Hi ha una gran alegria aquesta nit en els llocs acostumats a alegrar-se. El millor xampany deu córrer en els llocs que en tenen un munt, a casa de Bernard Arnault, per exemple, la primera fortuna de França (onzena en el món), propietari entre altres moltes coses dels diaris Parisien, Aujourd’hui France i Echos, tots fervents seguidors d’Emmanuel Macron. Les copes també deuen dringar allà on el multimilionari peripatètic Patrick Drahi es troba a si mateix, nascut al Marroc, amb doble nacionalitat franco-israeliana, resident a Suïssa, propietari d’un imperi de grans mitjans de comunicació i telecomunicacions, incloent-hi l’epítom renegat del post-Maig del 68, el tabloide Libération, que va publicar un titular demanant als votants de donar el seu vot a Macron un dia després que la campanya electoral estigués legalment acabada.
La llista és llarga de multimilionaris, banquers i figures de l’establishment que tenen dret a alegrar-se de l’extraordinari èxit d’un candidat que ha estat elegit president de la República Francesa amb la reivindicació de ser “un estrany”, quan de fet ningú a la història ha rebut tant suport per unanimitat de tots els coneguts que et puguis imaginar.
També hi ha d’haver satisfacció a les ambaixades de tots els països els governs dels quals han interferit obertament en les eleccions franceses –el dels Estats Units, per descomptat, però també Alemanya, Bèlgica, Itàlia i Canadà, entre d’altres, que ferventment exhortaven els francesos a prendre la decisió correcta: Macron, és clar. Tots aquests promotors de la democràcia occidental poden delectar-se amb la inexistent però fracassada interferència de Rússia –de la qual no hi ha proves, però part de la diversió aquests dies d’unes eleccions en territori de l’OTAN és acusar els russos d’intromissió.
Pel que fa als francesos, l’abstenció ha estat gairebé rècord, ja que gran part de l’esquerra no podia votar per l’enemic autoproclamat del dret del treball, però no s’ha atrevit a votar per la candidata de l’oposició, Marine Le Pen, perquè ningú pot votar per algú que ha estat etiquetat d’”extrema dreta” o fins i tot de “feixista” per una increïble campanya de denigració, tot i que no hi hagi cap símptoma visible de feixisme i el seu programa fos favorable a les persones de baixos ingressos i a la pau mundial. Les paraules compten a França, on el terror de ser acusat de compartir la culpa de la Segona Guerra Mundial és aclaparador.
Les enquestes indiquen que fins a un 40% dels votants de Macron el van elegir únicament per “bloquejar” el suposat perill de votar per Marine Le Pen.
Altres a l’esquerra van votar per Macron prometent públicament que “el combatrien” una vegada fos elegit. Ni en somnis.
Hi pot haver manifestacions al carrer en els pròxims mesos, però tindran poc impacte en la promesa de Macron d’engegar a rodar el dret laboral francès per decret. Els treballadors i empresaris es veuran les cares en un moment en què l’empresariat és fort gràcies a les deslocalitzacions, i els treballadors estan desorganitzats i afeblits pels efectes diversos de la globalització.
Com Jean Bricmont ha dit, el president francès sortint, François Hollande, es mereix un Premi Nobel de manipulació política.
En un moment en què ell i el seu govern eren tan impopulars que tothom estava a l’espera de les eleccions com una oportunitat per desfer-se’n, Hollande, amb l’ajuda entusiasta dels principals mitjans de comunicació, bancs i oligarques de tota mena, ha tingut èxit en la promoció del seu poc conegut assessor econòmic com a candidat del “canvi”, ni d’esquerres ni de dretes, una nova estrella política totalment fresca, amb el suport de tots els vells polítics dels quals la gent volia desfer-se.
Aquesta és tota una increible demostració del poder de les “comunicacions” en la societat contemporània, un triomf de la indústria de la publicitat, principals mitjans de comunicació i multimilionaris que en són els amos.
França va ser percebuda com un punt feble potencial en el projecte de globalització d’eliminació de la sobirania nacional a favor del regnat del capital arreu del món. Gràcies a un esforç extraordinari, aquest perill s’ha evitat. Almenys per ara.