La direcció del PSOE acaba d’imposar a quinze dels seus diputats, aquells que van votar NO a la investidura de Mariano Rajoy, les “corresponents” multes. Segur que corresponia multar els únics que no van trair les promeses electorals del PSOE i van actuar en consciència? No és estrany que aquests dies siguin freqüents els articles, editorials o fins i tot debats sobre el declivi o inclús l’agonia de la socialdemocràcia, considerada com l’esquerra seriosa del sòlid i estable sistema democràtic europeu. Més enllà de les diferències en les anàlisis i opinions respecte al futur de la socialdemocràcia, és evident que en aquest moment està en una profunda crisi. En països com Grècia o Itàlia ja és irrellevant.
És també bastant clar que l’explicació de la sagnia de vots que està patint tant per l’esquerra com per la dreta (val més votar l’original que la còpia) cal buscar-la en el fet que en aquestes últimes dècades ha anat lliscant cap a posicions descaradament neoliberals. Però el que sempre trobo a faltar en els esmentats anàlisis o tertúlies és una explicació coherent i suficient d’aquest lliscament de la socialdemocràcia cap a posicions neoliberals (lliscament que explica al seu torn el seu enfonsament), una explicació que vagi més enllà que la de la coneguda corrupció política. Hi ha una dada que és fonamental, des del meu punt de vista, per explicar aquest lliscament, però que mai apareix en tanta anàlisi políticament correcta dels professionals “seriosos”: en cert moment les grans famílies financeres van apostar per una política amb màscara socialista per executar sibil·linament el seu projecte hegemònic neoliberal i imperial. Podríem tractar del paper de tals famílies en la creació mateixa de la socialdemocràcia, però no vull distreure l’eix del present article. En tot cas, no tinc el menor dubte que la socialdemocràcia ha estat gradualment controlada per aquesta oligarquia financera fins arribar al que podríem considerar-ne un autèntic segrest.
Com vaig exposar els dissabtes 30 de setembre i 7 d’octubre a l’article titulat “Felipe, el déu, acusa”, ja és de coneixement públic que l’ascens al poder dels líders del nou PSOE sorgit del Congrés de Suresnes va ser possible gràcies a les conspiracions de l’establishment estatunidenc. Establishment en el qual les grans famílies financeres són el centre de gravetat. Establishment que va tutelar en tot moment la Transició espanyola i va optar per neutralitzar qualsevol influència comunista i per marginar els líders i militant històrics del PSOE a l’exterior. Així que, ja en el seu naixement mateix, l’actual PSOE va estar solcat per una profunda fractura: la que separa l’elit financera anglosaxona al costat dels seus lacais “socialistes” (sense parlar ara dels mediàtics), d’una banda, i la societat espanyola al costat d’aquells que podrien haver estat els seus legítims representants progressistes, per una altra.
El diumenge 30 d’octubre (és a dir, el dia següent de la publicació de la primera part d’aquest article, que en el seu títol mateix fa referència a una profunda falla), el ja exsecretari general del PSOE, Pedro Sánchez, va reconèixer davant Jordi Évole la profunditat de tal fissura: va afirmar que empresaris del món de les finances havien treballat en el si mateix del PSOE perquè hi hagués un Govern conservador i en contra de l’alternativa que el mateix Pedro Sánchez pretenia liderar. Va reconèixer també haver rebut un ultimàtum per part del diari de tals elits globalistes, El País (“El diari global” com ell mateix destaca en la seva capçalera), perquè se sotmetés a la decisió ja presa d’investir Mariano Rajoy.
Durant dècades aquesta falla original del PSOE ha romàs aparentment bastant inactiva. Però el passat diumenge 23 d’octubre un fort moviment sísmic la va engrandir de tal manera que va deixar en evidència que forma part d’una fissura molt més profunda, extensa i antiga: un PSOE fracturat va decidir fer president Mariano Rajoy per 139 vots contra 96, menyspreant absolutament la voluntat de les bases i deposant de manera mesquina el secretari general que elles havien triat. És la mateixa falla que ha trencat el socialisme francès, enfonsat com mai en el seu índex de popularitat, que és tan sols el 7%: quaranta dels seus diputats es van arribar a rebel·lar davant les polítiques de submissió a les elits per part del Govern de François Hollande.
França és considerada una peça clau per aquestes elits anglosaxones. I el procés d’infiltració i control del PS francès és un procés exemplificador del que vinc afirmant. Ja el 2007, Pierre Hillard va anticipar, en un article titulat “El Cavall de Troia estatunidenc a França: la French American Foundation”, que el segrest del PS francès és el resultat de dècades de treball de formació d’una nova generació de líders adeptes d’aquests clubs anglosaxons. Iniciava així l’article:
“Ara per ara, l’oposició política [francesa] es materialitza fonamentalment entre aquells que donen suport a un govern unipolar del món sota l’autoritat d’Estats Units i els qui preconitzen un equilibri de poders regit pel Dret Internacional. A aquest nivell, la tradicional visió francesa que oposa dreta i esquerra ja no és rellevant, ja que tant en un bàndol com en l’altre hi ha els partidaris de la Pax Americana. Una organització sense ànim de lucre però amb quantiosos fons a la seva disposició, la French American Foundation (Fundació Franco-Americana), porta trenta anys dedicada a reclutar joves líders, destinats a convertir-se en dirigents algun dia, per formar-los sobre el manteniment de la política atlantista.”
Es tracta d’una Fundació creada pel Consell de Relacions Exteriors i el seu semblant al Regne Unit, el Reial Institut d’Afers Internacionals. El 18 de maig de 1976, el secretari d’Estat Henry Kissinger va anunciar la seva creació durant el transcurs d’un sopar celebrat a l’Ambaixada de França a Washington. Es va decidir que tindria una seu a Nova York i una altra a París. Pierre Hillard es refereix a continuació a l’impressionant llistat dels seus membres i simpatitzants, entre els quals no faltava, oh casualitat!, el llavors encara més jove François Hollande:
“La impressionant llista de participants és tan extensa que no resulta possible reproduir en la seva integritat els noms de tots els dirigents i donants. […]. Entre els nombrosos contribuents financers, poden destacar noms de tant prestigi com els de David Rockefeller, fundador de la Comissió Trilateral i president honorífic del Consell de Relacions Exteriors; l’exsubdirector de la CIA i l’exsecretari de Defensa del president Reagan, Franck Carlucci, que posteriorment ha ocupat el càrrec de director del poderós grup Carlyle, la companyia vinculada a les famílies Bush i Bin Laden, així com al sector de la defensa. […] La clau del sistema d’influència de la Fundació Franco-Americana és la seva capacitat per reclutar persones destinades a ocupar alts càrrecs; el seu gran punt fort el constitueix acollir al seu si representants polítics vinguts de corrents ideològics oficialment oposats: de socialistes a membres de la UMP passant pel gaullista Dupont-Aignan i el responsable de comunicació de la campanya presidencial de José Bové, Bernard Loche.”
François Hollande és només un exemple. Però podríem fer reflexions semblants, o més pertorbadores encara, sobre la figura del seductor Tony Blair. Tots aquests líders “progressistes” (socialistes, laboristes, demòcrates…) creats per les esmentades elits porten a més a l’esquena terribles decisions sobre sagnants agressions internacionals, comparables a les dels criminals conservadors George Bush, Nicolas Sarkozy o José María Aznar.
En conclusió, la falla que està estripant el PSOE i el PS francès forma part de la mateixa gran falla que també separa la militància demòcrata o laborista (que han apostat respectivament per Bernie Sanders i Jeremy Corbyn) dels lacais (Hillary Clinton així com Owen Smith al costat de la majoria dels congressistes demòcrates i diputats laboristes) de les elits “filantròpiques” anglosaxones que van donar el seu gran cop els últims dies de 1913 en aconseguir per si mateixos la Reserva Federal. Per ara, aquestes elits segueixen guanyant la guerra. Però els “populismes” comencen ja a guanyar algunes batalles. Es generalitza el pànic als referèndums, en els quals, segons sembla, una plebs bastant ignorant, els “perdedors de la globalització”, hi bolquen totes les seves frustracions i ressentiment. Es generalitzen també els articles dels analistes “seriosos” enaltint les bondats de la democràcia representativa i la seva superioritat sobre la democràcia directa.
Però, tot i tants intents de controlar els esdeveniments, seran els moviments tel·lúrics que sorgeixen de les més profundes entranyes en ebullició d’una poderosa Vida en constant evolució els que diguin l’última paraula. Potser no sigui només la Falla de Sant Andrés la que, com alerten els científics, està carregada i a punt per provocar un gran terratrèmol. Un cop més s’ha obstruït el pas, de la manera més enganyosa, a la voluntat de reformes de la majoria de la societat espanyola. Que les elits i els seus grans analistes de pacotilla no s’estranyin, doncs, del que pugui arribar si persisteixen en les seves pretensions. Unes pretensions que no paren d’incrementar les desigualtats i l’exclusió.