Com a l’Iraq, com a Líbia, com a Mali. És l’hora d’enterrar definitivament la doctrina de l’anomenada “responsabilitat de protegir”, encunyada al començament de la guerra de l’Afganistan, i de titllar-la del que ha estat des del principi: un projecte neocolonial.
La fugida precipitada de les tropes de l’OTAN de l’Afganistan i els estralls que deixen al seu darrere són només el darrer capítol d’una història devastadora que va començar l’octubre del 2001. En aquell moment, el govern estatunidenc, recolzat pels seus aliats, inclosa l’administració alemanya, va anunciar que els atemptats terroristes de l’l’11 de setembre havien de ser contestats amb una guerra a l’Afganistan. Cap dels assassins era afganès. I el govern talibà de llavors fins i tot va oferir als Estats Units extradir Osama bin Laden, oferta a la qual els Estats Units ni tan sols hi van respondre. No es va dir pràcticament res sobre el país d’origen de 15 dels 19 terroristes: l’Aràbia Saudita. Al contrari: els membres de la família Bin Laden van ser trets dels Estats Units en una operació de nit i boira perquè no poguessin ser interrogats. Després de la publicació de parts classificades de l’informe de la comissió de l’11-S el 2016, es va saber que membres d’alt rang de l’ambaixada saudita a Washington havien estat en contacte amb els terroristes abans dels atemptats. Conseqüències? Cap. Són els nostres aliats.
Així que es va atacar l’Afganistan. Ja durant la Guerra Freda, els Estats Units i l’Aràbia Saudita hi havien donat suport als islamistes a gran escala contra la Unió Soviètica. Ara els senyors de la guerra islamistes de l'”Aliança del Nord” eren els nous aliats. Les forces armades alemanyes flanquejaven les tropes estatunidenques. Encara que el seu desplegament va estar embolicat en la narrativa d’una “intervenció humanitària”, la Bundeswehr va treballar de fet colze a colze amb els senyors de la guerra, com va informar el periodista d’investigació Marc Thörner (va ser l’únic reporter alemany en el lloc que no estava integrat en l’exèrcit). Thörner va predir que la complicitat de les tropes de l’OTAN en els crims de guerra i els “mètodes de contrainsurgència de l’època colonial” posarien la població cada vegada més en contra d’Occident i enfortirien el fonamentalisme. Avui en veiem el resultat: el triomf dels talibans arreu del país.
Les tropes estatunidenques, així com la Bundeswehr i altres aliats, no només van donar suport als criminals de guerra sobre el terreny, sinó que ells mateixos van cometre greus crims. Cap dels autors va ser mai condemnat als tribunals per això. Prenguem l’exemple de Kunduz: el setembre del 2009, la Bundeswehr hi va bombardejar una marxa principalment civil, amb un saldo de més de cent morts o ferits greus, inclosos nens. Els processos contra els principals responsables, el coronel Georg Klein i el ministre de Defensa Jung (CDU), van acabar amb absolucions. El 2010, WikiLeaks va publicar 76.000 documents prèviament classificats sobre la guerra, que contenien referències a centenars d’altres crims de guerra. Però en lloc d’investigar aquests casos i dur els culpables davant la justícia, es va perseguir el missatger, Julian Assange. Avui està assegut, en estat crític, en una presó britànica d’alta seguretat i amb la por de ser extradit als Estats Units, on se l’amenaça amb la cadena perpètua en condicions inhumanes. El relator especial de l’ONU sobre la tortura, Nils Melzer, va arribar a la conclusió, després d’una profunda investigació del cas, que Assange havia estat i és sistemàticament torturat per les autoritats occidentals. La majoria dels grans mitjans de comunicació, que van aconseguir molta atenció i van guanyar diners amb les filtracions del seu col·lega periodista, l’han deixat de banda en gran mesura. I amb ell la defensa de la llibertat de premsa, que és especialment crucial quan es tracta de qüestions de guerra i pau. Així que es jutja Assange, i no als criminals de guerra.
Tots els que van advertir contra la guerra de l’Afganistan van ser ridiculitzats des del principi com a pacifistes ingenus o fins i tot acusats d’eludir la responsabilitat humanitària i fer així el joc als islamistes. Però avui per fi està clar: la suposada operació humanitària no va fer més que enfonsar encara més el país en la misèria i enfortir els islamistes. Com a l’Iraq, com a Líbia, com a Mali. És l’hora d’enterrar definitivament la doctrina de l’anomenada “responsabilitat de protegir”, encunyada al començament de la guerra afganesa, i de titllar-la del que va ser des del principi: un projecte neocolonial.
En lloc d’intervencions militars, es podria, per exemple, començar a buidar financerament el patrocinador del terror, l’Aràbia Saudita, i aturar totes les exportacions d’armes a aquest país. També valdria la pena avançar en el projecte d’una Conferència per a la Seguretat i la Cooperació a l’Orient Mitjà, que –seguint el model de la política de distensió de l’OSCE a l’Europa de la Guerra Freda– podria treballar en una nova arquitectura de seguretat civil per a la regió.
El desastre de l’Afganistan hauria de ser també una ocasió per qüestionar l’enorme expansió dels pressupostos militars occidentals els darrers anys, justificada sobretot pels desplegaments a l’estranger. La despesa militar alemanya va passar de 40.000 milions d’euros a 52.000 milions d’euros del 2015 al 2020, un augment de la barbaritat del 30%. El pressupost militar dels Estats Units puja a 778.000 milions de dòlars, unes dotze vegades més del que Rússia gasta en el seu exèrcit. Aquests diners es necessiten urgentment per a tasques que realment facin avançar el món, especialment per contrarestar la urgència climàtica i per a una transició socioecològica. L’exèrcit estatunidenc no només té un balanç fosc en matèria de política de pau, sinó que a més és EL major emissor de gasos d’efecte hivernacle de la Terra. És l’hora d’una cura d’aprimament.
Fabian Scheidler és l‘autor de “The End of the Megamachine. A Brief History of a Failing Civilization” (2019). Vegi més de la seva obra al seu lloc web aquí. Segueixi’l a Twitter: @ScheidlerFabian
Font: Common Dreams