert, venint dels mateixos funcionaris del gabinet israelià: l’ideal per a Tel Aviv seria expulsar la població de Gaza i Cisjordània a Síria, encara que Jordània és el seu destí preferit.

Aquesta és la batalla en què cal centrar-se a partir d’ara. El difunt secretari general de l’Hesbol·là, Hassan Nasral·là, va ser contundent quan va insistir en el significat més profund de perdre Síria: «Es perdria Palestina». Més que mai, depèn d’una Resistència Global no permetre-ho.

Font: The Cradle

Foto: Combatents de l’oposició siriana celebren la caiguda del govern sirià, a Damasc, Síria, el diumenge 8 de desembre de 2024 (Omar Sanadiki / AP).

Graham Fuller – Occident s'autodestrueix a Síria. Rússia no cau al parany. (Neutrality Studies, 11.12.2024)